[04/05] Execucions del «Procés de Montjuïc» - Fets de Maig - París (04-05-68) - González Pacheco - Díez - Berneri - González Inestal - Paon - Molas - Ascaso - Urraca - Girelli - Cannito

Anarcoefemèrides del 4 de maig

Esdeveniments

- Execucions del«Procés de Montjuïc»: El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys.

***

- Segon dia dels Fets de Maig: A la matinada del dimarts 4 de maig de 1937 es van produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al dematí encara van sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n pogués garantir ni la distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i aconsellaven l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera no va informar dels fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no va dir ni una paraula de les barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites més sagnants es van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la Ciutadella, a la part baixa de la Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i tots els carrers que envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels Colón i Victòria els guàrdies disparen contra la Telefònica. Les forces governamentals i les del PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els anarcosindicalistes i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a més de l'artilleria de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va ser radiada una nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la missió d'imposar la pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per això requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva adhesió al Govern, la UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana i altres partits polítics de menor entitat. A un quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el ministre de Justícia del Govern Central, García Oliver, i Marianet R. Vázquez, del Comitè Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán, que havia estat conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional, i per Alfonso, de la Federació Local; tots ells significats anarquistes. Moments després van arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la Comissió executiva de la UGT, i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat regional; i tots plegats es van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van parlar per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez Zancajo, García Oliver --aquest va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades que s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els llibertaris van anomenar aquest discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i Companys mateix, i tots, van recomanar calma a la població i demanaren el cessament de les lluites. La crisi del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de provisional amb representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals que participaven en l'anterior.

***

- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.

Naixements

- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

- Paulino Díez Martín: El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino Díez Martín. Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp burgalès. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i Ebanistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat d'aprenent i dos anys més tard és triat vocal d'aquesta societat, càrrec que ocuparà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla buscant feina. En aquesta ciutat treballarà en la construcció de barracots per a l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911 es declararà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que estava construint. En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes destacats, com ara García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena... En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa llibertària entre la milícia. El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats Gremials de Resistència. El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció que durarà 15 dies per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla. Tornarà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de subsistències. El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa que provocarà un gran escàndol i que va provocar la destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll (El Sister, de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari arribat a Melilla expressament anomenat Zaplana i que després es va traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic. El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a Melilla en record dels màrtirs de Chicago i a favor de la Revolució russa, i serà detingut pels visques a la revolució russa que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra. Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els subministraments, Paulino Díez es expulsat de Melilla i marxa a Barcelona buscant feina l'octubre de 1918. A la Ciutat Comtal ingressarà en el sindicat de la fusta (carrer de Sant Pau) i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del Sindicat de la Federació Local de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys al sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25). El gener de 1919 serà elegit com a secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona, i una de les primeres mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al «comitè fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga. El 17 de gener de 1919 va participar en un míting d'orientació en suport dels obrers tèxtils de La Constància en vaga. També va participar en el conegut míting del teatre del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte demanaven 10 anys. Malgrat tot, va sortir en llibertat provisional de la presó --el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo--, després de passar cinc mesos tancat a la Model i al vaixell Teresa Taya. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els consell de la Regional catalana que demanava la descongestió de militants a Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivarà la convocatòria d'una vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligarà al seu alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport. El novembre de 1919 torna a Melilla amb la intenció d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat. El desembre de 1919 participa en el Congrés de la Comèdia de Madrid, en representació dels sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig, serà expulsat de la ciutat pel governador Gil Municio, es traslladarà a Sevilla sota el nom fals de José Pérez i començarà a fer feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en la constitució dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. El juliol de 1920 serà detingut a ca seva (calle Enladrillada) en trobar-li una carta que la policia relaciona amb l'atemptat del mes anterior al periòdic malagueny La Unión Mercantil. Des de la presó de Màlaga organitzarà una campanya de premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i el seu propi comitè de defensa confederal. El procés contra Paulino i sis companys seus començarà el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc Layret; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava entre el públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant visques a la Confederació. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament prenent un tren que el portarà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop d'allà, a Peñarroya, obriran una escola racionalista, on Paulino, amb nom suposat, començarà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants. La infrastructura de l'escola la va proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre. El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies, que va ser traïda per la UGT. En aquells dies Paulino va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i decideix marxar a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa (on s'acordarà la sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova AIT), un pic legalitzada la CNT, parteix cap aquesta ciutat l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí, marxarà a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertarà sobre el «Concepte de la nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires, Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos. A finals de juliol torna a Melilla, peròés detingut el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passarà 10 dies empresonat. Quan va sortir de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró com a delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una Conferència de federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues i es va començar una campanya pro presos. Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i Paulino n'esdevindrà secretari general, al costat seu hi havia Pedro Vallina (tresorer), Manuel Pérez (comptador) i Ramón Mazón (secretari d'actes). Poc temps després arribarà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura i de nou la CNT en la clandestinitat aconsegueixen organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre a Saragossa, al «casino del cardenal Soldevila», allà s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se  amb el coronel Macià a Perpinyà, que seran Paulino, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes. En aquest període de la dictadura es veurà obligat a sortir d'Espanya a Cuba amb el vapor Buenos Aires, que va partir el 7 de juliol de 1924, amb tota sa família, on passarà tres anys i quatre més als EUA. Des de juliol de 1924 a Cuba treballarà en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas fundarà la Federació Nacional de Grups Anarquistes amb el suport de Salinas i A. Del Valle i va organitzar els gremis de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la Confederació Nacional Obrera de Cuba, en el segon congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan fuig als Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York participarà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos companys (Pantin, Frank González, Restoy, Rancisco Eive, etc.). En 1928 comença la publicació de Solidaridad amb A. García, Castilla, Eive i Restoy. Un cop restablerta la República a Espanya, torna el juliol de 1931 a Barcelona, on es reuneix amb el Comitè Nacional de la CNT, i més tard es trasllada a Melilla, on de bell nou participarà en la reorganització dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins. Arran d'una vaga del transport a Melilla, Paulino increpa el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i condemnat a dos anys, onze mesos i 21 dies. Després vindrà una apel·lació, en la qual E. Barriobero, davant el Tribunal Suprem de Madrid, n'aconseguirà l'absolució. El febrer de 1932 va ser detingut pels fets de Fígols i serà deportat a Almeria, juntament amb els germans Tarragó i Cano; més tard Paulino serà enviat a Burgos en llibertat vigilada. En 1933és secretari de la CNT de Melilla a la qual representa en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el qual va participar amb Durruti i Ascaso, acabant pres alguns mesos al penal del Puerto. Quan es va desencadenar l'octubre asturià va passar prop d'un any amagat a Melilla. L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 aÀfrica l'agafa a Melilla, fet que l'obligarà a amagar-se, però finalment aconsegueix, l'abril de 1937, passar al Marroc i d'allà a Barcelona, on el 18 de novembre de 1938 serà operat d'úlcera, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partirà a Perpinyà per refer-se de l'operació. La caiguda de  Barcelona, el gener de 1939, impedeix la tornada a Espanya i treballarà en el comitè de suport als exiliats fins que és detingut i tancat al camp de Sant Cebrià. Mesos més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell que el portarà a Amèrica, on recorrerà Santo Domingo, L'Havana (on organitzà la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo Rojas) i Panamà, on s'instal·larà a Colón amb Parra i altres amb els quals treballarà de fuster en la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del canal. Bon orador, també va col·laborar amb la premsa (Cenit,España Nueva, O Libertario, Nervio de París, Solidaridad Obrera de Sevilla, etc. Va prologar Mis memorias de Vallina.És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción. Memorias (Caracas, 1976). Paulino Díez va morir en 1980 a Colón (Colón, Panamà).

Paulino Díez Martín (1892-1980)

***

- Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la qual va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà, membre de la redacció de la revistaUmanità Nova, etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fulletIl controlla delle nascite(1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia).

Giovanna Berneri (1897-1962)

***

- Miguel González Inestal: El 4 de maig de 1901 neix a Florida de Liébana (Salamanca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Inestal. Quan era jove emigrà a França i en 1919 assistí al Primer de Maig de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Cap el 1920 retornà a Península i s'afilià, com sos tres germans Crisóstomo, Nicasio i Serafín, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1923 va ser detingut amb son germà Serafín i altres militants (Emilio Martínez Luace, Mariano Boj Puértolas, Gregorio Antón Montes i Felipe Arias Durán), trobant la policia en l'escorcoll del seu domicili una pistola automàtica i fullets de propaganda anarquista. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar dos anys empresonat a Madrid (Espanya) per les seves activitats anarcosindicalistes. El novembre de 1928 va ser nomenat vocal, amb Cipriano Mera Sanz, de la Junta Directiva de l'Ateneu de Divulgació Social (ADS) de Madrid, càrrec en el qual va ser renovat el 6 de febrer i el 14 de juny de 1930. Parlà, amb altres compays (Pedro Falomir Benito, Luis Caballero Montalbán, José Olalla García, Juan Gámez Soto i Victoriano Buitrago García), en l'acte públic confederal al teatre Goya de Madrid per a celebrar el Primer de Maig de 1930. El 14 de juny d'aquell any impartí una conferència, sota el títol«Nosotros, ellos y el movimiento obrero», a la seu del Sindicat de Treballadors de la Fusta de Madrid, i el 27 de juny a la seu de l'Educació Sindical d'Arts Blanques de Madrid altra sota el títol «La inutilidad de la colaboración de clases para resolver los problemas sociales». El 13 de setembre de 1930 va fer un míting, amb altres companys (Feliciano Benito Anaya, Luis Zubillaga y Olalde, José Antonio Balbontín i José Martínez Pastor), a la seu de l'ADS contra la dictadura de Primo de Rivera que s'havia implantat set anys abans; i l'endemà, en nom del Grup d'Educació Sindical de Paletes, el repetí a la localitat madrilenya Pinto, amb Juan Caballero, Vicente García Mulsa, Luis Castro Sen i Antonio Paulet García. El 26 d'octubre de 1930 participà, amb Fermín Pérez Ferro, Vicente García Mulsa, José Olalla García i Cipriano Mera Sanz en un acte organitzatiu del Grup d'Educació Sindical de Paletes celebrat al teatre Maravillas de Madrid. En 1930, sembla, lliurà amb Joan Peiró Belis els papers de legalització de la CNT. El 29 de març de 1931 participà, amb altres companys (Manuel Tallón, Eduardo Barriobero y Herrán, Sebastià Clara Sardó i Francisco Arín Simó), en un míting sindicalista confederal pro amnistia celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. El 7 de juliol de 1931, durant la vaga dels obrers de la Companyia Telefònica, parlà, amb Nicasio Álvarez de Sotomayor, en una reunió del Sindicat Nacional de Telèfons. Fou delegat del Sindicat de la Construcció de Madrid en el Congrés de 1931 de la CNT. Entre 1931 i 1933 participà, amb Miguel Hernández i Benigno Mancebo Hernández en la publicació del setmanari madrileny El Libertario. En els Plens de Regionals de desembre de 1931 i d'abril i agost de 1932, fou delegat de la Regional del Centre. Entre 1932 i 1933 fou delegat permanent, amb sou, de la CNT a Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i, tal vegada, també a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on organitzà el Sindicat de Pesadors de la CNT, que arribà a tenir 2.000 afiliats, i fundà la Federació de Pescadors del Nord. Milità en el grup «Los Intransigentes», amb son germà Serafín, José Ledo Limia, José Díaz, Fosco Folaschi, Benigno Mancebo Hernández, Máximo Palomir, Arsenio Martínez, Higinio Rodríguez, Casiano Zabala, etc., adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1932 intervingué amb Vicente Obón, en nom de la CNT, en l'accidental míting de controvèrsia contra els líders comunistes José Bullejos i Manuel Adame que se celebrà al teatre Fuencarral de Madrid i que acabà amb importants incidents. El 18 d'agost de 1932 participà en un gran míting nacional de la CNT, celebrat al Monumental Cinema de Madrid, amb Valeriano Orobón Fernández, José María Martínez, Joan García Oliver i Eusebi Carbó Carbó; i el 28 d'agost de 1932 intervingué en un míting d'afirmació sindical celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, a Barcelona, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT i on també parlaren Juan Rueda, José Alberola Navarro, Orobón Fernández i Isidro Martínez. Durant aquest any va fer mítings a Gijón, Oviedo, Sotrondio, Laviana, València i Sevilla; i en 1933 a Madrid i Navalmoral. En aquesta època va ser empresonat al Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya), on coincidí amb Buenaventura Durruti. El 14 de juny de 1933 impartí un conferència, sota el títol «El dogma en la Historia y en la cultura» a la Biblioteca Cultural Latina de Madrid. En 1933 fou redactor de CNT i assistí al Congrés de la CNT de les Illes Canàries. L'any següent intervingué en la gira propagandística canària amb Ricard Sanz García i el 8 d'abril participà, amb Avelino González Mallada, Mariano Sánchez Roca i Benito Pabón y Suárez de Urbina, en un míting pro amnistia i contra la pena de mort, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid, al Cinema Europa d'aquesta ciutat. En 1935 intervingué en un míting a Vigo i fou un dels promotors del periòdic El Avance Marino. Destacà en l'organització del Sindicat de la Construcció de Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, Feliciano Benito Anaya i Teodoro Mora, amb qui aturà els peus als bolxevics introduïts en el seu si; ocupà la secretaria d'aquest sindicat i en aquesta època passà temporades a la presó. El maig de 1936 assistí, en representació de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera, al Congrés de Saragossa de la CNT, participant en la ponència sobre el «Concepte confederal del Comunisme Llibertari», i aquest mateix any assistí al congrés de la citada federació, en representació de Pasaia i Santoña, i on acceptà l'electoralisme de 1931. En aquesta època formà part del «Grupo Ibérico», amb Eugenio Criado Riva, Antonio Rodríguez i altres. Arran de l'esclat de la guerra civil, el 7 d'agost de 1936  va ser nomenat comissari de Comunicacions i Transports de la Junta de Defensa de Guipúscoa i lluità a Sant Sebastià. El 29 de setembre de 1936 impartí la conferència«Los técnicos y la Revolución» al Sindicat Únic de Tècnics de la CNT de Madrid. El novembre de 1936 es desplaça amb David Antona Domínguez a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) per entrevistar-se amb Buenaventura Durruti per convèncer-lo perquè marxés cap al front de Madrid. En 1937, quan era membre del Comitè Peninsular de la FAI, participà en les mítings que aquesta organització realitzà per explicar la nova estructura decidida en el Ple de València al qual havia assistit en representació de la Regional de Llevant. Després passà a la zona madrilenya, on el 6 d'octubre de 1937, en substitució d'Ángel González Gil Roldán, va ser nomenat sotscomissari general de Guerra de l'Exèrcit de Terra i representant de la CNT en l'Alt Estat Major Central i inspector central de milícies. El 21 de novembre de 1937 participà en el míting d'homenatge a Buenaventura Durruti, organitzat per la Federació Local de Sindicats de la CNT de València, que se celebrà al teatre Apolo d'aquella ciutat i on intervingueren Manuel Pérez Feliu, Lucía Sánchez Saornil, Onofre García Tirador i Anastasio García. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 defensà, en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari celebrat a Barcelona (Catalunya), la tasca del Comissariat de Guerra, criticada per bona part de la militància confederal. Durant la guerra fou cada cop més partidari de les posicions revisionistes (participació en els governs, disciplina, militarització, etc.). Quan caigué Barcelona a mans feixistes, passà a França i a París va ser nomenat delegat de la CNT en un organisme d'evacuació de refugiats cap a Amèrica. Posteriorment passà per diversos països americans (República Dominicana, Cuba, Bolívia), establint-se amb sa companya Trinidad Urien (Trini) a Xile. En aquest país nasqué son fill Miguel González Urien (1945-2012), que també fou un destacat militant anarcosindicalista. En 1953 formà part del Comitè Xilè del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització per a la qual realitzà conferències sobre sindicalisme. El 12 d'abril de 1953 participà al Nou Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile a la commemoració del «14 d'Abril», on participaren polítics xilens i republicans de l'exili. El Primer de Maig de 1955 parlà, amb Francisco Pauner Sospedra en nom de la CNT, en l'acte unitari amb la Unió General del Treball (UGT) que se celebrà al Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile i on també intervingué el president del govern espanyol en l'exili Félix Gordón Ordás. En 1973 retornà a la Península i entre 1975 i 1977 participà en el consell de redacció de la revistaSindicalismo, fins i tot quan aquesta abandonà la línia confederal. En 1979 assistí al V Congrés de la CNT i, arran la ruptura confederal d'aquell any, entrà a formar part del sector escindit, realitzant nombroses conferències en el seu suport. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, moltes vegades signant com Discípulo, com ara Avance Marino, Campo Libre, Castilla Libre, CNT, Construcción, Fragua Social, Galicia Libre,Internacional, Polémica,Proa, Prometeo,¡Rebeldía!, La Tierra, Umbral, etc. És autor de De julio a julio (1937, amb altres), La toma de Teruel (1938) i Cipriano Mera, revolucionario (1943, publicat a Cuba amb pròleg d'Enrique López Alarcón). Miguel García Inestal va morir en els anys noranta a Madrid (Espanya).

Miguel González Inestal (1901-199?)

***

- Roger Paon: El 4 de maig de 1919 neix a Mont-Saint-Aignan (Alta Normandia, França) el socialista i després anarcopacifista Roger André Paon. Passà la seva primera infància viatjant amb una gavarra conduïda per son pare pel Sena, el Marne, l'Oise, etc.; sa mare era modista. Quan tenia 12 anys deixà l'escola i començà a treballar al port de Rouen. A finals de 1935 s'adherí a les Joventuts Socialistes i l'any següent participà en les vagues portuàries, però a resultes de les diferències sorgides amb Oficina Nacional de les Joventuts Socialistes la secció de Rouen fou dissolta, fet que marcà les seves distàncies amb la socialista Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera). Aleshores freqüentà la Lliga Internacionals dels Combatents per la Pau (LICP), fundada per Victor Méric, i ben aviat entrà en contacte amb els cercles anarquistes i amb Alfred Thebault. En 1937 esdevingué secretari del grup de Rouen de la Unió Anarquista (UA), on també militaven Briard, Bebatte Devrèze i altres. Durant l'ocupació establí contactes amb la Resistència, especialment ajudant els insubmisos i s'esforçà en mantenir contactes amb els militants anarquistes de la regió, especialment amb Alfred Thebault. Després de l'Alliberament participà en la reconstrucció del moviment anarquista i col·laborà amb Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista, Ce qu'il faut dire,Contre Courant, Nouvelles Pacifistes, etc. Instal·lat a Niça trobà una feina en la construcció i aviat esdevingué un dels animadors del grup local«Élisée Reclus», adherit a la Federació Anarquista. Entre 1950 participà en la creació del periòdic L'Ordre Social (1950-1953), on col·laboraren Dante Gioia, Marcel Hestaut, Bruno Athos, Franco Di Lorenzo, De Lucca, Constant Planas, etc. Oposat a la tendència comunista llibertària de Georges Fontenis, participà en el reagrupament publicant el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953) i col·laborà en nombrosos butlletins editats per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en L'Anarchie(1954) i en Le Rail Enchaîné (1953-1954). En aquest anys va fer costat la lluita dels objectors de consciència i prestà suport Louis Lecoin en les seves reivindicacions pel dret a l'objecció de consciència. També col·laborà enLa Voie de la Paix, L'Umanità Nova i L'Unique i fins als anys setanta en Le Monde Libertaire. Quan es jubilà es retirà de la vida militant i es dedicà a estudiar la història del transport fluvial, arreplegant documentació sobre el tema per Niça, Saint-André, etc. Fruit d'aquests estudis fou la publicació, en 1987, del llibre Marine de Rivière. Images de la batellerie. En els anys vuitanta cedí una part de la seva biblioteca al Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Marsella. Roger Paon va morir el 7 de gener de 2011 a França.

Continua...

---