[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Cartier-Bresson

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Naixements

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó.  

***

- Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

- Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

Defuncions

- Filippo Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de 1892 a Liorna (Toscana, Itàlia). Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

- Mécislas Charrier: El 3 d'agost de 1922 és executat a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier. Havia nascut el 2 de maig de 1895 a París (França) i era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a també un antic company li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes, de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als Batallons d'Àfrica, va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble. Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més que havia conegut a la presó de Grenoble en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica que es va resistir va morir. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort un inspector en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de«robatori i de complicitat voluntària d'homicidi». El 26 de maig va publicar enLe Libertaireuna carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a la presó de la Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantantL'Internationale,L'hymne au 17ei La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

***

- Francesco Ghezzi: El 3 d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Havia nascut el 4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta. En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

- Paul Roussenq: El 3 d'agost de 1949 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. Havia nascut el 18 de setembre de 1885 a Sant Gèli (Provença, Occitània) de pares pagesos. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire,Le Père Peinard,Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, deL'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se llançant-se al riu Ador de Baiona. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

- Juan Alarcón Ortega: El 3 d'agost de 1974 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Havia nascut l'octubre de 1915 a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya). Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 a Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.

***

- Henri Cartier-Bresson: El 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost-- mor a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Havia nascut el 22 d'agost de 1908 a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França). Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar perÍndia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.

Actualització: 03-08-14