Anarcoefemèrides del 26 de setembre
Esdeveniments
- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.
***
- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».
***
- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.
***
- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions«L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un«experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea --en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir:«You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari«legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.
***
- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.
Naixements
- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara Freedom,Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir l'octubre de 1934. Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.
Carl Nold (1869-1934)
***
-Émile Henry:El 26 de setembre de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet»,Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser:«Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri deBrévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista.En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al barri de Buttes-Chaumont de París (França) el mecànic d'automòbils anarquista il·legalista Jean Georges Dettweiller --també citat Detweiller. Es va veure implicat en les actuacions de la«Banda Bonnot». El 18 de gener de 1912 va ser detingut i, després de processat, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena de París a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Georges Dettweiller va morir en 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).
***
- Francisco
Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i
Fredis Villar, i tingué una
germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove
milità amb els «Joves
Bàrbars» del Partit Republicà Radical
(PRR) d'Alejandro
Lerroux García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets
de la «Setmana Tràgica» de juliol de
1909. En 1912 va ser empresonat per
escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va
ser
novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la
República
francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat
un mes més tard. Durant els
anys posteriors participà en la bohèmia
revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando
Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo
Santos, Plató Peig, etc.) i a
partir de 1915 col·laborà en els
periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía.
Francisco Carreño
Villar (1890-1947)
***
- Marcel Voisin:
El 26 de setembre de 1892 neix a Tours (Centre, França) el
pacifista i
anarquista Marcel Voisin, citat també erròniament
com André Voisin, i
conegut sota els pseudònims de Mazurka
i Bardet. Fill
d'un sabater i d'una costurera, abandonà l'escola amb 12
anys i realitzà
diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs
d'un secretari de
jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de
carruatges i de
cotxes. En 1909, sota els auspicis de la«Société de l'Union des Travailleurs du
Tour-de-France», de tendència
llibertària, esdevingué un obrer vagabund que
recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz,
Baiona, etc.) per a
formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses
tasques, alhora
que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc)
escoltà una conferència del
propagandista anarquista Sébastien Faure que el
marcà profundament. En 1911
s'instal·là a París, on
entrà en contacte amb els cercles anarquistes i
sindicalistes. En aquesta època
freqüentà la Universitat Popular del barri
parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup
neomaltusià del XVI
Districte de París, alhora que es relacionà amb
destacades figures del moviment
llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May
Picqueray, Gaston Couté,
etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada
per
Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on
restà fins a finals de 1915
realitzant tasques de manteniment. A l'escola
col·laborà en el Bulletin
de «La Ruche» (1914) i,
anomenat pels infants Mazurka, pels
seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i
d'escriptura i s'ocupà
dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de
1916 col·laborà,
sota el pseudònim de Bardet,
en el
periòdic Ce qu'il faut dire,
on
afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer
costat l'acció antimilitarista
del pensador llibertari Louis Lecoin; també
col·laborà en la llibreria de la
publicació. Quan Ce qu'il faut dire
va ser prohibit, participà en la creació de La
Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà
un trobada d'antics membres de «La
Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet,
tipògraf i enquadernador
de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests
anys,
després de realitzar diverses feines a París,
s'instal·là pel seu compte com a
pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al
1971, fou gerent
d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971
col·laborà en el
periòdic anarquista Liberté.
Quan els
fets de «Maig del 1968», publicà en
multicopista un pamflet de suport a la
revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la
Sorbona. Durant els últims
anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar.
Encara que gairebé
completament cec, va escriure les seves memòries, que
publicà en 1978 sota el
títol de C'était le
temps de la «Belle Époque».
Une enfance pénible; une vie de lutte, i
mantingué correspondència regular
amb els últims supervivents de «La
Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de
gener de 1981 a París (França) i aquest mateix
any, en homenatge seu,
l'editorial de la Universitat de Brussel·les
(Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre
la laïcité.
***
- David Stetner: El 26 de setembre de 1914 neix a Dudapest (Hongria) el periodista anarquista d'origen jueu David Stetner --també citat Stettner. Fill d'una família culta originària de la Bucovina, antiga província de l'Imperi austrohongarès, que s'havia instal·lat a Budapest, on son pare estava empleat al Mont de Pietat i sa mare era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa família va ser expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a Txernivtsi, ciutat de la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil i als 17 anys començà a interessar-se pels pensaments anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà en reunions clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi. En 1934 decidí viure de primera mà l'agitada II República espanyola, però se li va negar el passaport perquè estava a punt de entrar a files. Decidí fugir clandestinament a Polònia, però va ser detingut i enviat a Romania, on un tribunal militar el condemnà per deserció. El gener de 1937 va ser alliberat i allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny d'aquell any, desertà novament i, travessant mitjà Europa, arribà clandestinament a França. Instal·lat a París, compartí un petit apartament amb un refugiat búlgar i visqué com un simple immigrant il·legal sense papers. Desitjós de fer realitat el seu vell projecte, el secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a França el dissuadí, però, d'anar a lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la reacció estalinista havia destruït els fonaments de la Revolució llibertària que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial conegué Golda Konstantin, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa vida. Durant l'ocupació alemanya, sense documentació, ambdós aconseguiren amagar-se i lliurar-se de la deportació. Sa família, però, que havia restat a Romania, va morir tota, llevat d'una germana, als camps d'extermini nazi. No obstant això, Golda va ser detinguda en un control amb documentació falsa i condemnada 18 mesos a la presó de Caen. En acabar la guerra, Stetner treballà com a assistent social per als supervivents de la Xoà, una feina que el marcà profundament. Un cop pogué reprendre la seva militància, participà en les activitats del Grup Anarquista Jueu de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Col·laborador habitual de Le Libertaire, setmanari de la Federació Anarquista (FA), en 1949 fundà, amb el suport de Rudolf Rocker, el periòdic anarquista en jiddisch Der Freie Gedank (El Pensament Lliure). Aquesta publicació, sorgida de la necessitat d'analitzar des d'un punt de vista anarquista la identitat jueva, s'edità fins al 1966 tirant uns mil exemplars i en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i Nicolas i Léa Txorbadiev, i deixà de publicar-se perquè els joves immigrants jueus militants s'estimaven més llegir en les llengües d'acollida (francès, anglès, etc.). Fins a finals dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de París es reunia a casa del matrimoni Stetner, on participaven, entre altres, Golda Konstantine, Charles Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël Rubin, Shmuel Ringel, Gui Malouvier i Rosa Doubinsky. També va col·laborar en el periòdic en jiddisch Problemen, editat a Tel Aviv per Alexandre Thorn i Josef Loden, on reivindicà el moviment dels quibuts i lluità contra les maniobres neofeudals dels líders àrabs i palestins. Durant els anys noranta va ser l'editorialista del periòdic socialista parisenc en jiddisch Unser Stimme (La Nostra Veu), òrgan bundista, on expressà en total llibertat el seu pensament llibertari. En 1986 va fer una crida a la solidaritat amb el moviment israelià de resistència a la guerra i per un apropament mutu entre jueus i àrabs. L'abril de 2000 publicà una «Breve nota autobiografica di David Stetner» en el número 15 del Bolletino Archivio G. Pinelli. David Stetner, que mantingué la fidelitat a la seva identitat jueva i a les seves conviccions anarquistes fins al final, va morir el juliol de 2002 a París (França).
***
- Yves Chapus: El 26 de setembre de 1929 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Yves Chapus. Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). Yves Chapus va morir el 3 de juny de 1989 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una embòlia.
***
- Alessio Lega: El 26 de setembre de 1972 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el cantautor anarquista Alessio Lega. En 1985 començà a escriure cançons i debutà davant el públic tres anys després. Interessat pel món del còmic, entre 1990 i 1993 estudià dibuix en l'Scuola del Fumetto de Milà. Instal·lat a la capital llombarda, engegà una activitat musical frenètica, realitzant concerts en festivals, biblioteques, centres culturals, okupacions, manifestacions, etc., d'arreu d'Itàlia. Les seves cançons polítiques i d'amor s'alternen amb el repertori de cantautors clàssics (Léo Ferré, Jacques Brel, Fabrizio De André, etc.). En 2004 va ser guardonat amb el prestigiós premi «Targa Tenco» a la millor opera prima per l'àlbum Resistenza e amore, enregistrat amb el grup Mariposa. En 2006 va ser un dels primers autors que participà en el projecte Bielle («Música lliure en un estat lliure»), «alliberant» en Internet el seu primer disc Resistenza e amore. Aquest mateix any publicà el seu segon disc, Sotto il pavé la spiaggia, que conté versions inèdites en italià de cinc cantautors francesos (Georges Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Allain Leprest i Renaud Séchan). En 2007 sortí el seu terceràlbum, primer en viu, Zollette, dedicat al periodista Enzo Baldoni, assassinat en 2004 a l'Iraq. En 2008 publicà l'EP E ti chiamaron matta, cosignat amb Rocco Marchi, col·laborador habitual seu. Aquest mateix any publicà el llibre Canta che non ti passa, que porta el disc Compagnia cantante i que es distribueix gratuïtament per Internet. En elsúltims anys treballa artísticament amb el grup Mokacyclope i amb el poeta Rocco Marchi. A partir de 2008 escriu habitualment amb la revista musical Musica leggera. En el seu repertori té una versió en italià de la cançó Abril 1974 (Aprile 74) del cantautor català Lluís Llach, que va ser publicat en 2007 en l'àlbum Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi.
Defuncions
- Fernando Mata Povedano: El 26 de setembre de 1936 es afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Havia nascut el 22 de desembre de 1901 a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.
Fernando Mata Povedano (1901-1936)
***
- José Sampériz Janín:El 26 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria) el periodista, escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz Janín. Havia nascut el 23 d'abril de 1910 a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. En 1925 marxà amb sos germans Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 dirigien el prestigiós «Liceo Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya publicà El sacrílego, però, denunciat pel bisbe de Santiago de Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura de Gerardo Machado y Morales, retornà a la Península --son germà Cosme ho va fer més tard. José Sampériz es relacionà amb nombrosos intel·lectuals d'aleshores, molts anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel Samblancat, Benjamín Jarnés, Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán, Azaña, etc.). Durant els anys republicans publicà diverses novel·les, com ara El sacrílego (1931) i Candasnos (1933), i assaigs, com Hitos ibéricos (1935). Col·laborà en el diari republicà d'Osca El Pueblo, on denuncià el caciquisme aragonès. També va fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la guerra, formà part, amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local Revolucionari. Aquest mateix any publicà articles, alguns amb son germà Cosme, en la premsa anarquista (Acracia, Solidaridad Obrera,Orientación Social, etc.), on defensà el procés col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son germà Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan d'expressió FETE. Aquest any també fundà el periòdic Surcos,òrgan del Front Popular, que dirigí. En acabar la guerra civil es refugià a França. Detingut pels alemanys, fou enviat als camps nazis on finà. En 1998 el seu familiar Valeriano C. Labara Ballestar publicà José Sampériz Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos asesinado por los nazis.
José Sampériz Janín (1910-1941)
Cosme Sampériz Janín (1900-1937)
***
- Pedro Santiago: El 26 de setembre de 1956 mor en accident a França l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya). A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort.
***
- Ciriaco Duarte: El 26 de setembre de 1996 mor a Asunción (Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Havia nascut el 8 d'agost de 1908 a Encarnación (Itapúa, Paraguai). Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión,Colorado, Patria, La Tarde, La Tribuna, El Liberal,Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976.
Actualització: 26-09-14