La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.
Precisant els termes de la qüestió:
Independència, en el sentit d'establir un Estat català independent.
Catalunya, s'ha de distingir entre Catalunya-Principat i Catalunya Sencera (de Salses a Guardamar). A la proposta actual del Govern de la Generalitat, es concep ''Catalunya'' com a Catalunya-Principat, estrictament.
Poder opressor: Un poder que continua sota el control de l'oligarquia castellano-andalusa tradicional.
El poder opressor: S'ha de saber que el poder opressor espanyol està sustentat pel poder imperial dels Estats Units.
Poder opressor que té per objectiu essencial l'espoli de la nació catalana.
En contra dels teòrics unionistes catalans (PSC o PPC, per exemple), la rebel·lió dels catalans s'emmotlla dins el procés de lluita de classes. Als treballadors catalans (de llengua catalana, de llengua espanyola, o d'altres llengües) se'ls ha fet palès el plus d'explotació a que són sotmesos per causa d'habitar a Catalunya.
Vegem un exemple típic: els catalans (els treballadors catalans) pateixen (i senten com espoli afegit) la imposició del sistema d'autopistes de peatge al Principat de Catalunya.
Sobre la tesi primordial, La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor, vegem uns punts bàsics:
Amb la derrota d'Alemanya al 1945, les esquerres d'Europa i d'Espanya donaven per suposat que seria la fi del règim franquista. Però hagueren de veure que el règim ni queia ni amagava les seves pràctiques de govern feixista.
O sigui, s'ha d'entendre que els governs de les potències occidentals (els EUA i Anglaterra) no van estar gens interessats en promoure el restabliment de la democràcia a l'Estat espanyol. S'ha d'entendre: A la immediata postguerra, s'inicià la guerra freda entre l'URSS i els EUA. Per a les potències occidentals, el règim de Franco significava una barrera contra el comunisme; una república espanyola, en canvi, la concebien com un possible peó de l'estratègia estalinista.
L'arribada a Madrid, al 1953, del president dels Estats Units, En Dwight Eisenhower, significà que es feia explícit el suport de Washington al règim del general Franco. A partir del Pacte de Madrid, els països europeus deixaren d'hostilitzar el govern espanyol. I, tot seguit, al 1955, per iniciativa nord-americana, Espanya esdevingué membre de l'ONU.
El govern d'En Felipe González va descobrir (ho va patir) com era el sistema de domini imperial dels EUA, de manera que al 1986, contra el que estava previst, va impulsar l'ingrés d'Espanya a l'OTAN.
Tesi: El procés històric que afecta a les nacions, en tot temps, ve profundament determinat per l'entorn geopolític que els envolta.
En relació a Catalunya,
Tesi: El contenciós entre la nació catalana i el poder opressor espanyol ve emmarcat dins la geopolítica dels EUA, que actua com a potència dominant a Europa occidental, a partir de la II Guerra Mundial.
S'ha de saber: els EUA actua com a potència imperial, i, en tot moment, pretén tenir una informació privilegiada sobre les seves àrees de domini.
S'ha de saber: Resulta ridícula la pretensió de la Generalitat de fer ''pedagogia'' sobre la voluntat sobiranista del ''poble català'' (''poble català'', en referència als principatins en exclusiva).
Envien ingènues ambaixades pedagògiques als EUA, ignorant que els agents de la NSA a Catalunya trameten a Washington un contínuum d'informació sobre el moviment independentista català.
Fent punt i a part.
En referència a la proclamació de nous Estats sobirans,
S'ha de saber: En general, la proclamació d'un nou Estat independent és a conseqüència d'una guerra d'alliberament nacional.
La primera guerra moderna d'alliberament nacional fou la del Països Baixos contra l'imperi espanyol d'En Felip II.
I un exemple típic fou la guerra d'independència de les colònies nord-americanes contra la metròpoli anglesa.
En aquest sentit generalista, també s'esdevingueren les guerres d'independència de les colònies americanes contra la metròpoli espanyola.
Més modernament, a partir dels anys 1950, s'esdevingueren les lluites armades de les colònies africanes contra les potències colonials, Anglaterra i França.
Certament, hi ha moments del procés històric mundial que molt dolços per a qualques nacions afortunades. Són els moments que segueixen a la desfeta dels imperis.
En general, es pot constatar que, a la desfeta d'un imperi, succeeix l'establiment de la sobirania de les nacions oprimides pel poder imperial.
L'esfondrament de grans imperis a la I Guerra Mundial va provocar l'aparició d'una munió de nous Estats a Europa. La major part de nacions sotmeses als imperis alemany, rus, austrohongarès i otomà pogueren proclamar la independència. Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània aparegueren al nou mapa d'Europa (Àustria i Hongria també estrenaren un nou Estat).
Per a tenir en compte: en sentit contrari al de l'alliberament de les nacions sotmeses, el govern de l'imperi francès i el de l'imperi anglès van decidir administrar pel seu compte els territoris desmantellats de l'imperi otomà sota el formulisme de ''mandat''. Així, per exemple, França ''havia de tenir cura'' d'administrar els mandats del Líban i de Síria; i Anglaterra, els mandats de l'Iraq i Palestina (Palestina-Jordània). Els governs d'aquests dos imperis devien pensar equivocadament que encara no els havia arribat l'hora de tancar el gran negoci imperial.
Tesi: Tot i que han renunciat formalment a l'estatus d'imperi, França i Anglaterra mantenen vigent tot l'aparell propi d'una gran potència imperial.
Es pot constatar que França i Anglaterra intervenen en els afers interns d'altres països, i, en especial, en els d'aquells que havien estat sota el seu domini.
Tesi: A mesura que s'accentua el declivi dels EUA, l'Imperi i els dos imperis subordinats intensifiquen les seves intervencions violentes arreu del món (intervencions violentes econòmiques, militars i mediàtiques).
Així, com a exemple indicador: Tan bon punt el govern colpista de Mali es sentí amenaçat per la rebel·lió dels tuaregs i dels islamistes, París va enviar-hi l'exèrcit (al gener del 2013), sense esperar la resolució del Consell de Seguretat.
En relació als esdeveniments de Mali, resulta evident: que el cop d'Estat tenia el vist i plau de París; que, prèviament, el govern parisenc havia aconseguit autorització de Washington; que l'ONU no va prendre cap resolució respecte al cop d'Estat; que En Ban Ki Moon ''va autoritzar'' la intervenció militar francesa a posteriori, desprès que es portés a terme; que l'ONU està sota el control de l'Imperi.
Arribats ací, és el moment d'exposar una tesi generalista:
Tesi: Washington s'omple la boca presentant-se com a defensor de la democràcia i dels drets humans, però en tot moment desplega una política l'objectiu de la qual és assegurar o reforçar el paper hegemònic dels EUA.
Tesi: Contra el que proclama a través dels mitjans ''occidentals'', Washington és la principal amenaça per a la democràcia i els drets humans.
Els països que aspiren a la democràcia i a exercir els drets humans hauran de llevar el vel ''occidental'' que pretén encobrir la veritat. Per sort, el vel encobridor, podrit, va caient a trossos.
Es pot constatar: Els cops d'Estat i les dictadures de l'Amèrica llatina porten totes elles el segell de Washington.
Es pot fer l'enunciat.
Tesi: A la fase actual, Washington mou guerra a tots aquells països que ofereixen resistència a la seva política exterior.
Actualment, les 16 agències d'intel·ligència (d'intel·ligència de guerra) operen a tot el món (Qualcunes d'elles operen a Rússia i a la Xina, fins i tot).
Als darrers temps, els EUA i els seus aliats (vassalls, més aviat) han fet i fan la guerra (i han arranat) a nombrosos països, com són Afganistan, Iraq, Líbia, Síria, el Líban. I han castigat molt severament Sudan, Somàlia, Eritrea, el Iemen, Egipte, el Pakistan. Els mitjans nord-americans fan el sord als clams de la població de Bahrain (base de la cinquena flota ianqui) contra la monarquia feudal.
S'ha de saber: el Marroc, l'Aràbia Saudita,
Qatar, Bahrain, Brunei, Emirats Àrabs, Jordània, Kuwait, Oman són monarquies feudals, totes elles aliades dels EUA.
Així mateix, Washington mena una guerra freda contra els països d'Amèrica que es van atrevir a trencar el vassallatge, com són Cuba, Veneçuela, Nicaragua, l'Equador, Uruguai i Bolívia, principalment. Però s'ha de saber que el Brasil ''emergent'', un Estat gegantí, la setena economia mundial, fa palès el seu tarannà multilateralista.
Tesi: La relació entre l'Estat opressor i la nació oprimida sempre i en tot moment és violenta. Violenta, en el sentit que l'Estat opressor imposa unes lleis contra la voluntat dels habitants de la nació oprimida; i violenta també per causa de la resistència oposada pels nacionals oprimits, en participació molt diversa.
Els països europeus que aconseguiren la independència al segle XX porten les marques de les seves lluites i dels seus patiments.
Tesi: Una suposada via independentista ''pacífica i democràtica'' (cosa que postulen els convergents i els d'Esquerra) no existeix.
Els partidaris de ''l'independentisme tranquil'' tal vegada basin els seus arguments en referència al procés de separació entre els txecs i els eslovacs. Però la referència estaria mal plantejada; la realitat fou que els txecs i els eslovacs van poder mantenir una negociació pacífica perquè no existia opressió de Txèquia sobre Eslovàquia; Txecoslovàquia era un Estat federal, en el que cada nació tenia garantits els seus drets nacionals.
Per entendre la cosa: els txecs i els eslovacs aconseguiren conjuntament l'emancipació al 1918, com a conseqüència de la desfeta de l'imperi austrohongarès; fins aleshores, els txecs pertanyien a Àustria, i els eslovacs al regne d'Hongria. O sigui, no fou el cas que la Txèquia annexionés Eslovàquia. És per això que al 1993 no hi va haver confrontació violenta a l'hora de separar-se.
La Generalitat i els teòrics de ''l'independentisme pacífic'' equiparen Catalunya i Escòcia. Assenyalen que ambdues poden aconseguir la sobirania plena per mitjà d'uns referèndums ja convocats. Però hem de veure que ambdues nacions es mouen dins uns processos polítics essencialment diferents. Vegem-ho.
El Tractat d'Unió, de 1707, regulava la unió política voluntària entre dos Estats sobirans, el d'Escòcia i el d'Anglaterra. Certament, en tot temps, la nació anglesa ha sigut la predominant, però mai hi ha hagut intents d'assimilació. En tot temps, els escocesos han pogut exercir els seus drets nacionals (Per entendre la cosa: En qualsevol situació, mai hi ha confusió: en cap cas, un escocès dirà que és anglès; i en cap cas, un anglès dirà que els escocesos són anglesos).
Catalunya, pel contrari, fou conquerida i ocupada per l'exèrcit castellà (i pel francès) al 1714. Les lleis catalanes foren abolides i s'imposà la legislació del regne de Castella; es decretà l'oficialitat del castellà a Catalunya Sencera alhora que s'anul·lava l'oficialitat del català (Per cert, al Regne Unit no existeix una legislació que declari l'anglès com a llengua oficial).
Vist això, no és d'estranyar que el govern de Londres no s'hagi oposat al referèndum convocat pel partit independentista d'Escòcia.
El govern de Madrid, en canvi, no reconeix Catalunya (el Principat de Catalunya) com a nació. I el Parlament espanyol no reconeix el dret dels catalans (principatins) a decidir sobre la independència.
L'Escòcia que forma part del Regne Unit és Escòcia Sencera. O sigui, que no és el cas que hagi altres territoris poblats per escocesos.
La feblesa política dels ''independentistes tranquils'' fa que ells mateixos amaguin la nació catalana. Afirmen el Principat de Catalunya com si fos la nació, però llavors es queden sense saber que fer amb els catalans dels altres territoris.
De portes endins, els ''tranquils'' del Principat i els de la resta de Catalunya, entenen que, en un primer moment, hi hauria la formació d'un Estat català de Catalunya-Principat, i, posteriorment, quan la situació política fos propícia, es podria donar l'intent de crear un Estat federal dels ''Països Catalans''.
Arribats fins ací, podria semblar que el meu discurs mena a la incredulitat respecte al moviment independentista català.
Al meu parer, la qüestió que resta sense resoldre als ''tranquils'' és saber què fer si el govern de Madrid impedeix la consulta o la declara nul·la; i saber què fer si els EUA i l'UE es desentenen de les aspiracions independentistes de la Generalitat de Catalunya.
Al 1935, en resposta a la proclamació de L'Estat Català feta per En Companys, el govern de Madrid va suspendre l'autonomia catalana i va enviar a la garjola el govern català; i no fou el cas que hi hagués cap govern que protestés per la repressió del govern espanyol.
Per descomptat, la via independentista irlandesa no provoca cap entusiasme; va durar més de cent anys i encara no ha arribat al final. Però la via proposada per N'Artur Mas no té camí, és una via morta. Madrid, Brussel·les i Washington la tenen tancada i segellada.
En contra de la suposició d'En Mas, els EUA s'oposa a tot allò que pertorbi l'estabilitat d'Espanya, aliat seu (vassall seu, dit amb més precisió). Les proclames proianquis i prosionistes d'En Mas són inútils, no han de despertar cap interès de la Casa Blanca.
I què fer, doncs, es pot pensar. Jo, per part meva, no tinc cap proposta política concreta per fer; però el que si puc dir i que serveix d'orientació és el següent:
Tan bon punt es desfermà el conflicte per la successió a la Corona de Castella, al 1701, els castellans s'aliaren amb els francesos en suport del pretendent En Felip de Borbó, els catalans (de les diverses regions catalanes), en canvi, al 1705, s'aliaren amb els austríacs a favor del pretendent En Carles d'Àustria.
A considerar: Quan es va presentar l'ocasió històrica, on es jugava el destí de la nació, la nació catalana s'aixecà sencera (El Principat, València i Balears) en defensa dels seus drets nacionals. Tot temps combateren contra els franco-espanyols (S'ha de saber: Al 1710, l'exèrcit català va ocupar Madrid).
Un altre fet històric que aclareix quina és la dialèctica real:
Al 1936, iniciada la guerra civil espanyola, el govern de la Generalitat (i el govern de Madrid) es trobà traït pel govern ''germà'' de França (a ambdós Estats governava el Partit Socialista), i, desemparat per les potències ''democràtiques'', va poder mantenir l'esforç de guerra gràcies a la inesperada ajuda de l'URSS. Sense l'ajuda dels russos, Catalunya-Principat hauria fet fallida d'immediat.
En referència a l'actual contenciós entre Catalunya i Espanya, s'ha de presumir que els EUA no ha de veure de bon ull les aspiracions sobiranistes del Principat. Basta observar que el president dels EUA, En Barack Obama, de visita a Londres, no s'ha privat de declarar que ''aconsella'' als escocesos que es mantinguin dins el Regne Unit (i uns dies després, la qui fou Secretària d'Estat, Na Hillary Clinton, també desaprovava l'independentisme escocès).
Al moment present, no hi ha cap govern al món que es declari a favor de la creació d'un Estat català.
S'ha de suposar que l'actual independentisme català ''tranquil'' entrarà en via morta, però això no vol dir que l'independentisme que no cerqui altres vies per aconseguir l'emancipació nacional de Catalunya Sencera.
Arribats ací, vegeu la tesi central d'aquest escrit.
Tesi: L'emancipació de Catalunya no pot venir de la mà dels poders opressors. Si de cas, dependrà de l'ajut d'uns altres poders que ara s'oposen a l'estratègia de l'Imperi.
Tesi: Així com l'anorreament dels imperis determina l'emancipació de les nacions oprimides dins aquests imperis, l'anorreament de l'imperi ianqui deixarà desemparat el poder opressor espanyol i obrirà la via d'emancipació de Catalunya Sencera.
En tot temps, els ''Think Tanks'' de CIU i de les Corporacions catalanes han apostat decididament a favor de l'economia ultraliberal o neoliberal (''neocon'', neoconservadora, és denominada als Estats Units).
És un contrasentit que uns que reclamen l'emancipació vagin de la mà amb els opressors suprems (Clamen contra l'opressor espanyol, el qual és un vassall i un peó de l'Imperi).
Afortunadament, les forces oposades a l'Imperi avancen; el multilateralisme ja és una realitat.
Hem de suposar que els catalans trobaran una manera d'enllaçar amb els països que estan posant en crisi l'estratègia imperial, tan intolerant i tan militarista.
Una darrera consideració: Amb l'esfondrament de l'URSS, al 1990, els Estats Units iniciaren una nova estratègia imperial monopolar. A partir de llavors, el món global s'havia d'ordenar segons la voluntat de Washington.
La Rússia postsoviètica restava com un Estat amb dificultats que intentava acomodar-se al sistema capitalista. Ja no era una gran potència.
Però vet ací els misteris de la història: Amb l'arribada d'En Vladímir Putin al poder, l'economia russa va fer un salt notable situant-se al grup de les BRICS, de les dites ''economies emergents''. Al 2014, Rússia torna a ser una gran potència mundial que fa de contrapoder a la política de Washington. D'acord amb el que he dit, podeu veure les estadístiques sobre l'economia russa a la web Russian economy since fall of Soviet Union.