Hubara, Corredor, Tarabilla: Fuerteventura

...Què tenen en comú aquests tres noms? Què factor interrelaciona la hubara, el corredor i la tarabilla i els vincula?

El factor que uneix aquestes tres noms, apart del fet de que els tres són aus, és el fet que tots tres es poden veure a una illa: Fuerteventura; a aquesta àrida illa canària és l’únic lloc del món on es possible veure aquests tres ocells, que així i tot mai són fàcils de veure, ja que són ocells escassos i d’hàbits esquius.

L’avutarda hubara, Chlamydotis undulata fuerteventurae, que així es diu la subespècie canària, és un ocell gros de 65 cm d’alçada que viu a les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i a les illes Canàries més orientals, especialment a la de Fuerteventura, ja que a Lanzarote i la Graciosa és molt més escassa, quedant menys de 800 aus. Per tant si un vol veure l’hubara de Canàries, tot i que la pot trobar a Lanzarote, és molt millor buscar-la per Fuerteventura, i així i tot, no serà gens fàcil observar-la. A Fuerteventura es troba sobre tot als jables i a los llanos de Tindaya, un lloc molt àrid del nord-oest de l’illa.

La hubara, símbol de Fuerteventura, dels mateixos colors que el desert on viu

La plana de Tindaya, hàbitat preferit de la hubara

El corredor sahariano cursorius cursor, és un limícola de 25 cm, parent del sebel·lí i els corriols, que a diferència de la majoria dels seus parents viu a zones desèrtiques o semi desèrtiques, amb una distribució molt semblant a la hubara, a Canàries es troba als mateixos llocs que la hubara i el mateix passa a Fuerteventura, tot i que sembla més abundant als jables arenosos.

El corredor saharià, un simpàtic limícola que no viu a zones humides, sinó desèrtiques

A les zones arenoses del Jable de Jandia és on més corredors es veien, fins a 17

Però el que fa que aquestes tres espècies únicament puguin ser vistes a Fuerteventura és la tarabilla canària (ja em vist com les altres dos també es poden veure a Lanzarote i a Àfrica), ja que aquest petit ocell de poc més d’11 cm, anomenat saxicola dacotiae només viu a l’ílla “majorera”, coneguda així per els mahos, els seus primers pobladors. A diferència dels dos primers, la tarabilla canària viu als barrancs secs amb vegetació de tarajales i és més fàcil de trobar que les dues aus estepàries.

Aquest mascle de tarabilla canària no sembla content amb el nostre pas pel barranc

Els barrancs secs amb tarajal són l’hàbitat on viu el vitrac “majorero”

Sens dubte, el més fàcil de trobar va ser la tarabilla canària, el fet de que visqui a llocs més localitzats i tancats com els barrancs secs, i que el Barranco de la Torre, un dels llocs on és més abundant, estigui només a 4 kms de l’aeroport, va fer que fos la primera de les tres espècies trobada i sense massa problemes, ja que a més a més els vitracs tenen costums que els fan més fàcilment visibles, com la de posar-se a les puntes destacades de les branques o llocs prominents.

Amb una mica de sort, hi ha prou amb fer una passejada al llarg d’alguns dels barrancs on viu, en el nostre cas va ser del de la Torre; un barranc que sol tenir una petita corrent d’aigua, un espès tarajal i on es va sorprendre només entrar la presència d’una parella d’ànnera canyella. Més endavant, a la zona central del barranc ja vàrem veure el mascle de vitrac cantant sobre una pedra, amb cara d’indignat per la nostra presència; poc segons després enteníem els motius, quan a una pedra veïna ens mirava entre sorprès i espantat el seu petit, un jovenet gris i inquiet que amb el seu reclam va fer que també aparegués la mare. No es varen ajuntar els tres en cap moment, però vàrem poder gaudir de la seva presència uns minuts, asseguts a una pedra, amb la família de tarabillas al nostre entorn.

Un jove de vitrac canari es mostra sorprès de la nostra presència

L’aparició de “mama” vitrac va completar la família, que ocupava i marcava territori a un racó al tarajal del barranc de la Torre

Els espais oberts i desèrtics on habiten, i la seva costum de no volar gairebé mai, feien preveure que el difícil seria veure els altres dos objectius del viatge, la hubara i el corredor, però al menys en el cas del segon no ho va ser massa. El primer lloc per buscar-les varen ser les planes arenoses del Jable de Jandia, a la zona més alta de l’istme; terres blanquinoses, sense relleu i amb molt poca vegetació. La millor manera? Una bona matinada, sortir en plena nit de l’hotel i estar al jable quan comenci a sortir la llum. Els espais son immensos, i ja s’intueix la dificultat que pot tenir trobar 2 ocells que no volen i que al contrari que la majoria d’ocells el que fan es quedar quiets quan s’alarmen.

Les primeres dues hores no varen pintar gens bé, poca llum i cap ocell, fins que de cop, a la dreta del camí sembla que s’ha mogut alguna cosa. La primera impressió en no tornar veure res més, és que el vent deu haver mogut alguna branca o matoll sec, però quan anem a seguir algun moviment ràpid torna cridar la nostre atenció. Ja no hi ha dubte, 20 m hi ha hagut moviment, potser una rata o un esquirol dels que s’han convertit en plaga a l’illa, però pocs segons després un nou moviment els hi delata definitivament.

Dos petits corredors caminen i corren, de pedra a pedra, de matoll a matoll, simpàtics, preciosos, camuflats, amb una forma d’estirar el coll inconfusible... Allà hi ha una parella de corredors, la primera de les vàries que veure a la zona els propers dies (tot buscant la hubara vaig haver de tornar a Jandia). Els minuts que vaig poder gaudir de l’observació dels corredors saharians varen ser divertits degut al seu comportament, quiets, coll estirat, petita carrera, altre cop ben estirats, mirant l’horitzó, picar alguna cosa en terra, curta carrera, això sí, no els vaig veure volar en cap moment. Finalment vaig continuar camí, amb la certesa de que la hubara, molt més grossa que els corredors seria fàcil de veure.

Els corredors saharians no acostumen volar, sinó que corren agils entre matolls i pedres

La postura amb el cos i cames estirades així com la cella blanc i negre els fa ser un ocell elegant

Desgraciada o afortunadament la hubara no va ser tan fàcil de trobar, després d’intentar-ho al jable de Jandia vaig decidir provar sort a los Llanos de Tindaya, una zona semblant però més pedregosa i de majors dimensions. Igual que amb el corredor, la clau vaig pensar que era estar molt prest a lloc i veure sortir el sol des dels propis plans de Tindaya, però moltes hores després i de recórrer tota la zona i tots els camins entre Tindaya i El Cotillo, rastrejant i deixant els ulls en un dia de molta calor i vent.

Després de moltes hores buscant em dono compte que precisament el costum del corredor saharià de córrer petits trajectes fa que sigui mes fàcil de localitzar que la hubara, que no corre mai i que al contrari del corredor quan veu el perill en lloc de córrer o volar com fan la majoria d’ocells s’acota en terra suaument i sembla una pedra més. Finalment el dia està a punt d’acabar, el vent ha anat creixent cada cop més duent una sorra vermella directa des d’Àfrica que fa impossible obrir ni uns centímetres les finestres del cotxe, ja que els vents superen els 100 kms/hora, penso que el millor es partir i buscar la hubara un altre dia ja que la sorra a l’aire està fent que fins i tot es faci fosc abans d’hora.

I de sobte, quan menys m’ho esperava, al costat de les primeres construccions del poble, en mig d’una tempesta de sorra i vent brutal, veig una hubara creuar lentament el camí davant del meu cotxe; la frenada va ser de les que fan saltar els airbags i la presa per intentar treure la càmara, sortir del cotxe i intentar veure cap a on partia la hubara va ser proporcional a la parsimònia i la lentitud amb que es movia l’ocell. No sé si influïda pel terrible vent i la sorra del desert, o perquè és el seu comportament natural, la hubara es va moure durant minuts lentament al costat del cotxe, deixant-me fer-li moltes fotos, la majoria no molt bones perquè era casi de nit, però recompensant-me per les més de 12 hores passades a aquell tros del Sàhara illenc.

La veritat, es que aquells minuts observant la hubara entorn del camí i del cotxe et fan comprendre perquè es tan difícil de trobar, no vola, no es mou sobtadament, no corre, no fa renous, simplement camina tan poc a poc, que a vegades recorda a un perezoso, ja que hi ha passes que ni tan sols posa la pota en terra, sinó que la deixa a mig camí, com pensant els riscos i avantatges de completar el pas; i quan algun moviment nostre, algun renou de la càmara l’espanta una mica, res de posar-se nerviosa, simplement de forma suau, casi imperceptible s’acota i queda esclafada contra el terra. Amb aquest comportament, no es estrany que quan la buscava a les planes desèrtiques, ja fos a peu o en cotxe, la hubara et vegi a tu molt abans de que tu ni sospitis que ella està a la zona i simplement s’acoti i passi desapercebuda fins que ja no estàs prop; de fet això em va fer ser conscient que a la majoria d’ocells els hi descobrim quan espantats de la nostra presència volen lluny.

Fins i tot a una zona tan inhòspita com aquesta varen fer una urbanització de la que queda el traçat dels carrers i els 2 “pisos piloto”, avui ocupats per hippies

Un fortíssim vent del desert carregat d’arena i ofegant va terminat en una descomunal tempesta

Quan veu perill o se sent amenaçada simplement s’acota en terra

Veient la hubara i com es mou s’entén que sigui el símbol de Fuerteventura i contemplar-la és simplement un espectacle