Anarcoefemèrides del 2 de maig
Esdeveniments
Teatre Goya (Barcelona)
- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda –el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any– sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».
***
La
tribuna del míting
-
Míting per
l'«Espanya Lliure»: El 2 de maig de
1965 se celebra al Palladium de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) un míting del
Comitè per l'Espanya Lliure per a
denunciar la violació dels humans a l'Espanya franquista.
L'acte va estar
presidit per Ludger Pinet, president de la Lliga dels Drets de l'Home,
i van
intervenir el pacifista anarquista Charles-Auguste Bontemps; l'advocat
Yves Deschezelles;
Aristide Lapeyre, de la Federació Anarquista (FA); Morvan
Lebesque, de Le Canard
Enchaîné i Ramón Liarte Viu,
de la Confederació Nacional del Treball (CNT);
també es va llegir un missatge
de Denis Forestier, del Syndicat National des Instituteurs (SNI,
Sindicat
Nacional d'Ensenyants), que no va poder assistir. Al final del
míting es van
enviar dos telegrames al Govern francès a fi i efecte que
intervingués
favorablement per l'alliberament dels tres estudiants anarquistes Guy
Battoux,
Bernard Ferri i Alain Pecunia, aleshores detinguts per les autoritats
franquistes.
També s'envià un telegrama al prefecte de l'Erau
per a evitar l'expulsió de dos
ciutadans espanyols de Balaruc amenaçats
d'expulsió. Al míting, al qual
assistiren unes dues-mil persones, hi van participar o van fer costat
diverses
organitzacions, com ara Federació Obrers Laics (FOL),«Forum de Montpellier»,«Libré Pensée», SNI, la
Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF),
Unió
Racionalista, etc.
***
"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)
- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.
Naixements
Necrològica de Marie-Louise Fischer apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste de setembre de 1945
-
Marie-Louise
Fischer: El 2 de maig de 1862 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista Marie-Louise
Fischer, també coneguda com Louise
Borgeaud. Vídua d'un tal Borgeaud, es guanyava la
vida treballant de
bugadera i surà tres infants tota sola. Assídua
dels cercles llibertaris francesos,
el 5 d'octubre de 1894 se li va decretar l'expulsió«preventiva» de França en
cas que ser localitzada. Posteriorment formà part del grup
editor del periòdic Le
Réveil Anarchiste de Ginebra. Durant
la II Guerra Mundial sembla que visqué a la zona rural de
l'Alta Savoia
(Arpitània), on acollí i albergà
diversos companys antifeixistes perseguits.
Marie Louise Borgeaud va morir l'estiu de 1945.
***
Foto antropomètrica de Mariano Alcaraz Torrijo (11 de desembre de 1916)
- Mariano Alcaraz Torrijo: El 2 de maig de 1869 neix a Fuensalida (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista Mariano Alcaraz Torrijo –el primer llinatge citat a vegades com Alcaray. Sos pares es deien Juan Alcaraz i Ignacia Torrijo. Sabater de professió, cap el 1913 emigrà a França des de Barcelona (Catalunya). Durant la tardor de 1916 treballava de sabater a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a l'anarquista Basilio Corbacho Vázquez. L'11 de desembre de 1916 va ser fitxat per la Comissaria Central de Perpinyà com a «revolucionari d'idees anarquistes». Estava casat amb Rosa Gómez. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de la policia argentina de Leonardo Zino
(1902)
-
Leonardo Zino: El
2 de maig de 1870 neix a Savona (Ligúria, Itàlia)–algunes fonts citen el 2 de
maig de 1871 a Gènova (Ligúria,
Itàlia)– el mestre, poeta, comediògraf
i
periodista anarquista Leonardo Zino, més conegut com Spartaco
Zeo i
també citat com Leonardo Zini. Era fill
de Pietro Zino i de Nicoletta
Pessano. En 1890 s'adherí, juntament amb altres companys
(Giuseppe Cava, Giuseppe
Ferro, Angelo Moneta, Pio Rossi, etc.), al «Fascio
Operaio» de Savona, en la
tendència anarquista. El 31 de maig de 1891 va ser detingut,
arran d'un revolta
popular de tres dies a Savona, i acusat de «propaganda
anarquista» i d'haver-se
enfrontat a la policia i a l'exèrcit; jutjat, va ser absolt
per manca de
proves. El 8 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia
pel Tribunal de
Savona a sis mesos de presó per «apologia al crim
i incitació a l'odi entre
classes socials». I poc dies després, el 17 de
maig de 1894, va ser novament
condemnat pel Tribunal de Savona a quatre mesos de presó i
200 lires de multa
per l'edició del seu llibre de poesies Nuovi
Orizzonti. Versi sociali,
publicat l'any anterior, considerat per les autoritats que incitava a
la
revolta social. El 12 de novembre de 1894 va ser sentenciat a quatre
mesos de
residència obligatòria a la colònia
penitenciària de les illes Tremiti. Sense
purgar cap d'aquesta condemnes i fugint d'aquesta repressió,
en 1896 emigrà a
l'Argentina. A Buenos Aires s'integrà en el cercle editor
del periòdic
anarquista El Rebelde (1898-1903), dirigit per
Manuel Reguera, on va
polemitzar amb el grup del periòdic L'Avvenire.
Periodico
comunista-anarchico sobre la qüestió,
palpitant aleshores,
d'«organització-antiorganització»
en el moviment anarquista, tema sobre el qual
s'acostaren les dues tendències arran del Congrés
de la Federació Obrera
Argentina (FOA) celebrat entre el 19 i el 21 d'abril de 1902 a Buenos
Aires. A partir
de 1899 col·laborà en el periòdic L'Avvenire.
En 1900 col·laborà en L'Almanaco
Illustrato de «La Questione Sociale» per l'anno 1901
i el 14 d'octubre de
1900 estrenà a Buenos Aires l'obra Tempeste,
que havia escrit amb Andrea
Costa, que es va posar novament en escena el 8 de setembre de 1901 en
una«Festa Llibertària» a benefici de la
l'Escola Llibertària «Nueva Humanidad»
celebrada al Saló Vorwärts. En 1901
sortí el text Seminatori d'odio, que
havia publicat en lliuraments en L'Avvenire, i va
traduir a l'italià el
llibre de Fernand Pelloutier L'organizzazione corporativa e
l'anarchia,
amb un prefaci de Pietro Gori. Destacat orador, el 6 de juliol de 1902
llegí la
conferència «La religión en el pasado y
en el presente», mentre Arturo
Montesano Delchi dissertà sobre el tema«Naturaleza», en una vetllada
organitzada pel grup anarquista «Defensores de Nuevas
Ideas». L'agost de 1902
pronuncià el discurs d'obertura d'una «Festa
Llibertària» celebrada a Buenos
Aires, on es realitzaren actuacions dramàtiques de textos de
Pietro Gori i
Palmiro de Lidia, a més d'una coral i de diversos discursos.
El 10 d'agost de
1902 va fer una conferència per al grup anarquista«La Antorcha». A finals
d'octubre de 1902 llegí la conferència«¿Por qué somos anarquistas?»
al local
de «I Cavalieri dell'Ideale», on també
parlaren Julio Camba Andréu i Oreste
Ristori. El 2 de novembre de 1902 pronuncià la
conferència «La cuestión
social», amb Julio Camba Andréu i Faustino de
Diego, en un cicle de
conferències organitzada pel «Grupo Defensor de
Nuevas Ideas». El 9 de novembre
d 1902 participà en un míting, juntament amb
altres oradors (Félix Basterra
Zubiaurre, Orsini Bertani, Julio Camba Andréu, Oreste
Ristori i Francesc Ros),
en homenatge als «Màrtirs de Chicago»
organitzat pel grup anarquista «La
Emancipación Humana» al Teatre Doria de Buenos
Aires. En 1902, arran d'una vaga
d'estibadors a la qual s'afegiren altres obrers dels ports litorals i
de
mercats, el govern argentí envià tropes i
esquirols; en aquest ambient, el 20
de novembre de 1902 l'anarquista FOA organitzà una vaga
general i les autoritats
argentines van respondre amb la «Llei de
Residència», amb la qual es podia
expulsar del país als estrangers considerats«indesitjables» sense cap judici,
sumant a aquesta mesura governamental la proclamació de
l'estat de setge a les
províncies argentines de Buenos Aires i Santa Fe. En 1902
col·laborà en el
periòdic anarquista La Rivolta, publicat
a Bahía Blanca (Buenos Aires,
Argentina) i també en Nuova Civiltà.
En 1902 també publicà el poemari Lazzaro.
Versi rivoluzionari, amb un prefaci d'Arturo Montesano
Delchi. Inclòs a
finals de 1902 en la primera llista de deportats de la «Llei
de Residència»,
fugí cap a Montevideo (Uruguai), però el gener de
1903 retornà a Buenos Aires
un cop cessat l'estat de setge. Aquest mateix gener de 1903, aprofitant
una
amnistia del govern italià, retornà a Savona, on
reprengué les seves activitats
polítiques, però no en el moviment anarquista
sinó en el socialista. L'1 de
març de 1905 es casà amb Caterina Nuccia Moneta–un fill i una filla que tingué
amb ella, Leonida i Nerina Gigliola, van morir amb pocs anys. L'abril
de 1905,
poc temps després del seu casament, la parella
obrí una llibreria i papereria
(«Libreria e Cartoleria Moderna»). En 1906 el
periòdic L'Agitatore de
Bahía Blanca criticà durament la seva deriva
socialista. En els anys vint s'afilià
a l'acabat de crear Partit Comunista Italià (PCI) i va ser
membre del Comitè Executiu
Regional de Ligúria del partit. En 1922 publicà
el poemari Humanitas.
Liriche rosse, editat pel periòdic comunista Avanti!.
Patí la
repressió feixista i el 27 de setembre de 1922 un quiosc que
diaris que
regentava a la plaça Giulio II de Savona va ser cremada per
un escamot feixista.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 1930
Luigi Galleani va
publicar una ressenya biogràfica seva en el llibre Figure
e figuri.
Medaglioni.
***
Tomba
d'Ariovisto Pezzotti a Ancona
- Ariovisto
Pezzotti: El 2 de maig
de 1871
neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Sos pares es deien Mariano
Pezzotti i Ginevra
Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890
va ser un dels propagandistes
anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede
Gabrielli, Vincenzo
Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser
denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en
premsa», però sempre
obtingué l'absolució. Membre del«Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanariL'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat
entre el 7 de gener
i l'11 de març de 1894, i del númeroúnic Il Commercio (12 de febrer de
1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà
activament en les
manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i
el 16 de febrer d'aquell any
el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de
presó per «crits
sediciosos i instigació al crim» –amb
ell van ser processats altres companys (Eugenio
Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli,
Gaspare
Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini,
Romolo
Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni).
Entre
maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per
delictes de premsa,
però en rebel·lia, ja que passà a
Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka,
Croàcia). Després viatjà a Budapest i
finalment a Bucarest. Durant la seva estada
als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una
hisenda vinícola,
ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897
marxà cap a Istanbul
(Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser
interceptat per la policia
austríaca i el va deportar a Itàlia.
Purgà la primera de les seves condemnes a
la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat.
Marxà cap a Fiume i després
a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos
després. A Ancona patí
quatre mesos més de presó, a compte de les
condemnes de 1894, i després se li
va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de
1899 arribà deportat
a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després
va ser traslladat a
l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900
pogué retornar a Ancona en
llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les
autoritats, pogué col·laborar en el
periòdic L'Agitazione. Fou un dels
fundadors
de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a
representant
dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en
preparar
l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com
a membre
de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del
Treball. A
principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener
de 1901 va ser
també detingut en una taverna, juntament amb son
germà Estevane Pezzotti i altres
companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i
Enrico
Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per
assassinar Gonnella,
el president del Tribunal de Gènova, però el cas
va ser finalment sobresegut.
Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes
les manifestacions i
conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va
ser promotor de la
societat humanitària i filantròpica«Secretariat del Poble» i, més tard, de
la reconstrucció
del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis
Socials). En 1913 era el
representant de la també societat filantròpica
Comitato di Soccorso Fraterno
(CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona.
Participà en els disturbis de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i
el desembre d'aquell any
testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta
d'imputats en l'anomenat«Procés de l'Aquila». Després
de la Gran Guerra, els informes policíacs sobre
ell minven, tot i que continuà militant en el moviment
anarquista. En 1922 era
membre del Comitè Local de Víctimes
Polítiques i en 1926 secretari del Patronat
Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta.
Durant el feixisme reduí
al mínim la seva activitat política,
però continuà vigilat per la policia. Ariovisto
Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques,
Itàlia) i va ser
enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament
d'Ancona, al cementiri
de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu
nom,
destacant les qualitats de «benefactor i filantrop»
i «apòstol de la caritat».
***
Notícia sobre l'assassinat de Léon Arcos apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 6 de setembre de 1905
- Léon Arcos:
El 2
de
maig de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista
il·legalista León Édouard Arcos,
també
citat erròniament com Argos,
i que va
fer servir el pseudònim de Jean
Casairoli
o Casseroli. Sos pares es deien
Alexandre
Jacques Arcos, empleat comptable, i Thérèse
Louise Augustina Mourey. Sos
germans Henri i Louis també van ser anarquistes militants.
L'1 de febrer de
1898, en ple «Cas Dreyfus», Léon Arcos
participà en una baralla que es donà a
la Brasserie Marseillaise, al carrer Saint Basile de Marsella, durant
un acte
privat organitzat per la Lliga Antisemita, on intervingueren una
cinquantena
d'anarquistes (Maurice Chaumel, Marius Escartegigue,
Sébastien Faure, Fenaglia,
Théodore Jean, etc.) amb la intenció de sabotejar
l'acte i que acabà amb la
intervenció de la policia i la seva detenció
juntament amb els anarquistes
Maurice Chaumel i Fenaglia. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat
pel
Tribunal Correccional de Toló (Provença,
Occitània) a 15 dies per «cops i
ferides» i el 16 de desembre d'aquell any va ser novament
sentenciat pel Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de Provença
(Provença, Occitània) a 15 dies de
presó per «ultratge»
a un capellà catòlic. L'abril de 1898 el Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de
Provença el condemnà a sis mesos e
presó per «complicitat en robatori per
encobriment».
Poc després, el 31 d'agost d'aquell any, el Tribunal
Correccional de Marsella
l'envià un mes a presó per«possessió d'arma prohibida». El 14 de
març de 1900
el Tribunal Correccional de Marsella el sentencià a tres
mesos de presó per«insults i ultratges» a dos agents. El 16 de gener
de 1901 es declarà insubmís,
però el febrer d'aquell any va ser esborrat del llistat
d'insubmisos perquè es
trobava detingut a la Presó Central de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a resultes
d'una pena de 13 mesos de presó per«robatori» –havia agredit el 10 de juliol
de 1900 el mariner Émile Simon al Lazaret de Marsella per
robar-li juntament
amb dos còmplices– pronunciada pel Tribunal
Correccional de Marsella el 8
d'agost de 1900. En sortir de la presó, el 10 d'agost de
1901, va ser escortat
per gendarmes i incorporat al V Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica («Bat'
d'Af», batalló disciplinari africà). Al
seu batalló de Batna (Tunísia;
actualment Algèria), el 25 de febrer de 1902 va ser
condemnat pel Consell de
Guerra de la Divisió d'Ocupació de
Tunísia a dos anys de presó per«pillatge de
mercaderies amb violència». El 22 de
març de 1904 aquest mateix consell de
guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort
i a un any de presó per«insults i agressió» a un sergent durant
el servei i per «trencament» de pena
de presó. El 23 de gener de 1904 havia desertat.
S'establí a Gènova, sota la
falsa identitat de Jean Casairoli,
nascut a Bastia (Còrsega), i es guanyava la vida com a
acròbata. El 24 d'agost
de 1905 Léon Arcos va ser assassinat de quatre trets de
revòlver a la plaça de
l'Acquasola de Gènova (Ligúria,
Itàlia) pel mariner Marius Gerdanne. Aquest estava
en ordre de busca i cerca a Canes (Provença,
Occitània) per un crim i s'havia
refugiat a Itàlia amb sa companya
Thérèse Aquin, la qual, maltractada,
l'abandonà, juntant-se amb Léon Arcos, que va ser
assassinat per Gerdanne per
gelosia, fugint aquest sense deixar rastre.
***
Necrològica
de Frank Catalano apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 22 de febrer de 1958
- Frank Catalano:
El 2 de
maig de 1884 neix a
Rocchetta Sant'Antonio (Pulla, Itàlia) l'anarquista Francesco Catalano,
més
conegut com Frank Catalano. Era fill de Gaetano
Catalano i de Maria
Antonia Di Miscio. Es guanyava la vida treballant de sastre.
Emigrà als Estats
Units, on milità en el moviment anarquista italià
de Nova Jersey. A finals de
la dècada dels deu, participà activament en
l'organització de les vagues dels
obrers de sastreria i en la següent dècada en les
campanyes de suport als
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
S'enfrontà
obertament contra la pujada del feixisme a Itàlia i va fer
propaganda a favor
de l'ateisme. Va estar subscrit a nombrosa premsa
llibertària. Sa companya fou Maria
Fiorina Troccoli, amb qui tingué nou infants. Frank Catalano
va morir el 9 de
febrer de 1958 a Irvington (Essex, Nova Jersey, EUA).
***
Mécislas Charrier
durant el seu procés
-
Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix al
V Districte de
París (França) l'anarquista
individualista i il·legalista Mécislas Jacques
Charrier. Era fill de
l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe
Charrier. No reconegut
per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de
mitjans
de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va
efectuar diverses
feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París,
Marsella (Provença,
Occitània) i Orà (Algèria). Es va
embarcar com a mariner en un vapor que feia
la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de
tuberculosi va ser desembarcat
a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una
secció
d'infermers i, després d'una revifalla de la seva
tuberculosi, restà
convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un
consell de guerra per
una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de
la seva
tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a la seva
antiga
companya li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de
Nimes (Llenguadoc,
Occitània), de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat
als batallons disciplinaris
d'Àfrica («Bat' d'Af»), va haver de ser
repatriat, víctima d'una congestió
pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un
subterfugi, va aconseguir
cobrar sis vegades la prima de desmobilització,
però descobert, va ser
condemnat a dos anys de presó a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Alliberat el
juny de 1921, va participar com a guaita, durant la nit del 24 al 25 de
juliol
de 1921, amb dos còmplices (Bertrand i Thomas)
més que havia conegut a la presó
de Grenoble, en l'atracament a un vagó de primera classe del
tren ràpid núm. 5
París-Marsella, entre Dijon i Lió, per a
desvalisar-ne els viatgers.
L'atracament va sortir malament i el jove tinent i estudiant de
l'escola
Politècnica Carabelli que es va resistir va morir d'un tret
al pit. Va ser
detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol
en un hotel del
carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va
trobar una suma de diners i el
plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets
i va denunciar els seus dos
còmplices, que van ser abatuts el mateix dia
després d'haver estat detinguts
per la policia ja que havien mort l'inspector Curnier en la topada. El
procés
va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència
de Versalles (Illa de França,
França) i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal,
va justificar davant
el tribunal el seu il·legalisme anarquista davant la seva
inculpació de«robatori i de complicitat voluntària
d'homicidi», essent condemnat a mort
l'endemà. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on
exposava les seves conviccions
llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 2
d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 3 d'agost– de 1922
Mécilas Charrier va ser guillotinat al
pati de la presó de La Santé de París
(França); va marxar cap a la mort cantantL'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser
l'últim anarquista executat legalment per
l'Estat francès.
Mécislas
Charrier (1895-1922)
***
Magí
Marimon Vidal
- Magí Marimon Vidal: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril o l'1 de maig– de 1897 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Magí Francesc Ambrosi Marimon Vidal, conegut com El Fusteret. Sos pares, tradicionalistes i carlistes, es deien Pau Marimon Ferrer, jornaler, i Càndida Vidal Fabregat. Fuster de professió, va créixer en l'ambient tradicionalista de sa família i s'afilià al sindicat catòlic «Unión Profesional de Oficios Varios» (UPOV). El 19 de setembre de 1914 participà en un enfrontament entre militants confederals i membres de l'UPOV que volien sabotejar un míting de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) al local de les Societats Obreres d'Igualada; en aquesta baralla resultà ferit de bala l'obrer anarcosindicalista Joan Fabregat Llosas i ell al cap d'una garrotada; detingut, va ser posat en llibertat a les 72 hores. El 12 d'agost de 1920, a resultes d'una batussa el dia anterior a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on havien resultat morts el cenetista Joan Figuerola i el membre del sometent Pere Portas Teus, va ser detingut després que la policia l'escorcollés a la taverna Mitja Gorda de l'Hospitalet de Llobregat i trobés segells de cotització, un carnet i una nominació de sergent dels requetès al seu nom. Posteriorment, i no sabem ben bé quines circumstàncies portaren aquest canvi, capgirà la seva manera de pensar totalment i s'integrà en els grups d'acció anarquistes, enfrontant-se als seus antics companys i als pistolers del «Sindicat Lliure». La policia sospità de la seva participació, amb Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher o Shum) i Ferran Sánchez Rojas (El Negre de Gràcia), en la temptativa d'assassinat del dirigent carlista Salvador Anglada Llongueras, assessor del governador de Barcelona Severiano Martínez Anido. També, segons la policia, va ser qui va lliurar els diners a Vicente Barrientos, José Martín Cobos, Salvador Sansenech i Cap de Turi, per a finançar l'assassinat el 9 d'abril de 1921 a Barcelona d'Emili Puig Casanovas, encarregat del forn de vidre de «Rubert Hermanos» del barri barceloní de les Corts i membre del sometent, i també qui va organitzar l'atemptat mortal l'1 de juny d'aquell any de Ramon Gironès Vallespir, encarregat del forn de vidre de la fàbrica Tarrida i membre del Cercle Tradicionalista. Sota l'acusació de pertinença al grup anarquista del carrer Toledo, el 20 d'octubre de 1921 va ser detingut al seu domicili, al número 11 de la plaça d'Osca de Barcelona, juntament amb Darius Panadès Sisart i Joan Enseñat Rico (El Mallorquí), i salvatgement torturat amb corrents elèctriques als testicles i canells, restant posteriorment 44 dies vomitant sang incomunicat a la Presó Model de Barcelona. Acusat per la policia de ser un dels militants que recaptaven les cotitzacions de la CNT i de ser membre dels grups d'acció sindicalistes, també va ser inculpat de possessió d'explosius. Durant aquesta detenció, l'1 d'abril de 1922, va morir son primer fill acabat de néixer. A finals de juny de 1922 va ser absolt de l'acusació de «possessió d'explosius», però restà tancat sota l'acusació de possessió de sis bombes «Orsini», amb complicitat amb Desideri Trilla Mariné, cas del qual finalment va ser absolt el 24 d'octubre de 1922. Segons algunes fonts, per altres delictes, va ser condemnat a vuit anys de presó. Exiliat a França, la policia sospità que havia participat en l'assassinat l'1 de març de 1926 a Barcelona del pistoler Enrique del Cacho. En 1930 col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1930 i 1936 visqué amb sa companya Antònia Mas Giménez al número 7 del carrer Negrell del barri de la Mare de Déu del Port de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra sembla que formà part d'una milícia i segons alguns fou xofer de Lluis Companys Jover. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1939 va ser enviat a la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a La Condomine i el febrer de 1940 a Gorze (Lorena, França). El juliol de 1940, quan l'avançada de les tropes alemanyes, passà a Lió (Arpitània) i després aconseguí arribar a La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1940 va ser internat i després enrolat en la 544 CTE per a treballar de fuster a les poblacions occitanes de Pàmies i Fogats e Barrinòu. El juny de 1941 tornà a La Ròca d'Òlmes, on treballà a la fusteria de mobles de Carlos i Elisa Guijarro. L'estiu de 1943 es trobava a la zona de Biàrritz (Lapurdi, País Basc), sembla que enviat a treballar forcat a les obres del «Mur de l'Atlàntic» per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. El juny de 1944 sembla que se n'evadí i que retornà a La Ròca d'Òlmes, on residí la resta de sa vida. En 1946 s'integrà en activitats clandestines antifranquistes amb grups anarquistes. Restà a l'exili i finalment pogué retrobar-se amb sa companya i sa filla. Magí Marimon Vidal va morir el 2 d'abril de 1953 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
Magí Marimon Vidal
(1897-1953)
Josep
Robusté Parés, sotscomissari general de
l'Exèrcit de Terra
-
Josep Robusté
Parés: El 2 de maig –algunes fonts
citen erròniament l'1 de maig– de 1900 neix
a Valls (Alt Camp, Catalunya) el periodista i militant anarquista i
anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut
com Xel i que va fer servir el
pseudònim José Redena
Mallet. Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa
Parés.
Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà
a Barcelona (Catalunya) i a
l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó,
Espanya) per les seves
activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el
servei militar a
Melilla, però va fugir i es va refugiar a París
(França), on treballà de
comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant
la nit
del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente
Barriendos, Josep
Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren
a mà armada la
sala de jocs del Cafè du Balcon de
Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània)
amb la
finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest
atracament resultà
mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser
assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors.
Detinguts a la frontera
de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i
condemnats el 5 de
maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per
l'Audiència d'Erau a diferents
penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs
forçats, va ser deportat a la
Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea
Equatorial)–, on va romandre
sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels
fundadors del
Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment
s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat
vicesecretari del
Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. En
aquesta època milità en diversos grups
anarquistes i es relacionà força amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí com a membre del Comitè Regional de
Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el
16 de juny de 1931 a
Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la
Conferència Regional de
Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931.
També fou delegat al Ple
Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any
intervingué
en un míting pro presos. En 1931 fou
el delegat
espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel
Pérez
Fernández i Ángel Pestaña
Núñez,
en el Congrés Internacional de l'Associació
Internacional
dels Treballadors
(AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30
d'agost d'aquell any
participà en un míting a Barcelona. El novembre
de 1931 substituí Felipe Alaiz
de Pablo en la direcció de Solidaridad
Obrera.
En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los
presidios de Francia» (10 de
setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona),«Método y tácticas de la CNT»
(octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana
francesa» (29 d'octubre, al
Sindicat Fabril). També participà en un homenatge
a Francesc Ferrer i Guàrdia a
Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou
orador en un
míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona,
juntament amb Joan García
Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències«La mujer y el
amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i«Consideraciones sobre el liderismo» al
Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència«Necesidad de la
cultura en la clase obrera» a Vilafranca del
Penedès. Replicà els oradors en un
míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de
1931, amb Felipe
Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad
Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i
parlà al míting de cloenda.
Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura
Libertaria. Dirigí Solidaridad
Obrera
en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril
d'aquell any assistí per Solidaridad
Obrera al Ple de Sindicats
de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig
de 1932, membre
dirigia Solidaridad Obrera, va ser
detingut. El maig de 1932 va fer la conferència«Reminiscencias de moral
burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant
Adrià del Besòs i el
juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a
Granollers. El juliol de 1932
va ver conferències a Igualada («De parts endins.
Els militants i els
sindicats») i a Vilanova i la Geltrú
(«L'organització confederal i llur
ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en
les Jornades Sindicals de
Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant
tot el
1932 va fer mítings i conferències arreu de
Catalunya i la Península (Badalona,
Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de
Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa,
Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal,
Montblanc, Sabadell,
Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En
1933 va fer mítings
i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa
Coloma de Cervelló,
Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa,
Mataró, Alcoi,
etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo.
Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat
a la
Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi
confederal defensà la conciliació
entre les faccions, però finalment el maig de 1933
signà amb una cinquantena de
sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel
Pestaña Núñez. Ingressà a
l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a
l'Editorial Espasa.
El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats
d'Oposició i posteriorment
defensà el sindicalisme rebutjant la presència
anarquista, polemitzant el
novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la
Federació Sindicalista Llibertària
(FSL), de la qual es donà de baixa el març de
1934, i acabà militant en el
Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè
Nacional del PS i a
partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell
executiu de Barcelona,
dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana.
També col·laborà en El
Sindicalista. Entre
1936 i 1937 col·laborà en Hora
Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la
guerra civil fou
comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i
va ser ferit a
Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el
Ple Regional de la Federació
Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es
discutí la crisi economia de Mañana.
Presidí la Cooperativa«Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En
1938 va ser nomenat sotscomissari
general de l'Exèrcit de Terra i
col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos
del conflicte bèl·lic fou cap de la
Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de
Guerra. Amb el triomf
franquista passà a França i el juliol de 1939
pogué embarcar amb la seva
companya Ana Ventura Colomer (Anita)
a bord del Mexique cap al port de
Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic), on rebé el
suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947
estava
afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a
l'«Agrupació de la CNT». En 1966
retornà a Barcelona i va fer costat
l'estratègia cincpuntista.
Segons
alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà
part del Sindicat
Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran,
refundà el Partit
Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les
eleccions al
Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista
del Pueblo
Extremeño (PSPE). En aquesta època
col·laborà en Historia
y Vida. Josep Robusté Parés va morir el
2 de gener de 1981
al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas
(Veneçuela). Son germà Alberto Robusté
Parés també va ser militant anarquista i
anarcosindicalista.
Josep Robusté Parés
(1900-1981)
***
Joaquim
Lino Balagué
-
Joaquim Lino
Balagué: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Joaquim Lino Balagué –algunes
fonts
citen erròniament el segon llinatge com Balaguer.
Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era
tresorer de l'Ateneu Sindicalista
Llibertari
de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz
(Extremadura,
Espanya) i a finals de 1937 al de València (País
Valencià). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Orà (Algèria) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on, amb el company Àngel Ferrer Jordà,
constituí una important biblioteca. En
1961, a causa de la guerra civil, retornà a
França. Després s'instal·là
a
Aubervilliaers (Illa de França, França) i
milità a
la zona
de París. Amb Luis Andrés Edo defensà
en aquests anys l'Aliança Sindical amb la
Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa
Travesset Agell
(1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de
1985
a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de
Villepinte
(Illa de França, França) i deixà
escrites unes memòries que abracen des dels
anys 1938 a 1950.
***
Necrològica
de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 d'octubre de 1986
- Cinta Blanch Blanch: El 2 de maig de 1905 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos pares es deien Joan Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son company Agustí Pons Vergé, son germà Joan Blanc i altres companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat agrícola d'Aldover durant la Revolució espanyola. A l'exili s'establí a La Gajea (Mondonville, Llenguadoc, Occitània). Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de maig –algunes fonts citen erròniament 24 de maig– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
---
