Juan Llabrés Bernal: La invasió del paper imprés

El libro de papel tiene sus ventajas y sus inconvenientes. En principio es un objeto comercial, lo cual deja una marca no del todo positiva ya que yo compro tal ejemplar y otra persona también. Una vez leídos, los dos ejemplares quedan en las estanterías domésticas por tiempo indefinido ocupando espacio, llenándose de polvo cual objetos inútiles. Si al menos el ejemplar que hemos comprado no fuera el mismo, podríamos intercambiarlo y que al menos sirvieran dos veces y no sólo una. El libro comprado es un dispendio no de dinero sino de papel, celulosa, tinta, espacio ocupado y peso. El libro no está hecho para que lo lea una sola persona; un ejemplar puede ser leído por varias personas y pasar por distintas manos. Al menos eso es lo que ocurría en los monasterios: los libros eran comunales y podían acceder a ellos toda la comunidad religiosa. El comercio burgués dio al libro una dimensión individualista que malgasta el papel y, especialmente, el espacio ocupado.

Las bibliotecas, afortunadamente, tienen un enfoque comunitario-social y, en el mundo papel, son concebibles bibliotecas de comunidades más reducidas, como colegios, personas agrupadas por una afición común, vecinos, etc. Yo no sé si esto sería posible en el mundo digital donde hay muchas probabilidades de quedar etiquetado como "pirata".

Pero mejor dejar estas elucubraciones y acceder al tercero de los cuatro artículos que Juan Llabrés Bernal agrupó en el librito "Libros nuevos y libros viejos : impresiones publicadas en la prensa" de 1929.

La invasió del paper imprés

Els llibres, les revistes, els periòdics, els impresos tots en el maremàgnum desordenat dc llur multiplicació actual, menacen d'apoderar-se de gran part de l'espai dc la crosta terrestre destinada a la mansió i delectança de l'home.

El llibre, temptativa humana que cerca la immortalitat, ho va omplint tot, envaïnt-ho tot. Algú l'ha comparat als morts que omplen cementeris i més cementeris, insuficients ja per rebre el gran nombre de gents que, abandonant la superfície de la terra, van a podrir-se en el seu interior.

I mentre el paper imprès ens inunda en totes les seves formes, la tinta d'impremta corre caudalosament sobre les planes blanques, per anar a ressecar-se en els depòsits curulls de les Biblioteques públiques, en els munts confusos i sòrdids dels magatzems de llibres vells o en les estanteries particulars on omplen espais en benefici del bon efecte de la sala.

Tres milions de volums, descontant els manuscrits, diuen que estogen h's immenses sales subterrànies de la Biblioteca del Museu Britànic. La mitat d'aquost nombre conté la de New-York, que porta el nom de «Pública» i es coneixen per desenes les que a les grans ciutats dels Estats Units posseeixen més de dos cents mil volums. Entra diàriament una quantitat tal de publicacions dc tota mena al Museu Britànic que fa difícil pensar com poden els Directors trobar lloc per col·locar a l'abast del lector tanta prova del pensament humà. La col·lecció d'un sol diari, com es la de «The Times», ocupa el lloc que seria necessari a moltes cases, i cada jorn d' aquella venerabre dels diaris que, amb paciència benedictina, va col·leccionant sistemàticament l'exèrcit de bibliotecaris i ajudants d'aquella venerable institució. Ja s'ha hagut de treure fora de Londres - diu B. Lanin Caw- totes les col·leccions de diaris de data anterior al 1860. Sans dubte, dins pocs temps cercaràn refugí en el camp els clàssics grecs i llatins, lloc el més apropiat per meditar amb Plató, per llegir les Geòrgiques o per delectar-nos de nou en les belleses de les Metamorfosis.

I arribarà el dia en què ja no hi haurà lloc ni a les ciutats ni al camp per guardar tot l'imprès que les generacions futures s'afanyaràn a posar en circulació.

Els boscs americans, els de Suècia i Noruega, aquells pins un dels quals Heine prengué una nit per fer-ne a l'Etna un tió i escriure després sobre la volta constel·lada el nom de la seva amada, donen el tresor de llurs fibres amb paciència i longanimitat perquè els homes gravin en negre sobre blanc les seves angoixes, els seus anhels, les seves alegries, les seves esperances, l'amor de què han estat víctimes, l'odi que els consumeix, algunes veritats trobades en la seva peregrinació per la terra, i moltes nicieses i ineptituds millors per ésser callades que per donar-les a la publicitat. Quants de llibres hi haurà a les Biblioteques arreu del món als que encara no ha separat les fulles el talla-papers? Quants n'hi haurà llegits solament pel seu autor abans d'ésser portats a aquells estatges de la sabiduria, que han permanescut intactes anys i més anys, tal volta més d'uu segle, sense que un lector curiós els hagi dirigit una mirada compassiva?

La saviesa i la bellesa de la paraula de tots temps s'aglomeren a les Biblioteques vessants, i ja no són avui els vells llibres, les Bíblies antigues d'Hol·landa, ni els pomposos missals de Roma, ni els devocionaris de fosca pell, entre els quals una violeta deixa el seu rastre de rovell, ni són tampoc els opuscles de vitel·la transparent, ni els vetusts volums sortits de les prempses clàssiques quo foren el joiell dc les biblioteques seculars i són avui la il·lusió dels bibliòfils que els acaricien avars i trèmols. No són aquests els llibres de què volem parlar: són els llibres moderns, dc llampants portades, de tipus esmerats, llençats al mercat per les grans empreses editorials, els follets, les novel·les, les revistes, setmanaris i publicacions diàries.

Ens marejaria de fullejar les estadístiques del moviment bibliogràfic mundial, si fos possible que es redactassin completes, i causa horror pensar solament en el nombre de novel·les que es publiquen al present, en aquesta invasora febre descriptiva i narrativa, anàlisi del viure quotidià, de les que solament una o dues cada lustre i per cada nació, s'aixequen sobre la mitjania de la producció corrent. Sabut és que d'aquestes en surten centenars de milers d'exemplars que arriben a totes les mans, que en petit nombre es queden a les biblioteques públiques, mentre la majoria desapareix sense saber-se on va... Els Estats Units quant a producció de la novel·la han batut el record.

Sabut és també que els diaris, llegits i no llegits, tornen a les fàbriques de paper i serveixen per fer-ne un nou producte de distinta qualitat. Ningú sent escrúpol de llençar o destruir un diari; però creim amb B. Lanin que ningú a sang freda s'atreviria a destruir un llibre.

No hi ha llibre, per dolent que sigui, que no porti entre les seves planes quelcom digne de guardar-se. I quan el llibre no conté cap substància immortal, la crítica moderna el troba interessant, com a testimoni de la vida mental d'un individuo, com el símptoma de l'estat general de l'esperit, com a feble dada per la reconstrucció del moment històric. ¡Com deploren avui els erudits la pèrdua d'obres que sols es coneixen per les al·lusions que n'han fet alguns contemporanis de llurs autors!

El segle present té la superstició del llibre. Qui destrueix un exemplar d'una obra qualsevol, és tengut per salvatge si ho fa impremeditadament, i per fanàtic o neci si ha pretengut eliminar amb la destrucció les idees contengudes en el llibre. Però la veritat és que hi ha molts de llibres que no mereixen ocupar espai ni en la pernsa de la posteritat, ni a l'estatge de les biblioteques. Se'n publiquen molts que en la seva insignificància ni tan sols son dolents. No es sap les raons ocultes que fan precisa la seva conservació. Una de les raons per les que no desapareixen alguns llibres insignificants és, per ventura, la de que ningú els ha llegits.

L'horror que ens causa la desaparició d'un llibre té sens dubte el seu origen en la valoració mística que feim del seu objecte i dels seus fins.

(De «La Nostra Terra»)