Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

Els grans Estats islàmics i l'ombra de la Xina.

0
0

                          Els grans Estats islàmics i l’ombra de la Xina.

 

Els grans Estats islàmics a que em refereixo són els següents: Nigèria, Sudan, Egipte, Turquia, l’Iran, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia. Encara que són Estats no tan grans, també incloc el Sudan i Tanzània.

L’ombra de la Xina és allargada. La influència del gegant asiàtic es fa palesa a tot el món.

La Xina es considerada com a la segona economia mundial al darrera  dels Estats Units,  i, segons l’OCDE,  serà la primera del món al 2016. Però el que s'ha de subratllar és que, des del crac del 2007, l'economia xinesa, en termes materials, supera de molt els EUA (En producció industrial i en dipòsits bancaris).

Els mitjans de comunicació donen per suposat que els EUA tracten d’impedir el desplegament del seu competidor.

També es dóna per cert que la Xina manté una estratègia mundial de no intervenció en les qüestions internes dels Estats i que, en general,  s'até  als interessos purament econòmics en la seva política de relacions exteriors.

Sigui com sigui, allò indiscutible és que la Xina ha desplaçat els EUA com a primer soci comercial a la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica.

     Però allò que motiva aquest escrit és assenyalar que les relacions comercials  de la Xina amb els països que són socis preferents van més enllà d'allò purament comercial.

    Per a remarcar-ho passo a fer els següents enunciats.

   Tesi: Una política exterior de no intervenció ideològica comporta per als països que l'exerceixen un enfrontament continuat contra les potències intervencionistes.

 

   Tesi:  Els països que aspiren a una major autonomia política i econòmica (i a una major seguretat), per principi,  cerquen la relació amb les grans potències no intervencionistes.

 

       S'ha de considerar com a maniobra de confusió l'intent dels mitjans ''occidentals'' de presentar la Xina com a nova potència colonial.

   Per descomptat,  la presència la Xina a l'Àfrica respon a la seva set de primeres matèries. Però s'ha de considerar que, a diferència dels imperis europeus, la Xina no ha fet cap guerra de conquesta a l'Àfrica. 

 

    Els països africans que són primers socis  amb la Xina ho són perquè han considerat més beneficioses  les ofertes comercials del país asiàtic.  Però haurem de veure que, de manera espontània, aquestes relacions comercials impliquen compromisos polítics. Segons això, es pot fer un enunciat.

      Tesi:  La voluntat d'autonomia econòmica dels països en desenvolupament comporta que els lligams econòmics amb els socis comercials esdevinguin polítics.

 

   O sigui, el fet que la Xina hagi esdevingut el principal soci comercial de l'Àfrica s'ha d'entendre com a conseqüència de la voluntat dels països africans d'alliberar-se de les relacions neocolonials a que pretenen mantenir els EUA i els imperis europeus.

 

      S'ha de saber: Tan bon punt un líder  africà pretenia alliberar-se del domini neocolonial,  les potències imperialistes amenaçaven amb desestabilitzar el país.

 

   (Vegeu un tipus d'amenaça imperial:  els tretze encausats pendents de judici al Tribunal Penal Internacional són, justament, tots ells, líders africans).

 

   La creixent agressivitat de l'Imperi ha provocat un augment de la conjunció entre països de règims molt diferents, socialment, política i econòmica considerats.

   On diu que aquesta conjunció mundial gira en torn dels països denominats ''Brics'' amb voluntat de reforçar en el multilateralisme i d'emparar-se en ell.

 

   Però haurem de veure que, a banda dels Brics, hi ha altres països que contribueixen decisivament a l'expansió del multilateralisme. L'Iran és l'exemple més notable. Des de la seva proclamació, 1989, la República Islàmica de l'Iran és en confrontació permanent amb els EUA i els seus aliats subordinats. Per altra banda, l'Estat persa ha esdevingut una potència mundial en tots els ordres.

    S'ha de saber que, al darrers temps, la projecció de l'Iran va més enllà de  l'Orient Mitjà o dels països islàmics. Amb l'establiment de la República Islàmica, l'Iran va iniciar un desplegament inaudit en tots els ordres.  La nació recuperava l'explotació dels seus propis recursos naturals, del petroli i del gas en particular (S'ha de destacar que els ingressos per petroli i gas només representen el 20 % del total. Vegeu la web Iran GDP Data & Country Report | Global Finance) .

     Mentre l'Aràbia Saudita (el major exportador de petroli) està tancada dins el seu règim feudal, l'Iran s'ha desplegat de manera extraordinària. Els mitjans occidentals procuren ignorar-ho, però l'Iran ha esdevingut el país capdavanter entre els països islàmics. Actualment, el país persa diu de tu als països europeus en relació a la indústria, la tecnologia i la ciència (L'exèrcit iranià va espantar els EUA quan, el dia 4.12.2011, va prendre el control d'un dona espia ianqui i el feu aterrar en territori propi. Per a més informació sobre aquest tema, podeu veure el post  L'Iran humilia els EUA).  

   Segons informa l'OCDE, l'Iran, al 2012, ha esdevingut la dissetena potència industrial mundial.

 

   De cada vegada són més poderoses les forces que pugnen pel multilateralisme. I dintre el conjunt divers d'aquestes forces, cal destacar les especials característiques dels grans països islàmics.

     Els països islàmics  mantenen un nivell de relacions molt alt debut a la força integradora de la religió musulmana. Això fa que els Estats islàmics i les amples masses musulmanes d'arreu del món són molt sensibles a tot allò que afecta el món islàmic (El succeïts de Gaza, per exemple, desperten onades de passió a tot el món islàmic. I ''La innocència dels musulmans'', la pel·lícula que ofèn l'Islam, va desfermar la fúria dels musulmans de tot el món).   

   De la llista del deu països, solament Turquia gira al voltant dels EUA i de l'OTAN. Vegem un breu repàs del paper que juguen aquests països respecte a l'estratègia multilateralista.

   L'Egipte (85 milions d'habitants). Les amples masses egípcies es revoltaren contra la dictadura d'En Hosni Mubarak, l'home que l'instrument  de Washington pel control de la seguretat (dels aliats dels EUA) a l'Orient Mitjà.

   No sabem fins a quin punt abastarà la promesa del president Mohamed Morsi de tirar endavant una política no sotmesa als interessos d'''Occident'', però sembla que els EUA tindran dificultats per a recuperar l'estatus que mantenien anteriorment.  Poden pensar que si el govern ianqui no és capaç d'evitar la fallida econòmica de Detroit, tampoc no està en condicions de solucionar els greus problemes econòmics d'Egipte (Per cert, un dels punts de l'acord de Camp Davis establia que l'Egipte havia de proporcionar petroli a Israel a un preu ''d'amic'').

 

    El Sudan (Extensió: 1.861.000 km. Població: 35 milions d'habitants.). La secessió del Sudan del Sud, al 2011, fa que el Sudan actual no pugui ésser considerat pròpiament com  un Estat gran. Tot i així, he inclòs el Sudan al grup dels grans  perquè la història recent del Sudan fa palesos els mals que se'n deriven de la política intervencionista de l'Imperi i, per altra banda,  el creixement del multilateralisme.

    (L'enfrontament dels països musulmans contra ''Occident'' determina una intensificació de l'islamisme.  I, viceversa, l'establiment de règims que imposen la xaria desperta l'hostilitat ''d'Occident'').

   Amb el cop d'Estat de 1989, Omar al-Bashir va establir un règim islàmic molt estricte basat en la xaria.

  Amb semblança amb l'Iran, al Sudan islamista va haver de patir – i pateix avui – tot de condemnes ''occidentals'' i de sancions de tot tipus.  I, a més a més, les agències d'intel·ligència ''occidentals'' van intervenir per tal d'incrementar els conflictes interns del règim d'Al-Bashir. Com a indicador de la intensitat del conflicte es pot assenyalar el fet notable que el Tribunal de la Haia s'atreví a processar i condemnar a al-Bashir per crims contra la humanitat (Tesi: els organismes de caràcter mundial, sense excepció, estan sota control de Washington, el de l'ONU, en primer lloc).

     Com a indicador del nivell de l'agressivitat de l'Imperi contra el règim sudanès, es pot assenyala el bombardeig de l'aviació israeliana a una fàbrica d'armes a Khartum, 24.10.2012.

    Per descomptat, ''Occident'' va donar  el suport a la voluntat secessionista de Sudan del Sud.

     L'hostilitat ''occidental'' contra el Sudan va provocar un major acostament del Sudan a la Xina i a Rússia (Actualment, aquests dos països són els principals socis comercials del Sudan).   

   Per altre costat, en referència a l'alt nivell d'interrelació islàmica, és de destacar els forts lligams que s'han fermat entre el Sudan sunnita i l'Iran xiïta. Podeu veure el post Sudan Iran relations.

 

   Nigèria (Extensió: 923.000 km. Població: 174 milions d'habitants; és l'Estat de major població de l'Àfrica).

    Amb una gran diversitat ètnica, els haussa, majorment musulmans,  al nord del país, són l'ètnia predominant a l'Estat. L'Islam és la religió amb més fidels (Qualques Estats del Nord han establert la xaria);  les diverses formacions cristianes són més presents al Sud.

   Des de la seva independència, a l'any 1960, Nigèria va fer de l'alliberament i de la restauració de la dignitat de l'Àfrica la pedra angular de la seva política exterior. 

    Una mostra destacada d'aquesta política, fou la derrota que Nigèria infligí a l'imperi francès. Els agents dels general De Gaulle a la guerra de Biafra van sortir escaldats.

   Tot i que les multinacionals d'Anglaterra, dels EUA i de França monopolitzaren l'explotació del petroli nigerià, la presència de la Xina a Nigèria es va començar a notar amb força a partir de la dècada del 2000. L'import del comerç entre els dos països passà de 2 bilions de dòlars a l'any 2000 a 18 bilions deu anys després. Actualment, Nigèria és el segon major soci comercial de la Xina a l'Àfrica, al darrere de la República de Sud-Àfrica.  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de països exportadors a Nigèria.

    La Xina, com ha fet a una gran part de països africans, ha transformat el paisatge urbà de Nigèria amb una ingent inversió en carreteres, línies de tren, ports i aeroports.

    A subratllar:  la Xina, certament, no s'interfereix en els assumptes interns d'altres països ni fa propaganda ideològica, però això no vol dir que ni el PCX i ni el govern xinès no facin una acurada valoració política de les relacions exteriors de la Xina. Ans al contrari, tot fa pensar que els polítics xinesos segueixen una molt estudiada estratègia global amb l'objectiu d'aconseguir un món multilateral per tal de posar la fi a les amenaces militars de l'Imperi.

   Es pot constatar que els països del bloc multilateralista (anti-imperialista) tenen un creixement més gran  que el bloc imperialista.

  Amb relació amb això, vegeu que Nigèria ha tingut un creixement del PIB del 8 %, 7.4 % i 6.3 als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament. I, com a contrast, Anglaterra i França al 2013 han entrat en recessió.   

 

   Tanzània (Extensió: 947.000 km2. Població: 48 milions d'habitants, amb predomini de la població musulmana). Encara que no es pot considerar Tanzània com un Estat islamista (però és de majoria musulmana),  el cert és que l'Islam és molt majoritari a Dar Es Salaam, la capital autèntica del país i el nucli de l'activitat econòmica; a Zanzíbar, els musulmans són el 99 % de la població.

    És de destacar que Tanzània ha sigut un dels primers països que ha visitat el nou president de la Xina, En Xi Jinping. Aquesta visita té a veure amb el fet que la Xina és el principal soci comercial de Tanzània, així com el primer inversor que han fet possible la construcció d'infraestructures essencial pel desenvolupament del país africà. S'ha de suposar que aquestes estretes relacions amb la Xina són determinants dels alts índex de creixement econòmic de Tanzània (Creixement: 7 %, 6.4 %, 6.9 %, durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament).

 

    El  Pakistan (Extensió: 796 km. Població: 193 milions d'habitants).

    Tot i que el govern pakistanès està subordinat als EUA, les amples masses del Pakistan es mostren furioses per causa dels drones ianquis, que bombardegen  sovint les àrees tribals del Nord de Pakistan, àrees la població de les quals és considerada  simpatitzant i compromesa amb els talibans.

    El govern (Els governs) pakistanès signà al 2002 un ''pacte contra el terrorisme'' amb el govern ianqui, de manera que reconeixia la subordinació a la política de Washington.

    Aquest país políticament molt desequilibrat (en contínues situacions de guerra i de guerra civil),  fa que el govern pakistanès desplegui o intenti desplegar línies polítiques de gran abast que en qualques casos semblen contradictòries.

   Com a ''aliat'' dels EUA, el Pakistan tenia el compromís de reduir els llaços econòmics amb l'Iran. Però, en contra d'això, el govern de Karachi va signar un acord amb Teheran, segons el qual es comprometia a completar el gasoducte  que ha de transportar gas iranià fins a Karachi (The joint multi-billion-dollar pipeline is designed to help Pakistan overcome its growing energy needs at a time when the country of over 180 million people is grappling with serious energy shortages.El tub d'unió, de 2700 km., amb un cost d'uns 1350 milions de dòlars, està dissenyat per ajudar el Pakistan a superar les seves creixents necessitats d'energia en moments en què el país s'enfronta a una greu escassetat d'energia. Actualment, el gasoducte ja és a la frontera entre els dos països).  L'actual govern pakistanès no sap com fer-ho per evitar la ira de Washington, que s'oposa frontalment al projecte.

    El creixement (econòmic, industrial i tecnològic) de països en desenvolupament com Pakistan posa en crisi l'estratègia de domini imperial dels EUA. Tot i que l'índex de creixement econòmic del país asiàtic és més aviat  moderat (3.1 %, 3 %, i 3.7 %, durant el 2010,  2011 i 2012, respectivament),  així i tot, contrasta amb relació als índex dels EUA. En canvi, a la darrera dècada, la Xina ha esdevingut el principal soci comercial amb relació amb la indústria i la tecnologia, tot abastant els 12.000 dòlars anuals l'import de les relacions comercials entre els dos països.

       Els grans projectes econòmics del Pakistan van de la mà amb la Xina. Destaca el projecte de construcció de centrals nuclears. Un altra fita important és la concessió de la gestió del port d'aigües profundes de Gwadar a la Xina, projecte que significa la creació d'un formidable corredor comercial i l'accés de la Xina  al Mar Aràbic.

 

   Bangladesh (Extensió: 144.000 km. Població 163 milions d'habitants).

    El país ha mantingut un notable creixement econòmic als darrers anys. Ha obtingut uns índex de creixement de 6.4 %, 6.5 % i 6.1 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

     Des de que Bangladesh es separà del Pakistan, al 1971, l'Índia fou el soci comercial majoritari. Però el predomini comercial hindú va caure en lent declivi, mentre la Xina esdevenia el major soci comercial de Bangladesh.

   Però allò a destacar sobre l'ascens comercial de la Xina amb els països del Sud-Est asiàtic és l'habilitat política i comercial. Els productes hindús igualaven els xinesos amb qualitat i preu, però perderen els mercats per causa d'una política que no generava confiança (Bangladesh ha vist i veu l'Índia com a una amenaça militar) i per causa d'una administració comercial inadequada. L'administració xinesa s'ha mostrat, en tot temps, molt disposada a satisfer les demandes dels seus socis comercials.

    Els EUA, com a aliat de l'Índia, deixava al seu aire el nou Estat de Bangladesh, això feu que aquest nou Estat, sentint-se desprotegit, s'aferrés decididament als pactes militars amb la Xina. Des de fa dècades, l'armament dels tres exèrcits de Bangladesh prové quasi absolutament del gegant asiàtic.   

   Actualment, les inversions i els préstecs xinesos són essencials pel desenvolupament i la seguretat de Bangladesh.

   

    Indonèsia (Extensió: 1.919.000 km. Població:  251 milions d'habitants, quart lloc mundial, primer lloc entre els països islàmics).

    Durant la crisi econòmica d'Europa i els EUA, Indonèsia ha mantingut un notable creixement econòmic, amb uns índex de 6 %, 6.5 %, i 6.2 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

   Els anuncis de Washington d'augmentar la presència militar  ianqui al Pacífic no fan variar el procés de declivi dels EUA. Referent al comerç amb Indonèsia,  segons les estadístiques, es pot veure la pèrdua de posicions dels EUA respecte dels seus competidors. Així, a l'any 2011, els índex d'exportació d'Indonèsia, per països, eren els següents: el Japó, 16.6 %, la Xina, 11.3 %, Singapur, 9.1 %, EUA, 8.1 %, Corea del Sud, 8.1 %; i els índex d'importació feien: la Xina, 14.8 %, Singapur, 14.6 %, el Japó, 11 %,  Corea del Sud, 7.3 %, EUA, 6.1 %, Tailàndia, 5.9 %. A l'any 2012, la Xina ha esdevingut el major soci comercial d'Indonèsia.

   De cada dia que passa, els grans països islàmics van guanyant autonomia i les flotes de l'Imperi no ho poden impedir.

    Com a demostració de la seva autonomia política enfront de Washington, des de el 2008,  Indonèsia fa públic reconeixement del dret de l'Iran a fer ús de la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques, així com denuncia la posició esbiaixada dels mitjans occidentals.

   De manera semblant, Indonèsia ha intensificat les seves relacions amb l'Iran, econòmiques, culturals, dels mitjans de comunicació, tecnològiques, científiques i militars (Podeu veure la web Indonesia-Iran relations).

    Indonèsia juga un paper actiu al Grup dels Vuit Països pel Desenvolupament (D-8), al Moviment de Països No Alineats (NOAL) (El 8-D el formen Nigèria, Egipte, Turquia, Iran, Malàisia, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia).

 

   An important milestone in this direction was achieved earlier this year when the Pakistanis handed over management of the Gwadar deep sea port to China.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

Latest Images