- Jo no et vaig demanar que em duguessis al món!
Ho diu l'adolescent enfurit, o enfurida, com a argument suprem, quan discuteix amb els pares. Hi ha aparat de llàgrimes. I no és cap novetat del temps de les relacions familiars líquides. És vell, molt vell: ni més ni menys que com Adam.L’Adam, naturalment, de després de la Caiguda.
… Oh goigs efímers
del paradís, comprats a un preu altíssim
i amb angoixes constants! ¿Vaig demanar-te
mai, Creador, des de la meva argila,
que em modelessis home? ¿De la fosca
vaig demanar sortir, o bé que em posessis
on sóc, en un jardí ple de delícies?
(Cant desè)
Amb aquesta miltoniana, després d’una de satànica i una d’edènica, acaben les notes de lectura d’aquest monument colossal de John Milton, colossalment anostrat per Josep M. Boix i Selva. La il·lustració, com en les altres, és de Gustave Doré.