Anarcoefemèrides de l'1 de juny
Esdeveniments
-
S'edita L’union
ouvrière:
L'1 de juny de 1843 es publica a
París (França), després de moltes
dificultats, L'union ouvrière, de
l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les
precursores de
l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers
al·legats a favor
dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir
una
organització internacional obrera dirigida a les classes
obreres on les dones
jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera
edició va distribuir
3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i
el 10 de juliol, va
rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien
presentat
per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als
4.000
exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com
Béranger, Victor Considérant, Eugène
Sue, George Sand, Hortense Allard,
Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet,
els Didot,
Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores,
criades,
porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va
apuntar els noms dels
personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers,
Eugène
Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte,
Garnier-Pagés, Dupin, el
baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de
difondre la idea d'Unió Obrera, va
projectar una gira propagandística de presentació
del seu llibret arreu de
França amb la intenció d'animar el proletariat a
la creació de comitès locals
d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació
destinada a defensar els drets
de la classe obrera, i que començarà el 12
d'abril de 1844.
***
- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.
***
- Vaga de Cananea:
L'1 de juny de
1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una
importantíssima vaga minera contra
l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper
Company (CCCC),
propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene.
Aquest esdeveniment s'ha
considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana
de 1910 i a la
ciutat de Cananea com al «Bressol de la
Revolució». En començar el segle XX, la
indústria minera era la més importat a
Mèxic i les explotacions més importants
radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els
EUA. Els propietaris
de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les
polítiques
impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel
contrari, els obrers mexicans que
treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de
pobresa, sense
gairebé drets laborals. Durant més de dues
dècades, qualsevol oposició al
porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar
el nou segle, un
grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal
Ponciano Arriaga»,
impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del
periòdic anarquista Regeneración,
impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de
Mèxic, no aturarien fins
derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup
opositor, format sobretot
per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a
finals de 1903 a
causa de la persecució política i la
supressió de la llibertat de premsa a
Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el
periòdic Regeneración, primer a
San Antonio (Texas, EUA) i que després es
traslladà a Saint Louis (Missouri,
EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit
Liberal
Mexicà (PLM), els opositors a Díaz
començaren a preparar la insurrecció armada,
després de considerar que ja no era possible transformar el
sistema polític
mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest
context arribaren a
Cananea Enrique Bermúdez, José López i
Antonio de Pío Araujo, activistes del
PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la
propaganda en l'organització
obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El
Centenari», però quan
els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de
la mina i hagueren
de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca
Calderón, Manuel
M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que
formaren l'organització secreta «Club
Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar
la revolució
contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360
treballadors de la CCCC
d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels
salaris als dels seus 2.200
companys miners nord-americans que també treballaven per a
la mateixa companyia
--els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5
pesos
diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com
que
aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida
a la
vaga, acció que mai no s'havia vist en la
història de Mèxic i que marcarà una
fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a
símbols la bandera
mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat
demandada com a
salari mínim. El moviment fou encapçalat pels
treballadors Juan José Ríos,
Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els
quals cridaren a la vaga just en
el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa
d'aquest a
venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en
passar per una fusteria
de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i
descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant
nombrosos obrers
ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans
atacaren amb pedres,
resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells
William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler
i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els
obrers
rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu
del
poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els
mexicans calaren
foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant,
acudí al
cònsol nord-americà, qui demanà ajuda
al govern del veí Estat d'Arizona i un
escamot de 275 rangers, comandat pel capità
Thomas H. Rynning, fou
enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup
entrà armat en
territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o
explotació, on es venen mercaderies als
treballadors a compte dels seus salaris-- i les
instal·lacions mineres, i, amb
el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren
qualsevol
vaguista que oferís resistència. Els minaires
acudiren al governador de Sonora,
Rafael Izábal, per exposar les seves demandes,
però en el trajecte van ser
agredits pels rangers, escampant-se el combat pel
poblat. Durant la nit,
les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu
país. El 3 de juny
es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment
quedà gairebé controlat. Els
líders miners, com ara Baca Calderón i altres
integrants del PLM, van ser
agredits i tancats a la presó política de San
Juan de Ulúa. El resultat de les
dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més
de 50 detinguts i
centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres
tornarien a
la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la
Cananea li
seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una
Revolució Social a
Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i
reprimida per la policia
política de Porfirio Díaz i per detectius
nord-americans. El pla subversiu
llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als
indis yaquis, va
haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb
el seu
carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig
Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de
Cananea que
rememora l'incident. Actualment la presó municipal de
Cananea,
construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera»,
on es realitzen exposicions sobre la història del moviment
obrer de la
indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat
escenari de disputes
obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que
durà cinc mesos.
***
- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.
***
- Surt Ámanhã:
L'1 de juny
de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic quinzenal Ámanhã.
Revista popular de orientação racional (Demà. Revista
popular d'orientació
racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim,
aquesta publicació
anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de
l'època, realitzat
apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia
llibertària, de
l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova
ortografia, etc. Hi
van col·laborar António C. Altavila, Augusto
Casimiro, Bento Casimiro, Bento
Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José
Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto
Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes
Vieira, Joã Branco,
Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira,
Araujo
Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso
de Bourbon,
Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes
Assunção, José Simões
Coelho, Antonio
da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr
Kropotkin, entre d'altres. El número 4
n'és un especial dedicat a Élisée
Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15
d'agost de 1909.
***
- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.
***
- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.
***
- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de
1924 surt
a Estocolm (Suècia) el primer número del
periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren.
Arbetare i alla land, förena
er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots
els països, uniu-vos!). Portava
l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era
l'òrgan
oficial de la Secció d'Estocolm de la
Marintransportarbetarnas Industriella
Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de
Treballadors del Transport Marítim
Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials
del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el
sindicalisme de la marina mercant
d'arreu del món i gasetilles traduïdes de
l'anglès. Trobem articles i notes d'H.
Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T.
Flynn, N. N. Frogner,
T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam
Murray,
Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist,
Charle
Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres.
El número
6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre
l'anarcosindicalista Joe
Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el
març-abril de 1925. El
sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben
entrats els anys trenta.
***
- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.
Naixements
- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
- Hristo Botev:
L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1876
mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària)
el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a
Bulgària
Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo
Botev, i considerat un dels herois nacionals
búlgars. Havia nascut el 6 de
gener –el 25 de desembre segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1848 a
Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una
família cultivada i progressista,
que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es
deia
Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de
tres-centes cançons
populars del folklore búlgar. Son pare, el professor,
periodista i traductor
literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants
del moviment
anomenat «Renaixement Nacional Búlgar»,
dedicat a lluitar contra la dominació
otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a
Rússia, dotà la biblioteca
escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès,
llibres que
exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan
Vazov, altre dels
futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els
estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son
pare a
Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia
a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt
de vista poètic, la
seva obra està considerada una de les més
importants de la literatura búlgara
de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament
en tres volums, molt
influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de
París, reflecteixen
els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la
llibertat, el
rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El
seu pensament
llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat
per tots
els règims búlgars, especialment pel comunista,
que només s'han encarregat de
remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botevés omnipresent
arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres
socials, etc.,
porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui
un
carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i
malauradament,
Botev també és un personatge reivindicat per
l'extrema dreta nacionalista
búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu pensament
llibertari.
***
- Lucien Jean: L'1
de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor
anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig
de 1870 a París (França).
Era fill d'una modesta família treballadora d'origen
alsacià. De petit assistí
a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola
Turgot; sa mare l'educà
en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys,
tingué una salut molt
delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a
auxiliar a la
Prefectura del Sena de París. Més tard,
treballà com a dissenyador en una
oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895
començà a freqüentar les reunions
literàries, com la de la redacció de La
Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a
orador. Assistí,
sobretot, a les reunions anarquistes de la
Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer
amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis
Lumet, Émile
Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art
Social», celebrades
a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut,
només tingué temps per
autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans
le jardin (1901) i dos petits opuscles Un
vieil homme (1905) i Souvenirs
de l'hôpital (1906). Fou col·laborador
de nombroses revistes anarquistes i
d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité
Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La
Plume, La
Société Nouvelle,
etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui,
que només publicà quatre números entre
el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904
fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis
Philippe, el Sindicat Parisenc
d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la
Confederació
General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois
arreplegà alguns
dels seus millors escrits i els publicà sota el
títol de Parmi les hommes,
que tingué una segona edició en 1960.
Exercí una
gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va
fer servir en dues
ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien
Teyssèdre en Croquignole.
Lucien Jean va morir l'1 de
juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal
curada. Sa vídua, amb qui
tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de
mania persecutòria,
destruí records i escrits deixats per son marit. El
crític literari anarquista Henry
Poulaille el reivindicà en la seva nòmina
d'«escriptors proletaris» i en 1942
publicà el seu llibre L'homme
tombé dans
un fossé. Michel Ragon també el
distingí. En 1952 Louis Lanoizelée
publicà
l'assaig biogràfic Lucien Jean.
L'écrivain, l'apôtre.
***
- Ugo del Papa: L'1
de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el
propagandista i sindicalista
anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a
Carrara
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i
Lucia Pracchia. Assistí
a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment
anarquista de molt
jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a
la lectura d'opuscles
i periòdics llibertaris. Marbrista de professió,
el 22 d'agost de 1894 va ser
condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a
una multa de 250
lires per «crits sediciosos» arran del«Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat
el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el
Circolo Rivoluzionario
Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de
la
impremta «Tipografia Cooperativa Sociale»
(«La Tipogràfica»), la qual
publicà
el periòdic anarquista Combattiamo
(1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i
condemnat el 14
de juliol de 1902 a set mesos per «associació de
malfactors», pena que finalment
va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser
l'editor del
periòdic anarquista La Sentinella.
Fugint
d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà
primer a Marsella (Provença,
Occitània) i després s'embarcà cap a
Amèrica, arribant a Nova York (Nova York,
EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els
cercles anarquistes de
l'emigració italiana i treballà com a picapedrer.
Mentrestant les condemnes que
tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de
setembre de 1905, però
decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911
retornà a Carrara, on
esdevingué l'ànima de l'anarquisme local.
Detingut, va ser condemnat a vuit
mesos de presó com a director de «La
Tipogràfica» arran de la seva fallida en
1906, però en l'apel·lació es va poder
demostrar que en aquell any era als EUA
i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà
part del grup anarquista de
Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto
Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de
Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En
aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la
guerra colonial a
Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del
Treball local, de la qual va ser
nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una
important tasca
d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911,
després d'una vaga de dues
setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres
reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de
1913 els
treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la
conquesta
històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i
principis de 1914, la
Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut
patronal. L'11
de gener de 1914 es produí una misteriosa i
innòcua explosió al pati d'una comissaria
de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi,
Riccardo
Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un
boicot
patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de
l'òrgan d'expressió
de la Cambra del Treball Il Cavatore
i del periòdic anarquista local Il'94,
ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut
crònicament fràgil, que
havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de
1912 acusat d'«incitació
a l'odi de classe», assistí a la
Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a
Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va
morir l'1
de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills
Romualdo i Lina
continuaren la seva lluita anarquista.
***
- Attilio Bulzamini:
L'1 de juny de
1938 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després de fer els
estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà
al
moviment anarquista. Després
de la Gran Guerra marxà a Milà on
treballà com a
maquinista dels ferrocarrils i
milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En
1920
participà
activament en el moviment d'ocupació de fàbriques
i la
policia el qualificà de«destacat propagandista revolucionari». En aquests
anys
esdevingué amic íntim
d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà
correspondència
durant tota sa vida.
Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de
març de
1921, formà part dels
grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i
perseguit, va
ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a
exiliar-se
clandestinament. En 1923, després de ser violentament
agredit
per un escamot
feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a
viure en
la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a
Sexto San Giovanni
(Llombardia, Itàlia), però continuant amb la
militància. L'octubre de 1927,
després de ser novament acomiadat, emigrà
clandestinament
a Suïssa, on treballà
com a mecànic en la indústria
metal·lúrgica. D'antuvi
s'instal·là a
Ginebra i
al cantó de Valais i després a Zuric. A
Suïssa
s'assabentà que son germà
Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el
31
d'octubre de 1928
a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió
que
patí a mans d'un escamot
feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que
patí
a Suïssa
(llargs períodes de desocupació, problemes de
salut
causats per la seva úlcera
duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.),
continuà militant en el moviment
llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra.
Mantingué
estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el
periòdic Il
Risveglio / Le Réveil, i continuà amb
la
correspondència amb Malatesta i sa
companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933
representà, amb
Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a
Suïssa en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que
tingué
lloc a Puteaux (Illa
de França, França) i que donà lloc a
la
Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de
Zuric
en el Congrés Anarquista Italià celebrat a
Sartrouville
(Illa de França,
França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el
Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936,
en
assabentar-se de
l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i,
amb
Berneri i altres, marxà
immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la
Secció Italiana de la
Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó,
l'agost de 1936
participà en els combats de Monte Pelado. El setembre
d'aquell
any, a
instàncies de Berneri, s'integrà en el grup
italià«Errico Malatesta», adherit
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va
ser membre del grup «Michele
Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a
Suïssa per
veure sa companya i renovar
el seu permís de residència, però va
ser
immediatament detingut i expulsat amb
sa parella per «violació de la neutralitat
suïssa». Ambdós es refugiaren a
França i ell després passà a
Catalunya. Amb
l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i altres companys,
presentà
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) un
projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser
acceptat per la
dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la
28
Divisió, però el
gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la
sevaúlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la
convalescència, retornà als
fronts. El setembre de 1937 obtingué una
llicència i va
fer una estada a
Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al
camp
de batalla.
Molt dèbil físicament, al front va contreure la
febre
tifoide. Ingressat,
Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de
Barcelona
(Catalunya).
***
- Frank Tannenbaum:
L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador,
sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody
(Galítsia, Imperi austrohongarès;
actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família
jueva pagesa. En 1904
emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle)
als Estats Units
d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great
Barrington, Massachusetts,
EUA) passà la infància i assistí a
l'escola elemental, alhora que estudià les
bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys
marxà a la ciutat de Nova
York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista,
cobrador
d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de
Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista,
coneixent a diferents
activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman,
Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910
s'afilià al sindicat
anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món), del qual esdevingué
ràpidament un destacat militant. L'1
de març de 1914 encapçalà una marxa de
l'Exèrcit dels Desocupats, grup format
per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà
pacíficament l'església
de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i
sostre;
dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres
concentracions a
altres esglésies, demanant una jornada laboral
màxima de vuit hores diàries i
un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut
per aquest fet, va ser portat a
la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici
es
defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars de
multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes
de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a«agitador» –Emma Goldman va escriure
sobre la seva detenció i empresonament en
les seves memòries Living my life
(1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el
periòdic Masses,òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.
---