Turisme i sòl rustic a Pollença II

Segona part de l'article:  Turisme i sòl rústic a Pollença (I) 

Totes aquestes construccions en sòl rústic, fetes per a fomentar el turisme massiu cap al nostre fora vila té unes conseqüències molt importants per a les nostres vides. En primer lloc trobem els impactes més visibles, els ecològics. Tenint en compte que vivim en una illa i que els darrers informes diuen que per sostenir els 12.000.000 de turistes que ens visiten cada anys es fan necessaris 7 arxipèlags com el nostre, no podem obviar que mantenir aquest fluxe de turistes no fa més que empobrir, enverinar i matar les nostres illes. Però concretant en el turisme de fora vila els impactes ecològics directes són molts i molt greus. Estem parlant d’abocaments d’aigües residuals fora de cap xarxa; de la tala d’arbres per fer-hi xalets; de la destrucció d’ecosistemes; de la contaminació lumínica; de l’ús de productes químics altament contaminants per al manteniment de jardins i control de “plagues”; de l’excessiu consum d’aigua, molts cops provinent de pous il·legals que salinitzen el subsòl, per als jardins, piscines, consum general...

Però més enllà d’aquests impactes, també hi ha greus impactes sobre el paisatge: noves edificacions per tot arreu, tancament d’espais (valles de filferro, brezo...), nous camins, esteses elèctriques per portar llum a totes les cases...

Uns dels impactes més importants, tot i que sembla que no es produeixi, és l’impacte econòmic que produeix tot aquest model econòmic basat en l’explotació del fora vila com a lloc de residència  turística. Sempre es diu que tots aquests xalets provoquen grans beneficis. Però s’hauria de matisar: els beneficis són en gran mesura per les immobiliàries, que són els que fan d’intermediaris i que se’n duen la major tallada, sense importar-los ni el poble ni, molts cops, els petits propietaris. Un poc menys d’enriquiment el sofreixen els propietaris dels xalets. Però el que no es diu mai és de l’empobriment generalitzat i relatiu que provoca tota aquesta situació. És obvi que Pollença ha augmentat el seu nivell de vida, amb la conseqüent pujada de preus i, per tant, la pobresa relativa a la que es veuen exposats tots aquells que no disposen de les entrades provinents del turisme residencial. És a dir: la gran majoria de la població que no té un xalet llogat viu pitjor. I no parlem de l’impacte econòmic que té sobre la pagesia i els usos agrícoles de la terra, que s’han tornat incompatibles amb l’encariment desmesurat del sòl. 

Però el que gairebé ningú explica són totes les infraestructures necessàries que es fan necessàries per a mantenir aquest sistema turístic dispers i d’on surten els diners per a pagar-les. La construcció de dessaladores i depuradores, de plantes de reciclatge i abocament de residus, les infraestructures per crear l’energia necessària per a donar llum a tot aquest entramat... surten dels nostres imposts. Hi ha alguns autors que parlen de la “socialització de les inversions” i de la privatització dels beneficis.

També hem de parlar aquí dels impactes culturals que patim per mor del model turístic en el que vivim. Ja hem parlat de la incompatibilitat entre els usos agrícoles i el turisme, fet que ens allunya cada cop més dels nostres orígens agraris. Però el fet per mi més greu és la subordinació total del resident al turisme. Totes les nostres vides i les nostres relacions socials estan encaminades a servir als visitants. I per això no dubtam en sotmetre’ns a la voluntat dels tour operadors o de les immobiliàries (que cada cop exigeixen més i més serveis i paguen menys any a any). No dubtam a endeutar-nos, en demanar crèdits al banc, en viure de lloguer, per poder fer front a les demandes cada cop més grans de servilisme turístic. Hi ha casos de persones que al cap de l’any, després de fer totes les inversions, just arriben a “empatar” entre el que han gastat i els beneficis obtinguts. Com dèiem, també és important esmentar el canvi en el model de relacions socials. Intrínsec amb el model capitalista actual, les nostres relacions s’han terciaritzat. Ara el vincle entre les persones passa per l’oci i pel consum.  Tot això al marge de la situació laboral dels que treballen al sector de l’hosteleria i el turisme, que pateixen una explotació laboral, amb incompliments sistemàtics de la legislació i els convenis, treballant sense dies lliures, fent moltes més de 8 hores diàries...

En fi, és important abordar aquest tema, ja que hi ha un consens en torn a les bondats del turisme que no són tals. La falta de crítica al turisme és tal que ni esquerra ni dreta s’adonen de tot això i tant uns com els altres justifiquen qualsevol fet en base al turisme que ha de venir. Inclús a l’hora de demanar la protecció ambiental, ecològica o territorial d’algun indret amenaçat per l’urbanisme salvatge, ho fan perquè “sinó els turistes no vendran”. No existeix una solució per fer front a aquesta situació, però un primer pas pot ser prendre consciència de que el turisme no és “la gallina dels ous d’or” sinó que suposa unes problemàtiques molt importants per als illencs. Una situació insostenible en el temps i que tard o d’hora acabarà explotant. Us heu aturat a pensar què passaria si l’any que ve els tour operadors decideixen invertir en un altre destinació que no sigui les Balears? No és una idea tant estranya. Per això convé començar a plantejar-nos què fer i com afrontar un present i un futur que pinta bastant negre.

Ferrán Aguiló