Anarcoefemèrides
del 28 de juny
Esdeveniments
- Creació de l’Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l’Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d’acció, van deixar l’organització i no prengueren part en l’AIA, que amb tot i això s’escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d’un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l’AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l’AIA va tenir lloc el 30 i 31 d’agost de 1907 també a Amsterdam.
Naixements
- Sante Cannito: El
28 de juny de 1898
neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Sante
Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa
Bellacicco. Pogué
anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no
acabà els primaris perquè
es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la
Gran Guerra fou enviat al front
del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme
emigrà a Amèrica, on
son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i
s'establí durant dos
anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova
York,
EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de
Jamack, i
entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura
de La conquesta del pa, de Piotr
Kropotkin,
i els periòdics Il Martello,
de Carlo
Tresca, i Il Proletario.
Freqüentà la
Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat
anarcosindicalista Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i participà en la
companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes
italoamericans Sacco
i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio
Despota i altres
companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys
americans llegí
molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri,
Nietzsche, Cafiero,
Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a
aconseguir una bona
cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es
trobà que els seus companys
llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel
règim
feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial
entaulà contacte amb
el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes.
Després de
l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el
congrés dels Grups Llibertaris
de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses
campanyes, com ara
l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la
postguerra formà part del
moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment
a la creació de la
Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de
pensament
anarquista, fet que no agradà els partits
polítics. Aquesta cooperativa
participà en la reconstrucció de la ciutat
després de la guerra, però a partir
de 1948 els partits polítics i els poders locals li van
declarar el boicot pel
seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada
a dissoldre's.
Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla
social es mostrà força
actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent
d'instal·lació d'una
base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys
setanta intervingué
des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a
Altamura,
especialment amb els joves anarcocomunistes de
l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític
amb el comunisme i la
política parlamentària. En aquests anys
mantingué contactes amb membres de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a
Pulla i participà en els seus
actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la
història del seu
poble, sota el títol Frammenti di
storia
Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante
Cannito va morir
el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre
passava uns dies a casa
d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la
vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.
***
- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Hernández --algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes»i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Hernández fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).
***
- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó --«només» n'havia estat condemnat a 20--, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).
***
- Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.
Federico Martínez
Pérez (1915-1992)
Defuncions
-
Gaston Couté:El
28 de juny de 1911 mor a París (França) el
poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène
Couté. Havia nascut el 23 de
setembre de 1880 a Beaugency (Centre, França). Sos pares
(Eugène Désiré Couté i
Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell
Moulin des Murs de
Beaugency i son pare era nomenat «Couté des
Murs», per no confondre'l amb un
altre Couté de la regió. Gaston passà
sa infància i sa adolescència a
Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris,
però va
abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar
el
batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la
Recaptació
General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter
en un periòdic
local, Le Progrès du Loiret. Va
començar a publicar els seus poemes, que
componia en patuès, en publicacions locals (La
Meunerie Française, La
Revue Littéraire et Sténographique du Centre,
etc.), sovint fent servir els
pseudònims Gaston Koutay i Pierre
Printemps. Un grup d'artistes
parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet
van sentir les
seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir
marxar a París per
desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor
de cançons
antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat
gràcies al
seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i
més tard serà llicenciat
definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres,
obtingué un cert èxit a
partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al
Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon,
La boîteà Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquestaèpoca va col·laborar en
la revista La Bonne Chanson, de Théodore
Botrel, i escrigué cançons
d'actualitat per als periòdics anarquistes (La
Barricade, La Guerre Sociale,Le Libertaire). Fou una mena de representant de la
versió rural del
cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus,
el qual li ajudà
en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista
d'èxit. En 1907
fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit
cabaret al Barri Llatí
anomenat Truie qui file, que fracassà
pocs mesos després. Fou íntim de
nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland
Dorgelés, Max
Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit,
Dubray,
etc. Els últims anys de sa vida foren força
difícils: tuberculosi, tabaquisme,
alcoholisme per absenta, mancança de diners,
marginació dels escenaris
--l'apropament de la guerra afavorí els cantautors
patrioters en detriment dels
anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per«ultratges a
la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de
juny de 1911 a l'hospital
Lariboisière de París (França), al
qual havia estat portat el dia abans, i fou
inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire,
acompanyat per
més de 600 persones, moltes del món
artístic (cantautors, músics, escriptors,
pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i
sindicalistes. Els poemes
de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes,
anticlericals, contra la
burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets
(Édith Pieaf, Marc
Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard
Pierron et Marc
Robine, Bernard
Meulien, Claude
Antonini, Compagnie
Grizzli, Compagnie
Philibert Tambour, Le
P'tit Crème, Hélène
Maurice, Imbu, etc.) i el seu
repertori ha estat actualitzat per la música
contemporània (rock, rap, tecno,
etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La
chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en
cinc volums i han estat reeditades en
diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.
***
- Edward Carpenter: El 28 de juny de 1929 mor a Guildford (Surrey, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Havia nascut el 29 d'agost de 1844 a Brighton (East Sussex, Anglaterra). Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner).
***
- Valeriano Orobón Fernández: El 28 de juny de 1936 mor a Madrid (Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Havia nascut el 14 d'abril de 1901 a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturmüber Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Waclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juliol de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.
***
- Matilde Sabaté
Grisó: El 28 de juny de 1940 es afusellada a
Girona (Gironès, Catalunya) la
mestra i militant anarcosindicalista Matilde Sabaté
Grisó –el segon llinatge
citat també com Gusó.
Havia nascut
cap al 1904 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Marcos
Sabaté i
Madrona Grisó. A Reus treballà de modista. Als
anys vint son germà Pere, ferroviari
com son pare, va ser destinat a Sils (Selva, Catalunya),
població on també ella
s'instal·là. Quan esclatà la
Revolució, juntament amb Lola, companya del
cansalader Cruz del Forn de la Calç de Sils, es va fer
miliciana i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el seu
amant, Josep Soto Cortés,
obrer de la brigada del ferrocarril afiliat a la Unió
General de Treballadors
(UGT) i president del Comitè Revolucionari de Sils,
participà en requises i en
la recerca de persones buscades per aquest comitè, sobretot
religioses. Va ser
acusada, amb Soto i quatre milicians, d'haver executat
Concepció Viñolas
Vilanova, germana del rector de l'Esparra (Riudaneres, Selva,
Catalunya). Més
tard el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat de
Catalunya l'anomenà mestra de pàrvuls de Sils,
encara que no tenia el títol de
magisteri ni el de batxiller. Amb el triomf franquista
desobeí el consell de
Soto de fugir i restà a Catalunya. Detinguda, va ser
empresonada el 27 de
febrer de 1939 a Girona, on curiosament compartí
cel·la amb l'esposa de Soto.
Jutjada en consell de guerra el 21 de febrer de 1940, juntament amb
Josep
Garriga Dalmau, va ser acusada del delicte
d'«adhesió a la
rebel·lió», de ser
miliciana armada, secretària del Comitè
Revolucionari de Sils, saquejadora,
destructora d'imatges religioses i d'haver participat en diversos
assassinats,
fets pel quals va ser condemnada a mort. Matilde Sabaté
Grisó va ser afusellada,
juntament amb nou condemnats més, el 28 de juny de 1940 ran
de les tàpies del
cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) i el seu cos
llançat en una fossa
comuna.
Matilde Sabaté
Grisó (1904-1940)
***
- Mauricius: El 28
de juny de 1974 mor a París (França) el militant
anarquista
individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador
de l’amor lliure
Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius.
Havia nascut el 24 de febrer de 1886 a París
(França). En 1905 Libertad crea el periòdicL’Anarchie i Mauricius
n’esdevindrà
un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot,
la direcció a la
mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en
rebel·lia a cinc
anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot,
però en l’apel·lació va ser
finalment absolt el gener de 1914. En
el
congrés anarquista de París d’agost de
1913 va exposar els punts de vista dels
individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre
Martin. Entre 1914 i
1916 viurà fora de París. En 1916 serà
gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu’il Faut Dire i a finals
de la
guerra va participar en La
Mêlée
d’Émile Armand. El juliol de 1917 es
veurà implicat en el cas Louis Malvy,
ministre de l’Interior, i serà calumniat pels seus
adversaris. En 1920 marxa
Rússia com a mandatari de la Federació de
Ferroviaris i del Comitè per a
l’Adhesió a la III Internacional per assistir al
congrés de la Internacional
Comunista, però, denunciat com a sospitós,és detingut només arribar i
condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la
intervenció dels
sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el
periòdic
sobre sexualitat revolucionària Cupidon,
que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons
costums». En maig de
1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions
municipals pel
barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà
la militància activa i farà
d’assistent d’arquitecte, obtindrà un
doctorat en Ciències i es consagrarà, a
partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats
terapèutiques de l’ozó; en
1936 crearà un centre mèdic especialitzat en
insuflacions d’ozó. Durant la
guerra va participar en la resistència i el seu centre es va
convertir en lloc
de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el
director fins a 1958,
al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les
multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de
Metges i tot allò que «explota la malaltia com
altres exploten el treball
obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V.
d’Autrec, va publicar Les
charlatans de la médecine, fet que
no li va impedir ser nomenat Cavaller de l’Ordre del
Mèrit pels «serveis
excepcionals oferts a la salut pública». A
més de la col·laboració en nombrosos
periòdics llibertaris, és autor de nombrosos
fullets i llibres, com ara À bas
l’autorité, Lesprofiteurs
de la guerre, L’anarchisme
comme vie et comme activité
individuelles: rapports présentés au
Congrès anarchiste d’Amsterdam (1907),L’apologie du crime
(1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d’aventures
(1922), L’outrage aux moeurs
(1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre
(1964, pòstumament
amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean
va ser sa
companya.
