[15/07] Judici contra Gallo - «La Questione Sociale» (1894) - «La Questione Sociale» (1895) - «Libre Concurso» - «L'Anarchiste» - «Le Semeur de Normandie» - «Timón» - «Reconstruir» - «La Lanterne Noire» - «Verbo Libertario» - Ernestan - Lashortes - Ester - Terrenoire - Romero - Rousset - Gómez Peláez - Vicente Ruiz

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

- Surt La Questione Sociale:El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines --abans en publicava entre 16 i 30-- i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquistaEl Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI)«partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, senseèxit, aquesta capçalera.

***

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Naixements

- Ernestan: El 15 de juliol de 1898 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Nascut en una família burgesa de mare flamenca i pare való, durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. Malalt, Ernestan va morir el 17 de febrer de 1954 a Brussel·les (Bèlgica). A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant,Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat,Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l’autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936),La fin de la guerre (1938),Socialisme et humanisme (1946),La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949),Valeur de la liberté (1952),Le socialisme libertaire (1955).

***

- Lashortes: El 15 de juliol de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Fou fill d'un destacat empleat de correus. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifistaLa Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article«Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 a França.

Lashortes (1898-1984)

***

- Odette Ester: El 15 de juliol de 1915 neix a Bouguenais (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Era filla d'una família bretona, de pare mariner i mare pagesa. Es casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència«Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixaèpoca fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. Odette Ester va morir l'11 de març de 2010 a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França). L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)

***

- Henri Terrenoire: El 15 de juliol de 1922 neix a Lo Maiet de Montanha (Alvèrnia, Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i anticlerical Henri Louis Terrenoire. Fill d'un pedrapiquer, a partir dels 18 anys es dedicà a la jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser deportat a Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la fàbrica Siemens trobà el militant llibertari Robert Favry que el va introduir en el pensament anarquista, idees que van ser ampliades amb la lectura dels grans clàssics (La Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin, Debord, Van Eigen, etc.). Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i Suïssa. A començaments dels anys cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy de la Federació Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond François, aprofità la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per denunciar la dictadura franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora Franco». Fou un dels organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy. En 1958, també amb Raymond François, edità el fullet Une escroquerie morale et un faux problème, signat com«El Grup Llibertari de l'Allier», per denunciar la nova constitució de la V República francesa. També fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i membre de la Federació Nacional de la Libre Pensée. Va ser molt amic del lliurepensador llibertari Louis Segeral. Amb René Labrégère, Marc Prévôtel i Joachim Salamero, publicà un Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure. A començaments dels anys setanta fou un dels creadors de l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb Louis Malfant i altres companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille Gagnon, René Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la investigació jardinera i en la recerca de noves varietats vegetals, ha rebut nombrosos premis en la seva disciplina. Actualment viu a Vaissa (Alvèrnia, Occitània), on es el representant regional de la Libre Pensée, i porta un important viver de flors ornamentals a La Paliça (Alvèrnia, Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li va dedicar l'estudi universitari Une adhésionà une pensée libertaire. Le parcours d'Henri Terrenoire.

Defuncions

- Isabelo Romero: El 15 de juliol de 1937 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isabelo Romero. Havia nascut el 21 de gener de 1909 a El Cerro de Andévalo (Huelva, Andalusia, Espanya). Fill d'un pagès, que també feia de minaire, molt aficionat al teatre, n’heretà l'afició. Quan tenia 15 anys s'instal·là a Còrdova per treballar com a metal·lúrgic als tallers de «La Electrodoméstica» i començà a militar en el moviment llibertari, per la qual cosa va ser definit per la policia com «anarquista perillós». A causa de la persecució que patia, durant la dictadura de Primo de Rivera s'establí a Madrid. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a la capital destacà com a agitador i orador, recorrent els barris madrilenys i els pobles de la zona com a propagandista. Amb la proclamació de la II República ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari del Sindicat Metal·lúrgic de la CNT de Madrid. En 1934 fou membre del comitè durant la vaga del sector del metall i arran dels fets revolucionaris d'Astúries d'aquell any, va ser detingut i tancat com a pres governatiu el 24 de setembre de 1935 a la presó provincial de Calataiud --durant aquesta estada de mesos a la garjola nasqué sa filla Azucena--, on coincidí amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El maig de 1936 assistí al Congrés Extraordinari de la CNT de Saragossa. Quan esclatà la guerra civil va ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit el juliol de 1937. Es mostrà força actiu en la defensa de Madrid i a començaments del conflicte arribà amb l'anomenada «Columna Romero», sota la seva direcció i la de Juan Torres, membre del Comitè de Defensa, fins a Navalmoral de la Mata. Com a membre del Comitè Regional de Defensa Confederal, el novembre de 1936 s'oposà durament a l'abandó de Madrid pel Govern republicà. El 2 de gener de 1937, no estant d'acord amb l'orientació radical que José García Pradas li estava donant al periòdic CNT i que definia com a«dogmàtica», fundà el periòdic Castilla Libre, sota la direcció del seu amic Eduardo de Guzmán, i on intentà reflectir els diversos punts de vista de l'anarcosindicalisme d'aleshores. En aquesta època fou partidari de la intervenció confederal en tots els sectors i, amb Cipriano Mera, de la militarització de les milícies. En 1937 participà com a intèrpret en la pel·lícula Castilla se liberta, dirigida per Adolfo Aznar i produïda per la Federació Regional de la Indústria del Públic (FRIEP) de Madrid i que no s'ha conservat. L'estiu de 1937 assistí al Congrés Regional Camperol, on defensà la participació de la CNT en la gestió municipal. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara CNT,CNT de Toledo, El Forjador, etc. Isabelo Romero va morir, a conseqüència d'una infecció gangrenosa, el 15 de juliol de 1937 a Madrid (Espanya); tres dies abans havia estat reelegit secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT. Com a homenatge en el seu honor, es va publicar poc després el fullet Isabelo Romero, editat per la CNT-FAI i amb escrits d'Eduardo de Guzmán, Manuel Alarcón de Castro, Mariano Aldave, Gregorio Gallego García, Manuel Zambruno Barrera (Nobruzán), José Bort Bela (Ariel), Antonio Agraz i Mariano de Guzmán. També el carrer Fernando III el Santo de Madrid va ser rebatejat amb el seu nom i a Alcalá de Henares una col·lectivitat agrícola també es va anomenar «Isabelo Romero».

Isabelo Romero (1909-1937)

***

- Émile Rousset: El 15 de juliol de 1961 mor a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) el terrelloner anarquistaÉmile Étienne Rousset. Havia nascut el 20 de gener de 1883 --oficialment el 22 de gener-- a Lió (Arpitània) en una família obrera humil lionesa. Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux el fulletóDu fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913«Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

- Fernando Gómez Peláez: El 15 de juliol de 1995 mort a Fontainebleau (Illa de França, França) el periodista i militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Havia nascut el 22 de febrer de 1915 a Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) en una família de modests comerciants. La seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques van publicar-se en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental». Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a França passant per Avilés. Quan va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus va arribar al camp de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades. Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus --de qui farà la seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació llibertària, l'editava a París la fracció que després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista» o «apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació dels comitès d'Espanya en aliances polítiques contra la dictadura. Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari. En 1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i, més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) de París i va exercir com a delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les expectatives dels militants que, com Gómez Peláez, havien participat en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de diversos corrents; crítics que sense constituir-se en escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de la línia immobilista del bell nou vigent en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un dels afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque Santamaría o Josep Peirats. Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el exterior. A més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la «Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena. Després de la unificació cenetista, va crear amb els militants parisencs d'una i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida. Va escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a petició del seu amic José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París-- o algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar la fracció dels Grups Confederals. Ja jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa companya, Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres Libres» de París i de Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de postguerra.

Fernando Gómez Peláez (1915-1995)

Continua...

---