Per què no sha demanat, encara, la revisió daquest procés contra Darder, Jaume, Mateu i Ques? Quina raó pot frenar o obstaculitzar lafany just i democràtic de retornar allò que es robà en nom, precisament, de la Justícia i dalgú més, car Franco, segons les monedes, era cabdill per la gràcia de Déu? El recurs al temps passat i a deixar-lo passar encara més perquè loblit descompongui el tropell, mai no ens ha de servir dexcusa; si ho feim, ens convertim poc més o menys en còmplices de la infàmia. (Jaume Mateu)
CONFISCACIONS DHONRA
Per Jaume Mateu
Despús-ahir, dia15, se celebrà el seixanta-novè aniversari de lassassinat de Lluís Companys, el president màrtir. A manera dhomenatge, aquest mateix dia comprava el text Crònica duna infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, que acaba deditar leditorial Moll, que enguany celebra també el 75è aniversari. Nés el curador Josep Moll i Marquès, periodista i polític que morí massa dhora- lagost de 2007, mig any després de fer el pòrtic a aquest llibre. A Darder, Jaume, Mateu i Ques els assassinaren dos anys i vuit mesos abans que a Companys, en concret el 24 de febrer del 1937, a les sis i mitja del matí al cementiri de Palma. A Emili Darder, molt malalt, tant que no saguantava dret, lassassinaren de segut damunt una pedra.
Darder era el batle de Palma en el moment de la insurrecció feixista, raó per la qual, morint com morí, hauria dostentar amb tota honorabilitat el tractament de batle màrtir de la capital de les Illes Balears. Val a dir que em costa molt llegir la documentació daquest procés; em costa acarar-me amb la brutalitat, amb la set il·limitada de venjança, amb lodi més sanguinolent, amb lenveja assassina, amb la malvestat elevada a potències inimaginables. Però, sobretot, em costa comprovar com aquests quatre ciutadans de Mallorca honorabilíssims varen ser condemnats a mort pels sublevats feixistes molt abans diniciar-ne el procés i com escarn i escarment; que la faula que es muntà després, tota la trama de la tupinada jurídica, anava en aquesta única direcció. Dací el martiri, lassassinat. Talment com el President Companys. Com més tendinses en aquesta Crònica duna infàmia, més tadones que, fins que no es revisin aquests assassinats i els processos contaminats i arterosos que seguiren; fins que la justícia en nom de la qual foren assassinats tants milers de persones- no retorni les incautacions de béns i honres als seus hereus, seguirem vivint en un estat democràticament esmirriat, desnerit. Fins que no sens permeti recuperar la memòria i desar tants anys de por i tocs de queda, no creixerem en salut i responsabilitat democràtiques. Per què no sha demanat, encara, la revisió daquest procés contra Darder, Jaume, Mateu i Ques? Quina raó pot frenar o obstaculitzar lafany just i democràtic de retornar allò que es robà en nom, precisament, de la Justícia i dalgú més, car Franco, segons les monedes, era cabdill per la gràcia de Déu? El recurs al temps passat i a deixar-lo passar encara més perquè loblit descompongui el tropell, mai no ens ha de servir dexcusa; si ho feim, ens convertim poc més o menys en còmplices de la infàmia.
Blog de Jaume Mateu
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia saturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres sapropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien no havien tengut cap curset de reciclatge! qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset dabril de 1990 no poguérem retre lhomenatge que un grup damics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes daleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat ben malalt, sense poder sostenirse dret al cementiri de Palma. Lhomenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada dalguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, SIndioteria...). La gent que més treballà en lacte dhomenatge a Emili Darder va ser la de lOCB (lOrganització Comunista Balear). La majoria dafiliats i afiliades daquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre daltres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a lany 1984 hi havia hagut lescissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot lillenc) sota bases deien del «marxismeleninisme».
Per labril de 1990 eren precisament els militants de lOCB els més decidits en la lluita per lautodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de laniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat dexpressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (lhomenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint lobra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat lany 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre dEmili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre daltres militants de lOCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). Lindret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de lentrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada dAurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió daquest tipus dhomenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia saturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres sapropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien no havien tengut cap curset de reciclatge! qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida duns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar endebades que ho entenguessin! que el deure duna policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven dentendre com m«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que menflocà el meu antic company de clandestinitat, lamic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà larxiu i oblit de lenutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.