L'èxit teatral de l'estiu passat, a Palma, van ser el quatre txèkhovs de Jardí desolat. És veritat que el marc incomparable hi feia molt: Can Alcover és un emplaçament encisador, amb el seu pati amb gespa i buguenvíl·lies i amb les seves cambres recuperades com a casa-museu, per a aquests nous formats teatrals que juguen amb la proximitat amb el públic. Tot, a més, al barri venerable, noble i silenciós de Villalonga. A més, el cicle sabia respondre a un seguit d'aspiracions mig formulades i mig no, però molt compartides: revitalitzar Palma, revitalitzar l'estiu, revitalitzar el centre, respondre amb noves propostes a la crisi que havia portat la manca d'ajuts institucionals a l'escena. El camí a l’èxit estava preparat, però l’èxit no hauria estat el que va ser sense bones peces teatrals.
I enguany toca Shakespeare. Una altra vegada, les condicions per a l’èxit hi són, amplificades pel bon record de l’any passat. I una altra vegada, hi haurà èxit si hi ha bones peces.
Vista la primera, ja podem veure que sí, que hi haurà bon teatre. Hamlet Party, de Josep R. Cerdà, és un excel·lent destil·lat de Hamlet. No he triat la paraula a l’atzar. Destil·larés extreure l’essència, i d’això es tracta: de condensar l’essencial de la història del príncep de Dinamarca, Ofèlia i la resta (o una part de la resta) en cinquanta minuts, amb cinc actors i amb austeritat escenogràfica. Sí, és una adaptació contemporània, però no espereu la modernització trivial que el títol podria suggerir. No hi ha vestits d’època, ni la tramoia que convencionalment associam a les representacions dels clàssics, però tampoc estridències: hi ha un vestuari i una escenografia al servei d’una història que es vol tornar a contar en allò que té d’immortal. I sí, hi ha música moderna i algunes gotes de coreografia, però també subordinades als objectius de subratllar els moviments anímics dels personatges i de crear l’atmosfera adequada als seus encontres i desecontres.
Hi ha traïcions argumentals, i aquí entraríem en terreny perillós. Algunes són tan cridaneres com fer que siguin Ofèlia i la seva germana (sí, germana) Laertes les que representen l’assassinat del pare de Hamlet davant el nou rei, o fer que sigui l’espectre d’Ofèlia qui faci les fúnebres reflexions de la famosa escena del cementeri. L’important, però, és que funcionen bé en el destil·lat: tot encaixa, tot fa sentit. La imaginació de Shakespeare arriba al públic, des de la distànca de quatre segles, per obra i gràcia de dos homes i tres dones de la Mallorca del s. XXI. Al nucli de la peça hi ha, tal com ha de ser en qualsevol Hamlet, la personalitat tempestuosa del protagonista: el jove boig i lúcid, decidit i insegur, fidel i sarcàstic, rialler i tràgic. Miquel Àngel Torrens assumeix el repte d’interpretar un dels personatges més representats de la història del teatre, de fer-ho amb intensitat dramàtica i de fer-ho a un metre del públic. I se’n surt, i tant que se’n surt.
No fa falta que acabi aquestes notes recomanant-vos que hi aneu, o sí?