Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[01/07] «Le Communiste-Libertaire» - «Die Brandfackel» - Atemptat de Lucchesi - «L'Action Anarquiste» - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Conte - Bakunin - Jordán - Abarca - Wieck - Casares - Martín Luengo

0
0
[01/07] «Le Communiste-Libertaire» -«Die Brandfackel» - Atemptat de Lucchesi -«L'Action Anarquiste» - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Conte - Bakunin - Jordán - Abarca - Wieck - Casares - Martín Luengo

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "Le Communiste-Libertaire"

- Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de "Die Brandfackel"

- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera de "Prolétariat"

- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de "Volontà"

- SurtVolontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament. 

Anarcoefemèrides

Naixements

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Mikhail Bakunin

- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Francisco Jordán (1911)

- Francisco Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Antoni Abarca Càmara

- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.

***

David T. Wieck

- David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquestaèpoca també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

***

Amadeo Casares Coloner i sa companya Paquita (2001)

- Amadeo Casares Colomer: L'1 de juliol de 2004 mor a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete,El Peque, Armando Cortés. Havia nascut l'1 d'octubre de 1915 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València.

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

Pepita Martín Luengo

- Josefa Martín Luengo: L'1 de juliol de 2009 mor a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda com Pepita. Havia nascut el 19 de setembre de 1944 a Salamanca (Castella, Espanya). De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició --primera de la seva promoció-- una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Igualancia,Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta,La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món.És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).

Josefa Martín Luengo (1944-2009)

Escriu-nos

Actualització: 01-07-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images