Anarcoefemèrides del 30 de setembre
Esdeveniments
- Commutació de la
pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de
setembre de 1940 el dictador
Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la
commutació de la pena de
mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria
Alomà Sanabras per la
de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones
(aristòcrates,
carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.)
a les quals havia
salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia
estat assassinat per
les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son
altre germà, Jaume, morí el 24 de març
de 1942 a la presó de Barcelona. Josep
Maria Alomà sortí de la presó el maig
de 1943, després que l'Estat franquista li
hagué requisat tots els seus béns.
***
- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
Naixements
- Ludovic Pradier:
El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier.
Començà a militar en el moviment
llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els
il·legalistes Jules Bonnot,
Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot
il·legalista del
Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a
robar els
trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan
li arribà l'edat militar, fou
detingut per insubmissió. Durant els anys vint
participà activament, amb J.
Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista
de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en
les reunions
públiques organitzades per la Unió Anarquista
(UA), com ara per l'amnistia i la
guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de
1926); el 4
de novembre de 1926 participà en un míting amb
Jean Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució espanyola
i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans
de la II Guerra Mundial, el
domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de
vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista
dels «anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no fou
mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern
d'Édouard Daladier i
tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà com
a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En
els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA. Ludovic
Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
***
- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
***
- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).
Defuncions
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es
assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el
7 de gener de 1892 a La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya).
Fill del metge local, José
Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les
seves idees liberals
cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà
menor del també metge i anarquista
Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre
1913 i 1915 fou un dels
editors de la revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i
1920 col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En
aquests anys freqüentà els cercles
artístics i travà amistat amb els pintors
Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de
1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge
de malalties «secretes» (venèries)
i amb son germà muntà una mutualitat
mèdica, on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al Congrés
de Sindicats Únics de Sanitat que creà la
Federació Nacional d'Indústria de
Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del
qual redactà
amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus
saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al
cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel
Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou
detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres
companys, i
passà un temps a la presó. En maig d'aquell any
polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis
intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès de defensa
econòmica i sanitària a Saragossa
que es va debatre en una assemblea local i més tard regional
el juliol de 1933
i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de
1933 va formar part
del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti,
Isaac Puente i
Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son
germà, fins l'abril de
1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure,
s'integrà en la
comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels
fills dels vaguistes
saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per
ordre del nou
governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir
amb Agustina
Andrés, mestra i militant de les Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda
pels companys, però mesos
després en tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com araCNT, Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad
Obrera, Suplemento de
Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop
feixista de juliol de 1936
l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la
seva consulta, després
de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien
amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de
Valdespartera
(Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son
germà Miguel José.
***
- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 es assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.
***
- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932),òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.
***
- José Dios
Criado: El 30 de setembre de 1940 es afusellat a
Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El
Dios
Sindicalista. El 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors
del Centre Instructiu
Obrer de Castro del Río (Còrdova, Andalusia,
Espanya), d'aquí el sobrenom d'El
Decano, i un dels seus presidents. En
1915 fou membre del grup editor de la revista Alas.Revista
sociológica y literaria
(Salvador Cordón Avellán, Antonio
Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de
juny de 1916 presidí un míting pro presos a
Castro del Río on intervingueren
Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i
José Sánchez Rosa, i el 25 de
desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello,
José Sánchez Rosa,
Fructuoso García Merino, Bartolomé
Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa,
d'un
míting per l'excarceració de tots els presos
polítics i socials celebrat al
Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb
Bartolomé Montilla Ruz, milità
a Castro del Río i fou corresponsal de La
Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes)
per a una subscripció
internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la
citada
publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael
Villegas Sánchez i Maura
Bajatierra Morán formà part de la
comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Castro del Río. En 1933
fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira
Rebelde», depenent de la
CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en 1936,
durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio
Elías Herencia, Alfonso Nieves
Núñez, Juan Gómez
Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo
García,
Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del
Comitè Revolucionari de la
localitat. Detingut per les tropes franquistes, José Dios
Criado fou afusellat
el 30 de setembre de 1940 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i
enterrat en una fossa
comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.
***
- Li Shizeng: El
30 de setembre de 1973 mor a Taipei (Taiwan) l'agrònom i
pedagog anarquista Li
Shizeng, també conegut com Li
Yuying
(Monjo de Pedra). Havia nascut el 29 de maig de 1881 a Guangyang
(Hebei, Xina)
i era fill d'una família mandarina i alguns dels seus
familiars van ser ministres
i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un
esperit obert al món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant
Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França,
per exercir
d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del seu futur com a alt càrrec
burocràtic imperial per a estudiar,
d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola
Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis,
Centre, França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys
per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i
al laboratori del
professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el pensament anarquista --llegí amb
passió Proudhon, Bakunin, Élisée
Reclus
i Kropotkin, a més dels darwinistes socials-- i amb una
colla de companys creà
el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb
Wu Zihui i Zhang Jingjiang,
creà la «Société pour
l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç
de la
Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907
fundà l'efímera
revista xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida),
societat secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels
obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut
Francoxinès al Fort
Saint-Irénée de Lió. En aquesta
acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts,
tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre
d'aquell 1921, expulsats
de França; tot plegat suposà la fi del«Moviment Treball-Estudi». En 1925 es
convertí en el primer president del consell
d'Administració del Museu del Palau
Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia
Nacional a la mateixa ciutat. En
1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions
per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En
1945, després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.
***
- Manuel Abad González: El 30 de setembre de 1991 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista Manuel Abad González, Manu. Havia nascut en 1906 a Almeria (Andalusia, Espanya). Instal·lat a Melilla (Àfrica) va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en 1938 va caure presoner pels franquistes. Restà pres nombrosos anys i un cop alliberat va exiliar-se a França, on va continuar militant en el moviment llibertari espanyol en l'exili. Amb la mort de Franco tornà a la península i es va instal·lar a Palma, on a partir de 1976 va ser un dels reorganitzadors de la CNT. En juliol de 1977 participà en l'ocupació llibertària de l'illa Dragonera i en 1987 va fer costat la creació de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
***
- Federico Martínez Pérez: El 30 de setembre de 1992 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Havia nascut el 28 de juny de 1915 a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya). Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.
Federico Martínez
Pérez (1915-1992)
***
- Joan Sans Sicart:
El 30 de setembre de 2007 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i
mestre
racionalista Joan Sans i
Sicart. Havia nascut el 16 de maig de 1915 a Barcelona (Catalunya) en
una
família de la petita burgesia il·lustrada. Son
pare, Joan Sans i Amat, pintor
--és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba
al Museu de Mataró-- i
escultor, republicà federal i lliurepensador,
fundà en 1922 el periòdic
anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de
Guíxols, publicació que el va
arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant
Feliu de Guíxols.
Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la
família es va
exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris
en aquesta localitat. En 1930
retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va
començar a fer feina a
Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--,
alhora que cursa per lliure el
batxillerat. En aquesta època freqüentà
nombrosos intel·lectuals i militants
anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.)
i s’afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a
l'esport, quan tenia
17 anys esdevingué campió de Catalunya
d'atletisme en 800 metres i, als 20
anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior
i senior). En 1935
va ser cofundador de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures. En 1936
obtingué el títol de mestre i
començà a fer feina a l'escola racionalista«Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any,
prengué part des dels seus
començaments en el Comitè de l'Escola Nova
Unificada (CENU). Participà
activament com a orador en la Federació Local de Badalona de
la CNT i fou
alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per
Manuel
Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els
800 metres en les
Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà
l'aixecament feixista. Va allistar-se
com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà
a Cadaquès i a la costa
empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti,
on tingué càrrecs
de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari
del Batalló
de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades
(128,142 i 121) i, a
començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de
l'Exèrcit. Quan van esclatar
els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la
costa
nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per
lluitar
contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de
controlar els
carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines;
però de res no
serví a causa de la claudicació dels sectors
directius de la CNT. En acabar la
guerra, s'exilià a França i, després
d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà
part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va
assistir
a l'enterrament de Manuel Azaña en representació
de la CNT. En aquests anys va
col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa
Saint-Lys-Muret-La Montagne
Noire) i jugà un important paper en la
reorganització de la CNT a Muret a
partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En
1945 participà en la
redacció de la ponència sobre la
valoració del trienni bèl·lic en el
Congrés de
París. Entre 1945 i 1946 féu diversos
mítings i conferències per tot arreu
(Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors,
Perigús, Sant-Etiève,
etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de
Tresoreria i
d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquestaèpoca féu amistat amb Albert
Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs
de responsabilitat: delegat
cenetista en la Subdelegació de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de
secretaria de Raymond
Fauchois, participació en la comissió
organitzadora de la Conferència de Tolosa
de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa
d'aquell mateix any, en el Ple de
Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en
el Congrés de l'AIT de 1951,
en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta
Española de Liberación
(JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos
mítings (Clarmont d'Alvèrnia,
Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector
Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir
càrrecs, quan
en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria
general de la CNT. En
1961 féu un míting a Grenoble. Poc
després va abandonar la militància
orgànica
molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la
qual havia
mantingut estretes relacions des de la infància --fou un
temps secretari de
Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a
Tolosa es retirà
amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou
tresorer del
Centre de Cultura de Colomièrs en representació
dels muntanyencs; també
participà en nombroses activitats esportives: escalador als
Alps i als
Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980,
etc. En
els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb
dirigents com
Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president
de la República en l'exili, José
Maldonado González. En 1981 entrà en
l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà
de tresorer i escriurà per al seu butlletí.
Durant els anys noranta es va
dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la
història del
moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la
unitat dels sectors
llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions
llibertàries (A
la lucha, Boletín Amicale 26
División Durruti, Nueva Senda,Vía
Libre, Vibraciones, etc.) i és
autor de Relatividad del poder
revolucionario y de los principios anarquistas (1994,
inèdit), Le chemin
de la liberté (1995), Escoltant el meu
avi (1999), Comissari de
xoc (2001; traduït al castellà en 2003
sota el títol Comisario de
choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé
i al francès en 2007 com Commissaire
de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la
Guerre Civile
espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza
frustrada de un
luchador por la libertad (2004), Quebrando los
silencios del olvido
(2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras
ideas andariegas
(2004), Reflexiones de un libertario (2006), El
dia de les sirenes.
El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Sa
companya, també militant,
fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer
preparava un documental
sobre la seva vida.
Joan Sans Sicart (1915-2007)
Actualització: 30-09-14