Anarcoefemèrides
del 18 de juny
Esdeveniments
- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.
***
- Conferència de
Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia
maçònica «Les Amis
Philanthropes» de
Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual
anarquista Élisée Reclus, aleshores
exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país,
pronuncia la
conferència L'Anarchie,
que amb el
temps serà una de les seves més conegudes.Élisée Reclus pronuncià, a
més, un
cicle de conferències sobre temes geogràfics a la
seu de «Les Amis
Philanthropes». Aquesta conferència va ser
publicada entre el maig i el juny de
1895 en tres lliuraments en Les Temps
Nouveaux de París (França) i
després publicada per l'editorial d'aquest
periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000
exemplars. Va ser
reeditada i traduïda en diverses ocasions.
***
- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.
***
- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny
de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) --el peu
d'impremta només posa Itàlia--
el primer i únic número del periòdic
anarquista clandestí L'Adunata dei
Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan
d'expressió de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i fou redactat per Pietro
Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar
l'acció dels diferents
grups anarquistes en una única federació. Es
dóna la particularitat que la
publicació sortí després de
l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.
Naixements
- Marie
Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió
(Arpitània) la militant
sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque,
també coneguda
com Marion Bachmann. Filla no reconeguda de
Victorine-Henriette, prengué
el nom de son padrastre. Un petit defecte en la
pronunciació, que li feia
balbucejar força, l'imprimí un
caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es
declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de
Modistes de
Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre
del Syndicat des Dames
Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava
sobretot les modistes
i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya
del
militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de
1891 va
descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure.
A la sortida del míting de l'1
de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà
la manifestació portant la
bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció,
publicà alguns articles en el
periòdic Le Peuple. El
16 de setembre
de 1893 criticà durament la «comèdia
grotesca» de les manifestacions
organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre
d'aquest
mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit
Obrer
Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones
Socialistes Revolucionàries amb
la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El
gener de 1894 emmalaltí
de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos.
La
malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia
l'esborrà de la
llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però,
intervingué en una vaga d'obrers
fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una
investigació del Ministeri de
l'Interior.
***
- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquestaèpoca creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia es va suïcidar el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya). En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.
***
- Marcello Bernardi:
El 18 de juny de
1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista
Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué
la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en
la «Brigata
Matteotti» de la Resistència partisana,
experiència que recollí en un llibre
autobiogràfic que publicà en 1995 sota el
títol La fine del giorno (1944-45).
Com a metge pediatra ha estat docent
de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la
Universitat de
Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i
Prematrimonial.
Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods
Winnicott, ha
estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical
encapçalada als EUA per Ivan
Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició
històrica de
diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi,
Francesc Ferrer i Guàrdia,
Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso
a un bambino, autèntic manifest de pedagogia
llibertària. Ha publicat
nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972),
autèntic best seller, i
ha col·laborat en nombroses publicacions
periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un
consultori pedagògic al periòdic L'Unità.
Apassionat de la cultura
oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que
utilitzà pedagògicament amb
els seus alumnes. És autor d'Il
Metodo in
pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb
Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),L'avventura di crescere. Una guida per i
genitori d'oggi (1995), Corpo,
mente,
cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare
Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di
educazione
tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza.
Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura
di crescere (1999), Piccolo
manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia
tra due mondi (2000), Lettere ai
genitori (2000), Gli imperfetti
genitori (2002), Educazione e
libertà
(2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di
oggi (2003), La tenerezza e la
paura.
Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina
Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli
ultimi appunti
di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità
di fare
esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti
publicà el llibre biogràfic Conversazioni
con Marcello Bernardi. Il
libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de
gener de 2001 a
Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral
i el seu cos fou incinerat.
Defuncions
- Evelio Boal López:
El 18 de
juny de 1921 es assassinat a Barcelona (Catalunya) el
tipògraf
anarcosindicalista i secretari general de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) Evelio Boal López. Havia nascut en 1884 a Valladolid
(Castella, Espanya)
i sos pares foren Miguel Boal i María López. Des
de molt jove participà en el
moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona, on
treballà de tipògraf, en 1908
s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de
Barcelona. Aquest mateix any fou
nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat
al
teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón,
però abandonà l'escena
per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que
dirigí el grup
artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual
representà obres
d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol,
Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la
corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza
Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou
delegat del
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés
de Sants, on va ser elegit
secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà
part de la comissió que en
redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo
realitzà tasques
propagandístiques i d'organització arreu
Castella. El gener de 1919 va ser
detingut amb altres membres del Comitè Nacional,
però fou alliberat a causa de
la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919
formà part del Comitè de Vaga
de La Canadenca en representació del Comitè
Nacional de la CNT. El 23 de maig
d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu
de 1919
viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels
primers que suggerí
la creació d'una federació anarquista
ibèrica. Fou un dels màxims organitzador
del II Congrés de la CNT (Congrés de la
Comèdia), celebrat entre el 10 i el 17
de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el
càrrec de secretari
general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels
24 signants del
dictamen sobre la definició ideològica de la CNT,
el qual declarava que la
finalitat d'aquesta organització és assolir el«Comunisme Llibertari». El 12 de
gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer
del Peu de la
Creu, durant un reunió del Comitè Nacional
confederal; aprofità la reclusió,
que durà fins agost, per a escriure des de la
presó per al periòdic Solidaridad
Obrera de Bilbao. El setembre de 1920 acompanyà
Salvador Quemades i
Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la
repressió amb la
socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual
va ser criticat per
alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la
corresponsalia a
Barcelona de Solidaridad Obrera de
Gijón. En el Ple de Tarragona defensà
el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT.
Col·laborà en la premsa
llibertària (Fuerza Consciente, El
Rayo, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el
pseudònim Chispazos.
El novembre de 1920, arran de la repressió governamental
desencadenada contra
el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i
va fer servir el
nom d'Ángel Fernández. El 3 de
març de 1921 va ser novament detingut al
domicili d'Ángel Fernández Castaño al
carrer de Marina, on vivia
clandestinament, i tancat a la barcelonina presó Model.
Arran de l'assassinat
el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo
Dato pels grups
d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18
de juny de 1921 a la
Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i
José Domínguez
Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament
se'ls va aplicar la«Llei de fugues». Evelio Boal López va
ser assassinat de diversos trets al cap
el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa
Maria del Mar de
Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà
companya, amb qui no
es casà, i dos infants. Durant els anys de la II
República espanyola el carrer
de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu
nom. Evelio Boal va ser un dels
organitzadors de la CNT més competents i un dels
sindicalistes amb més prestigi
entre els companys de tota la història de
l'anarcosindicalisme.
***
-
Marià Rodríguez Vázquez:
El 18 de juny de 1939 mor ofegat a La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista Marià Rodríguez
Vázquez, més conegut com Marianet
i
que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a
Barcelona (Catalunya) en
una família gitana. Orfe, va passar part de la seva
infantesa a l'Asil Duran,
on va ser internat per son pare i d'on va fugir diverses vegades.
Posteriorment
va exercir diversos oficis fins que, coneguda la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la
Construcció per la seva
feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del
sector. El setembre
de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de
l'ordre i els
anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer
de
Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio
López», ancorat al
port; va passar després a la presó de
Mataró i a la Model de Barcelona. Durant
els 15 mesos que va estar tancar començà a
escriure per a Solidaridad Obrera
i a agafar cultura. Durant els anys de la II República va
ocupar càrrecs en la
junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz, qui li va
ensenyar molt i el va introduir
en l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a
funcions
orgàniques. Va participar en els grups d'acció i
el gener de 1933 va participar
en l'atac a les Drassanes barcelonines i en la sublevació de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar
empresonat al vaixell «Manuel Arnús».
Més tard va ser nomenat secretari de la Federació
Local de Sindicats Únics de
la CNT de Barcelona i director, i gairebé únic
redactor, del clandestí La
Voz Confederal. Detingut i torturat, va poder fugir
miraculosament de la
llei de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un
cop lliure
va començar a agafar càrrecs orgànics
confederals de responsabilitat: membre
del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad
Obrera; secretari de la
CNT catalana, càrrec que exercia quan va esclatar la
Revolució de juliol de
1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions del Moviment
Llibertari (ML). A començaments de 1936 va fer
mítings amb Antonio Ortiz
Rodríguez i altres a Barcelona i Capellades. El novembre de
1936, en el Ple
Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de
Martínez Prieto, va accedir a la
secretaria general del Comitè Nacional de la CNT i es va
traslladar a Madrid i
a València seguint el govern. Va ser un ferm partidari de la
línia«governamentalista» assumida per la CNT-FAI. Durant
els Fets de Maig de 1937 va
demanar moderació i es va convertir en un incondicional de
Negrín, fet pel qual
va ser fortament censurat. Quan la derrota va ser un fet, el 23 de
gener de
1939 va prendre la decisió de traslladar els
comitès anarquistes a Figueres i,
des d'allí, per Sant Joan de les Abadesses, va passar a
França. En aquest país,
va encapçalar el Consell General del ML i com a secretari
del Comitè Nacional
de la CNT --encara que ho va fer a títol personal per evitar
possibles
reclamacions del règim franquista-- va signar el contracte
de dipòsit dels
arxius de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam; però va morir poc després en
estranyes circumstàncies quan es
banyava a les aigües del riu Marne; aquest fet ha servit per a
teixir una de
les llegendes més fosques de la història de
l'exili confederal. La seva
actuació durant la guerra ha estat durament criticada,
acusant-lo de titella de
Martínez Prieto i de Negrín, ja que va ser
partidari de pactes amb els
estalinistes i va realitzar campanyes governamentals i
col·laboracionistes,
caient en el revisionisme politicista. És autor de Presente
y futuro
(1938) i El 19 de julio y su significació
(1938). Sa companya, Conchita
Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.
***
- Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.
Serafín Aliaga Lledó
(1915-1990)
***
- Josep Salamé
Miró: El 18 de juny de 2007 mor a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep
Salamé Miró.
Havia nascut el 8 d'abril de 1920 a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya)
i de
petit es traslladà amb sa família a Barcelona.
Tot i haver estat escolanet,
aviat es decantà per les idees llibertàries i
s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats
contra els feixistes
als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso.
Immediatament
després s'allistà com a milicià a la
Columna Durruti, mentint sobre la seva
edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de
Saragossa. En 1938 es va
integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i
participà
com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i
novembre
d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop
d'Osca. El
febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda,
ferit a la cara i
al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser
operat en viu i
sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts
companys als camps
d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes.
Més tard fou reclutat
com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a
França de tropes
alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida
fou reclutat a la
força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció
de la
base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur
de l'Atlàntic a
Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar
la guerra, va fer
un curs de formació d'electricistes a París i es
posà a fer feina en aquest
sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de
la
Confederació General del Treball (CGT) va fer
córrer el rumor que era un agent
franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la
Federació Anarquista (FA)
sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb
qui s'amistançà.
Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es
dedicà a la preparació de
trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de
joventut. En
aquesta època conegué la secretària
Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs
de Joventut (ajistes), i que esdevindrà
sa companya, agafant càrrecs de
responsabilitat en el moviment ajista. La parella
promourà, dins de la
Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de
Niça i de Canes.
L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de
formació de la FA
que donarà lloc, el gener de 1950, a
l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB),
grup de tendència comunista llibertària
gairebé clandestí creat en honor de
Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la
divisió del moviment
llibertari francès en «plataformistes»,
seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien
Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou
l'alberg
del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps
per Gilda Marcès.
Durant aquesta època col·laborà
activament amb el moviment antimilitarista i va
fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a
terme per
Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència
en 1962, des del grup local
del Servei Civil Internacional (SCI), associació de
solidaritat internacional
creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells
Pierre Martin, Simone
i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra
d'independència
d'Algèria, participà en operacions
d'eliminació de mines a les drassanes de
l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria).
Més tard protagonitzà un
incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot
Rasquier d'un avió posat a la
seva disposició pel príncep de Mònaco
per participar en nom d'Acció d'Urgència
Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per
intervenir arreu del món
com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la
població de Florència
després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i
els anys següents,
fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de
l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en
l'Exili ja que
presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que
ajudà els joves llibertaris de
la regió de Niça, com ara Georges
Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al
Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL). Després
de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i
Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants
llibertaris i d'extrema
esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento
Ibérico de
Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya
Renée morí en un accident. Com
a comunista llibertari milità a França en
nombroses organitzacions, com ara la
Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista
Llibertària (FCL), amb el
grup editor de Noir
et Rouge, l'Organització Comunista
Llibertària
(OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa
Llibertària (AL). Durant
els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT
espanyola o la «CNT-66».
També col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el
18 de juny de 2007 a l'hospital
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu
cos fou incinerat a Canet de
Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de
París.
Actualització: 18-06-13