Anarcoefemèrides del 14 de setembre
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Peyraut, també conegut com Yvo Pero. Realitzà estudis de física. Membre de la Federació Anarquista (FA), fou un dels fundadors de Radio Libertaire en 1981. També va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. Defensor de l'esperanto des del 1953, ha jugat un paper important en la difusió d'aquesta llengua i entre 1984 i 2001 fou president de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i de la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon». Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo.És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique (1990), Propriété,égalité, les deux«mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a París (França).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jules-César Rozental:
El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el
poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César
Rozental --també citat com
Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk,
Sibèria,
Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus
d'origen
polonès que havia estat deportat per les seves activitats
politiques a Sibèria
i que acabà exiliant-se a Bulgària.
Acompanyà son pare en les seves visites
mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora
que feia propaganda
llibertària. En 1903 s'adherí al moviment
revolucionari federalista
d'alliberament macedoni i entrà en el grup
partisà llibertari d'Stara Zagora
(Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari
Nicolas Detxev que a
finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per
copejar les tropes d'ocupació
de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre
de 1903, amb altres
partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev,
etc.), lluirà una
batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo,
Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i
113 revolucionaris
búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de
Nicolas Gekov, i de
la població local aixecada. Greument ferit,
Jules-César Rozental va morir dies
després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va
publicar pòstumament
sota el títol de Cants inacabats (1904).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
-
Pere Esteve: El
14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units)
l'intel·lectual
i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de
1866 a
Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya).
Tenia pensat estudiar
medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i
hagué de posar-se a fer
feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo
Lorenzo
i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La
Societat Tipogràfica», fundada
a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de
Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup
d'impressors anarquistes de
Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara
tendència
antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La
Societat Tipogràfica»,
junt amb Pellicer,
Josep Llunas i
d'altres, per ingressar en «La
Solidària», societat de caire anarquista
adherida a la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (FTRE). En 1883
assistí a Sabadell al Congrés Comarcal
Català; aquest mateix any fou membre de
la comissió d'iniciativa del periòdic La
Asociación. Órgano de los obreros
tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps
participà en la reorganització
de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment
anarquista
barceloní, especialment, per la consecució de les
vuit hores de treball. En
1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor
de Madrid, i
secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix
any fou nomenat
secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc
després, va començar a
manifestar públicament la seva opinió
crítica enfront de l'autoritarisme de
l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del
corrent
intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de
les seves idees es troba en una
sèrie de quatre articles («Una
evolución socialista»), apareguts en El
Productor entre juny i juliol de 1888, en què
manifestà que l'organització
de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al
socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme
llibertari; aquests
articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu
amic Ricardo Mella,
que defensava l'organització com a mitjà per a
enfortir la federació i començar
un nou període d'agitació mitjançant
la resistència. A la tardor d'aquell 1888
participà en el Congrés Regional extraordinari de
València, on va triomfar el
seu criteri d'establir les bases per a l'Organització
Anarquista de la Regió
Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE;
aquesta
decisió ocasionà la dissolució gradual
de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou
membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca
participà activament en les activitats del centre obrer
barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un
míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un
important paper en la celebració del Primer de Maig a
Barcelona. Entre el 22 i
el 25 de març 1891 representà els
tipògrafs en el Congrés del Pacte
d'Unió i
Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita
antipolítica i
s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig
d'aquell any.
També aquest any signà el Manifiesto
del Círculo de Trabajadores de Madrid,
dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del
moviment
obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava
l'organització política i prestava suport a
l'organització de la classe obrera,
la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de
la jornada de vuit hores.
L'agost de 1891 formà part de la delegació
anarquista, amb Fernando Tarrida del
Mármol, al II Congrés de la II Internacional
celebrat de Brussel·les i on
practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any,
conegué Errico
Malatesta en un congrés a Milà i la que
serà la seva companya, l'anarquista stirneriana
italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills,
tots nord-americans i
dels quals només un serà anarquista, l'escriptor
Sirio Esteve. Entre desembre
de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira
propagandística per la
Península, que pretenia llimar les diferències
entre anarcocomunistes i
anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de
Jerez. Perseguit per
les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap
Europa (París, Brussel·les,
Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual
conegué destacats militants
anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr
Kropotkin,
Malatesta). Després entrà clandestinament a
Barcelona i immediatament, durant
el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals,
emigrà als Estats
Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El
Despertar. Instal·lat
a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb
els moviments anarquistes de
Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa,
especialment en qüestions
relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente
García i
representant el moviment anarquista espanyol, a la
Conferència Anarquista
Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes
sobre la situación
española, on va fer un repàs de la
situació de l'anarquisme peninsular des
de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva
delegació. En 1894 passà
tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo
Social, va fer
amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a
l'independentisme cubà, ja
que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant
els anys posteriors
el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i
polemista va créixer notablement. Després
passà a residí a Filadèlfia, on va
estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i
1911
s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en
una fàbrica de tabac,
participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un
petit
periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en
aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato,
que en 1912 assassinaria el
president del Govern espanyol Canalejas--, però
hagué de fugir a causa de la
pressió patronal i de la persecució
policíaca que l'empaitaven per penjar-lo.
En 1910 fundà la revista Cultura
Proletaria. En 1911 mantingué
correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la
revolució llibertària
mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a
l'àrea metropolitana novaiorquesa,
on serà l'ànima del prestigiós
periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i
1921-1925), continuador de l'anterior Cultura
Proletaria, i durant un
breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar,
juntament amb Jaume
Vidal, els mariners i estibadors hispans, però
l'autoritarisme dels wobblies
l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En
1917, durant la Gran Guerra,
fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a
la contesa; Cultura
Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29
de juliol de 1923 dissertà
en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti
i altres, en un picnic
a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci.
Col·laborà, dirigí i
redactà nombroses publicacions llibertàries i
gremials, moltes vegades fent
servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com
ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina
Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother
Earth, El
Productor, La Questione Sociale, etc., i
en les quals mostrà la seva
tendència antimaltusiana i contrària al
reformisme socialista. A la seva casa
de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants
hispans i italians, ja
que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les
seves obres destaquen A
los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en
Chicago en
septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito
de un regicidio
(1900), I Congressi socialisti internazionali
(1900, amb altres), Socialismo
anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la
revolución social (1902
i 1927), La legge (1911), Reflexiones
sobre el movimiento obrero en
México (1911), Emancipaçao
social (1915), Reformisme, dictadura,
federalismo (1922) i La Revolución en la
práctica. Réplica (1935,
pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va
morir d'una
congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken
(New Jersey, Estats
Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera
conferència en
anglès.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Hugo Ball: El 14 de setembre de 1927 mor d'un càncer d'estómac a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Havia nascut en una rígida família catòlica el 22 de febrer de 1886 a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya). Arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Ball va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Juan Bautista Vairoleto:
El 14 de setembre de 1941 mor a la Colònia de San Pedro de
Atuel (Carmensa,
Mendoza, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto
--citat també
com Bairoletto--, que va ser
nomenat
amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho
Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El
Pampeano,El Atila de La Pampa, San
Bautista Bairoleto, etc.). Havia
nascut l'11 de novembre de 1894 a Cañada de Gómez
(Santa Fe, Argentina). Fill
d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa
Bondino,
i fou el segon de sis germans. Sa família
s'establí a la província de La Pampa,
a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren
unes terres.
Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a
treballar en diverses feinetes
(mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa
família. Des de jove
tingué problemes amb la policia. Treballà fent de
gautxo i com a militant
llibertari representà els treballadors en diversos
comitès. El 4 de novembre de
1919, després de matar Elías Farach (El
Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La
Pampa,
Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una
jove prostituta
d'aquesta localitat, fugí de la justícia i
engegà la seva carrera de
bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un
accident i durant la
vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de
fill fugitiu; només
després els agents van saber que el proscrit havia dit
l'adéu a son pare
disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de
1920 va ser detingut
i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921
que aconseguí la
llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach
ja que es considerà
que hi havia hagut provocació. Després va fer
diverses feinetes, el 24 de març
de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per
cobrar-se un
deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es
dedicà a robar, a
vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente
Gazcón (El Ñato)
i pel també anarquista i maçó Segundo
David Peralta (Mate Cosido), la gent
acabalada de diverses
províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza
i San Juan) per repartir els
guanys entre la gent humil i a fer «justícia
popular» contra els terratinents
explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin
Hood Argentí o Robin
Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori
britànic «La Forestal»,
indústria d'extracció de taní
caracteritzada per la dura explotació del seus
obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que
li ajudava a fugir,
li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que
el
buscaven. A més de les activitats expropiadora i
repartidora, es va consagrar a
la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de
1927,
marxà a Buenos Aires fugint de la persecució
policíaca. En la dècada dels
trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven
a la
zona i a començaments de la següent
dècada les autoritats decidiren acabar amb
la seva figura i organitzaren una persecució
sistemàtica contra ell. Entaulà
una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer
de 1939 nasqué sa
primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la
vida errant,
prengué el nom de Francisco Bravo
i
començà a construir un ranxo a la localitat de
Carmensa, a la riba de l'Atuel,
en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la
zona en gratitud a
determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa
segona filla, Elsa.
La detenció de Vicente Gazcón (ElÑato)
l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera
identitat a les
autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig
i sense
possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va
suïcidar d'un tret a la
cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia
de San Pedro de Atuel
(Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la
Biblioteca Popular
Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el
seu cos,
i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La
Pampa i de Mendoza.
Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al
cementiri de General
Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després
el cadàver de Gazcón,
el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General
Pico. La vida de Vairoleto
creà una gran admiració popular i la seva figura
es mitificà durant la seva
vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte,
els dies del seu
naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu
mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot
(treball, salut,
amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li
nombrosos miracles. La
seva vida ha estat inspiració per a novel·les,
obres de teatre, pel·lícules i
sobretot cançons populars.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Galileo Palla: El
14 de setembre de 1944 mor a l'hospital de Carrara
(Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla,
també conegut com Venerio
Landi. Havia
nascut el 23 de juny de 1865 a Aulla (Toscana, Itàlia). Ja
de
jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les
idees internacionalistes antiautoritàries
que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà,
amb altres companys
llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que
patia una epidèmia de còlera.
De bell nou a Toscana, s'instal·là a
Florència i participà en el moviment
anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció,
abandonà Florència, on el
30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va
condemnar en rebel·lia a
23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de
premsa. La tardor
d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres
destacats militants
anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare
Agostinelli,
Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889,
després de recórrer
l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per
falsificació de
moneda, però després alliberat per manca de
proves; més tard acompanyà
Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--,
decidí retornar a Europa.
Durant un temps s'establí a Niça, on amb
Malatesta, entre 1889 i 1890, formà
part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era
Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França,
acompanyà Malatesta a Anglaterra.
Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué
retornar a Itàlia,
després de passar per París. El gener de 1891
participà en el Congrés de
Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la
fundació del Partit Socialista
Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors
d'Amilcare
Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi
Galleani, Andrea
Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio
Landi, participà en la manifestació
organitzada pel Cercle Socialista
Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on
arrengà, amb
Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la
revolució. Detingut set
dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de
març de 1892 va
ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de
presó per«associació de malfactors i incitació a
la revolta i al delicte». En una
apel·lació el juliol d'aquell any,
obtingué la revocació de la pena, però
va
ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de
presó per «violència i
resistència
a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa
Carrara, on desencadenà una
campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser
condemnat
pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al
reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a
Chieti i, poc
després, a causa del seu tarannà
insubmís, a una companyia disciplinaria de
Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de
febrer de 1895, un
cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys
a Porto Ercole. El
24 de març d'aquell any aconseguí fugir,
però fou detingut a Cecina i condemnat
a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va
ser desterrat a
l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí
evadir-se amb cinc
companys i arribar a Tunísia, on demanà asil
polític. El 5 de juny de 1896 la
policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi,
Melinelli, Pezzi,
Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li
assignà residència
fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a
Massa, on s'integrà
en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi,
en una fleca de son
germà i després com a picapedrer de marbre a la
Colonnata di Carrara i a Forno
di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral
a la pedrera on va
morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de
treball
dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a
Carrara en una
manifestació, en la inauguració de la Cambra del
Treball i en el descobriment
d'una placa en memòria dels màrtirs del treball.
També fou nomenant membre d'un
organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les
pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament
aïllat,
va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de
trobar
feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa,
però les vexacions per
part dels escamots feixistes no minvaren fins a la seva mort.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització: 14-09-14