Ho diu Jordi Llavina al setmanari El 3 de vuit, en un article titulat "Som migradament divins". En realitat diu que per a ell el numer one serà sempre Vinyoli, però que el millor és Carner: magnífic.
Llegiu:
Avui és el dia de Sant Joan, i ha plogut amb una certa aplicació, amb una tranquil·la —diguem-ne— obstinació. Ignoro si una pluja així fa bé o mal, al camp (l’hi hauré de preguntar al bon amic Ramon Fontanals, pagès i carnisser de Puigdàlber, que és, per a les qüestions de la terra i de la vida, un mestre i un conseller de primera). De cop, recordo un bell sonet del llibre Cor quiet, del Príncep, el titulat “Plou”, que fa exactament així:
Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.
París regala deplorablement;
es nega Niça d'aiguarells en doina.
Miles d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
L'aigua podreix els carrerons malalts;
gargolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
¿Es pot dir més ben dita, una cosa així (o una altra de semblant, o una de totalment diferent)? “París regala deplorablement”: ¿us n’adoneu, de la quantitat de coses que hi ha, en aquest vers? ¿I en aquest altre: “es nega Niça d’aiguarells en doina”? O en aquest: “L’aigua podreix els carrerons malalts”. Carner és el més gran poeta català del segle XX. Segurament ens posaríem d’acord, en això. El meu poeta de capçalera, però, és Vinyoli. Que consti. I que consti en acta.
El dia de Vilanova amb en Carabén, un altre ex alumne molt brillant, l’Àlex Cardona, a una pregunta meva que feia, més o menys, així: ¿oi que us en parlava molt, jo, de Vinyoli, l’any 1996?, va respondre, sense dubitacions: Jo diria que ens parlaves més de Carner. Em va deixar parat, o glaçat, o no sé com, però suposo que, si ho deia, devia ser veritat. ¿Carner? No he estat mai gaire afecte, jo, al Príncep; ni n’he estat pas gaire lector, de Carner, que recordi.
Avui és Sant Joan, i plou. Plou, potser, a totes les estacions de França, però també, i sobretot, al Penedès. Segur que, vila endins, s’ha donat en algun moment de primera hora de la tarda, quan la pluja era més forta, aquest llampec epifànic que Carner descriu magistralment: “Alguna mà que es mou fregant un vidre de finestra”. Segur que els becs (les gàrgoles) de la basílica de Santa Maria devien gorgolar d’allò més. És per això que he tornat a Carner: primer de tot al poema “Plou”, del llibre que he citat. I és per tot això que avui, a partir d’avui, em proposo de llegir (o rellegir) atentament la poesia del pare de Nabí, el més gran de tots, en la nostra llengua, des d’Ausiàs March. De lliçons ètiques i estètiques escampades pels seus versos, n’hi ha a cabassades: “Els homes som migradament divins”, escriu en el poema “Les fulles de l’abril”. Touché! Visca Carner que, a desgrat del cognom, té una poesia tan vivífica!