Anarcoefemèrides del 19 de juliol
Esdeveniments
- Resposta popular al cop feixista: El 19 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), a les quatre hores de la matinada, les tropes rebels faccioses acantonades a les casernes de les àrees suburbanes (Pedralbes, Sant Andreu, Lepant, avinguda Icària) s'aixequen i intenten accedir al centre de la ciutat, però són frenades pels militants obrers armats de la CNT i de la FAI als carrers i a les barricades. Després de violents combats a tota la ciutat, devers el migdia, els feixistes són assetjats a les casernes i llocs estratègics que havien ocupat. A la tarda comencen els assalts per part dels obrers i de les tropes fidels al règim republicà. Van caure molts militants anarquistes, entre ells el mexicà Obregon, secretari dels grups de la FAI, que va morir durant la presa de la central telefònica. La revolució va triomfar finalment i la unitat de les organitzacions obrers va ser una realitat entre l'entusiasme general. Però la caserna de les Drassanes resistirà encara.
***
- Surt Exilio: El 19 de juliol de
1944 surt a Aynes (Alvèrnia,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista Exilio. CNT.
Regional Nº 3. Aquesta publicació de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Regional III (Cantal) va ser una de les primeres que es
realitzaren
a l'exili francès. El primer número
s'edità en multicopista i el segon, que
també portà el número 1 de
numeració i sortí el 3 d'agost, ja
s'estampà amb
impremta i portà el subtítol «Editado
por la Regional Nº 3 afecta a la
Confederació Nacional del Trabajo de
España». Els vuit primers números van
ser
clandestins, és a dir, sense peu d'impremta, i des del
número 9 es publicà a
Mauriac (Alvèrnia, Occitània). Després
portà altres subtítols, com ara«Órgano
oficial del Movimiento Libertario»,«Boletín Interior de la Confederació
Nacional del Trabajo. MLE en Francia», etc. Va ser dirigit
per Manuel Rico i
administrat per Manuel Morey Blanch (Manolo). A
partir del Ple de Clarmont
d'Alvèrnia de setembre de 1944 la publicació
prengué força importància i es
convertí en una publicació dirigida a orientar el
militant, defensar la CNT,
combatre les maniobres hegemòniques que el Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
realitzava a través de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), fer costat el projecte
d'aliança sindical i preparar l'ambient per a la
constitució de l'Aliança de
Forces Democràtiques. La seva línia editorial va
ser discutida i acusada d'«heterodoxa»
i «desviacionista» pel seu suport a les posicions
confederals«col·laboracionistes» de l'Interior.
Trobem articles de José Albagés, RamónÁlvarez, Armesto, Jacint Borràs Bousquet, Manuel
Buenacasa, J. Juan Domènech, J.
Fernández Escobés, José
Germán González, Juan Manuel Molina Mateo (Juanel),
Leiva, Horacio Martínez Prieto, Manuel Morey, Josep Oliver
Calle, Penido,
Domingo Torres i Emilio Vivas, entre d'altres. En sortiren almenys 48
números
fins al 1948. S'ha de dir que una capçalera setmanal amb el
mateix nom va
sortir el mateix 1939 al camp de concentració de Camp Morand
(Algèria) de la
qual es realitzaren sis exemplars a mà, que circulaven de
barraca en barraca
del camp, i en sortiren almenys quatre números.
***
- Rehabilitació de
Sacco i de Vanzetti: El 19 de juliol de 1977, a
l'State House de Beacon Hill de Boston (Massachussets, EUA), cinquanta
anys
després de la seva execució, el governador de
l'Estat de Massachussets, Michael
Dukakis, pronuncia la rehabilitació moral dels anarquistes
Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, deixant clar que no van tenir un judici just, reconeixent-ne
la innocència
i disculpant-se de l'«error judicial» davant els
descendents. El text oficial
de la declaració és el següent:«Perquè Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti,
ambdós executats poc després de la mitjanit del
23 d'agost de 1927, no van
tenir un procés just, perquè tant el jutge com el
fiscal tenien prejudicis
contra els estrangers i els dissidents, perquè durant el
procés va imperar un
clima d'histèria política, cal netejar d'estigmes
i d'injúries, per sempre més,
el nom de ses famílies i el de sos descendents. El
governador de Massachussetts
declara el 23 d'agost de 1927 com el Dia Commemoratiu de Sacco i de
Vanzetti.»
Naixements
- Eugène Lanti: El 19 de juliol de 1879 neix a Néhou (Baixa Normandia, França) el militant anarquista, després comunista i esperantista, fundador de l'anacionalisme, Eugène Adam, més conegut com Eugène Lanti. Fill d'una família pagesa pobre analfabeta, son pare va fer de fuster escloper. Obrer ebenista, descobrir l'anarquisme arran d'una conferència de Sébastien Faure a Rouen. S'instal·là a París i de manera autodidacta aconseguí fer-se amb una important cultura. Mantingué relació amb destacats teòrics de l'anarquisme i del radicalisme, com ara Sébastien Faure, Han Ryner o Henri Barbusse. Pel seu radicalisme llibertari serà anomenat L'anti-tout (L'antitot) i d'aquí prendrà el pseudònim Lanti. Després de fer cursos de llengües, de sociologia i d'altres matèries, esdevindrà, quan tenia 31 anys, professor de treballs manuals i de geometria industrial en una escola d'ensenyament professional. Quan esclata la Gran Guerra en 1914, s'afligí per l'adhesió de les forces socialistes al voltant de la «Unió Sagrada» i especialment dels anarquistes que signaren el «Manifest dels Setze». Mobilitzat, serví com a conductor d'ambulàncies i el que va veure l'afermà en el seu rebuig al nacionalisme i a la guerra. Fou en aquells anys quan tingué els primers contactes amb l'esperanto, idioma que aprengué i pel qual s'apassionà. Seduït per la revolució bolxevic, pensà en la possibilitat que l'esperanto esdevingués l'eina difusió del comunisme internacional. En tornar de la guerra, va prendre contacte amb el moviment obrer esperantista, que havia fet les seves primeres passes en els anys anteriors a la guerra, però que ara es trobava desorganitzat. En 1919 fou nomenat redactor del butlletí de l'associació francesa, Le Travailleur Esperantiste / Esperantista Laboristo. En aquest mateix any es va veure temptat de passar-se a l'Ido (Idiomo Di Omni, Idioma De Tots), però es decantà per l'esperanto. En 1921 participà en el Congrés Esperantista de Praga, on es decidí la creació d'una associació que agrupés específicament les treballadors esperantistes de totes els països. La superació de les nacionalitats fou tan radical que es decidií que no existissin filials nacionals i d'aquí el nom triat: Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacionalista). L'associació, de la qual es convertí des del principi en principal dirigent, tingué un creixement rapidíssim. Des dels orígens es tingué cura que l'organització fos d'allò més plural, de manera que, mitjançant l'acció cultural i el contacte amb els treballadors d'altres nacionalitats, s'evités qualsevol classe de dogmatisme. Però no sempre fou possible i l'associació patí fortes tensions al llarg dels anys i en ocasions ruptures entre els diversos corrents (anarquistes, comunistes, socialdemòcrates, etc.). També fou gran la tensió entre els conceptes internacionalistes, que reconeixien l'existència i la importància de les nacions, encara que aspiraven a una coexistència entre elles, i el més radical anacionalisme, patrocinat per Lanti, que pretenia fer desaparèixer qualsevol divisió basada sobre la nació, l'ètnia o l'Estat. En 1928 s'assolí una solució de compromís en matèria d'organització interna, regulant les relacions entre la sempre universal SAT i les associacions de treballadors organitzats a nivell nacional o estatal. L'anacionalisme no ha esta mai una doctrina tancada; podria entendre's com un cosmopolitisme radical, no només en el sentit de desaparició de les nacions, sinó també pel seu compromís social i contrari a l'explotació de la classe treballadora i el paper de l'esperanto com a mitjà de relació igualitari era central en aquest ideari. En 1921 Landi adoptà aquest pseudònim de manera tan radical que es permeté la«broma» d'anunciar el suïcidi d'Eugène Adam, fet que fou recollit en alguna publicació com a dada real. També va fer servir el pseudònim Sennaciulo (L'Anacional). Fou un dels fundadors dels Partit Comunista Francès (PCF), però després d'un viatge a la Rússia bolxevic en 1922 vindrà decebut del comunisme i, encara que no llançarà el carnet del PCF fins al 1928, s'oposarà a partir de 1923 al control de la Internacional Comunista de la SAT, que volia realitzar la Sovetlanda Esperantista Unuigo (SEU, Unió Esperantista Soviètica) d'Ernest Drezen. Durant els anys trenta els seus enfrontaments amb el règim soviètic, a causa de la publicació en la seva revista Herezulo d'articles antiestalinistes, foren molt forts i aquest el qualificà de trotskista, corrent ideològica a la qual no pertanyé, però la seva posició en aquesta època s'acostaria a la defensada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1933 abandonà les seves responsabilitats en la SAT, precisament per salvaguardar la unitat de l'associació, encara que fou un gest inútil, ja que durant les purgues soviètiques el moviment esperantista fou prohibit i alguns dels seus màxims dirigents executats. Lanti va fer servir l'esperanto con a mitjà d'expressió fonamental i eix de la seva actuació vital. El feia servir com a llengua de relació habitual, fins i tot en l'àmbit familiar. En 1934 es casà amb l'escriptora i sufragista Ellen Kate Limouzin, tia de l'escriptor George Orwell, qui visqué un temps a la seva casa; Orwell i Lanti, les posicions polítiques dels quals eren força acostades, no tingueren, malgrat tot, una bona relació personal --Orwell acabà odiant l'esperanto. En aquesta època treballà en la redacció del Petit Larousse i també en el Plena Vortaro de Esperanto (Diccionari Complet d'Esperanto). En 1936 per fiançar la seva vocació apàtrida, abandonà França per fer un llarg viatge arreu del món, fent servir com a llengua de relació gairebé exclusiva l'esperanto. Passà breument per la Península Ibèrica, visqué al Japó en 1937, on emmalaltí i va haver de fugir empaitat per la policia política. Després d'una curta estada a Austràlia i a Nova Zelanda en 1938, passà per l'Uruguai, l'Argentina i Xile (1939), on no es trobà a gust per la debilitat del moviment esperantista. Finalment, en 1940, s'instal·là a Mèxic. Al país asteca col·laborà amb el grup que editava la revista Renovigo, filial en esperanto de Renobasion, publicació que advocava per una racionalització i una simplificació de l'ortografia castellana. Justament un text d'aquesta última revista, emprat com a efecte literari, en el capítol 69 de Rayuela,és on apareix el nom d'Eujenio Lanti (sic) en aquesta obra de Julio Cortázar. Malalt d'un tumor cerebral i pessimista sobre la situació política mundial, Eugène Lanti se suïcidà, aquesta vegada de debò, el 17 de gener de 1947, penjant-se al seu apartament de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu marmessor fou l'exdiputat socialista espanyol exiliat Francisco Azorín de Córdoba, que era membre de la SAT, i que després dirigiria el moviment esperantista mexicà. És autor d'Où en est la question de la langue internationale? (1919), For la neuxtralismon (1922), La langue internationale (1925), La Laborista Esperantismo (1928), Naciismo (1930), Vortoj de Kamarado E. Lanti (1931), Manifesto de la Sennaciistoj (1931), Het Arbeiders-Esperantisme (1932, amb G. P. de Bruin i F. A. A. Faulhaber), Cxu socialismo konstruigxas en Sovetio? (1935, amb Robert Guiheneuf), Leteroj de Lanti (1940), Fredo (1976, pòstuma), entre d'altres. Sens dubte les influències de Lanti es veuen en lanovlangue orweliana de 1984.
***
- Josep Xena Torrent:El 19 de juliol de 1907 neix a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.
Josep Xena Torrent (1907-1988)
***
- Vernon Richards:
El 19 de juliol de 1915 neix a Londres (Anglaterra) el
militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino
Recchioni, més
conegut com Vernon Richards. Havia nascut al pis
que hi havia a sobre de
la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37
d'Old Compton Street
del Soho londinenc. El negoci de gastronomia selecta i
d'importació de
productes italians l'havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un
anarquista
italià que, després de fugir espectacularment de
l'illa presó de Pantel·leria
--a la costa siciliana-- amb el seu company i amic Errico Malatesta,
havia
emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es
trasllada a París; allà,
per influències d'un amic d'Emidio,
l'intel·lectual anarquista italià exiliat
Camillo Berneri --qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per
agents
estalinistes durant els Fets de Maig de 1937--, i de la resta de la
comunitat
d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En
1934 Emidio mor i
l'any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després
de ser expulsat de França
per editar un pamflet contrari a Mussolini i d'anglicanitzar el seu nom
pel de Vernon
Richards, comença a publicar a Londres la revista
antifeixista bilingüe Free
Italy / Italia libera, en col·laboració
amb Camillo Berneri. Vernon es
mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max
Nettlau, Emma
Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l'esclat de la
Guerra Civil
espanyola, en 1936, s'uneix a la redacció de la revista
llibertària Freedom
i decideixen posar aquest òrgan d'expressió en
anglès al servei dels
anarquistes en guerra i de la revolució social sota el
títol Spain and the
World, que sortirà bimensual, contrarestant
així la propaganda proestalinista
dels periòdics New Chronicle i New
Statesman. En aquests anys
Vernon també s'ocuparà d'una escola de nins orfes
per mor del conflicte bèl·lic
espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats
Espanyols. Durant
la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el
títol de War Commentary,
després de passar un temps sota el nom de Revolt
en 1939, i tindrà unes
relacions molt conflictives amb l'autoritat per mor de
l'antimilitarisme de la
publicació --Richards s'inscriurà com a objector
de consciència. La filla de
Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en
1937. Aquesta
intel·lectual, que afrancesà el seu nom original
Maria Luisa quan va estudiar
psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia
infantil,
pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat
periodística,
especialment pels seus coneixements sobre Rússia --en 1944
publicarà Workers
in Stalin's Russia-- i pels seus articles sobre la Guerra
Civil espanyola
--va col·laborar amb son pare en la publicació deGuerra di Classe. Però
la desgracia s'encruelirà amb la família
Richards, ja que el fill de la parella
naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any
després amb només 31 anys d'una
pneumònia vírica. Vernon li mostrarà
el seu amor publicant Marie-Louise: A
Tribute (1949); Journey through Utopia
(1950), la seva contribució
política més important, que estudia els valors
llibertaris de la tradició
utopista, i Neither East Nor West (1952), una
antologia dels escrits de
la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha
deixat
inèdits, de moment, una pila d'escrits: un sobre Sacco i
Vanzetti, una
traducció de Bakunin, l'edició crítica
dels escrits de son pare i un estudi
interessantíssim sobre la tendència
revolucionària del marquès de Sade, entre
d'altres. George Woodcock i Ivan Avacumovic van dedicar la
seva biografia
de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a
Marie-Louise Berneri: «Una
vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la
redacció del
periòdic, que l'any següent reprendrà el
seu nom original Freedom, és
arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista,
de conspiració i
d'incitació a la deserció. Vernon Richards, John
Hewetson i Philip Sansom seran
condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la
presó nou mesos --Marie-Louise
se salvarà pel motiu «tècnic»
de què els matrimonis no poden declarar en contra
seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà
aleshores,
destacant-ne en el comitè de defensa --«Partit
Surrealista», segons les
autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell,
T. S. Eliot, E. M.
Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos
habituals», Bertrand Russell,
Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d'altres. Un dels aspectes
positius
d'aquest període d'empresonament, segons Vernon, va ser
l'oportunitat de tornar
a tocar el violí i l'ocasió de poder formar una
petita orquestra amb altres
músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers
del Soho, havia
estudiat el violí sota la guia de son oncle, John
Barbirolli, i ja de jovenot
havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran
sèrie de
concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen's
Hall
londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava
l'autògraf al
programa de mà. Encara que era un home de
professió «liberal»
--irònicament, ja
que era molt rar en un fill d'immigrant, s'havia educat a la selecta
Emmanuel
Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en
enginyeria civil pel King's College de Londres el 1939, i treballant
cinc anys
com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la
construcció del metro
londinenc i després a les estacions de Cambridge i
d'Oxford--, no en reprengué
mai l'exercici de la professió, assegurant que una de les
coses que havia après
quan estava engabiat era la idiotesa d'encalçar una«carrera». Es guanyava la
vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l'ambient
del Soho
durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre'l. Després
va treballar com a freelance
(fotògraf independent) i com a periodista, per
després fer feina de guia
turístic per l'Espanya de Franco i per la Unió
soviètica de Breznev, convençut
que el turisme crearia els lligams que atiarien l'influx alliberador i
obririen
de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta
(Dorothy) Hewetson,
la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a
Hadleigh, al
comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de
quilòmetres al nord-est de Londres,
on conrea durant gairebé trenta anys, productes
d'agricultura biològica
--va ser un dels pioners en la utilització dels
mètodes de conreu orgànic i en
la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan
en 1997 la seva companya va
finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va
retirar a una casa de
repòs a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) on va morir el 10 de
desembre de 2001.
Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup
d'historiadors de
l'anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson,
mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser
director del Freedom
setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu
paper com a redactor i
com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin,
Leval i
Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va
deixar de col·laborar en el
periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards
funda l'editorial
Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b
Whitechapel High
Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un
exemple per a moltes
altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en
lliuraments
mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons
of the
Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals
compartits amb
l'única companyia de la seva fidel ampolla de vi de
Valpolicella. Colin Ward
comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment
de la
presència anarquista en el medi editorial
britànic, s'hi troba l'exemple del
pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat
de
Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l'anarquisme per Cesare
Agostinelli;
empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L'articolo
248;
implicat el 1894 en l'atemptat contra el primer ministre
italià Francesco
Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de
confinament; en llibertat,
davant un possible nou arrest, decideix d'exiliar-se a Londres el 1900,
on
promourà la solidaritat amb els companys perseguits,
crearà el conegut King
Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies
(1830-1859), el tirà Ferdinand
II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848)
i de
Palerm (1849)--, tapadora d'activitats subversives anarquistes, i
importarà el
conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta
publicarà L'agitazione;
col·laborarà activament en L'Adunata
dei Refrattari, La Protesta,Unità Nova, que
finançarà, i altres publicacions sota el
pseudònim de Nemo;
va estar implicat en l'organització i el
finançament d'un grapat d'atemptats
frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son
pare, d'una forma
crítica i seca, a ran de l'orella de Colin Ward,
així: «Terrorista burgès». La
personalitat anarquista que més el va influenciar va ser
Errico Malatesta; el
seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat
llegit arreu del món. En
1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l'Institut
Internacional d'Història Social (IISG) d'Amsterdam. Es
tracta de 9,25 metres de
documentació molt variada. S'hi trobem, de Vernon Richards,
la correspondència
(cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M.
Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma
Goldman, Max
Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals,
manuscrits de
les seves obres; però també hi podem consultar
documentació de Marie-Louise
Berneri, d'Emidio Recchioni, l'arxiu de Freedom Press, manuscrits
diversos
(García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read,
Volin...), així com
altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies,
pòsters, fotocòpies, etc.). També, a
partir de 1998, al fons Família Berneri -
Aurelio Chessa de l'arxiu històric anarquista de la
Biblioteca Panizzi de
Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de
la família Berneri
i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i
opuscles, la major part
d'ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions
completes de Spain
and the World, War Comentary i Freedom;
totes les
publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta
Freedom
Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El
famós
retrat fet el 1946 d'un Orwell descurat, ullerós, malalt,
amb la cigarreta
permanentment a la boca, rera la seva màquina d'escriure al
seu apartament de
Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home,és un exemple
de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat
catalana de
l'Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la
preturística vila
empordanesa des de 1957, atret per l'absència de
materialisme i la
independència d'esperit dels escalencs, organitzant les
estades dels turistes
en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els
habitants i fent
amistat amb la gent del poble, especialment amb una família
de pescadors: els
Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a
l'Escala, va llegar
a l'Arxiu Municipal d'aquesta localitat uns 300 negatius de Richards.
En 1999,
el Centre d'Estudis Escalencs va editar, en Fulls
d'història local. L'Escala,
un preciós àlbum de fotografies de Vernon
Richards i de testimonis de les aventures
d'aquest workaholic (enginyer, editor,
propagandista, escriptor,
traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i
revolucionari anarquista
angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre
les seves obres podem
destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the
three anarchists jailed at the Old Bailey (1945),Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta:
his life
and ideas (1965), The impossibilities of social
democracy (1978), Protest
without illusions (1981), Why work?: arguments for
the leisure society
(1983), British imperialism and the Palestine crisis
(1989), World
War - Cold War (1989), The Left and World War II
(1989), Neither
nationalisation nor privatisation: selections from Freedom(1945-1950)
(1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter
Revolution (1990),Violence and Anarchism: a polemic (1993), The
Anarchist Revolution:
polemical articles (1924-1931) (1995), George
Orwell at home (and among
the anarchists): essays and photographs (1998), A
part-time
photographers portrait gallery (1999), A weekend
photographer's notebook
(1996), Beauty is more than «In the Eye of the
Beholder» (1999), entre
d'altres.
Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]
***
- Gregorio Gallego
García: El 19 de juliol de 1916 neix a Madrid
(Espanya)
l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García.
Sos pares van ser modestos
pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes
sociològics i literaris, ocupà
càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan
tenia 17 anys
publicà la seva primera novel·la curta. En 1935
fou redactor de Juventud
Libre. Membre
del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio
Rodríguez fins al
juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat
partidari que els anarquistes
votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou
nomenat
vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà
la guerra, fou
redactor de Castilla
Libre i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaris.
Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de
Defensa de Madrid per la
CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i
octubre
de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara,
Alfambra, Terol) enrolat
en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a
responsable de propaganda
del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer
assistí com a delegat al
Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50
Brigada. El final del
conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou
detingut, passant per
diversos camps de concentració, batallons de treball als
Pirineus i Gibraltar.
Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de
presó per «auxili a
la rebel·lió», fou tancat a Madrid,
Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou
alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El
març de 1944 assistí al Ple
Confederal. En aquesta època fou membre del
Comitè Peninsular de la FIJL i
membre de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). El desembre de
1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del
Comitè
Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals
complí 19 a diferents
presons (Alcalá, Puerto de Santa María,
Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i
decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es
dedicà
a la literatura, treballà a editorials i fundà
l'Associació Col·legial
d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de
Guzmán i Tomelloso. En 1965
obtingué el «Premi Guipúscoa»
amb la novel·la El hachazo, que fou
prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972
obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la
novel·la La
otra vertiente.
Aquest any també publicà el llibre de
memòries Madrid,
corazón que se
desangra... En
1973 publicà Los
caínes
i en 1984 aparegueren El
verano ardiente («Premi
Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad;
també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya,
Franklin i Colom. En morí
Franco, s'interessà per la reconstrucció de la
CNT, però aviat deixà pas a les
noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana
de l'escultor
anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses
publicacions llibertàries, com
ara Castilla
Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.
Gregorio Gallego García va morir el 2 de desembre de 2007 a
Madrid (Espanya).
Defuncions
- Charles Keller:El 19 de juliol de 1913 mor a Nancy (Lorena, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Havia nascut el 30 d'abril de 1843 a Mülhausen (Alsàcia) en una família republicana i burgesa. Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard,Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin:Prise de possession (1893?),Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905),La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchonsà la bataille (1908), etc.
***
- Petar Maznev: El
19 de juliol
de 1922 --algunes fonts citen el 22 de juliol-- mor a Sofia
(Bulgària) el
revolucionari anarquista Petar Maznev, conegut com El Mestre.
Havia
nascut en 1890 a Dèbelets (Veliko Tarnovo,
Bulgària). Realitzà els seus estudis
primaris i secundaris al seu poble natal i es graduà a
l'Escola Sant Ciril de
Tarnovo. Durant la Gran Guerra fou cridat a files i al front
esdevingué
anarquista. Un cop desmobilitzat, va ser nomenat com a mestre a Gorna
Oryahovitsa (Veliko Tarnovo), on existia un grup anarquista al voltant
del
metge Petar Tontchev. Entre 1919 i 1920, durant la gran vaga de
ferroviaris,
participà activament en les manifestacions de suport. Arran
d'una d'aquestes
manifestacions a Kaltinets (Veliko Tarnovo), a prop de
l'estació central, on
els anarquistes resistiren amb les armes les escomeses de la policia.
Un cop
fracassat l'aixecament, es va veure obligat a passar a la
clandestinitat i es lliurà
a les activitats il·legals que el van fer cèlebre
a les regions de Veliko
Tarnovo i de Ruse, on creà nombrosos grups
d'agitació anarquista. En 1920 va
ser traït per un antic company; detingut, juntament amb
Dimitar Tsonev (Kyoseto),
fou tancat, d'antuvi a Tarnovo i després a Shumen, on
patí nombroses tortures.
Durant la nit del 3 de juny de 1921, un escamot armat
encapçalat pel
revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov parà una
emboscada a l'escorta
policíaca que el portava i l'alliberà a l'indret
conegut com «La Muntanya
Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat.
Tornà a la
clandestinitat, però afeblit per les privacions i la
presó, va contreure la
tuberculosi. Amb la complicitat del metge anarquista Paraskiev
Stoianov, fou
hospitalitzat sota un nom fals a l'Hospital Alexandre de Sofia,
però, no se'n
sortí i morí el 19 de juliol de 1922. El seu cos
fou portat clandestinament
sota nom fals a Dèbelets i fou enterrat en
presència de nombrosos militants
llibertaris de la regió, entre ells, Gueorgui Sheitanov i
Dimitar Tsonev.
Actualment un grup anarquista de Tarnovo porta el seu nom.
***
- Henri Gauche:El 19 de juliol de 1926 mor a Elancourt (Illa de França, França), el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Havia nascut el 7 de febrer de 1870 a París (França) en una família de la burgesia, però als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt.
***
- Jules Clarenson: El 19 de juliol de 1927 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Havia nascut el 31 de gener de 1867 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i sos pares foren André Clarenson i Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels«Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.
---
