Anarcoefemèrides del 20 d'abril
Esdeveniments
- Acte SIA: El 20
d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se
celebra al teatre
Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els
refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons,
consistí en el
passi de pel·lícules, un espectacle de varietats
i en el parlament de diversos
oradors.
***
- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.
***
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la
Salle de la Mutualité
de París (França) la conferència
pública de l'anarquista, pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à
l'Église. Le Planning Familial et
l'avortament» (Enfront de l'Església. La
Planificació Familiar i l'avortament),
organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de
la Federació Anarquista
(FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de
Lapeyre de l'avortament el portarà
a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser
empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de
l'Embaràs francesa s'aprovà
gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.
Naixements
-
Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex
(Vaud, Suïsse) el
jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien
César Imhoff i
Louise Gendroz. Emigrà a França i
s'instal·là al número 3 del carrer
Pallet de Courbevoie
(Illa de França, França). L'1 de març
de 1894 va ser detingut en una gran
agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de
1894 se li va
decretar l'expulsió de França per les seves
activitats anarquistes,
refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en
una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (oGeorges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertamenti d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revistaSocietat Lliure,òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores enLe Libertairei enL'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literariMissal i Volia(Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).
***
- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grupàcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).
***
- Akiyama Kiyoshi:
El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu,
Japó)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyamaés el llinatge),
també conegut com Tsubone Kiyoshi
i Takayama Keitaro.
Després de diplomar-se
a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka,
Kyushu, Japó), entrà a
fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda
(Tòquio,
Japó), però deixà la carrera i
començà a treballar fent diverses feinetes
(repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció,
etc.). Cap el 1924
entrà a formar part del moviment llibertari
japonès i en 1926 començà la seva
activitat literària, col·laborant en revistes
anarquistes, com ara Tanki (El
Genet Solitari), Kokushoku Shimbin
(Front Negre), Dando
(Trajectòries), etc. En 1933
esdevingué el principal col·laborador de la
revista Kaiho Bunka
(Emancipació i Cultura) i col·laborà
en Bungaku Tsuhin (Notícies
Literàries),òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a
l'Emancipació i la Cultura),
organització que volia portar la cultura al moviment obrer
anarquista i que
acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys
(Okamoto Jun, Tai
Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en
la redacció de diverses
revistes, com ara la nova Dando
(Trajectòries), Shi Kodo
(Acció
Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial,
el maig de 1946, fou un dels
fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista
Japonesa) i
participà en el novell moviment literari anomenat«Shin Nihon Bungakukai»
(Societat Literària del Nou Japó).
També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i
Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup
autònom Gatsu Koudou
Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica
literària (1956), El
pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme
i terrorisme (1968), Records
personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El
rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura
(1972), El credo de la
rebel·lió (1973) i Considerant
la nostra violència (1977); i entre les
poètiques Imatges
(1959), Flors blanques (1966), Solitud
(1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito
Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes
prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia
en 12 volums dels seus
millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a
Kokura,
actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).
Defuncions
- Antonio Gil
Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el resistent
antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut
com Antonio Sancho Agorreta. Havia
nascut el
27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol,
Aragó, Espanya). Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver
(1921-1948)
***
- Fernand Planche:El 20 d'abril de 1974 mor a
Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe
quan circulava amb bicicleta, l'escriptor
i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut
com Fernand
Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània). Fill d'un modest artesà, que
morí poc després del seu naixement,
també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser
recollit pels avis materns.
Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les
moles del riu
Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren
morts,
s'instal·là a París.
Després va fer el servei militar com a mecànic
d'aviació a
Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota
aquesta experiència va
fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a
la vida civil va treballar de
ganiveter i començà a freqüentar els
cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922 assistí a Levallois al III
Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es
presentà com a
candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV
Circumscripció de
Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le
Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La
Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA). Fou un dels
promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició
d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison
Anarchiste», que
finalment fou edificada a París. En 1934, ambÉmile Bidault, fundà La
Conquête du Pain, periòdic obert a totes
les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que
també reparava i
esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a
París al Congrés de la
Unió Anarquista («Congrés de la
Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia
creat arran del
congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a
centralista i com a acostada
a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre
març i agost de 1937 fou el responsable de
l'administració i de la redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
--reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner --redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn.
Actualització: 20-04-14