Anarcoefemèrides del 13 d'abril
Esdeveniments
- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominical L'Alarme.
Organe anarchiste. Portava
l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Era continuació de L'Hydre
Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de
redacció
Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit
números,
l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le
Droit Anarchiste.
***
- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.
***
- Atemptat contra Alfons XIII:
El
13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous
reclutes a
Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra
infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava
en
vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler
donar major
rellevància a aquest l'acte anual. Després de la
missa de campanya, els nous
reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces
marroquines,
portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall,
avança tot
sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a
la plaça de Colón,
la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després
pel passeig de
Recoletos. Després de passar la plaça de les
Cibeles i quan entra al carrer
d'Alcalà, davant del Banco Español Río
de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al
monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei
encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un
tercer tret fereix«Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia
es llança immediatament
contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un
sergent.
Aviat és dominat i exposat es portat al portal del
número 48 del carrer. La
multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El
cavall
finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida
socarrimà el guant
blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida.
Durant el judici al·legà
que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de
1909 i
que només havia realitzat un acte de venjança. El
9 de juliol de 1913 Rafael
Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y
Herrán, fou
condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser
indultat pel rei
mateix i la pena commutada per cadena perpètua.
L'anarcosindicalista Mauro
Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a
còmplice d'aquest atemptat, però
fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la
legalització de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Rafael
Sancho Alegre (1888-19??)
***
- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld,Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.
Naixements
- Alexis Guillet: El
13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater
anarquista
Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent
Guillet i Marie
Clément. Emigrat a França, per les seves
activitats llibertàries el 3 d'agost
de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En
1894 el seu nom figura en una
llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa.
***
- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdicés assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa«Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.
***
- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquistaLa Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldoLa Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i deLiberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicarLa Feuille, seguit perLe Vieux Travailleur(1951-1957), iLe Travailleur Libertaire(1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).
***
- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar enSolidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar enNuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.
***
- Martín Ruiz Montoya:
El 13 d'abril de
1939 neix a Provins (Illa de França, França) el
guerriller anarquista Martín
Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--,
conegut com Amador
Torres Gil. Era fill d'una família
oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya)
que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a
Lió (Arpitània).
Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la
frontera francoespanyola
amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal
Torres i Antoni
Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de
gener de 1960 en una
emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del
llogaret de La Mota (Sarrià de
Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres
companys, llevat de
Quico Sabaté que aconseguí escapar
miraculosament. Fou enterrat, amb els seus
companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni
Miracle
Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.
Martín Ruiz Montoya (1939-1960)
Defuncions
- Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 es assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.
***
- Marie Huot: El
13 d'abril de 1930 mor a París (França) la
poetessa, escriptora, periodista,
conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Havia nascut el
28 de juny de 1846 a Tonnerre
(Borgonya, França), en una família d'origen
espanyol. En 1869 es casà amb Anatole
Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació
pública demès del seu càrrec per
les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana
parisencaL'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée,
i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora
de poemes
simbolistes «decadents», mantingué una
estreta amistat amb el pintor místic
sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan
Aguéli), a qui ella dedicà el seus
poemes simbolistes Le missel de
Notre-Dame des Solitudes (1908).
Secretària
general de la revolucionària Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la
Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una
campanya
propagandística contra la tauromàquia i les
curses de braus, aleshores molt de
moda a París, i contra l'experimentació
científica amb animals i la vivisecció.
En 1883 agredí amb una ombrel·la el
científic Charles-Édouard
Brown-Séquard,
qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant
els
testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al
Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en
1880 pel
doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la
vacunació antiràbica del
doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava
experimentació amb animals,
sinó també perquè s'experimentava amb
humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí
una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur,
que feia apologia
al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de
la Sorbona. En 1887
col·laborà en La Revue
Socialiste. El
11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de
París per
repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies
després, el 22 de juny,
pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895
viatjà a Egipte, viatge que
repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan
Aguéli en l'atac a mà armada contra
dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de
França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de braus van
ser prohibides a la regió
parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es
crearen a
França. Precursora del
neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà per primera vegada la consigna
d'«abstenció genèsica»
(«Vaga dels Ventres») en una conferència
pública a la
Salle de la Société de Géographie de
París, conferència que va ser publicada
per Génération Consciente
sota el títol de Le
mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents
ocasions; seguidament, participà
activament, amb
Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda
neomaltusiana de
l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en
altres
publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique,Le Tintamarre, Union
Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà
un seguit
de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres
destaquen Les courses de taureauxà Paris
(1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890à la salle des Capucines
(1890), La grande découverte de M.
Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890
au théâtre du Paradis Latin
(1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La
procreación voluntaria y el paro forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morir el 13
d'abril de 1930 al VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».
***
- Pano Vassilev: El 13 d'abril de 1933 és assassinat a Sofia (Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Lovetch (Lovetch, Bulgària) i era fill d'un blanquer pobre. El 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).
Pano Vassilev (1901-1933)
***
- Marie-Louise Berneri:El 13 d''abril de 1949 mor a Londres (Anglaterra) d'un infecció vírica la militant anarquista Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. Maria Luisa havia nascut l'1 de març de 1918 a Arezzo (Toscana, Itàlia) i uns anys més tard, en 1926, la família Berneri va marxar a l'exili per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenat Révision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Després de la seva mort l'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.
***
- Hoche Meurant:El 13 d'abril de 1950 mor a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Havia nascut el 17 de desembre de 1883 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord - Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).
***
- Carlo Carrà:
El
13 d'abril de 1966 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) d'una malaltia fulminant el
pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi
anarquista i després feixista
Carlo Dalmazzo Carrà. Havia nascut l'11 de febrer de 1881 a
Quargnento
(Piemont, Itàlia). Son pare, terratinent caigut en
desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga
malaltia que el
postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia
15 anys començà a treballar de
decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola
de
dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on
freqüentà museus i galeries d'art. En
aquesta època es va veure força influenciat per
la pintura simbolista de
Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a
París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era
assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani,
especialment
l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud,
Mallarmé,
Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb
diversos artistes i
escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.).
Després
passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la
pintura de John Constable i de
William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians
anarquistes
exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa,
retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco.
En 1906,
gràcies a dos premis artístics i al suport
econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di
Brera» de Milà i seguir
els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió
pels grans
novel·listes russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de
febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i
Gino
Severini, signà el «Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el«Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any
anterior per Filippo
Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de
la seva obra més
famosa, I funerali dell'anarchico Galli
--l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la
vaga
general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla
campal entre obrers i
les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué
lligat
sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de
separar
del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i
col·laborà activament en la
revista literària Lacerba,
fundada
per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista
acabà amb el
començament de la Gran Guerra i el conflicte
l'exaltà força, prenent part
d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare
Battisti, i
després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura.
Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però
l'experiència bèl·lica va ser
tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar
Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De
Chirico i
Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura
Metafísica». En 1919 es casà amb
Inés Minoja i entre aquest any i 1921
col·laborà en la revista artística
romanaValori Plastici. En 1922
abandonà la«metafísica» i s'abocà a una
pintura
més «transcendent», a la recerca de
Déu i
del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti,
Giorgio
Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de
Mussolini --en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia-- i adoptà opinions
reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938
col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano
de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el«Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos
monumentals. A més d'articles en la premsa (La
Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.),
publicà
nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941
assumí la càtedra de
pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de
jove. En 1943
publicà l'autobiografia La mia vita.
En
1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva
obra literària sota
el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966)
***
- Vicenta Sáez
Barcina: El 13 d'abril de 1971 mor a Mèxic
l'anarquista Vicenta Sáez Barcina --Sáenz,
segons alguns. Havia nascut el 22 de gener de 1898 a La Vid de Bureba
(Burgos,
Castella, Espanya). Companya del militant llibertari Justo Donoso
Millán (Donoso Germinal),
durant els anys vint emigrà
a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana
entrà a formar
part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el
suport dels
activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de
les seves activitats
en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927
a França amb son
company. En 1931, amb la proclamació de la II
República, retornà a la
Península, on Donoso ocupà el càrrec
d'administrador del setmanari Tierra y
Libertad, activitat a la qual
ella ajudà força. En 1939, amb el triomf
feixista, s'exilià amb son companya a
França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de
Veracruz (Veracruz de Ignacio
de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique,
instal·lant-se amb Donoso al país asteca.
***
- Josep Ester i Borràs: El 13 d'abril de 1980 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Havia nascut el 26 d'octubre de 1913 a Berga (Berguedà, Catalunya) en una casa benestant i estudià a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzán, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel,és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthausen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja queés el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mauthausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i ambèxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Elsúltims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol); va morir el 1980 a Alès (Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---