[29/09] Heywood - Abós - Aurelio Fernández - Angeli - Armesto - Szabó - Gómez Rojas - Santandrea - Federn - Crispi - Ros - Laisant - Carruth

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Naixements

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

***

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

 Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.

Edoardo Angeli (1903-1985)

***

- Cándido Armesto Sanz: El 29 de setembre de 1915 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i anarcosindicalista Cándio Armesto Sanz. Per influència de son germà Eusebio, en 1931 s'afilià en els sindicats de Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb Eusebio, formà part del grup de defensa confederal «Los Trece». Durant els anys republicans ocupà càrrecs en diversos comitès cenetistes a la comarca de Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses ocasions, entre altres el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan aixecà, amb Gregorio Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan esclatà la guerra, el juliol de 1936 intervingué en la creació de l'anarquista «Batalló Isaac Puente», que comandà Teresa, i del qual fou capità. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, va combatre a Astúries i després a Catalunya. A començaments de 1938 s'integrà en la 153 Brigada --antiga Columna Terra i Llibertat-- com a capità de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut pels estalinistes com altres quadres de la brigada i se salvà del processament gràcies a l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià a França i, després de passar per diversos camps de concentració, exercí diverses professions, enrolant-se ben aviat en grups clandestins relacionats amb la resistència antinazi, alhora que intervingué en la reorganització de la CNT com a membre del Comitè Regional clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional encapçalat per Francisco Carreño com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra Mundial i amb l'escissió del moviment llibertari s'enquadrà amb el sector moderat, exercint com a secretari polític del primer Subcomitè Nacional en 1945. Entre finals de 1944 i 1948 participà directament en importants tasques relacionades amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT basca, amb Félix Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945 signà, amb Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any formà part de la Comissió de Relacions Basca que preparà l'escissió cenetista de París i fou nomenat membre del Comitè Regional basc; el 27 d'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra España, que suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de l'Exili; el novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona; el juny de 1946 assistí a la Plenària Regional pel Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern Basc i on fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de 1946 signa a Tolosa en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la revista Exilio, d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus i era vicesecretari del nucli confederal de la ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto i altres, signa el document Pro Partido Libertario dins d'un manifest als presos. Entre 1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell Consultiu Basc. En 1952, quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat francès, fou el contacte del sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a Amèrica. En 1986 vivia a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

- Ervin Szabó: El 29 de setembre de 1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el 23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia). Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

- José Domingo Gómez Rojas: El 29 de setembre de 1920 mor a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Havia nascut el 4 d'agost de 1896 a Santiago de Xile (Xile). Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano),òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes»,«Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

- Giovanni Santandrea:El 29 de setembre de 1926 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Havia nascut el 3 d'agost de 1859 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare.

***

- Etta Federn: El 29 de setembre de 1951 mor a París (França) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut el 28 d'abril de 1883 a Viena (Imperi Austrohongarès). Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i  quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt. Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen el 9 de maig– a París (França) en la més estricta pobresa. Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

- Pompeo Crespi: El 29 de setembre de 1971 mor a París (França) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Havia nascut el 19 de desembre de 1897 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració.

***

- Silverio Ros Andrés: El 29 de setembre de 1973 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Havia nascut el 16 de febrer de 1902 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida.

***

- Maurice Laisant:El 29 de setembre de 1991 mor a França l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Havia nascut l'11 de març de 1909 a París (França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l'éducateur, l'humaniste, l'ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste(1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc.

Continua...

---