Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il·legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano -Trouille

0
0
[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il•legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano -Trouille

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons "La Campana de Gràcia" (30-09-1893)

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»--, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (05-05-1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant».

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Retallable de la Columna Durruti

- José Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Payán Berenguer --alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. José Payán Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre, França).

***

Luciano Farinelli

- Luciano Farinelli:El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanariUmanità Nova, de la FAI, i enSeme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número deL'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió,L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que inclou el del periòdicL'Internazionale-- van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Una de les obres dels germans Bonneff

- Maurice Bonneff:El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup«Solidaridad», que encapçalavaÁngel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seuòrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats–durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García:El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Havia nascut el 19 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya). Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.

***

Clovis Trouille al seu taller (ca. 1960)

- Clovis Trouille: El 24 de setembre de 1975 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Havia nascut el 24 d'octubre de 1889 a La Fère (Picardia, França). En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. En 1920 es casà amb Jeanne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, iés un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 24 de setembre de 1975 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens.

Clovis Trouille (1889-1975)

Escriu-nos

Actualització: 24-10-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

Latest Images

Trending Articles