Anarcoefemèrides del 12 de maig
Esdeveniments
- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.
***
- Surt Acracia: El 12 de maig de
1918 surt a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico
quincenal. A partir del número
14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà«Periódico semanal». Editat
pel grup «Acracia», fou dirigit per
Hermós Plaja Saló i finançat per sa
companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina.
Recollia una
extensa i continuada informació de l'activitat sindical
(informació de
conferències, mítings, vagues, campanyes de
propaganda, etc.) i de la vida
orgànica de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El número 11 és un
extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Hi van
col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés,
José Arranz, Fortunato Barthe,
Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi
Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet,
Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José
Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja
Ruiz,
Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé,
Onésimo Ruiz, entre d'altres. En
sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de
1918. Comptà amb una«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segonaèpoca a Reus --cinc números
entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923--, on
s'editaren obres d'Amador,
Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha,
Kropotkin,
Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most,
Prat,
Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé
i Torres Tribó, entre d'altres.
***
- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 la Cort Suprema de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma la condemna a mort dels militants anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
***
- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.
Naixements
- Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio,Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa,La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català,El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).
***
- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati,Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquellaèpoca ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fouíntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).
***
- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.
***
- Philippe Urban: El
12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi
alemany)
--altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)-- l'anarquista
Philippe Jacques
Urban. Ciutadà francès per«reintegració», residí a
Estrasburg. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16
d'abril de 1917 caigué
presoner. Després de la guerra
s'instal·là a Düsseldorf, on
milità en les
Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà
nombrosos desplaçaments
a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el
dur
període d'inflació econòmica,
practicà l'«expropiació dels
expropiadors»,
obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf,
pistola en mà, a
lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i,
segons relatà
el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un
discurs de defensa
memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19
d'agost de 1933 va ser
condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de
multa per «cops i
ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15
dies de presó per«vagabunderia». L'abril de 1935 edità a
Estrasburg el primer número del periòdicFreie Erdekk (Terra Lliure), primera
publicació
anarquista en llengua alemanya que sortí a
Alsàcia --no sabem si el segon número,
previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de
1935 va
ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou
interrogat durant algunes
hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya,
l'agost
d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Columna Durruti,
on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el
novembre d'aquell any.
Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten
(DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres
companys
(Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz
Petry i
Richard Winkler), entrà en el «Cos de
vigilància de Fronteres de Portbou»,
unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Després dels fets de «Maig de 1937»
marxà a
França i s'establí a París, on
milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En
1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa
dels
anarquistes «terroristes», on figuraven els«individus susceptibles de cometre
un atemptat contra el president de la República».
***
- Georg von Rauch:El 12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín (Alemanya) va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el«Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.
***
- Carmen Blanco
García: El 12 de maig de 1954 neix a Lugo
(Lugo, Galícia) l'escriptora en
llengües gallega i castellana, il·lustradora i
professora anarcofeminista
Carmen Blanco García, que ha fet servir el
pseudònim Emma Luaces,
en homenatge a Emma Goldman. Filla d'una família que
patí represàlies en la dictadura franquista, en
la dècada dels setanta entrà a
formar part del moviment llibertari (Ateneu Llibertari«Ricardo Mella») i del
moviment feminista (Asociación Galega da Muller i Feministas
Independentes
Galegas). En 1974 entaulà una relació sentimental
amb l'escriptor i poeta
llibertari Claudio Rodríguez Fer, amb qui té una
filla (Mariña). Exercí de
professora de literatura a instituts i escoles de formació
professional a
diverses ciutats gallegues (Santiago de Compostel·la,
Chantada i Lugo) i, ja en
aquest segle, de Literatura Gallega a la Facultat d'Humanitats del
Campus de
Lugo de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre
1981 i 1983
col·laborà en «Cuadernos de
Cultura» de La
Voz de Galicia i entre 1997 i 2010 en el seu suplement«Culturas». Amb son
company Claudio Rodríguez Fer, coordina des de 1996 la
revista multicultural i
llibertària Unión
Libre. Cuadernos de
vida e culturas. En 2005 fou una de les fundadores de
l'Asociación para a
Dignificación das Vítimas do Fascismo (ADVF), de
la qual és actualment
secretària, i membra del Consello da Memoria des de 2006.
Trobem
col·laboracions seves en diverses publicacions
periòdiques, com ara Andaina,Animal, Arco
da Vella, Boletín Galego
de Literatura, Casa de
Gramática, Devora libros,Festa da
palabra silenciada, Galicia
Internacional, Grial, Guieiros, Ínsula,Letras, Luzes
de Galiza, Marea Negra, Nordés, A
Nosa Terra, Ólisbos,Quimera, Reflexións
filosóficas, O
Resplandor das Atochas, A Saia,Tempos Novos, etc. En 2000 va
escriure l'himne gallec de la «Marxa
Mundial de les Dones» (Marchando
máis aló).
En 2009 amb Claudio Rodríguez Fer muntà
l'exposició Vermellas.És autora de nombrosos assaigs, especialment referents a
les interrelacions entre poder, dona, sexe i cultura, i d'obres
narratives.
Entre les seves obres destaquen Conversas
con Carballo Calero (1989), Carballo
Calero. Política e cultura (1991), Literatura
galega da muller (1991), Escritoras
galegas (1992), Libros de mulleres
(1994), Mulleres e independència
(1995), Nais, damas, prostitutas e
feirantas (1995), O contradiscurso
das mulleres (1995), Luz Pozo
Garza.
A ave do norte (2002) Alba de
mulleres
(2003), Estraña extranxeiera (2004, poesia), Vermella
con lobos (2004, narrativa), Sexo e
lugar (2006), Volverlles
a palabra. Homenaxe aos represaliados do franquismo (2006,
amb altres), María
Mariño. Vida e obra (2007), Casas
anarquistas de mulleres libertarias
(2007), Atracción total
(2008,
narrativa), Uxío Novoneyra
(2009), Novoneyra. Un cantor do Courel a
Compostela
(2010), Feministas e libertarias
(2010), Un mundo de mulleres (2011,
poesia), Lobo amor (2011), Vivas en nós. Mulleres represaliadas
polo
franquismo na Coruña a raíz de 1936
(2011, amb Claudio Rodríguez Fer), etc.
A conreat la creació plàstica dissenyant i
il·lustrant nombrosos llibres de
poemes. Son germà Martín Blanco Garcíaés un destacat militant
anarcosindicalista.
***
- Just Casas
Soriano: El 12 de
maig de 1954 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
l'historiador i
militant anarcosindicalista Just Casas i Soriano. Fill de pares
egarencs, entre
els 14 i els 36 anys va fer d'electricista i als 18 anys
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. La seva
militància el
portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994
s'instal·là a
Terrassa. De formació autodidacta,
començà els estudis d'història i
acabà
llicenciant-se en Història Moderna i
Contemporània i doctorant-se en 1999 amb
la tesi Les relacions socials durant la
Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La
Conselleria
de Treball (1931-1936). En 2001 fou nomenat secretari de la
CNT de Terrassa
i en 2004 membre del Comitè Regional de Catalunya del
sindicat
anarcosindicalista. En 2003 va ser nomenat professor titular en el
Departament
d'Història Contemporània de la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB). En 2007
fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre
d'Estudis
Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. En 2008 fou un dels signants
del«Manifest de professors i professores en suport a les
mobilitzacions
estudiantils» contra l'anomenat «Pla
Bolonya». A més de conferències i de
mítings, ha col·laborat en la premsa
llibertària (CNT, Orto,Solidaridad
Obrera, Terme, etc.) i en la premsa
acadèmica (Afers, etc.).
Està especialitzat en les activitats cenetistes
durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de
Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera,
etc. És autor de Ca
n'Anglada, lluita d'un barri (1996, amb altres), Historia
Social de San
Adrián de Besós (1996, amb Manuel
Márquez Berrocal), Del molí a
l'ordinador. Passat i present de Barberà del
Vallès (2002, amb altres), La
política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938)
(2003, la
seva tesi doctoral), Generalitat de
Catalunya. Obra de govern (1931-1939) (2006, amb altres), etc.
Defuncions
- Auguste Delalé: El 12 de maig de 1910 mor a París (França) el militant anarquista i sindicalista Auguste Delalé. Havia nascut el 16 de maig de 1864 a Tours (Centre, França), en una família pobra de teixidors. De jove Auguste també farà de teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va col·laborar des de 1880 en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. Va militar en diversos grups anarquistes de Droma, com ara «Les Indignés», de Vienne, a partir de 1888. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'A. Gardrat i va patir dues condemnes per difamació --una a Cherbourg, en desembre de 1893, i altra a Grenoble, en març i abril de 1894. La seva companya, la militant anarquista Aline Blanc, era mare de la que serà coneguda neomaltusiana i llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participa amb una escissió socialista de Romans en la constitució d'una efímera Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage. Instal·lat a Besançon treballarà de representant de joieria i més tard a Tours organitzarà un grup anarquista pel qual passaran Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade i Alexandre Jacob. En 1903, a París, va col·laborar amb Le Libertaire, fet que li va implicar una nova condemna a dos mesos de presó per difamació a Dijon. Es va introduir més tard en el sindicalisme i va esdevenir, juntament amb Georges Yvetot, un representant de la Borsa del Treball de París. El maig de 1904 reemplaçarà el vell militant sabater Le Mao com a gerent de l'òrgan oficial de la Federació Nacional de Cuiros i Pells, L'Ouvrier des Cuirs et Peaux. En aquesta mateixa època serà elegit secretari del sindicat de sabaters parisencs, lloc que ocuparà alternativament amb un altre anarquista, Bossard, que el succeirà definitivament en 1907. El juny 1904 va participar a Amsterdam en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i quan la secció francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, Delalé en serà el tresorer. L'abril de 1907, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'incitació a la revolta, però va acabar en un sobreseïment. El juny de 1908 va ser delegat de la Confederació General del Treball (CGT) arran d'una vaga de cosidors de sabates a París. El març de 1909 va demanar el permís per editar un periòdic anarquista anomenat Le siècle nouveau, que si va aparèixer, va ser per poc temps. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Montéhus i Alexandre Luquet, i el seu cos va ser incinerat al cementiri de Père-Lachaise.
***
- Virgilia D'Andrea: El 12 de maig de 1933 mor a Nova York (Nova York, EUA) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme italians Virgilia D'Andrea. Havia nascut l'11 de febrer de 1890 a Sulmona (Abruços, Itàlia) i òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata dei Refratari. En morir va deixar diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.
***
- Vicent Fontanet Gombau: El 12 de maig de 1961 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Havia nascut en 1918 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions --sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.-- darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay.
***
- Urano Macho Castillo:
El 12 de maig
de 2009 mor a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) el poeta i
militant anarcosindicalista
Urano Macho Castillo. Havia nascut el 29 de maig de 1912 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja
pública de
Santander, Rufino Macho Cuesta. Estudià a l'Escola Integral
i Laica de
Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de
setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel
torn d'una fleca a la
qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de
les greus ferides, en patí
l'amputació. En 1926 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta,
conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932
col·laborà en el periòdic
anarquista barceloní El Luchador.
L'1
de gener de 1932 intervingué en un míting
confederal, amb altres companys
(Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro
de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de
la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el
decret-llei de
l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en
1932, de l'Ateneu
Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la
Junta Directiva.
Durant els anys republicans intervingué en la gira
propagandística que la CNT
realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i
Horacio Martínez
Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de
Sindicats de la
CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè
d'Instrucció de
Cantàbria, també anomenat Comitè
Provincial de Cultura, i, poc després, vocal
del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que
redactà el 10 de novembre de
1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el
Govern càntabre.
L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al
Gran Cinema de
Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes
dates presidí un
acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord
caigué a mans
feixistes, passà a Catalunya, on continuà la
lluita. El juny de 1938 era
secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona,
Catalunya). Amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus. A França
va ser detingut per la
gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes–el mateix destí patí
son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la
presó de Santander, on conegué
al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó
(Castella, Espanya), on es guanyà
la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva
jubilació,
visqué modestament regentant, amb el permís dels
veïns, una petita parada de
premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer
santanderí. El 18 de desembre
de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup
d'intel·lectuals, un document on
sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme
franquista, Gabriel
Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura
de llibres. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT, on
milità fins a la seva mort. La seva tasca
poètica, que es materialitzà en el
llibre Versos en mi vida, va fer
que
es relacionés amb coneguts escriptors i
intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar
les seves col·laboracions en les premses local i confederal.
Dirigí la revista
mensual El Surco. Trobem textos
seus
en Adelante, El
Cantábrico, CNT del Norte,El Diario Montañés,Espoir, El
Luchador, Nueva Humanidad,La Región, El
Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado
Romero Lara.
Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la
Residència de la
Tercera Edat de Torrelavega (Cantàbria, Espanya), lloc on
havia viscut els seusúltims anys, i fou incinerat dos dies després al
cementiri santanderí de
Ciriego.
Urano Macho Castillo (1912-2009)
Actualització: 12-05-14