Les dues cares del partit popular

TIL

Un exemple clar i llampant d'aquesta bipolaritat, ha estat com ha tractat el tema del TIL el PP de Llucmajor. El seu costat més proper a la gent, va permetre l'aprovació d'una moció municipal en la qual es demanava al Govern de les Illes Balears que derogàs el Decret de tractament integrat de llengües i que s’assegués a dialogar i a elaborar, sense precipitacions i amb els recursos humans i econòmics necessaris, una nova norma consensuada amb la comunitat educativa, que reforci l’aprenentatge d’una llengua estrangera en els centres educatius sense que això vagi en detriment de la llengua pròpia.

La postura municipal pareixia definida, però a l'hora de ratificar-la a l'Assemblea de Batles (òrgan consultiu del Consell de Mallorca), tot va canviar i el nostre batle va oblidar allò que li va demanar el poble i va votar mantenint la postura del PP oficial. Un fet que ha decebut els seus conciutadans i que ha posat en entredit quins són els interessos que defensa el batle: els del seu poble o el de les seves sigles?

PGE

Un segon exemple d'aquest doble joc és la postura del Partit Popular en referència als pressuposts generals de l'Estat. Sorprèn com dins les mateixes sigles puguin conviure plàcidament els que defensen i perpetuen l'espoli fiscal de les nostres Illes, i, per l’altre costat, aquells que tenen una postura crítica cap a aquest fet.

En aquest segon grup semblava que se trobarien els nostres representants municipals, que varen aprovar una moció presentada per ells mateixos en la qual se sumaven a allò que fa dècades que altres reclamam: un tractament pressupostari just per a les Illes Balears. No com el que tenim ara i que ens situa cada any a la coa en finançament i inversions i que ens situa a anys llum, no només de les comunitats millor tractades, sinó simplement de la mitjana.

Aquesta escenificació feta pel nostre batle i els seus regidors acaba en el moment que se li exigeixen accions reals i efectives. D'aquesta forma el PP s'oposa a reclamar que els representants balears, al Congrés i al Senat, votin en contra d'uns pressuposts que un altre any maltracten aquesta terra. Fent això, la seva indignació inicial queda en un simple gest de cara a la galeria.

Insults

No només és el fons, a vegades són les formes les que es mostren oposades. D'aquesta manera podem constatar una altra divergència dins el Partit Popular: a un costat, la infanteria digital del PP, amb en Toni Camps a l’Ajuntament i la parlamentària Aina Maria Aguiló al capdavant, que insulta, amenaça i intenta ridiculitzar els qui no pensen com ells en general i els docents en particular. En canvi, la fesomia més amable del PP, que s'avergonyeix i renega de l'altra cara. Recordem, en aquest sentit, com regidors del PP a Llucmajor han fet visible en nombroses ocasions, tant en públic com en privat, sentir-se avergonyits pels comentaris llançats pels seus companys a les files populars.

Segurament no és necessari cercar molts més exemples per evidenciar el meu diagnòstic inicial. La doble cara podria indicar l'inici d'un esquerda dins del, fins ara, monolític partit polític, però és molt més probable que es tracti d'una jugada política per intentar agradar a tots. Però la gent ha obert els ulls. Per molt que vulgui el Partit Popular, l'oscil·lació en els criteris no ajuda a ningú, i és impossible intentar mantenir l'equidistància en temes tan greus com l'educació dels nostres joves, els pressuposts generals de l'Estat, o el saber estar dels nostres representants. En aquest, i en altres casos, la solució no pot ser quedar entre dues aigües, i molt manco intentar estar a les dues bandes al mateix temps.

Quin és el PP autèntic?

El dubte de tot això és aclarir quin és el PP autèntic i si són compatibles en una mateix partit polític postures directament enfrontades. Mentre que resolem aquest dubte, són fàcilment audibles les veus que demanen el retorn del PP raonable, del PP amb seny, d'un PP de consens. Un PP raonable que faci front al PP radical que avui ens mal governa, ens maltracta, ens insulta, ens buida les butxaques i que ha recuperat formes autoritàries de fer polítiques que pensàvem superades. Perquè, a la fi, el gran problema més greu no és que en tengui dues, de cares, sinó que la que comanda sigui la més radical, la més allunyada del poble, la que ataca la nostra historia i la nostra llengua i cultura.