Passat festes

Em demana n’Elena Vera que conti com ha anat Sant Joan. Bé. No sé si ha estat un Sant Joan de dalt de tot, com deim els ciutadellencs, o ha estat un Sant Joan petit i de butxaca, fet a la meua mida i a la de l’amiga que el vivia per primera vegada. Ha estat el Sant Joan d’escoltar els fru-frús a primera línia; de veure demanar permís des de dalt la Catedral; de “veure fer es caragol” des de davant Correus; de veure els cavalls que se’n van a Sant Joan de Missa des del mateix carrer de Sant Joan; de veure que el tema de les avellanes s’ha moderat una mica; de visitar les mateixes cases dels mateixos amics i familiars per fer berenetes i deixar-nos convidar; de riure i fer bromes amb els amics i els familiars; d’observar l’espectacle de milers de persones que es mouen per Ciutadella al ritme de la qualcada; de contemplar com els més petits de la família repeteixen els mateixos tics i moviments que fèiem els que ara ja som majors i no cabem a les finestres; de veure sortir el fabioler del matí dees de casa seua i córrer al costat de sa sumereta per anar a demanar permís quan pràcticament no hi havia ningú als graons de la Catedral; d’anar al pati de Santa Clara i veure el primer caragol a primera fila, amb la fresqueta del matí de Sant Joan; de davallar as Pla i de veure que no n’hi falta gens de gent...; de veure que quasi tothom és allà mateix, de trobar a faltar algú que ja no hi és...; de tot això ha estat aquest Sant Joan de temperatures tirant a baixes, d’horaris estrictes i de moltes rialles.