Anarcoefemèrides
del 22 de juny
Esdeveniments
- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, es jutjada a l’Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel serà condemnada a sis anys de presó.
Naixements
- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Gaston Crémieux. Fill primogènit d'una família nombrosa d'un modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet --nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. En 1864 també es casà amb Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants, l'últim anomenat Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir --el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca --de Marsella-- de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.
Temptativa d'insurrecció comunal
a Marsella (8
d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
- Robert Lanoff: El
22 de juny de 1879 neix al X Districte de París
(França) el cantautor i
compositor anarcoindividualista i antimilitarista
Robert-Charles-Joachim Lafon,
més conegut com Robert Lanoff.
Quan
va fer el servei militar acabà en una companyia
disciplinària. L'11 de març de
1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50
francs de multa per «infracció
a la policia ferroviària». Fou
col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert
Libertad, i membre del grup anarquista «Les
Libérés des Bagnes Militares» (Els
Alliberats de les Colònies Penitenciàries
Militars). A partir de 1910 realitzà
una gira propagandística de conferències,
acompanyades d'espectacle musical amb
cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i
interpretades per ell, contra
les colònies penitenciàries a tota la conca
obrera del nord. El 20 de novembre
de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies
disciplinàries i
penitenciaries establertes a les colònies franceses
d'Àfrica del Nord)
realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França),
declarà: «Els oficials i
sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries
són uns alcohòlics i
uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta
conferència, acompanyada de
cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de
novembre), a Valenciannes
(26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de
desembre)
i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol,
Auguste
Vaillant, Émile Henry) i interpretà una
cançó on lloà la deserció
dels soldats
i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais,
França) Le Réveil
Artésien. En 1912 col·laborà
en la publicació
antimilitarista Le Cri du Soldat.
Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer,
publicat a Pantin
(Illa de França, França) per Émile
Aubin. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador
habitual de L'Anarchie, on
defensà
l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista
misogin i arran de la
publicació de les memòries de Rirette
Maîtrejean, insultà aquesta de manera
cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va
ser detingut i empresonat
en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes
conferències
realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat
d'«apologia
de fets criminals i d'excitació al crim» i
condemnat el juliol d'aquell any per
l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França)
a quatre mesos de presó i a
50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de
1912 va ser
novament detingut arran de la publicació de l'article«De la rue Ordener aux
Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie,
a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en
aquest moment va ser
reemplaçat en la redacció d'aquest
periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril
de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de
presó i a
1.000 francs de multa per l'edició del citat article en
forma de fullet. El 13
de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa,
però
mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914,
després de 18 mesos
empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació
a París i va veure reduïda la
pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre
Flesky, preparà la
publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses
circumstàncies no pogué finalment
editar-se. En aquesta època viva al número 15 del
carrer Gérando, del IX
Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat
exempt del servei
militar i mantingut a la presó, on romania el
març de 1916. Després de la
contesa fou redactor de Le Populaire
i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre
de 1918 participà,
amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada
popular
contra «l'apatxisme i la
pornografia»
que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de
Saint-Ouen (Illa de
França, França). En aquesta època
moltes cançons i articles seus es van
publicar en el periòdic La Bataille.
El
18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del
passatge Brady de París, una casa
d'edició i de venda de cançons i on
també es realitzaven cursos de cant a preus
populars. En aquesta època col·laborà
amb el Sindicat dels Artistes de
Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu
suport.
El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius),
president de la Unió Independent dels Artistes de
Music-halls, el va denunciar
per «entrebancar la llibertat del treball i per
difamació». També va
col·laborar en les diferents etapes del periòdic
d'André Georges Roulot (Lorulot),
de qui era molt amic, L'Idée Libre.
Fou membre de la Union
Confédérale des Locataires (Unió
Confederal d'Arrendataris), organització per a
la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per
a la
seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari
de la seva IX
Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena.
El desembre de 1923 sa
companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del
carrer
Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt
populars À bas Biribi, Paroles d'un
révolté, Je
suis un incroyant, Pourquoi j'vote
pas! Monologue, Le droità l'avortement, Lettre
d'un détenu politique, Les
renégats, Conseils aux
avachis, Guerreà l'alcool, Maternité,Sur la tombe de son gars. Récit de
guerre
interprété par l'auteur dans les concerts et
cabarets parisiens, Chanson pour la
paix, Les épaves,En route pour l'abattoir, Trimardeur,C'est la rafle, Aprés
la grève, Les dons de
Jésus, Hymne aux
prolétaires, Pierreuse,Jean Misére devant le Christ,Les
juges, Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous.
Monologue, Les
trois pleurs de la vie, L'éveil
des
locataires, Voix des locataires,Les pionniers. Scène de la vie de
Biribi,Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la
religion, L'avenir nouveau. Grande
scène, Pitié
pour les grévistes. Grande scène,
etc. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
- Ramon Porté
Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries --condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932-- i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) --en el Ple de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers --son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes --en 1946 estava afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert--,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Ramon Porté Dalmau va morir
el juliol de 1996 a Nevers
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila.
Ramon
Porté Dalmau
(1898-1996)
***
- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a París (França).
***
- Evaristo Viñuales
Larroy: El 22
de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Osca, Aragó, Espanya) el
mestre anarquista
i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill
d'Evaristo Viñuales
Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los
Serós, va fer els
estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès.
Després va fer el
batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de
magisteri a l'Escola
Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco
Ponzán
Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre
d'altres, de Ramón
Acín Aquilué. Més tard va fer de
mestre a Berbegal, on conegué sa futura
companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que
arribarà a ser directora del
Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la
proclamació de la II
República, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Osca.
Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses
ocasions: febrer
de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell
mateix
any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat
a dos
anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de
febrer de 1936
sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936
fundà amb Eusebi Carbó Carbó i
Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más
Lejos. Durant el període revolucionari
comprés entre 1936 i 1939 ocupà
càrrecs de responsabilitat. Lluità a la
Divisió Ascaso i fou capità de
l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre
de 1936 fou nomenat mestre a
Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de
la Nova
Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de
la Conselleria
d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell
d'Aragó. Aquest mateix
mes organitzà la vinguda a Aragó de
Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola
de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la
Federació Comarcal de la
CNT de Monsó. El març de 1937 assistí
al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel
Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més
suport i comprensió vers la tasca
revolucionària del Consell Regional de Defensa
d'Aragó. El juliol de 1937, com
a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes
d'Aragó, assistí al Ple
Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta època
col·laborà en Cultura y
Acción i Titán, que
s'editaven a
Alcanyís, i en Nuevo Aragón.
L'agost de 1937, arran de la destrucció de
les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique
Líster, va haver de
fugir de la repressió estalinista a Híjar, on
tenia la base d'operacions la 25
Divisió. Després, a Callén,
s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero,
en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»).
L'agost de 1937 fou ajudant
adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de
Zuera al front de
Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els
combats finals com a
capità d'Intendència i fou delegat del
Comitè Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part
del Comitè Nacional de l'MLE.
Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes
feixistes,
Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero
es van suïcidar plegats, agafats
de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril
de 1939 al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià). «Aquesta és
la nostra última protesta contra el feixisme», van
ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i
sa filla Zeïka
Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren
passar els
Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar
Ponzán, però van acabar
detingudes per la Gestapo i internades al camp de
concentració de Le Vigan fins
al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la
resistència de Ponzán.
Defuncions
- Eduard Alsina Bilbeny: El 22 de juny de 1921 es assassinat per pistolers del Sindicat Lliure al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Alsina Bilneny, també conegut com Cinto de la Palla. Havia nascut en 1889 a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en una família benestant --sos pares eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona-- i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat --juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat-- després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics --un fonedor i un torner--, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del SindicatÚnic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; quan sortia --juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto-- d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, fou assassinat per un escamot format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona
***
- Libero
Battistelli: El 22 de juny de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. Havia nascut el 21
de gener de 1893 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). D'antuvi republicà federal
i francmaçó, milità en el Partit
Republicà Italià (PRI) i era un admirador del
sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va
llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret,
defensà, juntament
amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors
agraris de Molinella,
d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet
a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa
antifeixista. Al
Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella
d'anarquistes formada per
Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i
Goffredo Rosini. En
aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en
la Lega Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e
Libertà,
de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu
Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió del
mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà
correspondència amb Camillo
Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic.
Col·laborà en la revista
llibertària Studi Sociali,
publicada
a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i
en Problemi della Rivoluzione italiana.
Quan
s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no
dubtà a marxar-hi
amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i
després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a milicià
en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi»
i en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso». Col·laborà en el
periòdic
anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra
di Classe (1936-1936) i en Pensieri
e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra
Almudébar, comandà la bateria d'artilleria«Michele Schirru», gràcies a la seva
experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra.
Fou conseller militar
de la Divisió «Ascaso» i va ser
partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de
l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular
republicà. El 16 de juny de
1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes
posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una
ràfega de
metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a
l'Hospital
General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre
les seves
obres destaquen I fuori-classe
(1931), Inconvenienti di segnare il passo
(1932), Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom.
Libero Battistelli
(1893-1937)
***
- José
Joaquín
Gómez Tienda: El 22 de juny de 1939 es
afusellat a Baena (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José
Joaquín Gómez Tienda, conegut
com El Transío. Havia
nascut en 1901
a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Treballador del camp,
fou un destacat
membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu
poble. Durant la
II República va ser detingut preventivament en diverses
ocasions, sempre que es
declarava una vaga. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista,
va ser
membre del Comitè Revolucionari de Baena. Son
germà Francisco va ser assassinat
pels feixistes el 28 de juliol de 1936. Comandà, amb
Joaquín Hornero Muñoz (Segundín),
una centúria de milicians de
Baena que s'integrà en les centúries confederals
de Castro del Río, embrió de
la Columna «Andalusia-Extremadura», posteriorment
88 Brigada Mixta. Aquestes
forces ajudaren a la defensa de Castro del Río durant l'atac
del general
feixista José Enrique Varela Iglesias els dies 6 i 7 d'agost
de 1936. Amb el
triomf franquista, intentà refugiar-se a Úbeda
(Jaén), però va ser ràpidament
descobert pel cap falangista Mariano Ariza. Portat a Baena, el 20 de
maig de
1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota
l'acusació
d'haver assassinat un feixista el juliol de 1936, encara que va quedar
demostrat que no era present en el moment d'aquest fet. José
Joaquín Gómez
Tienda va ser afusellat, juntament amb altres 12 companys, a Baena
(Còrdova,
Andalusia, Espanya). Actualment existeix un Col·lectiu
Llibertari «El Transío»
a Baena.
***
- Benjamin Tucker: El 22 de juny de 1939 mor a Mònaco (Principat de Mònaco) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. Havia nascut el 17 d'abril de 1854 a South Dartmouth (Massachusetts, EUA). En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti».
***
- Antonio Raya
González: El 22 de juny de 1942–algunes fonts citen el 12 de juny– es abatut a
Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i resistent
antifranquista
Antonio Raya González –el segon llinatge
també citat Díaz–, conegut com El Raya. Havia nascut en 1916 a
Bobadilla (Màlaga, Andalusia, Espanya). Quan encara no tenia
15 anys i
treballava com a aprenent de llanterner, s'afilià al
Sindicat Metal·lúrgic de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada i
durant els anys de la
II República espanyola destacà com a militant
dels grups d'acció de les
Joventuts Llibertàries i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), participant
en accions de guerrilla urbana i en els aixecaments llibertaris de 1931
i 1933.
Fou membre dels escamots que intentaren assassinar el torero a cavall
feixista El Algabeño,
que havia assassinat uns
treballadors al parc de María Luisa de Sevilla; i dels que
assassinaren el 21
d'octubre de 1933 el sindicalista groc
José Silva i l'administrador del penal d'El Puerto de Santa
María José Ortiz
Guzmán (El Carrero) el 10
de novembre
de 1933, fet pel qual va ser detingut juntament amb Francisco
Mérida Luque. El
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, formà part
dels quadres de
defensa confederal i fundà la Columna Confederal«La que siempre rayó», que
s'establí el seu quarter general en un cortijo
d'Antequera i combaté al front de Màlaga fins el
seu enfonsament. En una classe
pràctica de com funcionava una granada Laffite a Antequera,
l'aparell esclatà i
fou ferit a la cara, perdent l'ull esquerre. Després fou
nomenat comissari de
la 88 Brigada Mixta a Pozoblanco i a Extremadura. En 1939,
després del triomf
franquista, decidí continuar la lluita, primer a les serres
malaguenyes, on
organitzà guerrilles rurals i urbanes que actuaren a
Màlaga, Còrdova i Madrid,
i a partir de juny de 1941 a la zona malaguenya, granadina i gaditana,
realitzant tota mena de sabotatges, accions de represàlies a
falangistes i
delators, segrests, atracaments, etc. Executà un caporal de
la Guàrdia Civil al
Café del Gallo de Màlaga, per ser un dels
responsables de la mor de sa mare. El
24 de gener de 1942 el seu grup atracà la
Delegació Municipal de Cerilles i
Fòsfors de Granada i el 6 d'abril l'escorxador municipal,
per posteriorment fer
un cop a l'empresa Constructora Internacional. Arran d'un Ple Regional
d'Andalusia de la CNT i delatat pel company detingut Tiznote, part del
grup
guerriller d'El Raya va ser
interceptat i el 12 de juny de 1942 tirotejat per la policia al seu
lloc de
reunió, una barberia de la plaça de Mariana
Pineda de Granada; en aquesta acció
resultaren morts els guerrillers Antonio Moya i JoséÁvila, i Cecilio Salazar
resultà ferir, encara que fou posteriorment detingut, ben
igual que Enrique
García i José Esteban. Un poc més
tard, el 22 de juny de 1942, Antonio Raya
González fou ferit amb dos trets al tòrax en una
emboscada parada a la taberna
Vílchez de la Plaza Nueva de Granada (Andalusia, Espanya)
que freqüentava,
morint en el seu trasllat a l'hospital. El guerriller Juan Sandoval
Fernández
que li acompanyava, resultà detingut. La companya d'El Raya, Victoria Vila Varela, fou
germana dels també anarcosindicalistes
Salvador i Manuel.
***
-
Proudhon Carbó i
Garriga:El 22
de juny de 1996 mor a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant anarquista
Proudhon Amor Progrés Carbó i
Garriga. Havia nascut el 16 de març de 1904 a La Bisbal
d'Empordà (Baix
Empordà, Catalunya) en una família de
tradició anarquista, sos pares foren
Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i
Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i
Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà
sa companya, a la
qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909,
s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu
avi Joaquim. El novembre de
1917 sa família s'instal·là a
Tànger, on restaren fins al final de la guerra
del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell
estudià el batxillerat a l'escola
Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat
sefardita francesa,
alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a
França i després
treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia
Franco-Espanyola del
Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El
Kébir. En 1925 es traslladà a
Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on
intentà
organitzar la població negra contra la classe blanca
explotadora, però en 1930
fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a
la Península, on
es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a
l'antiga feina ferroviària a Ksar
El Kébir i després a Meknès, on amb el
comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà
aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan
l'aixecament militar
feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc
francès, però sa mare fou
detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí
a causa de les
tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí
arribar a Catalunya
via França. Fou en aquesta època que
conegué son pare i sa futura companya,
Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus
coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de
Propaganda de la
Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al
Batalló de Metralladores C del
X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari
polític d'un
batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de
l'Exèrcit, que
abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu
càrrec de comissari. En febrer
de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu
d'Urgell i de
Puigcerdà, aconseguir passar a França.
Pogué lliurar-se dels camps de
concentració gràcies al seus contactes amb
policies i periodistes francesos, i
a París treballà amb Frederica Montseny i
Marià Vázquez en una oficina
clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan
començà la II
Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del
vaixell «De
la Salle»nasqué
sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939
arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana),
on van fracassar amb dues
parelles més en l'explotació d'una granja
agrícola a prop de la frontera amb
Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat
Ródenas, Josep Viadiu i altres
companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va
poder
abandonar la República Dominicana i, després de
passar per Cuba, on fou
detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per
portar un llibre de Fiallo
en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el
novembre de 1941
arribarà a Veracruz (Mèxic).
Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar
diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A
partir de 1948
treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars
begudes «Sidrals
Mundet» del català Artur Mundet i Carbó
i mantindrà la militància sobretot
col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué
una estreta amistat amb la
parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985
Proudhon i Carme
visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves
memòries, Yanga
Sácriba. Autobiografía de un libertario,
que publicà en 1991. Durant sa
vida va col·laborar en nombroses publicacions
llibertàries, com ara L'Adunata
dei Refrattari, Espoir, Rebelión,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral, etc.; però
també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior.
En 1997 es publicà La
lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon,
recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el
batxillerat. A La
Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.
Proudhon Carbó i
Garriga (1904-1996)
---
