Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
- Jean Raoux: El 8
de maig de 1862 neix
a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el
sabater anarquista Jean Raoux.
Instal·lat a París, visqué al
número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la
capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres
quatre
companys (Auguste Clais, Auguste-François
Aumaréchal, Perrier i Julien
Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de
setembre
d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres
mesos de
presó per «rebel·lió, cops i
injúries» a membres de la Guàrdia de la
Pau. El 9
de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14
companys, durant una
manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat
l'11 de març d'aquell
any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des
d'un cotxe durant la
manifestació frases com: «A baix la
República!», «Visca la
Comuna!» i «A mi el
poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII
Tribunal Correccional
per la seva participació en una reunió de suport
contra el processament de
Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants
contra els
magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense
feina
per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa
de París el 7 de desembre de
1883 la qual es publicà en Le Cri
du
Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10
companys, encara que
el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat
militar, va ser jutjat el
21 de desembre de 1883 per «provocació
d'atropament no armat a la via pública»,
a més d'altres delictes (fabricació d'anyins
mortífers i d'explosius, port
d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als
agents, etc.), essent l'únic dels
processats que va ser absolt. Segon la policia, després va
desertar es refugià
a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel
Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
- Ugo Fedeli:El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la«Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).
***
- George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.
***
- Eduard Josep Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona (Catalunya) i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.
Eduard Josep Esteve (1916-1996)
***
- José
María Villegas Izquierdo: El 8
de maig –algunes fonts citen el 25 de maig– de 1917
neix a Caniles (Granada, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
José María Villegas
Izquierdo. Des de molt jove tingué inquietuds socials i per
aquest motiu va ser
perseguit pel caciquisme granadí que el va obligar, quan
tenia 17 anys, a
emigrar a Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de
fuster i d'ebenista i
s'afilià al Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites de carrer per a
sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes.
S'enrolà com a
milicià en la 49 Centúria de la«Columna Durruti», de la qual va ser nomenat
centurió, i participà en la batalla
d'Alcalá d'o Bispe (Osca, Aragó, Espanya). El
15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però
no va voler anar a la
reraguarda i continuà al front. Amb la seva
centúria marxà sobre Madrid, moment
en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez.
Després passà a Xàtiva, on en
una reunió sobre la qüestió de la
militarització s'enfrontà al comunista
Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà
cap a Binèfar i, després d'una
desfilada, fou cridat per l'Estat Major de l'Exèrcit
republicà, on s'enfrontà
amb el general Sebastián Pozas Perea, el qual
l'acusà d'indisciplina i
covardia, i, després de diverses provocacions, Villegas li
arrià dos cops de
puny; aquest fet el portà a un consell de guerra on fou
condemnat a mort.
Tancat al castell de Figueres, la CNT l'ajudà a fugir-ne. Un
cop lliure,
s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna«Tierra y Libertad», amb la
qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de
Belchite i de l'Ebre, on
fou ferit. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus pel
Pertús i fou
internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Aconseguí fugir
dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà d'ebenista i
s'integrà en els grups d'acció llibertaris.
Després de diversos atemptats, va
ser nomenat coordinador de grups d'acció antinazis,
però caigué en un parany de
la policia francesa i fou ferit. A l'hospital uns metges simpatitzants
l'ajudaran
a fugir. En aquesta època de
col·laboració amb la Resistència,
conegué sa
futura companya. Després de diverses accions –en
una d'elles salvà de la
Gestapo el secretari del Partit Socialista Francès (PSF)
Vicent Auriol, futur
president de la República francesa–, fou detingut
en una emboscada i tancat a
la presó militar de Saint Michel, on coincidí amb
l'activista anarquista
Francisco Ponzán Vidal. El 30 de juliol de 1944 va ser
deportat de Montalban al
camp de concentració alemany de Buchenwald, on
arribà el 6 d'agost. Amb el
número de matrícula 69684 passà uns
mesos al camp central, destinat a la feina
de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando Plomnitz,
també
anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració
de Mittelbau-Dora i
on treballà en la construcció dels coets V2 a
l'interior d'unes antigues mines
de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de 1945 per
l'exèrcit
canadenc quan era evacuat del camp en una «marxa de la
mort». Després de la II
Guerra Mundial continuà participant en la lluita
antifranquista i, en el
Congrés de la CNT de París, va ser nomenat
delegat de Defensa. S'integrà en el
grup guerriller del Moviment Llibertari de Resistència (MLR)
format per Manuel
Pareja Pérez (Parejilla),
Antonio Gil
Oliver (Antonio Sancho) i Pere
Adrover Font, entre altres. En aquest grup, participà el 12
de juliol de 1947
en l'execució del confident policíac Eliseu
Melís Díaz. També participà
en el
bombardeig del Pazo de Meirás, residència estival
del dictador Francisco
Franco. Perseguit per la policia franquista, passà a
Alemanya i, finalment, decidí
emigrar a Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on
treballà de fuster i ebenista,
sense deixar de banda les activitats propagandístiques i
orgàniques. En 1995,
després de viatjar en tres ocasions a la
Península, retornà a Granada i
s'establí a Baza, a prop del seu poble natal. Membre de
l'Amical de Mauthausen
d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos actes
en honor de les
víctimes dels camps de concentració nazis. En
2006 es reintegrà en la CNT de
Baza. José María Villegas Izquierdo va morir el
10 de juny de 2008 a Baza
(Granada, Andalusia, Espanya) plàcidament mentre dormia.
Defuncions
- Vera Zasulic:
El 8 de maig de 1919 mor a
Petrograd (Rússia) la revolucionària, anarquista
i, després, marxista
menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich).
Havia
nascut el 8 d'agost de 1849 --el 27 de juliol segons el calendari
julià-- a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia) en una
família noble. Després dels seus estudis a
Moscou, es lliga als estudiants
revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li
va portar
la detenció el maig de 1869 per mantenir
correspondència amb el nihilista
Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul,
serà alliberada en
març de 1871, i s'instal·larà a
Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els
avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats
contra la dictadura
tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de
gener per
al calendari julià), va disparar amb un revòlver
contra el general Trepov,
prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S.
Emelianov (Bogolioubov),
membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat».
Trepov només resultarà
ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878.
Contràriament a totes les
expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta
intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a
Suïssa, va tornar
entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió
Negra. Però en 1883 s'allunyarà
de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant
en 1883 a Ginebra,
amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització
marxista russa (Emancipació
del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va
formar part del
Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II
Internacional com a membre
d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres
publicacions
de Marx i Engels, i publicà articles polítics i
assaigs en nombroses revistes
russes i d'altres països europeus.
***
- Nathalie Lemel: El 8 de maig de 1921 mor cega i en la misèria a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel. Havia nascut el 26 d'agost de 1826 a Brest (Bretanya) on sos pares tenien un cafè. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.
***
- Luisa Lallana: El 8 de maig de 1928és assassinada a Rosario (Santa Fe, Argentina) la militant anarcosindicalista Luisa Lallana. Havia nascut cap al 1910. Obrera portuària de l'establiment industrial Mancini dedicada a cosir bosses d'arpillera per a embossar cereal destinat a l'exportació, estava afiliada a la Federació Obrera Local de Rosario, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Mentre repartia durant la matinada, amb la seva companya de feina Rosa Valdez, pamflets del Comitè de Dones de Portuaris en suport a la vaga dels estibadors del port de Rosari a un grup de treballadors contraris a l'aturada de la feina organitzada per la Societat d'Estibadors, va ser assassinada d'un tret al front per Juan Romero, esquirol d'Avellaneda a les ordres de Tiberio Podestá, gerent de l'Associació del Treball (AS), encarregada de reclutar«treballadors lliures» (crumiros o carneros), i membre de la ultradretana i paramilitar Lliga Patriòtica Argentina (LPA). Ferida de mort, expirà al vespre. La indignació va ser impressionant i es decretà la vaga general a Rosario. L'endemà 9 de maig, el seu seguici fúnebre, encapçalat per un milenar de dones, i el seu enterrament al cementiri de La Piedad, enmig d'una vaga general convocada per la FORA, el Partit Comunista i la Federació Obrera Local, va ser una gran manifestació de solidaritat de la classe treballadora argentina --entre 3.000 i 20.000 manifestants, segons les fonts-- que va ser durament reprimida per la policia. El clima d'agitació obrera va ser tan gran, que l'explorador torpediner Córdoba i el canoner Independencia, atracaren al port per reforçar l'acció de la Sotsprefectura Marítima i la Prefectura de Policia de Rosario. Luisa Lallana va ser un símbol, però només va ser una de les 11 persones de la classe treballadora que van morir en aquella vaga de maig de 1928. Actualment un grup de persones de Rosario reivindica que un carrer de la ciutat porti el seu nom.
---