Anarcoefemèrides del 7 d'octubre
Esdeveniments
- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
- Judici a Ascaso, Durruti i
Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats
per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència
de París (França) els
activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura
Durruti Domínguez
i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien
desembarcat a Le Havre,
procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo,
Salvador
Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos
després van ser
detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i
el rei Alfons
XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a
París per al mes de
juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al
francès que
investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar
qualsevol
sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta
prevista davant
l'estació d'Orsay i la policia detingué uns
dos-cents espanyols. Entre aquests
els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia
abandonat la
ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van
acusar de preparar un
atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble
expedient: un perús de documentació falsa i portar armes sense
llicència i altre d'extradició
per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser
instruïda durant
l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry
Torrès,
conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans
i que durant sa
vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard,
Germaine Berton, Ernesto
Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant
les seves
intervencions els anarquistes no negaren les seves idees
polítiques, fent una
forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera,
però van rebutjar que
pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals
eren
segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a
Espanya. La vista demostrà que
es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada
espanyola contra uns
lluitadors que representaven els grups més
avançats de l'oposició contra la
dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència
que contemplava penes
no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la
detenció, d'ús
de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres
per a Durruti, pels
dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per
infracció a la llei
d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de
romandre empresonat ja
que li faltava un més per a complir la pena, però
cap dels tres va ser
alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien
demanat l'extradició per
diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la
presó de
la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a
disposició de la
policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al
compliment de la
pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició,
van recórrer la
sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i
evitant que la policia
actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de
mobilització pública
presentant el cas com a una persecució política.
Naixements
- Giuseppe Manzini:
El 7 d'octubre de
1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini.
Sos
pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli.
Abandonà la seva família
benestant i els estudis de secundària sense obtenir la
titulació i es posà a
treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de
comerciant de xarcuteria i
després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi
republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini,
de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista.
Col·laborà en diversos
periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La
Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva
línia editorial cap a l'aliança entre
anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa.
En aquests
anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest
mateix
any patí una condemna de 15 dies de presó per
haver posat una corona
commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els
socialistes de Pistoia a
Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a
14 mesos de
reclusió per un delicte de premsa i de
manifestació, després d'haver expressat
la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico
Malatesta i Francesco
Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització
criminal». Fugint de la pena,
s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano
(Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la
activa colònia anarquista local.
El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia
per un delicte
d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser
amnistiat i
retornà a Itàlia, on reprengué la seva
activitat política. L'agost de 1894,
durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a
Lugano i
portat per la policia a l'estació ferroviària. El
desembre de 1894, arran de l'atemptat
de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la
residencià a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un
període de cinc anys.
El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i
sotmès a vigilància
especial. En aquesta època es casà amb Leonida
Mazzoncini i en 1896 tingué una
filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana,
Itàlia), on va
fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900
se separà de sa
companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les
seves activitats polítiques i
exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913
la policia encara
el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel
feixisme, Giuseppe
Manzini passà els seus últims anys de vida
confinat a Cutigliano (Toscana,
Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El
1971 sa filla Gianna Manzini
publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.
***
- Victor Barrucand:El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Amb 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin,Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).
***
- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pelswobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks --taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació-- (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La sevaúltima paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hillés considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.
Joe Hill (1879-1915)
***
- Jaume Padrós: El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Vilajuana Padrós, més conegut com Jaume Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la«fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86 anys es casà de bell nou amb Luisa Pujadas. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els últims anys de sa vida visqué retirat a Prada (Conflent, Catalunya Nord), ciutat on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus.
***
- Remo Tartari: El
7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello,
Vèneto, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Havia nascut en una
família
de jornalers anarquistes. Quan era jove
s'instal·là a Pontelagoscuro
(Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva
activitat llibertària, es va
veure obligat a exiliar-se a França. En 1936
marxà a la Catalunya
revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a
Itàlia, participà en la
Resistència i va ser empresonat pel règim
feixista. Després de la II Guerra
Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També
milità en la Federació Comunista
Llibertària de Ferrara, la qual representà en
diversos congressos anarquistes.
En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions
estudiantils
d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la
seva vida i amb la seva
participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig de 1997 a
Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al
Cementiri Comunal de Pontelagoscuro.
Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea
(ISC,
Institut d'Història Contemporània), el qual
creà el «Fons Remo Tartari». En
2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo
Tartari» i el 20 d'octubre de
2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de
Conferències de la Residenza
Santo Spirito de Ferrara.
Defuncions
- André Colomer: El 7 d'octubre de 1931 mor a Moscou (Rússia) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Havia nascut el 4 de desembre de 1886 a Cervera (Segarra, Catalunya), encara que immediatament es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolucióés un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou, hi morirà poc temps després. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme, Répression de l’anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.
***
- Joseph Labadie:El 7 d'octubre de 1933 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Havia nascut el 18 d'abril de 1850 a Paw Paw (Michigan, EUA). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres.
***
- Félix Carrasquer
Launed: El 7
d'octubre de 1993 mor a Thil, a prop de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), el
pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix
Carrasquer Launed,
conegut literàriament com Carles Launed.
Havia nascut el 4 de novembre
de 1905 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fou el
major de quatre
germans d'una família benestant --son pare era el secretari
de l'ajuntament.
Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu
feina de forner i de
pastisser, i començà a interessar-se pels
teòrics anarquistes, per la pedagogia
i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a
Albalat, es farà càrrec
d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la
novament a Barcelona
i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va
fer feina a
Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any
següent retorna a
Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i
escola. En 1929 vista
Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves
idees sobre autogestió. L'èxit de
la seva agrupació cultural és tan gran que el
projecte s'escampa a cinc
poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments
del ressorgiment de
l'anarcosindicalisme aragonès durant el període
republicà. En 1930, com a
secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de
terres
del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació
Cultural és
clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació
de la República,
es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la
fundació de la Federació Local
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat,
juntament amb
Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual
serà secretari. Va defensar
la participació dels anarquistes en les eleccions municipals
i a Albalat guanyà
una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant
aquest anys
organitzà col·lectivitats
agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents
fullets i manifests. Intervingué en la sublevació
anarquista de desembre de 1933
que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual
cosa va haver de
fugir a Lleida i a Barcelona després del seu
fracàs. A la capital catalana,
malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total,
començà a engegar la seva acció
pedagògica: experiències
autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i
fundació en
1935, amb sos tres germans --José Pedro, l'únic
que havia estudiat magisteri i
que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar
per oficialitzar amb el seu
títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola
Racionalista Eliseu Reclus al
carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada.
Com a membre de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936
s'integrà en el Comitè Peninsular
de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del
Comitè Revolucionari de Sarrià
i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat
de Barcelona, de la
qual serà nomenat director. A començaments de
1937 es traslladà a Montsó, on
creà un dels seus grans projectes autogestionaris i
pedagògics: l'Escola de
Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat
per la repressió estalinista
contra les col·lectivitats aragoneses. Després
d'aquest avortament, intentà
rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp,
Barcelona, Llançà i Sant
Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola
Sebastià Faure», però la
victòria
franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va
tancar l'escola i
fugí a França. En 1941, després
d'organitzar la residència de mutilats i
invàlids de la Guerra Civil instal·lada a
Château de la Vallette, fou detingut
per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents
camps de concentració,
com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març
de 1943 aconseguí fugir tot
sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà
a Península amb la finalitat
de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional
d'Aragó. En 1946 reestructurà
el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual
serà nomenat secretari
general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el
juliol de
1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del
Comitè de
Villa, després d'assistir en representació de
Catalunya a un ple a Madrid, i
condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les
penitenciaries de
San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la
prohibició
de residir a Catalunya, s'exilià a França. A
París ajudà a la reunificació
cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli
confederal de
Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels
Grups d'Amics de la CNT,
partidària del cincpuntisme i de Royano.
A començaments dels anys
seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la
Península i des del 1966
fou un dels animadors dels grups «Solidaridad». En
1971 s'instal·là a Barcelona,
on participà activament en la reorganització de
la CNT des dels seus inicis. El
febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la
comissió organitzadora de
l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de
la dictadura. Arran
del V Congrés de la CNT s'alineà amb
l'escissió, però a partir de 1982 fou un
ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es
popularitzaren les seves conferències sobre
autogestió i pedagogia. Sempre fou
contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre
criticà el
sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
Col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Asturias,Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura
Libertaria, Debate Confederal, Diario
de Alto Aragón, Euskadi
Confederal, Mujeres Libertarias, Mundo
Social, Nuera Senda,Polémica, La Revista Blanca,Sindicalismo, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Sindicalismo,
entre d'altres. Va participar
en l'Enciclopedia Anarquista i és autor
de nombrosos llibres, alguns
publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com ara El
sindicato y la
empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario
(1970), El
sindicato y la universidad (1970), Sindicato y
federaciones de industria
(1970), Motivos del Cinca (1974), La voz
de la tierra (1977), Definición
del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo
o autogestión?
(1977), La Escuela de Militantes de Aragón
(1978), El
anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una
experiencia de educación
autogestionaria (1981), Las colectividades de
Aragón (1986), La
CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà
nombrosa obra inèdita
(teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix
Carrasquers va morir el 7
d'octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), i les
seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30
d'octubre en
presència de centenars de persones. Sa companya,
també mestra i militant
anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.
Matilde Escuder Vicente (1913-2006)
***
- Tombolino: El 7
d'octubre de 2007 mor a Soriano nel Cimino (Laci, Itàlia)
l'anarcoinsurrecionalista
Marco Ferruzzi, més conegut com Tombolino
o Ardito. Havia nascut el 16 de
desembre de 1979 a Viterbo (Laci, Itàlia). El 8 de
març de 2000 va ser detingut
per lesions i resistència a l'autoritat durant els violents
enfrontaments
contra la policia que tingueren lloc a Roma durant la
celebració del carnaval. En
aquesta època formava part del grup anarquista«Compagne e compagni» i del«Colletivo Antagonista» de Viterbo, i del«Comitè ciutadà contra la
presó i la
repressió social». Novament fou denunciat el maig
de 2002 a resultes d'una
manifestació anarquista celebrada a Sulmona i acusat de
bloquejar carreteres,
danys, robatoris i invasió de d'edificis. Fou assidu dels
centres socials okupats
de Tor Bella Monaca i de Torre Maura de Roma. El 3 de desembre de 2003
la Divisioni
Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS, Divisions
d'Investigacions Generals i Operacions Especials) de Roma, en
col·laboració amb
la DIGOS de Nàpols, el detingué a casa d'una
amiga a Il Vomero (Nàpols); jutjat
amb Massimo Leonardi (Il Sardo) per
copejar un carrabiner infiltrat el 4 d'octubre de 2003 durant una
manifestació
a Roma contra la Conferència Intergovernamental de la
Unió Europea, fou
condemnat a un any de presó i a una indemnització
de 1.000 euros al policia i
tancat a la penitenciaria romana de Regina Coeli, però en el
judici
d'apel·lació celebrat el 16 de març de
2004 a Roma ambdós van ser absolts. El
27 de juliol de 2004 va ser detingut a Torre del Greco, en el marc de
l'anomenada «Operació Cervantes» contra
el grup anarcoinsurreccionalista
Solidaritat Internacional (SI) de la Federació Anarquista
Informal (FAI), acusat
d'enviar el 4 de novembre de 2003 un paquet bomba a la caserna dels
carrabiners
del carrer San Siricio de Roma i altre, que fou desactivat el mateix
dia, a la
Direcció de Policia de Viterbo. El primer artefacte
esclatà i va fer perdre dues
falanges de la mà dreta al sotstinent de carrabiners Stefano
Sindonia. Per
aquests fets fou jutjat el 27 de febrer de 2006 per«fabricació i enviament
d'explosius» i «temptativa d'homicidi
agreujada» i condemnat a nou anys de
presó i a un any de llibertat vigilada, i fou tancat en
règim especial a la
presó de Poggioreale de Nàpols. El judici
d'apel·lació del febrer de 2007
l'absolgué; malgrat tot, el 21 de setembre de 2007 la
Primera Sala Penal del
Tribunal Suprem, presidida per Giorgio Santacroce, estimà el
recurs de la
Fiscalia General per a revisar les absolucions del Tribunal Penal
d'Apel·lacions de tots els acusats. Tombolino va morir el 7
d'octubre de 2007 de
sobredosi al seu domicili de Soriano nel Cimino (Laci,
Itàlia).
Actualització: 07-10-14