Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10345

[11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Vázquez Aguirre - Bueno Uribe - Albin - Gella - Riera Álvarez - Yvetot - Soto - García Polanco - Serna

0
0
[11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Vázquez Aguirre - Bueno Uribe - Albin - Gella - Riera Álvarez - Yvetot - Soto - García Polanco - Serna

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

Capçalera d'"El Eco del Rebelde"

- Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, queúnicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

***

Portada d'un número de "Discontent"

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

L'endema de la "Nit de les Barricades"

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pilade Tocci

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Foto policíaca de Charles Simon

- Charles Achille Simon:L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Eduardo María Vázquez Aguirre

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

Carmen Bueno Uribes

- Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

Anarcoefemèrides

Defuncions

"Le lamineur", de Georges Higuet

- Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut el 1888 a Vigliano (Piemont, Itàlia). Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur.És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).

***

Mobilització de milícies a la seu de CNT-UGT de Barbastre

- Miguel Gella Pardo: L'11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca (Aragó, Espanya) i sos pares van ser Ramón Gella i Isabel Pardo. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca, i estava considerat per la Comissaria d'Investigació i Vigilància com a«anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d'actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d'Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d'eines per a la fabricació d'explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l'aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s'allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. Amb aquestes tropes frenaren a Nueno l'atac feixista que prengué les Lomas de Aracués. Des del gener de 1937, ja capità, aconseguí arribar a les faldes del Gratal i poc dies després reconquistaren les Lomas de Aracués i Lierta. El 7 d'abril de 1937 participà en el frustrat atac al Mondó i el Carrascal de Chimillas, l'objectiu del qual era encerclar Osca. Amb els seus homes de les Milícies de Barbastre s'infiltraren en zona feixista i donaren un cop amb explosius a Esquedas, però l'assalt de les tropes anarquistes italianes fracassà al Mondó. El 27 de juliol de 1937, al front del IV Batalló de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió«Ascaso», prengué el Molino de las Salinas i entrà a Puibolea. El març de 1938 va ser ascendit a comandant del II Batalló arran de la mort del seu antecessor, Francisco Salamero, el 19 de març de 1938 a Minuesa pel projectil d'una tanqueta italiana. El maig de 1938 s'engegà l'ofensiva de les tropes feixistes al front d'Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l'11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d'una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió. En 1938 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques d'Aragó li va obrir expedient (C-536), però el va sobreseure en 1943 en assabentar-se de la seva mort.

***

Jerónimo Riera Álvarez

- Jerónimo RieraÁlvarez: L'11 de maig de 1938 és afusellat a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Jerónimo RieraÁlvarez. Havia nascut cap al 1896 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i sos pares es deien Jenaro Riera i Jesusa Álvarez. Electricista de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser força perseguit. En 1924 va ser detingut pels fets de la«Sanjuanada». El maig de 1928 va ser novament detingut amb altres companys (José Antuña, José Pueyo, Pedro Martín i Francisco Díaz) a La Felguera i portats a Madrid per a ser interrogats acusats de planejar un atemptat contra les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona, però van ser alliberats 36 hores després, denunciant els maltractaments que havien patit en el periòdic El Noroeste. El 29 de març de 1931 va fer un míting al seu poble natal. Amb la proclamació de la II República espanyola, el maig de 1931 assistí al Ple Regional confederal, en representació de la Federació Local de La Felguera, i entre l'11 i el 17 de juny d'aquell any representà el Sindicat Metal·lúrgic d'aquesta localitat en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid; també el setembre de 1931 assistí al Ple Regional de la CNT en nom del Sindicat Metal·lúrgic de La Felguera. En 1934, arran de la Revolució d'Astúries, s'hagué d'exiliar amb sa família, instal·lant-se a Llemotges (Llemosí, Occitània). Amb l'aixecament feixista, el juliol de 1936 des de La Felguera marxà a Gijón on va combatre la reacció feixista. En 1937 fou redactor del periòdic CNT editat a Gijón. Quan Astúries ja estava perduda, intentà fugir per mar a França --on havien marxat sa companya, Patrocinio Vuelta, i sos infants, Abelardo i Sara--, però va ser capturat pels franquistes i tancat al camp de concentració de Camposancos (La Guardia, Pontevedra, Galícia). Identificat, va ser traslladat a Oviedo, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Jerónimo Riera Álvarez va ser afusellat l'11 de maig de 1938 a Oviedo (Astúries, Espanya) i les seves restes llançades a la fossa comuna del cementiri. Era un bon amic de Buenaventura Durruti.

***

Georges Yvetot

- Georges Yvetot: L'11 de maig de 1942 mor a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut el 20 de juliol de 1868 a la caserna dels Minimes de París (França) on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent«Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del«Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquestaèpoca fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu aÉtretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929),La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939),Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière,La Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908),Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

***

Antonio Soto amb sa filla Isabel Soto Cárdenas

- Antonio Soto Canalejo:L'11 de maig de 1963 mor a causa d'una trombosi cerebral a Punta Arenas (Magallanes, Xile) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1897 al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia). Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell«Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, senseèxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquestaèpoca patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat«Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials«Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

- Bernabé García Polanco:L'11 de maig de 2004 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco.Havia nascut el 21 d'abril de 1920 a Cadis (Andalusia, Espanya). Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm,últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou,és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto,Force, Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientos ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos, El Profeta, Papá Perro, El pastor de Ejea o Cosas marineras.

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

Emiliano Serna Martínez

- Emiliano Serna Martínez: L'11 de maig de 2007 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. Havia nascut el 9 de desembre de 1915 a Barakaldo (Biscaia, País Basc). De pares burgalesos molt humils; son pare treballava als Alts Forns i va tenir  cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats --que el van portar quatre mesos a la presó en 1934--, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs --on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi-- i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat«El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre,Estudio y Acción, Champa,La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica --va ser membre del seu consell de redacció--, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996).

 Escriu-nos

Actualització: 11-05-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10345

Latest Images