Anarcoefemèrides
del 15 de juliol
Esdeveniments
- Nou judici contra Charles Gallo:
El 15 de juliol de 1886 l'anarquista
Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu
atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de
París i va expressar el
seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap
agent de borsa. Va ser
condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a
Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré,
i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir
de la metròpoli el 6 de
desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de
març de 1887, on el
10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un
dels seus carcellers.
***
- Surt La Questione Sociale:El 15 de
juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni
reedita a Buenos Aires
(Argentina) la publicació «socialista
anàrquica» La Questione Sociale.
Rivista mensile di studi sociali,
títol publicat abans per
Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en
italià amb
periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre
tindrà un suplement en
castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt
nivell intel·lectual, publicà
textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin, Pietro Gori, Augustin
Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat,
Ricardo
Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre
d'altres. Donaren
a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt
populars i es distribuïren arreu del món.
Representava el corrent pro
organització i antiviolent de l'anarcocomunisme
argentí, juntament amb El
Oprimido i La Protesta Humana, i
mantingué agres polèmiques amb El
Perseguido, publicació defensora del corrent
antiorganitzatiu i de
l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de
1896, la paginació es
reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre
16 i 30-- i començà a editar-se
com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El
Oprimido. L'últim
número sortí el 30 d'octubre de 1896.
***
- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.
***
- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquistaEl Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.
***
- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907
surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa
de França, França) el primer número
del periòdic L'Anarchiste.
Aquest primer número va ser administrat per Jean
Goldsky. Només sortí un altre número,
l'agost de 1907 a París (França), que va
ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que
apareixen són Biscuit,
Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos
números
publicats, la lletra N de la capçalera està
impresa a l'inrevés segons la
grafia eslava.
***
- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard, Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.
***
- Surt Timón: Pel juliol de 1938
surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual
anarquista Timón.
Síntesis de orientación
político-social. Publicada per l'editorial
barcelonina Tierra y Libertad, va
ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia
aglutinar matisos
ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una
discussió sobre el moviment
anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de
Santillán,
Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George
Büchner, Pedro G.
Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt,
Andrés Francés, Emma
Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent,
Juan Lazarte, Josep
Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich
Mühsan, Max Nettlau, Solano
Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf
Rocker, Augustin
Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto
publicà articles molt conflictius,
reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)«partido». En sortiren sis números,
l'últim el desembre de 1938. Entre el
novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina)
set
números d'una nova època dirigida per Diego Abad
de Santillán i Carlos de
Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de
batalla fou
l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz,
José Asensio, Francisco
Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique
Espinoza, León
Felipe, José Gabriel, José García
Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet,
Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker,
Walt
Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978
Diego Abad de
Santillán intentà refundar a Barcelona, senseèxit, aquesta capçalera.
***
- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.
***
- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.
***
Naixements
- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del socialisme llibertari, figura important de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant,Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat,Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936),La fin de la guerre (1938),Socialisme et humanisme (1946),La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949),Valeur de la liberté (1952),Le socialisme libertaire (1955).
***
- Lashortes: El 15
de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França,
França) el mestre,
sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més
conegut com Lashortes. Fou fill
d'un destacat
empleat de correus. Després de militar una breu temporada en
la Section
Française de l'Internationale Communiste (SFIC,
Secció Francesa de la
Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de
França), a
partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte
de París de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
En aquesta època també
militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de
Joves de
l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21
d'abril de 1930 assistí al
congrés de l'UACR celebrat a París, i
entrà a formar part de la Comissió
Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932
participà en el
congrés de la Federació Anarquista (FA) de
París, on llegí un informe sobre la
situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una
escola de propaganda.
Entre 1931 i 1939 col·laborà
assíduament en Le
Libertarie, especialment en la pàgina de
temàtica internacional, de la qual
era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat
entre el 20 i el 21 de
maig de 1934 («Congrés de la Unitat»),
que rebatejà l'organització sota el nom
d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la
comissió de redacció de Le
Libertaire. Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA
celebrat a París, on presentà un
informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà
que l'Acord de
Munic era preferible a la guerra i col·laborà,
sota el pseudònim de Lazorthe,
en el periòdic anarcopacifistaLa Patrie Humaine. Professor de
filosofia a Ortès (Aquitània,
Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la
Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des
Hirondelles» i del grup
teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de
l'institut
local. En 1936 participà en la fundació de la
Unió Local de la Confederació
General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i
ensenyants
creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO),
per lluitar contra
l'analfabetisme i per la integració dels emigrants
(espanyols, italians,
portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936
prengué
part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de
Jean-Louis
Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya,
el setembre de 1936
marxà a Catalunya, participà en les emissions de«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i
romangué un temps amb la comunitat francesa de
Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de
Sébastien
Faure i el seu article«Prolétaire-Prolétariat»,
sota el títol Qu'est ce que le
prolétariat?, va ser publicat
en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939
establí contactes
amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités
els companys
internats al camp de concentració de Gurs.
Després de la II Guerra Mundial es
decantà pel cristianisme, encara que es mostrà
fidel a les idees de justícia i d'emancipació
obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme
revolucionari, especialment
amb el grup editor de La
Révolution
Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va
escriure un article defensant
els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a
França.
***
- Odette Ester: El
15 de juliol de 1915
neix a Bouguenais (País del Loira, França)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette
Beilvert. Era filla d'una família bretona, de pare
mariner i mare pagesa. Es
casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui
tingué una filla. Separada,
marxà a París (França), on
participà activament en el suport de la Revolució
espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la
Resistència contra els nazis
lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys
destacà en les accions de resistència
humanitària i en el rebuig de tot discurs
patriòtic. Després de l'Alliberament
conegué
el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester
Borràs (Minga), amb qui
es casà i a qui va
ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels
Deportats i Internats
Polítics (FEDIP), organització que havia creat en
1945. En 1946 engegà una
campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols
internats
al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges
Altman,
antic resistent del moviment de resistència«Franc-Tireur», del qual va
esdevenir secretària en 1947, col·laborant en
l'edició del periòdic Franc-Tireur.
En 1947 fou una de les
fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF) i a la
primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat
d'Empleats de la Regió
Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità
activament contra l'extradició
dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop
jubilats, en 1974 la
parella abandonà la regió parisenca i
s'establí a Sent Cristòu d'Alèst
(Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a
membre de la Société Crématiste
d'Alès
(Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la
cremació. En 1992
era membre del Comité de Soutien aux Kurdes
Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè
de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més
a més, en aquesta mateixaèpoca fou membre de la Secció d'Alès
de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També
fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de
Marsella
i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta
organització. Odette Ester va
morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre
(País del Loira, França). L'arxiu
de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.
Josep Ester
Borràs (1913-1980)
***
- Henri
Terrenoire: El 15 de juliol de 1922 neix a Lo Maiet de
Montanha (Alvèrnia,
Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i
anticlerical Henri Louis
Terrenoire. Fill d'un pedrapiquer, a partir dels 18 anys es
dedicà a la
jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser
deportat a
Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la
fàbrica Siemens
trobà el militant llibertari Robert Favry que el va
introduir en el pensament
anarquista, idees que van ser ampliades amb la lectura dels grans
clàssics (La
Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin,
Debord, Van Eigen, etc.).
Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i
Suïssa. A començaments dels anys
cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy de
la Federació
Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond
François, aprofità
la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per
denunciar la dictadura
franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora
Franco». Fou un dels
organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy.
En 1958, també amb
Raymond François, edità el fullet Une
escroquerie morale et un faux problème, signat com«El Grup Llibertari de
l'Allier», per denunciar la nova constitució de la
V República francesa. També
fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i
membre de la
Federació Nacional de la Libre Pensée. Va ser
molt amic del lliurepensador
llibertari Louis Segeral. Amb René
Labrégère, Marc Prévôtel i
Joachim Salamero,
publicà un Hommage à
Louise Michel et
Sébastien Faure. A començaments dels
anys setanta fou un dels creadors de
l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb
Louis Malfant i altres
companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille
Gagnon, René
Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme
en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la
investigació jardinera i
en la recerca de noves varietats vegetals, ha rebut nombrosos premis en
la seva
disciplina. Actualment viu a Vaissa (Alvèrnia,
Occitània), on es el
representant regional de la Libre Pensée, i porta un
important viver de flors
ornamentals a La Paliça (Alvèrnia,
Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li
va dedicar l'estudi universitari Une
adhésionà une pensée libertaire. Le parcours d'Henri
Terrenoire.
Defuncions
- Isabelo Romero:
El 15 de juliol de 1937 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Isabelo Romero. Havia nascut el 21 de gener de 1909 a El Cerro de
Andévalo
(Huelva, Andalusia, Espanya). Fill d'un pagès, que
també feia de minaire, molt
aficionat al teatre, n’heretà l'afició.
Quan tenia 15 anys s'instal·là a
Còrdova per treballar com a
metal·lúrgic als tallers de «La
Electrodoméstica» i
començà a militar en el moviment llibertari, per
la qual cosa va ser definit
per la policia com «anarquista
perillós». A causa de la persecució que
patia,
durant la dictadura de Primo de Rivera s'establí a Madrid.
Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), a la capital destacà com a agitador i orador,
recorrent els barris
madrilenys i els pobles de la zona com a propagandista. Amb la
proclamació de
la II República ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica, com ara el de
secretari del Sindicat Metal·lúrgic de la CNT de
Madrid. En 1934 fou membre del
comitè durant la vaga del sector del metall i arran dels
fets revolucionaris
d'Astúries d'aquell any, va ser detingut i tancat com a pres
governatiu el 24
de setembre de 1935 a la presó provincial de Calataiud
--durant aquesta estada
de mesos a la garjola nasqué sa filla Azucena--, on
coincidí amb Francisco
Foyos, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El maig de 1936
assistí al
Congrés Extraordinari de la CNT de Saragossa. Quan
esclatà la guerra civil va
ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la
CNT, càrrec en el
qual va ser reelegit el juliol de 1937. Es mostrà
força actiu en la defensa de
Madrid i a començaments del conflicte arribà amb
l'anomenada «Columna Romero»,
sota la seva direcció i la de Juan Torres, membre del
Comitè de Defensa, fins a
Navalmoral de la Mata. Com a membre del Comitè Regional de
Defensa Confederal,
el novembre de 1936 s'oposà durament a l'abandó
de Madrid pel Govern republicà.
El 2 de gener de 1937, no estant d'acord amb l'orientació
radical que José
García Pradas li estava donant al periòdic CNT
i que definia com a«dogmàtica», fundà el
periòdic Castilla Libre, sota la
direcció del seu
amic Eduardo de Guzmán, i on intentà reflectir
els diversos punts de vista de
l'anarcosindicalisme d'aleshores. En aquesta època fou
partidari de la
intervenció confederal en tots els sectors i, amb Cipriano
Mera, de la
militarització de les milícies. En 1937
participà com a intèrpret en la
pel·lícula Castilla se liberta,
dirigida per Adolfo Aznar i produïda per
la Federació Regional de la Indústria del
Públic (FRIEP) de Madrid i que no
s'ha conservat. L'estiu de 1937 assistí al
Congrés Regional Camperol, on
defensà la participació de la CNT en la
gestió municipal. Col·laborà en
diverses publicacions llibertàries, com ara CNT,CNT de Toledo, El
Forjador,
etc. Isabelo Romero va morir, a conseqüència d'una
infecció
gangrenosa, el 15 de juliol de 1937 a Madrid (Espanya); tres dies abans
havia estat reelegit secretari del Comitè Regional
del Centre de la CNT. Com a homenatge en el seu honor, es va publicar
poc
després el fullet Isabelo Romero, editat
per la CNT-FAI i amb escrits
d'Eduardo de Guzmán, Manuel Alarcón de Castro,
Mariano Aldave, Gregorio Gallego
García, Manuel Zambruno Barrera (Nobruzán),
José Bort Bela (Ariel),
Antonio Agraz
i Mariano de Guzmán. També el carrer Fernando III
el Santo de Madrid va ser
rebatejat amb el seu nom i a Alcalá de Henares una
col·lectivitat agrícola
també es va anomenar «Isabelo Romero».
***
- Émile Rousset:
El 15 de juliol de 1961 mor a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) el terrelloner anarquistaÉmile Étienne Rousset. Havia nascut el 20 de
gener de 1883 --oficialment el 22
de gener-- a Lió (Arpitània) en una
família obrera humil lionesa. Quan tenia 11
anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a
fer el servei militar
als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»).
El febrer de 1908 arribà a
Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres
mesos de presó per
una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat
al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de
juliol de 1909 fou
testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert
Aernoult, que hi
havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures
infligides;
la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació
cerebral» resultat del sol africà. Rousset
alertà l'opinió pública i en una
carta publicada en el diari Le Matin
explicà que havia estat assassinat
a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i
donà el seu
testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a
Orà i
condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i
insultar els superiors»
a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909
fou llegida a la
Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que
corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte
provocà la creació d'un
Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes
hi van participar periòdics
socialistes (L'Humanité, La
Guerre Sociale, etc.), sindicats, el
Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de
l'Home i altres
organitzacions, i el desencadenament del que passà a
denominar-se «Afer
Aernoult-Rousset», que posà en
qüestió l'existència dels camps
disciplinaris
algerians (Biribi) i desfermà una forta
campanya antimilitarista. El 22
de març de 1910 el Comitè de Defensa Social
edità el cartell A bas Biribi!,
signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i
llibertaris
(Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de
Marmande,
etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió
armada i que van ser jutjats el
juliol d'aquell any per «incitació al
crim» davant l'Audiència, però que
finalment van ser absolts. L'assassinat
d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la
cançó Gloire à Rousset,
del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el
28 de desembre de
1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità
el fulletó L'affaire
Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell
any la Cort
Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat
d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades,
gràcies a una
subscripció pública promoguda pel
periòdic L'Humanité, des
d'Àfrica a
Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu
controlat pel
moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11
de febrer de 1912
les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació
unitària (anarquistes,
sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes
negres i
roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de
des de l'estació de Lió al columbari del
cementiri parisenc de Père-Lachaise,
enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones
--només els
funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el
seguici-manifestació
van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal
de
Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular,
havia estat finalment indultat el
13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser
acusat d'assassinar
un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la
víctima abans de
morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat
a 20 anys de
treballs forçats i a 20 anys de desterrament.
Gràcies a la campanya portada a
terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el
sobreseïment. En tornar a
la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li
va impedir
d'assistir a la gran manifestació que es realitzà
a París per celebrar el seu
alliberament. Així i tot,
continuà lluitant contra el Biribí
i aquest mateix 1912 publicà en les
edicions de Le Temps Nouveaux el fulletóDu fond de l'abîme. Lettres
d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913«Mes Mémoires» en lliuraments en La
Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En
1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al
Marroc. Amenaçat de bell
nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a
petició seva i amb el suport
d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant,
va ser
enviat al front. En acabar la Gran
Guerra, començà a militar en el moviment
anarquista. En 1950 era membre de la
Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i
participà activament en les
reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a
Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França) i fou enterrat en
aquesta localitat.
***
- Fernando Gómez
Peláez: El 15 de juliol de 1995 mort a
Fontainebleau (Illa de França, França) el
periodista i
militant anarcosindicalista
Fernando Gómez Peláez. Havia nascut el 22 de
febrer de 1915 a Torrelavega
(Santander, Cantàbria, Espanya) en una família de
modests comerciants. La seva
activitat en el moviment obrer comença amb la seva
militància en «Vanguardia
Federal», agrupació local del Partit
Republicà Democràtic Federal, que seguia
els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va
representar en els
congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va
ocupar la secretaria de
l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència
llibertària. Les
seves primeres cròniques periodístiques van
publicar-se en La Región.
Periódico de clase, diari obrer de Santander on
farà feina com a
corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a
l'esclat
de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General
de Treballadors
(UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el
Sindicat
de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de
feina a la fàbrica alemanya de
pneumàtics «La Continental». Amb la
guerra, el sindicat va passar a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en una
pràctica de reubicació
ideològica molt estesa a Cantàbria i a
Astúries, on la unitat sindical era un
principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la
guerra, i ja com a
militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la
fàbrica. Va
participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es
va incorporar en
les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com
a corresponsal de
guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari
d'Enginyers,
aconseguint finalment l'evacuació a França
passant per Avilés. Quan va tornar a
la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial
Contra Aeronaus
(DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu
cap a la
campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera,
juntament amb
milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus
va arribar al camp
de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va
durar més de tres
dècades. Després dels camps de
concentració (Barcarès), les Companyies de
Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el
pas per la presó de
Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar
l'Alliberament i amb ella la
tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946
el sindicat anarcosindicalista
li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera,
setmanal de força
tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com
ara Salvador de
Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch
Gimper, Juan Andrade o
Albert Camus --de qui farà la seva necrològica
(«Camus, l'espagnol») per al
periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta
publicació, continuació en l'exili
de la històrica publicació
llibertària, l'editava a París la
fracció que
després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista»
o «apolítica», enfront del sector que va
secundar des de l'exili la
participació dels comitès d'Espanya en aliances
polítiques contra la dictadura.
Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més
a més la seva col·lecció de
llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter
literari. En 1954 va
començar a treballar com a corrector en l'editorial
Larousse, on va coincidir
amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios)
i, més
tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de
Correctors
de la Confederació General del Treball (CGT) de
París i va exercir com a
delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va
començar a
editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna
confederal de libre
discusión; el to crític d'aquesta
publicació va provocar la irritació del
Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de
la CNT d'Espanya en l'Exili,
que va bloquejar la seva aparició després de set
números. Atalaya
representava la primera expressió pública de
descontent militant en les files
del sector «apolític»; descontent
dirigit especialment vers Germinal Esgleas,
secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas
seria
substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría,
accelerant un acostament entre
les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el
Congrés de 1961 de
Llemotges, anomenat «Congrés de la
Reunificació». Passat un primer moment
d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no
cobrís les expectatives dels
militants que, com Gómez Peláez, havien
participat en el seu llarg i laboriós
procés planejarà durant tota la dècada
dels seixanta, generant espais
d'expressió alternatius, com ara els Grups de
Presència Confederal, creats a
finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de
diversos corrents; crítics que sense constituir-se en
escissió romanen dins del
moviment com a una facció desafecta de la línia
immobilista del bell nou vigent
en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970,
aquest dissidents
van acordar editar un periòdic mensual, Frente
Libertario, encarregant
la seva direcció a Gómez Peláez. Quan
va sortir el primer número, el juliol de
1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la
Comissió
d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de
1967, va
expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en
ocasions
Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un
dels
afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com
Cipriano
Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque
Santamaría o Josep Peirats.
Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación.
Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i
Afinidades Libertarias en el
exterior. A més de l'activitat editorial, va
participar a començaments dels
seixanta en la «Commission Internationale de Liaison
Ouvrière (CILO), fundada
pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut
Rüdiger, escrivint
en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim
de Cristóbal Barcena.
Després de la unificació cenetista, va crear amb
els militants parisencs d'una
i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i
Econòmics (CESE), espècie
d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals
a la
nova emigració dels setanta i que va publicar la seva
pròpia revista, Estudios
Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a
França de la Creu Roja
Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un
projecte
general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que,
malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar
amb aquest centre en
la col·lecció i el dipòsit de bona
part dels periòdics, revistes i altres
materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir
també, amb
el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil,
actualment dipositat
en l'«Asociación Guilda Cultural» de
Mèrida. Va escriure a més en multitud de
revistes (Interrogations, Cuadernos de
Ruedo Ibérico, El
Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va
col·laborar en l'edició de
diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a
petició del seu amic
José Martínez Guerricabeitia, director
d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de
París-- o
algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la
primavera de 1976, acompanyat
del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar
per primera vegada
la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980
va participar en
el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona.
En 1982,
mort Roque Santamaría, va encapçalar la
fracció dels Grups Confederals. Ja
jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a
mitjans dels anys
vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus
records
de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia
d'Alzheimer, va
escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias,
recuerdos y desilusiones de
un libertario torrelaveguense, que finalment no es va
publicar i va restar
dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad
(1961) i Santiago
Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando
Gómez Peláez va morir el
15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França,
França) i fou enterrat el 26 de
juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa
companya, Consuelo
Tourman (Chelín), que va
col·laborar amb «Mujeres Libres» de
París i de
Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de
Fernando Gómez
Peláez, dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam, és un dels fons documentals més
importants de l'exili llibertari
espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de
postguerra.
Fernando Gómez Peláez (1915-1995)
---