Anarcoefemèrides
del 13 de juny
Esdeveniments
- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia«proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia«proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.
***
- Enfrontaments a
París: El 13 de juny de 1910 es produeixen
forts enfrontaments al barri de
Saint Antoine de París (França) entre obrers
ebenistes i la policia. El 9 de
maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles«Sanyas et Popot» de la
barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels
treballadors. Durant
els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler
va ser
ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels
cops rebuts. El
seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin
suposarà
una impressionant manifestació de desenes de milers de
persones i que acabarà
en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.
***
- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.
Naixements
- Baptista Aguiló
Altés: El 13 de juny
de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista
Aguiló
Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i
Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es
casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb
Filomena Gombau
Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914
creuà els Pirineus i treballà de
jornaler a diverses localitats del Rosselló
(Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles
de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista
departamental
de control d'anarquistes definit com «revolucionari de
caràcter exaltat, assidu
als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca».
***
- Ramon Plarromaní Mas:
El 13 de juny
de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de
diferents maneres (Plaromaní,
Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní.
Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera
participà en els
enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests
enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó,
cosa que li deixà
seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933
representà el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de SindicatsÚnics de
Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936,
va ser nomenat membre
del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop
repartides
les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28
d'octubre de 1936,
amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell
municipals
de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista,
passà a França.
Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts
i Mutilats d'Aymare (Guiana,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon
Plarromaní Mas va morir
el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el
20 d'agost– de 1957 a
l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels
problemes de la
ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat
l'endemà en aquesta localitat
acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.
***
- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim deClarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio,España Libre, Espoir,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.
***
- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!,El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre,Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.
Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)
***
- Ferruccio
Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia
Melonari.
Paleta de professió, s'adherí molt jove al
moviment llibertari. El 14 d'octubre
de 1920 participà en una reunió convocada pels
sindicats bolonyesos per
protestar contra la política governamental italiana vers la
Rússia
revolucionària i en solidaritat amb els presos
polítics; en sortir d'aquest aplec,
formà part de la manifestació que
--contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta,
un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo
Bonazzi, Ercole Bucco,
Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi-- es dirigí
cap a la presó de San
Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone»
(Caserna) de la Guàrdia
Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de
Bolonya, tingué joc una
topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se
saldà amb cinc obrers i dos
agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini.
Jutjat l'11 de
juliol de 1921 per aquest fets amb molts altres companys, el 16 de
juliol va
ser absolt dels càrrecs. En 1931 s'exilià a
França fugint dels escamots
feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap
a Espanya i
s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna
Ascaso, ben igual que altres
companys --Antonio
Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti,
Leonida
Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola),
Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--,
lluitant al front aragonès d'Almudébar com a
metrallador. A finals de 1937
abandonà la Península i
s'instal·là a França. En 1958 militava
en la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Ferruccio
Tantini va morir el
17 de febrer de 1979 a Mogins (Provença,
Occitània).
***
- Fernand Rude: El 13 de juny de
1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels
moviments socials
i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una
família de mestres,
començarà a militar de jove en el Partit
comunista (1929), mentre estudiava
Història i Geografia i rus en la universitat de
Lió. El seu rebuig al
sectarisme i la seva passió vers la història
social el van portar a fer-se
historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus
treballs històrics i de traducció. En 1936
s'estableix a França i s'allunya
dels estalinistes després del primer procés de
Moscou, militant en el Partit
socialista i participant en les campanyes de suport als republicans
espanyols.
Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941
sota el nom de Pierre
Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb
l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del
departament francès de Vienne. És autor de
nombroses obres d'història social: La
Révolution de 1848 dans l'Isère (1949),Allons en Icarie (1952), C'est
nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrierà Lyon de 1827 à 1832
(1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834)
(1982), etc. És el major
especialista sobre la història social de Lió. Per
al centenari de la Comuna de
París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De
la guerre à la
Commune i Le socialisme libertaire). Les
seves simpaties
llibertàries li van valer el rebuig dels sectors
acadèmics. Fernand Rude va
morir el 12 de març de 1990 a Lió
(Arpitània). El seu important fons
documental (manuscrits,
periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i
l'Alliberament, de l'URSS, dels
moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del
fourierisme,
de
l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser
cedit pels seus fills a
la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.
Defuncions
- Cels Gomis Mestre: El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona (Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum), etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.
***
- Jules Le Gall: El
13 de juny de 1944 mor al camp d'extermini de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) l'anarquista,
antimilitarista i maçó
Jules Le Gall. Havia nascut el 13 de desembre de 1881 a Brest
(Bretanya). Obrer
metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest
(drassanes de vaixells de guerra),
treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor
Pengam. En 1903
ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista
(JS), un dels primers
creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà
amb una seixantena de
militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i
juny de 1904, el 4
de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest
(oficina
d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència,
cursos professionals, campanyes
d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam
de tresorer i
controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII
Congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges.
El 3 d'octubre de
1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a
la desobediència a
militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El
4 de maig de 1906, arran
d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17
companys
sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent
i subversiu discurs
i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per«incitació a
l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres
comú a la presó de Bouguem de
Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per
l'Audiència de Quimper i el 28
d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1
de desembre de
1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una
manifestació de companys.
Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria
cooperativa fundada
amb els guanys d'una tómbola organitzada per un
comitè de suport presidit per
Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre
Sociale» i col·laborà en el
periòdic Prolétaire Breton,
on defensà les tesis de la vaga general. En
1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
En 1910 participà en la creació del Cercle
Neomaltusià, que es reunia la carrer
Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses
(higienisme,
contracepció, alimentació racional, etc.). En
1911 creà un nou grup llibertari,«Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí
de tresorer, i que acabà adherint-se a
la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La
Bataille
Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup
s'adherí al Comitè d'Entesa
dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista.
Després
de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la
policia el qualificà com
a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador,
violent». A començaments
del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria
entrant a formar part de la
lògia «Amics de Sully» del Gran Orient
de França. També fou president del
Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any
reconstituí un grup
llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin,
Jean Tréguer, etc.) que es
reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot.
També
animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres,
com ara Manant,
voici le soleil. El gener de 1925 participà en la
creació a Brest del
Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el
Clericalisme, organització creada
per respondre les mobilitzacions catòliques i que
excloïa els comunistes. A
començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels
nombrosos escorcolls
portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de
militants
anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935
col·laborà en Le
Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista
(UA). En 1927 conegué Nestor Makhno
i col·laborà en el periòdic Le
Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a
membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927
presidí el míting que es
realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va
ser un dels
organitzadors de la contramanifestació d'un
míting d'extrema dreta. Entre el 30
i el 31 de maig de 1936 presidí, com a«venerable» de la lògia «Amis
de Sully»,
el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra
d'Espanya participà en accions
de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava
produint. L'agost de
1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de
les societats
secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves
activitats maçòniques --els arxius de la
lògia «Amis de Sully» havien estat
destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser
interrogat per la
policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri
de
Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima
de Pontaniou, a prop de
Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i
d'internament
nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener
de 1944 va ser
deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de
concentració nazi de
Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186.
Jules Le Gall va
morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest
l'Associació dels Amics de Jules
Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el
seu nom
en aquesta ciutat.
***
- Ramon González
Sanmartí: El 13 de juny de 1948 és
abatut a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista, anarquista i resistent antifranquista Ramon
González
Sanmartí --el segon llinatge citat a vegades com
Sanmartín--, també conegut comEl Nano de Granollers o Salvador Soler
Santamaría. Havia nascut
el 26 de maig --altres fonts citen el 25 de juny-- de 1920 a Granollers
(Vallès
Oriental, Catalunya). En 1933, quan encara era un aprenent,
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys
treballà a la fàbrica
de teixits de cotó de Roca Umbert de Granollers. Durant els
fets revolucionaris
d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat uns mesos. Un cop lliure en
1935,
entrà a formar part del primer Comitè de
Granollers de les Joventuts
Llibertàries i el maig de 1936 representà la
comarcal del Vallès Oriental d'aquestes
en el Ple Regional de Badalona. Participà en els combats als
carrers en les
jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i va ser
nomenat membre
dels comitès locals de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
L'octubre de 1936 marxà al front
d'Aragó en la milícia de Ginés
Mayordomo que s'integrà en la «Columna Roja i
Negra», que després passaria a ser la 28
Divisió («Divisió Ascaso»).
Després de
la decisió del general Sebastián Pozas, comandant
de l'Exèrcit republicà de
l'Est, de llicenciar els combatents menors d'edat, retornà a
Granollers on
reprengué diverses tasques d'organització. Amb
l'enfonsament del front d'Aragó,
l'abril de 1938, amb altres companys de les Joventuts
Llibertàries, s'enquadrà
en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), aleshores dirigida per Ricard Sanz
García, en la qual va lluitar en diversos combats a les
comarques del Pallars
Jussà i la Noguera (Sant Corneli, Sant Romà
d'Abella, pantà de Camarasa, etc.).
Amb el triomf franquista, participà en l'operació
de la Retirada i el febrer de
1939 creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de
concentració
(Vernet, Agde, Barcarès, Argelers i Sant Cebrià).
Fugint dels camps s'allistà
en la Legió Estrangera, destinat al Marroc
emmalaltí i va ser llicenciat. De
bell nou a Europa, va ser detingut pels nazis a Tolosa de Llenguadoc
com a
excombatent i enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO)
alemany a
Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué fugir i
entrà a formar part de la
resistència, com a enllaç amb la CNT clandestina.
Després de l'Alliberament,
participà activament en la reorganització i en
l'estructura orgànica de l'FIJL.
Integrat en els grups de combat antifranquistes, realitzà
diverses incursions a
Catalunya amb els grups de Josep Lluís Facerías (Face)
--eren cunyats--,
de Celedonio García Casino (Celes) i,
ocasionalment, de «Los Maños». El
31 de maig de 1947, amb Juan Cazorla Pedrero i Pere Adrover Font (El
Yayo),
expropiaren 18.000 pessetes de la fàbrica Roca Umbert on ell
havia treballat.
El 12 de juliol de 1947 intervingué amb altres companys en
l'execució del confident
de la policia franquista Eliseu Melis Díaz. L'estiu de 1947
s'integrà en el Moviment
Llibertari de Resistència (MLR). A començaments
de novembre de 1947 s'internà
clandestinament a l'Espanya franquista amb Josep Lluís
Facerías, Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix), Francisco Ballester Orovigt,
Celedonio García Casino
i Domingo Ibars Juanias. A començaments de març
de 1948 creuà els Pirineus, amb
Juan Alcacer Albert, com a delegats de l'FIJL amb la finalitat de
presentar
informes a l'organització de l'exili. Ramon
González Sanmartí va morir d'un
tret al front el 13 de juny de 1948 en una emboscada als carrers
Tallers,
Valldonzella i plaça Bonsuccés de Barcelona
(Catalunya) perpetrada per la
policia quan participava en una incursió guerrillera; en
aquesta acció van
poder fugir Raúl Carballeira, Víctor
García i Juan Cazorla, encara que aquestúltim ferit de bala a l'intestí.
Ramon González Sanmartí (1920-1948)
***
- Lola Amorós:
El 13 de juny de 1964
mor a Mèxic l'anarcosindicalista Dolors Amorós
Santmartí, coneguda com Lola
Amorós. Havia nascut a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya). Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou la companya de Domingo Rojas Fuentes (José
Torres) i mare dels militants anarquistes Eliseo i Floreal
Rojas Amorós. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus amb son
company i fills, instal·lant-se a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). En 1940
pogué creuar amb sa família l'Atlàntic
i en 1942 s'instal·là a l'Havana (Cuba)
i a partir de 1943 a Mèxic. En 1944 participà en
la fundació del grup editor
del periòdic mexicà Tierra
y Libertad,
ocupant-se de la correspondència i de diverses tasques
editorials.
***
- Frederic Baldó Bou:
El 13 de juny de
1972 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Frederic
Baldó Bou. Havia
nascut a Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Quan tenia 14 anys començà
a fer feina
com a obrer tèxtil en una fàbrica de filatures a
la seva localitat natal. Afiliat
a la Confederació Nacional del Treball (CNT), pel seu
tarannà rebel va ser
perseguit i cap el 1914 passà a França.
Després retornà i en 1928
col·laborà en¡Despertad! En 1939, amb
el triomf
franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de
concentració de
Vernet. Més tard retornà a la
Península i col·laborà en la premsa de
l'exili (Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad
Obrera, etc.), moltes vegades fent servir
pseudònims (Federico Bolera,Simplicio, etc.). Frederic
Baldó Bou va morir el 13 de juny de 1972
en un hospital de Madrid (Espanya).
***
- Jacint Borràs Bousquet: El 13 de juny de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Havia nascut el 10 d'octubre de 1901 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del SindicatÚnic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví.
---
