Anarcoefemèrides de l'11 de juliol
Esdeveniments
- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista«Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.
***
- Surt Frente y Retaguardia:
L'11 de juliol de
1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i
després a
Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número
del
setmanari Frente y Retaguardia.Órgano de las
Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las
del Frente. Va
ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al
front aragonès i no
pel Comitè Regional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya
contra la dissolució de les
col·lectivitat, combaté el
col·laboracionisme i fou força crític
amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de
Montsó i l'aliança
antifeixista. Publicà un número
extraordinàri dedicat al «19
de Juliol» sense numerar. El responsable
editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador
Franco)
i trobem textos de Máximo
Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres.
L'últim número conegut és l'11, de
febrer de 1938.
Naixements
- Toussaint Bordat:L'11 de juliol de 1854 neix a
Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant
anarquista Toussaint Bordat.
Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de
l'exèrcit del Loira en
1870. Instal·lat després a Lió, va
esdevenir canut --obrer de la
indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse
(«el turó que treballa»). La
seva posició política se situa aleshores amb el
Partit Obrer Socialista, del
qual serà una figura destacada; però en desacord
amb la seva línia pro Jules
Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit
d'Acció
Revolucionària, que s'arrenglarà amb
l'anarquisme. El 18 de juny de 1882,
després d'una manifestació de protesta per la
sagnat repressió dels miners de
La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències
que s'hi
desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va
col·laborar en el periòdic
anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard
Révolutionnaire que el succeirà.
Partidari de l'acció directa, va
justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de
Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de
1882 va
ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir
una internacional
revolucionària». En l'espectacular«Procés dels Seixanta-sis», que
començarà el
8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de
presó i a una elevada multa.
Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les
seves activitats
revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la
garjola a més
d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va
fer instal·lar-se primer a
Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on
organitzarà, en 1897, les
conferències de Sébastien Faure.
***
- Lucien Haussard:L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).
***
- Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.
Sigfrid Català Tineo (1906-1978)
Defuncions
- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.
***
- Vittorio
Malaspina: L'11 de juliol de 1928 mor a Bobigny (Illa de
França, França)
l'anarquista i activista antifeixista Vittorio Malaspina,
també conegut com Giovanni Massari.
Havia nascut el 19
d'agost de 1904 a Sanremo (Ligúria, Itàlia).
D'antuvi milità en el Partit
Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en
el sector de la
construcció, com a pintor i com a fuster. En aquestaèpoca participà en el
moviment d'ocupació de fàbriques. En 1921
s'emigrà a França on esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i
fou salvatgement apallissat per
un escamot de camises negres,
tornant
a passar a França en un estat lamentable. Sota una falsa
identitat visqué a
París (França) i en 1924, amb altres companys,
com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del
projecte internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de
diverses llengües. El juliol de 1927 va ser detingut arran de
l'atemptat amb
granada contra la «Casa del Fascio» de
Juan-les-Pins (Antíbol, Provença,
Occitània). En els cercles anarquistes es parlà
de «fals atemptat», la
finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni
Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat
per la tuberculosi i malvisqué
sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven,
juntament amb
Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana
que operava a França.
S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg) i l'1 de desembre de
1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver
participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i
Bergossi el 18
d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia).
Negà tota participació en aquests
fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després
d'haver passat dos
mesos empresonat, alliberat. El juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio
Malaspina va morir l'11 de juliol de 1928 a Bobigny (Illa de
França, França) a
resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou
torturat un
any abans.
***
- Louis Chedeau:
L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França)
l'artesà serraller
anarquista Louis Chedeau. Havia nascut cap el 1893. Quan tenia 16 anys
començà
a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins,
conegué E. Armand
a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per
l'anarcoindividualisme. Quan la
Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament
abans d'aconseguir ser
donat de baixa per al servei militar. A partir de
començament dels anys trenta
milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents
de la Pau (LICP) i
en el pacifista i antifeixista «Comitè
Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12
d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan
passà per a la seva regió durant
una gira propagandística. Molt lligat a
l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el
visità a l'hospital de Tours (Centre, França)
quan aquest va estar internat.
Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 en un hospital d'Issoudun
(Centre, França) a resultes de l'electrocució
patida quan tocà amb una barra de
ferro un transformador mentre treballava.
***
- Manuel Rúa Losada:
L'11 de juliol de
1937 es afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista
Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a
la Corunya (la
Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de
Tramviaris de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser
detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou
nomenat delegat dels tramviaris en el
Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del
seu sindicat. Va
ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de
desembre de 1933.
Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser
acusat per les
autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de
militants a bord de la motora Sisargas
des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de
guerra per «rebel·lió
militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel
Rúa Losada va ser afusellat l'11
de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia),
juntament amb altres 11
companys.
***
- Antonio Ribera:
L'11 de juliol de
1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia
nascut en
1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les
Joventuts Llibertàries,
durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió
(antiga «Columna Ascaso»). Amb
el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc
anys a la
presó aconseguí fugir i passar a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol
de 1949, amb
Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres
llibertaris que,
després d'haver acompanyat el guerriller José
Pascual Palacios fins a la
frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac
d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya).
Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga),
Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán,
Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El
Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la
Guàrdia Civil a
l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego,
Osca, Aragó, Espanya),
Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament
mentre la resta del grup aconseguí
fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i
Alejandro
Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de
Buil a la recerca de
provisions, però van ser rebuts pels trets del grup
antiguerriller; Antonio
Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren
fugir
amb moltes dificultats.
Actualització: 11-07-14