Anarcoefemèrides de l'11 de setembre
Naixements
- Alexandre
Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso
(Porto, Nord,
Portugal)
el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels
principals
organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc
després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys
començà com a aprenent en un
taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per
aprendre l'ofici
de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria.
Fou delegat de la Lliga
d'Arts Gràfiques i secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres
(FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico i en A Voz do
Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i
esdevingué un dels
responsables de l'Associació de Componedors
Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts
altres obrers, arran d'escoltar la conferència
d'Emílio Costa «Acció directa i
acció legal» esdevingué anarquista. Fou
un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En
1908
cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista
Fernandes Alves A Greve. Diário
operário da manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a
Lisboa--, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre
Vieira
(1881-1973)
***
- Maruja Lara:L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).
Isabel Mesa Delgado (1913-2002)
***
- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.
***
- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.
***
- Carlos Molina:
L'11
de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina,
conegut com el Bardo de Tacuarí,
però
també com Gaucho Molina
i Payador Libertario. Era fill
d'una
família molt humil i sos pares es deien Juan Molina,
sabater, i Universina
Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre
ells Efraín Molina, també payador.
Des de molt jove treballà en diferents
oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant
blat de moro a Minas (Lavalleja,
Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu
Tacuarí –d'aquí el seu
malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments
lliures, tocant
la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys
viatjà a Montevideo i conegué
el payador Evaristo Barrios i amb
ell
debutà en la ràdio. Es casà amb Alba
Aurora (La China), germana del payador
Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín
Carlos. Amb el payador Juan Carlos
Barres emprengué una
gira artística per cafès, bars i centres
llibertaris pel departament uruguaià
de Soriano i, a causa de les penúries
econòmiques, es traslladaren a Mercedes
(Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El
Barquito» i més tard
al predi «La Alegría». Un cop decidiren
acabar la gira, Bares prosseguí fins al
departament de Paysandú i ell retornà a
Montevideo. En 1955 participà en la I
Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i
l'espectacle
viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956
guanyà el I Certamen Internacional
de Payadores i aquest mateix any
protagonitzà
el tristament cèlebre duel amb el payador
Héctor Umpierrez, que començà sobre
l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i
en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32
punyalades i al bord de la
mort; la desavinença entre ambdós cantautors
arrencava de qüestions polítiques,
Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys
més tard hauria de cantar per
a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o
Alfredo Stroessner. Autor
i intèrpret de nombroses cançons socials i
revolucionàries, amb el seu art, va
fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria
frigorífica, etc.) i
lluites socials. En moltes cançons evocà la
memòria de companys assassinats o
que patiren represàlies durant la dictadura, com ara
León Duarte, Gerardo
Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a
l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al
Ché Guevara i reclòs a
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va
instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de
1988, rebutjar cantar al Palacio de las
Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament
uruguaià argumentant
que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el
poble a la
mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta
Suint, protagonitzà la«Primera payada de
l'altra banda del
món», que se celebrà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una
gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos
concerts a Espanya
i a França, molts d'ells als locals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el
cantautor Daniel
Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas
del nuevo tiempo, El
payador rebelde, El arte del payador
(1982, amb Gabino Sosa Benítez), De
muy
adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor
dels
llibres Cantándole al pueblo.
Cantos
libertarios (1956), Trovero del
pueblo (1957), Tierra libre
(1958), Rebeldías del camino
(1961), Yunques rojos (1963),
Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El
hombre y la copla (1995) i Yunta y
surco. Versos criollos (sd, amb
Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de
1998 a Montevideo
(Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de
d'agost de
2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial,
al
cementiri de la localitat.
Carlos
Molina
(1927-1998)
Defuncions
- Paul Ducauroy: L'11 de setembre de 1953 mor el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Havia nascut el 3 d'agost de 1887 a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França). Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions deÉmile Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.
***
-
Joan
Ferrer Farriol: L'11 de setembre de 1978 mor a Montreuil
(Illa de França,
França) el propagandista i periodista anarquista i
anarcosindicalista Joan
Ferrer Farriol. Havia nascut en 1896 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sa
família
es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son
pare, obrer
blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb
11 anys entrà a treballà en el
sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador
i, encara infant, entrà a
formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne
del prestigiós Ateneu
Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i l'any següent participà activament
en els grups que combatien els
esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la
sindicació de dones a Igualada i
en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la
vaga de metal·lúrgics
i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la
presó Model
de Barcelona. La seva participació en els fets
revolucionaris de 1917 el van
obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell,
Pallejà, etc.),
vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va
ser
nomenat secretari del Comitè de la Federació
Obrera Local d'Igualada i aquest
mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del
Comitè Local
confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918,
juntamentamb Joan Vilanova Castelltort, representà el
Sindicat de l'Art Fabril i
el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat a Barcelona
(Congrés de Sants), on defensà els SindicatsÚnics. Entre 1919 i 1920 fou
redactor de La Protesta d'Igualada.
Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del
tèxtil a
Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador
Seguí Rubinat (El Noi del Sucre).
Durant la dictadura
de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca
periodística a Igualada i en
1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal iEl Sembrador. Durant els anys de la
II República espanyola
col·laborà habitualment
en la premsa llibertària
local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades,
la Pobla de Claramunt,
Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del
Comitè Comarcal de la CNT,
fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà
conciliar, sense gaire èxit, les posicions més
radicals dels seguidors de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels
sectors més moderes partidaris
de l'estratègia trentista,
la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres.
L'agost de 1931 assistí
al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932
mantingué una
intensa polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les
pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28
de gener de 1936 assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop
feixista de juliol de 1936, s'integrà en el
Comitè Revolucionari d'Igualada i,
formant part de la Secció d'Avituallaments,
combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí
CNT-AIT
d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i
va fer d'alcalde segon, a més
de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria
d'Agricultura.
Després marxà a Barcelona, on treballà
com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però
que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la
corresponsalia a les
trinxeres de Solidaridad Obrera, on
també dirigí El Frente,
periòdic de
la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al
camp de concentració d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de
Catalunya. Després va ser internat al camp de
concentració de Barcarès i més
tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis
al Midi, especialment a
Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial
s'encarregà de la
infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A
Pau i a
Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb
Mariano
Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre
de 1945 assistí, com a delegat de la Federació
Local de Pau, al Ple
Departamental de la CNT, el qual acabà amb una
escissió de l'organització. Més
tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on
dirigí fins al 1954 el
periòdic CNT. A la
capital francesa
treballà durant temporades com a guardià d'una
fàbrica i fou un assidu
col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En
1956 reprengué la
seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el
periòdic Solidaridad Obrera
i els seus substituts
(Solidaridad, Boletín
CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste
(1963-1978). També
dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor
acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou
membre del Comitè Regional de
Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans. Poc abans de
la seva mort retornà a Catalunya i participà
activament en la reconstrucció de
la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles
seus, moltes vegades
fent servir diversos pseudònims (Joan
del
Pi, Ramón Ollé,Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla,Rovellat, Jo
Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de
publicacions
llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín
Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat
Syndicaliste,Cultura Libertaria, Espoir,Historia Libertaria, Iniciales,Inquietudes,
El Luchador, El Obrero
Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta,Solidaridad Obrera,Tierra Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic
(1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones
de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En torno al comunismo: nueva
sumisión del proletariado (1972), Costa
amunt. Elements d'història social igualadina
(1975), Congresos anarcosindicalistas en
España (1977), entre d'altres. En
1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de
conversacions amb
ell, La revuelta permanente, que es
poden considerar les seves memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España»
d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a
Montreuil
(Illa de França, França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
Joan
Ferrer Farriol (1896-1978)
Elvira Trull Ventura (1896?-1990)
***
- Jenaro de la
Colina Blanco: L'11 de setembre de 1993 mor a Santander
(Cantàbria, Espanya) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina
Blanco –citat
el seu nom a vegades com Genaro.
Havia nascut el 17 de març de 1906 a Santander
(Cantàbria, Espanya). Tipògraf
de professió, treballà de premsista a la Impremta
Díez de Santander i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les
Joventuts Llibertàries d'aquesta
ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres,
faceta difícil de seguir ja que
no signà els treballs. El setembre de 1930,
després de la dictadura de Primo de
Rivera, va fer mítings en pro de la
reorganització confederal a les poblacions
càntabres de Maliaño i Santander. En 1933
realitzà la portada del llibre Aire
de la calle, de José del Río. En
1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou
representant de la CNT en el
Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el
Consell
Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener
de 1937; ocupà una
regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general
d'Instrucció
Pública de la Junta de Defensa (Comitè de
Guerra), entre altres càrrecs. Com a
director general d'Instrucció Pública
s'encarregà de la regulació, ordenació
i
funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com
de la custòdia i la
conservació del patrimoni artístic regional. El
gener de 1937 va fer una
conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) sota el títol «Las horas
trágicas del pueblo español». L'1 de
maig
de 1937 participà en el míting al teatre Pereda
de Santander amb Urano Macho
Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes,
passà a zona
republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità
al front de Terol (Aragó,
Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
internat als camps
de concentració de Argelers, Barcarès i Sant
Cebrià. El juliol de 1939 pogué
embarcar amb el vaixell Méxique
cap a
Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa
treballà de colon
agrícola. Després d'una passada per Cuba, a
començaments de 1941 s'establí amb
sa família a Mèxic i quatre anys
després formà part de l'última Junta
de la
Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la
publicació mexicana Renovación
(1944). En 1946 pertanyia a
l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i
col·laborador del periòdic Acción.
Favorable a l'acció clandestina
a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT.
Al país asteca
treballà de periodista en la revista Tiempo
i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional
dels Llibres de Text Gratuïts
de la Secretaria d'Educació Pública de
Mèxic. En 1969 col·laborà en la
revista Comunidad Ibérica.
Un cop jubilat,
després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a Santander. Jenaro
de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría
Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista
José de la Colina.
Jenaro de la
Colina Blanco (1906-1993)
***
- Agustín Sánchez Fuster:L'11 de setembre de 2006 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. Havia nascut el 8 d'agost de 1936 a Barcelona (Catalunya). En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès.
Actualització: 11-09-14