Anarcoefemèrides del 29 de juny
Esdeveniments
- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de
1910
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del periòdic
anarquista Conquista do Bem. Publicação
quinzenal (Conquista del
Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment
portà el subtítol«Publicació
quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i
administrat per José
de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva,
Salfiedri,
entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.
***
- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de
1911
surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número de la
publicació anarcosindicalista A
Guerra
Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador
Alacid, João Arzua
(administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França,
Manoel Gonçalves de
Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo
Soares. Hi trobem textos
d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos
Barboza, Paulo Buonaspada,
Honoré Cémeli, R. Chaughi, José
Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz
Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe,
Julião da Escada, Antonio Esperidião,
Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia
Maria Ferreira, Nilo
Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca,
Sebastião Franco,
Mayer Garção, André Girard, Albano
Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades
Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr
Kropotkin, E.
Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique
Martins, José
Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil,
Demetrio
Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso,
Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria,
Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel
Perlungieri, M.
Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago
Ramón y
Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E.
Reinoso, Raymundo Reis, Galileu
Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva,
Valdomiro Silveira, Maximo
Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco,
Max Vasconcelos, Leão
Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre
d'altres. Divulgava
notícies sindicals, especialment vagues i conflictes
socials, locals i
estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos
teòrics. Fou el
periòdic brasiler que més notícies
publicà sobre la Revolució mexicana.
Publicà
per lliuraments O que nos reserva a
revoluão de amanhã, d'Émile
Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26
d'octubre de 1912.
***
- Surt ¡Campo
Libre!: El
29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número
del periòdic
anarcosindicalista ¡Campo
Libre! Semanario de los trabajadores del campo.
Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren
48 números, l'últim
el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou
l'«Órgano de la Federación
Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en
publicà 27 números entre el 23
de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època,
porta con a subtítol «Órgano de la
Federació Regional de Campesinos y
Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37
números entre el 28 de maig
de 1938 i el 25 de febrer de 1939 --la manca de paper a causa del
conflicte
bèl·lic va fer que alguns números
sortissin amb retard. En la redacció hi havia
García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador),
Antonio Rodríguez, Eugenio Criado
Riva i González Inestal. Hi van col·laborar
Manuel Pérez, Palmiro del Soto,
Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P.
Cordón, Arsenio
Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández,
Agustín Gil Molina, Francisco Pérez
Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner,
entre d'altres.
Naixements
- Félix
Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix
a Torí (Piemont, Itàlia) el crític
d'art, esteta i militant anarquista Louis Félix
Jules Alexandre Élie Fénéon. Fill d'un
viatjant de comerç borgonyó i d'una
suïssa, va fer els estudis secundaris intern a l'Institut
Lamartine de Mâcon,
aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el servei
militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de
funcionari com a redactor en
el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser
col·legues seus en
el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En
1883 va ser
nomenat secretari de redacció de La
Libre
Revue, on publicà els seus primers articles
literaris i de crítica
artística, i l'any següent va fundar, amb Georges
Chevrier, La Revue
Indépendante, de la qual serà redactor
en cap. En 1885 col·laborà en la Revue
Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A
partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va
col·laborar en
nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
--on assumirà el
paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le
Père Peinard, La Renaissence, La
Revue Anarchiste,
etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de
l'atemptat al restaurant Foyot, el
4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx
ministerial es va
descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que
pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran
d'això, va ser
detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en
el «Procés dels
Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos
artistes i escriptores que
testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé,
Octave Mirbeau...), va ser
absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina
institucional. En
1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le
Figaro. Fénéon és sobretot
conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A
partir de 1905 fou
secretari de redacció de La Revue Blanche
i a partir de l'any següent
escriurà les «Nouvelles en trois lignes»
per Le Matin. Altres revistes on va
escriure, sempre signant com F. F.,
van ser: La Vogue, La
Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens
politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar
autors que després van ser
famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé,
Apollinaire, Rimbaud,
Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i
artístics de
l'època, ajudà a la difusió de joves
pintors i artistes, com ara Pissarro,
Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm
defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925
va ser
un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune.
Després de la Gran Guerra
i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment
llibertari i es declararà comunista,
succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La
Sirène. En 1923 va
publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus
escrits només es van editar
un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon va
morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand
habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de
París (França), reconvertida en
llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys
abans. Un premi, creat
per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny)
en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la
seva
important col·lecció de quadres que l'Estat
francès refusa acceptar, porta avui
el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els
autors considerats més
prometedors. Una part important dels seus manuscrits,
correspondència i arxius
iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de
l'Institut Mémoires de l'Édition
Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).
Félix
Fénéon (1861-1944)
***
- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista --com també sos germans Natalia i Juan Antonio--, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions --moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal --on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres-- i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht --ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina--; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín --en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón --es va destacar durant les inundacions de 1944--, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).
***
- Pau Vila: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Català) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.
***
- María Ascaso
Budría: El 26 de juny de 1900 neix a Quinto de
Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. De
família anarquista, son germà fou
el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso
Budría. Des de 1917 afiliada a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en les lluites obreres de
1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital
aragonesa. A
partir de 1925 s'instal·là a Barcelona
(Catalunya), on també patí presó, en
alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de
Primo de Rivera.
Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel
Jiménez Herrero. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son
company. María Ascaso
Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital
Broussais de París (França)
a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i
fou enterrada tres dies després
a la capital francesa. A vegades es confonen les dades
biogràfiques amb sa cosina
Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso
Abadía.
***
- Martí
Escalé
Sallent: El 29 de juny de 1912 neix a Artés
(Bages,
Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Escalé
Sallent.
Tècnic de teixits, formà
par de la Federació Sindical Tèxtil «El
Ràdium» i en 1936 va ser un dels
artífex de l'adhesió d'aquesta
organització en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al
Congrés de
Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la
guerra civil i en 1939, amb el
triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de
concentració de
Vernet i Setfonts. Després de l'Alliberament, va ser un dels
organitzadors de
la Federació Local de la CNT de Pàmies i va ser
nomenat en diverses ocasions
membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili.
Martí
Escalé Sallent va
morir el 7 de juny de 1980 a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
***
- Pedro Fernández Eleta: El 29 de juny de 1919 neix a Torneros (León, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández,Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico--, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 29 d'agost de 2006 a Saragossa (Aragó, Espanya). La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.
Defuncions
- Michael Schwab: El 29 de juny de 1898 mor a Joliet (Illinois, EUA) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Havia nascut el 9 d'agost de 1853 a Mannheim (Baviera, Alemanya). Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.
***
- Urbain Gohier: El 29 de juny de 1951 mor a Saint-Satur (Centre, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Havia nascut el 17 de desembre de 1862 a Versalles (Illa de França, França). De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com«monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).
***
- Nicola Recchi: El
29 de juny de 1975 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista Nicola
Recchi.
Havia nascut el 4 de juliol de 1889 a Porto Civitanova (Civitanova
Marche,
Marques, Itàlia). El gener de 1908 emigrà a
l'Argentina i a Buenos Aires entrà
a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió
desencadenada per
la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig
de 1909, retornà a
Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat
per desertor,
s'establí a Suïssa, però poc
després emigrà als Estats Units. A Ludlow
(Ludlow,
Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments
reivindicatius, com
ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la
campanya contra la
dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué
lligat al grup anarquista
on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la
seva mà esquerra, uns
diuen que accident de treball i altres en alguna acció
subversiva amb explosius
muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o
del de Luigi
Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en
fabricació de bombes i
de participar en la campanya de explosions que es
desencadenà als Estats Units
entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a
Itàlia, on obrí un petit
quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions
revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità
Nuova,
etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes
destruïssin el seu
quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va
ser acusat de la mort
de quatre feixistes i el març passà a
França i poc després retornà a
l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A
l'Argentina treballà de
paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes,
finalment fou posat en
llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de
Residència i fou expulsat
a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de
1936. Jutjat per les autoritats
feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats
antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de
1939 va ser alliberat,
però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any
va ser traslladat a
la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i
posteriorment condemnat a l'aïllament
a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué
sortir l'octubre de 1941.
L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques,
Itàlia), on reprengué el contacte amb
els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en
el Congrés de
Carrara, en el qual es fundà la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i fou
nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta
organització. En 1956 retornà
a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li
negava
sistemàticament el visat d'entrada, i pogué
reunir-se amb sa companya Beppina i
ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de
sa companya en
1962, passà els seus últims anys de sa vida amb
ses filles sumit en la misèria.
Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).
***
- Mario Girotti: El 29 de juny de 1982 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre milità en el moviment anarquista fins a la seva mort.
***
---
