(Notes de West Cork, 3)
Quan algú arribava fins a aquesta punta de ponent de l'illa i mirava cap a la mar, en aquell temps que Amèrica no hi era i que ningú no podia imaginar que el món fos rodó, ¿què devia sentir? ¿Com un calfred a l'espinada, com una gran perplexitat, com un atordiment? Ara hi ha un camí que duu fins a la vella casa del torrer, entre cingles feréstecs, amb un pont que penja sobre el buit, tot fèrriament protegit amb baranes i reixa. Com si anàssim al zoo a veure aquesta fera engabiada, l'abisme.