la felicitat absoluta

em sembla que dissabte, a l'hora en que el sol ja estava considerablement baix; quan després d'una paella espectacular començavem a fer la bereneta; quan els cosins ja ens havíem posat al dia de les novetats; quan els majors també s'havien explicat les malalties i les xacres, però també la milloria en algun mal; quan havíem parlat de política i de corrupció i de tot això tan xungo; quan les fitxes del dòmino i les cartes del 51 anaven i venien damunt les taules; quan el ventet suavitzava la temperatura i ens regalava un fosquet impressionant, vaig sebre què és la felicitat absoluta. I ho vaig veure als ulls i a les mans i a la roba d'un grup de fillets i filletes d'entre tres i dotze anys que feia hores que jugaven lluny dels seus pares; que gaudien obrint i tancant una aixeta per omplir un bòtil que després buidarien; embrutant-te fins a les celles de fang; construint una cabana amb tres trossos de llenya i un llençol vell; trescant per entre els sembrats; descobrint tresors davall un figuera; veient com arriba la fosca sense passar cap pena; furgant la terra per fer un pou que ves a sabre on els hauria de dur; relacionant-se quasi sense paraules, però també sense barallar-se. En els ulls, en la roba, en les ungles plenes de fang d'aquests fillets vaig veure la felicitat absoluta. I no vaig poder deixar de pensar en els fillets de Gaza i en les seues mares.