El mont Perdut 1975-2015

El 3 d’agost de 1975 cinc al·lots complíem un dels nostres somnis i fèiem cim al Mont Perdut (3.355 m), curiosament no era el nostre primer tres mil, ja que una hora abans havíem fet el Cilindre de Marboré (3.328 m), que va ser el primer tres mil de tots nosaltres. Moltes vegades he pensat com un cop arribats al llac gelat de Marboré vàrem pujar primer al Cilindre que al Perdut, segurament degut al seny que en José Luís Segovia (el major del grup, que va complir els 16 anys dos dies després) aportava al grup: així vàrem fer els 2 cims, segurament si haguéssim pujat el Perdut primer, l’eufòria ens hagués fer no pujar el Cilindre.

El grup, era casi més infantil que juvenil, i el formaven en José Luís, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que també teníem 15 i en Dani Mesquida i Jordi Capó que acabaven de complir els 14!, si a vegades m’estranya perquè no vàrem pujar primer al Perdut, encara em sorprèn més, molt més com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagués cap responsable.

En José Luís va ser sense dubte l’ànima del viatge, quan no existina Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informació per arribar al Parc Nacional d’Ordesa, on començava la ruta. Només va fallar que d’Ainsa a Torla no havia bus, i després de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l’entrada del parc nacional.

Al dia següent, arribada fins al refugi de Góriz i el dia següent, es a dir el 3 d’agost vàrem fer cim, els nostres primers tres mil, amb les típiques bromes entre tots de que ens estalviaríem pagar el xampany (encara no es deia cava) perquè tots ens havíem “desvirgat” junts.

Dani, José Luís i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que sigui Vignemale)

Tres dies després és produïa una d’aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent vàrem coincidir al cim del Taillón (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernadí i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i mòbils, sembla fàcil quedar d’acord per trobar-se, però vos puc assegurar que llavors va ser una autèntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien allà d’alt

De esquerra a dreta Dani, Jordi, José Luís, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernadí, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon

Però el Perdut va seguir exercint una forta atracció sobre mi, i així, quatre anys i un dia després, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir allà dalt, gaudint d’una posta de sol, una nit i una sortida de sol úniques; una nit així és difícil d’explicar i és d’aquelles que marquen per la força de les sensacions que es viuen.

Jaume i jo al cim del Mont Perdut, on vàrem passar la nit amb en Miquel (Teret) i Eduardo

El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l’any passat, a l’agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (tricholoma muraria) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l’ocell, però si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d’aquests anys.

La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l’antiga glacera penjant

Amb els prismàtics podia veure perfectament com anava arribant la gent al llunyà cim del Perdut, com estaven uns minuts i començaven la davallada; i allà, buscant l’esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda però al mateix temps engrescadora: “Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d’agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d’agost del 2015?” Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en José Luís, els dos que queden actius dels cinc d’aquell llunyà agost, també s’apuntarien.

Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l’idea de tornar-hi

Ha passat un any i ja només falta un altre per el 3 d’agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc més sendentari que mai; així i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com és el Mont Perdut. En qualsevol cas, ja no queda massa temps per començar a preparar el repte, si és que hi vull tornar.