Anarcoefemèrides del 30 d'abril
Esdeveniments
Portada del primer número de La Cuestión Social
- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanalácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.
***
Cartell
de l'acte
- Gran Reunió
Pública de CNT: El 30 d'abril de 1948 se
celebra a la Sala «L'Étoilé»,
al
carrer Froideavaux del XIV Districte de París
(França), una Gran Reunió Pública
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'objectiu
d'aquest acte va ser
saber l'opinió dels sindicats confederals sobre la
política del moment. Hi van
intervenir Pierre Jacquelin, secretari general de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF), i Eugène Juhel,
director de Le Combat Syndicaliste.
***
Cartell
dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956
- Actes de la
FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari
de la celebració del
Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitza al
Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina)
una
vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en
tres actes de
Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment
Alberto
Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de
maig, es realitzà un gran míting
públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el
significat històrica del
Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo,
Gregorio Naso,
Humberto Correale i Teodoro Suárez.
***
Cartell
d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»
- ¿Spanje - 1936, 1986
anarchisme?:
El 30
d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg,
Països
Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució
espanyola, un conjunt
d'actes sota el títol ¿Spanje
- 1936,
1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els
actes, emmarcats en
el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de
Cinema de Maastricht, que se
celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986,
comptaren amb les
projeccions de pel·lícules històriques
de la Guerra Civil espanyola i amb el
testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que
protagonitzaren
els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com
ara Alemanya, Bèlgica
i Països Baixos i una exposició de premsa
anarquista d'aquests dos últims, a
més de música i delicadeses
gastronòmiques.
Naixements
Charles Keller
- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar–juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).
***
Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert
- Marie Ferré:
El 30 d'abril de 1845 neix al
I Districte de París (França) la
poetessa, communard
i militant
anarquista Françoise Marie Ferré. Sos pares es
deien
Laurent
Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a
causa de problemes cardíacs al IX Districte de
París (França). El seu enterrament dos dies
després al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
Registre
militar de Benoît Chevenet
- Benoît Chevenet:
El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França) el terrelloner
anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien
Jean Chevenet i Reine
Descours. Després de fer el servei militar en el 137
Regiment d'Infanteria, va
ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el
14 de novembre de
1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de
maig de
1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local
d'un comerciant de
vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la
vaga general, que va
ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per
l'Audiència de
Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de
prohibició de residència
per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats.
***
Max
Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)
- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra–la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927),Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.
***
Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893
- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.
***
Antonio
Raccagna
- Antonio
Raccagna: El 30 d'abril de 1868 neix a Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia)
l'anarquista Antonio Raccagna –algunes fonts citen
erròniament el seu llinatge
com Raccagni–, conegut
com Gnazi i Gobb
de Sobbiana. Sos pares es deien Giuseppe Raccagna i Giovanna
Bertini. No va fer ni els primers cursos de primària. Es
guanyava la vida fent i
venent pasta alimentària i quan era jove
s'integrà en el moviment anarquista,
participant en tots els actes convocats que aquest. Segons els informes
policíacs, era de «caràcter prepotent,
d'ínfima educació i
d'intel·ligència
limitada». Els veïns el consideraven un dels
responsables de l'enderrocament i
de la retirada de la creu de l'església de San Petronio, fet
que va tenir lloc
durant la nit del 31 de març de 1890. En 1892 era membre del
Circolo di Studi
Sociali (CSC, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, on
participaven republicans,
socialistes i anarquistes, però finalment el va
abandonà juntament amb una
desena d'altres anarquistes intransigents en solidaritat amb Raffaele
Cavallazzi, acusat d'«actitud
autoritària» i expulsat del CSC per haver
intentat contrarestar la línia reformista del metge
socialista Umberto Brunelli
i radicalitzar-lo. El 31 de maig de 1894 va prendre part en la
manifestació de
solidaritat amb els Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes
dels Treballadors) i contra l'estat de setge a Sicília que
es va celebrar pels
carrers i les places de Castel Bologneses i que acabà amb un
discurs d'Umberto
Brunelli i amb crits subversius («Visca
Sicília!», «Visca la
Revolució Social»,
etc.). Per aquest fet va ser processat, juntament amb altres 18
anarquistes i
socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi,
Francesco
Budini, Pietro Budini, Raffaele Cavallazzi, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal
Prato,
Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati,
Francesco
Prelati, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco
Zanelli i
Giuseppe Zanelli), i el 18 d'agost de 1894 condemnat a tres mesos de
presó i a
50 lires de multa per «crits sediciosos» i«apologia de fets delictius». El
gener de 1895 se li va proposar l'assignació de
residència forçada, segons la
Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió
Provincial no va acceptar la
sol·licitud. L'abril de 1896 va ser jutjat novament,
però Tribunal de Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) va sobreseure el cas per
manca de proves. L'abril de
1897 partí cap a Grècia per a combatre com a
voluntari en la guerra grecoturca
juntament amb altres companys de Castel Bolognese, l'anarquista
Giovanni Capra
i els socialistes Paolo Dall'Oppio, Paolo Lanzoni, Ugo Silvestrini i
Giovanni
Tosi. Enrolats amb els «Camises Roges» de Ricciotti
Garibaldi, van ser
enquadrats en el I Batalló sota el comandament de l'oficial
garibaldí Luciano
Mereu. El 17 de maig de 1897 van participar en la batalla de Domokos
(Tessàlia,
Grècia), al terme de la qual moriren Giovanni Capra i Ugo
Silvestrini, i Paolo
Dall'Oppio resultà greument ferit en una cama. El 3 de juny,
després del
desastrós resultat de la campanya, retornà a
Castel Bolognese. Fou un dels
signants de la protesta contra el procés per«associació criminal» a Ancona
(Marques, Itàlia) d'Errico Malatesta i altres companys
publicada en el
suplement de L'Agitazione d'abril
de
1898. També signà altra protesta per un altre
procés contra els anarquistes
d'Ancona per «associació sediciosa»
publicada en L'Agitazione de juliol
de 1900. El setembre de 1900, en el clima
repressió desencadenat arran del regicidi de Gaetano Bresci
contra el rei
d'Itàlia Humbert I perpetrat el 29 de juliol anterior, va
ser denunciat per«associació criminal» com a un dels
membres del grup socialista-anarquista de
Castel Bolognese dissolt per les autoritats. Amb ordre de busca i
cerca, es
convertí en fugitiu i el desembre de 1900 el Tribunal de
Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia) el va absoldre del
delicte d'«associació sediciosa».
El 17 de febrer de 1903 fou un dels promotors d'una reunió
pública
anticlerical. En els anys posteriors, tot i mantenir les seves idees
llibertàries, assistir a reunions anarquistes i
freqüentar els companys, no va
ser denunciat per les autoritats que el consideraren poc
perillós. Quan esclatà
la Gran Guerra, fou partidari de l'intervencionisme. El febrer de 1923
es va
inscriure al Partit Nacional Feixista (PNF) de Castel Bolognese,
però va ser
vigilat uns quants anys ja que les autoritats sospitaven que no havia
abandonat
les seves idees anarquistes. El gener de 1928 va ser esborrat dels
registres de
subversius. El setembre d'aquell any es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) i posteriorment a Riolo dei Bagni, on va gestionar
un forn durant anys.
Antonio Raccagna va morir el 13 d'abril de 1939 a Riolo dei Bagni
(actual Riolo
Terme; Emília-Romanya, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de Maurice Moucheboeuf (12 d'agost de 1909)
- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf–també va fer servir els noms Maurice Raoul. Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat«Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per«robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París.Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França).
***
Raphaël
Auzias davant la seva obra La
Pêche Mirauleuse (Mazargues, juliol de 1935)
- Raphaël Auzias:
El 30 d'abril de 1886 neix al barri de Mazargues de Marsella
(Provença,
Occitània) l'artista pintor anarquista Raphaël
Marius Joseph Auzias. Sos pares
es deien François Edmond Auzias, pintor, i
Joséphine Julie Benoît, modista.
Estudià a l'Escola de Belles-Arts de Marsella i en 1905
guanyà el primer premi
de la II Secció de la Classe Pràctica
d'Aplicació i de Modelisme Artístic i
Industrial, i en 1906 un accèssit de composició
decorativa en la Secció d'Arts
Decoratives. S'establí a París
(França), on, ben igual que son pare, es guanyava
la vida com a pintor decorador. A començament de la
dècada dels deu vivia al
número 129 del carrer de l'Ouest de París i
estava inscrit en el «Carnet B» del
anarquistes antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat
en el III
Regiment d'Artilleria Colonial de Marsella. En 1923 figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la
policia. En
aquests anys ja havia retornat a Marsella. L'agost de 1926
exposà a l'«Escola
Courbet» de Marsella. A partir de 1928 edità i
dirigí el periòdic mensual
marsellès Pages d'Art,
que tenia com
a finalitat desenvolupar el moviment artístic a la
regió i organitzar
manifestacions artístiques en suport dels artistes joves;
també compta amb una
galeria del mateix nom, al carrer Saint-Saëns de Marsella, per
a fer
exposicions i en la qual es feien classes de pintura
(«Acadèmia Auzias») i a la
qual assistí Max Papart. El maig de 1928
participà amb obra en l'exposició
col·lectiva (III Saló de la Unió
d'Artistes de Provença) celebrada a l'Òpera
Municipal de Marsella. En 1932 va promoure la fundació«Les Amis du Peintre». El
juliol de 1935 enllestí, als jardins del Cercle Saint-Pierre
de Mazargues, una
gran composició mural anomenada Le
Pêche
Mirauleuse. El juny de 1936 mostrà obra, juntament
amb altres artistes (Alfred-Lop,
Edmond Astruc, Eugène Dufour, Lucien Eller, Joseph
Frégier, Étienne Galland,
Amédée Gibert, Jean Lair i Ray Marbain), a la
Galeria Jouvène, al número 39 del
carrer Paradis de Marsella, en una exposició organitzada perPages d'Art. L'octubre de 1936, als
salons d'un nou local de Pages d'Art,
organitzà una exposició de pintura i d'escultura
(«Exposition de professionals
des Beaux-Arts») en el marc de la Fira de Marsella. El juny
de 1938 Pages d'Art
organitzà una important
exposició col·lectiva a la Rive-Neuve de Marsella
sobre el tema monogràfic «Le
Vieux-Port». Al Museu de Belles Arts de Marsella es conserva
obra pictòrica
seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
- Miguel Correia: El
30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i
ferroviari
anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis
primaris
a la seva ciutat natal i tingué una educació
autodidacta. Entrà a treballar a la
Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer
feina a diverses
petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro
(Setúbal, Lisboa, Portugal),
on es casà i tingué set infants. Posteriorment
entrà com a telegrafista a l'estació
de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i
Sud-est.
Durant els anys de la I República portuguesa
defensà els interessos dels
treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més
destacats de la sevaèpoca. En aquests anys va col·laborar en la
premsa anarcosindicalista (A Aurora,A Batalha, Germinal,A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà
l'associació sindical Oficinas Gerais
(OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix
any fou
delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser
nomenat secretari
general de l'acabada de crear Confederació General del
Treball (CGT). El
novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la
Gran Guerra, fou un
dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense
trens el sud de
Portugal durant dies, però finalment la vaga
resultà un fracàs i ell, juntament
amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926
patí nombrosos
empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a
Barreiro, amb altres
companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José
Nobre Madeira, António José
Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O
Sul e Sueste, Órgão da Classe
Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i
després
setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser
nomenat
secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i
aquell mateix any fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Obrer. El novembre de 1919 fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Ferroviari de la CGT. Entre
1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez,
José Nobre
Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de
vagues, entre elles la coneguda
com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a
acomiadaments en massa dels
treballadors que quedaren en una situació molt
tràgica. El 30 d'octubre de
1920, amb António José Piloto i altres
ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea
clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800
ferroviaris. Durant anys
fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la
Societat Geogràfica
de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons
alguns, a
començament de la dècada dels vint
coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès
(PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou
membre de la Comissió
Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i
Alfredo Marques,
aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de
1922. Entre 1922 i 1926, amb
Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A
Federação Ferroviaria. Orgão da Classe
Ferroviária. Propriedade da Federação
Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e
Colónias. En
1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils
Portuguesos.
En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris,
desil·lusionats amb
la I República, cooperaren en el transport del comandant
José Mendes Cabeçadas
i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No
obstant
aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va
deportar a
l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de
tornar a la metròpoli el 14 de
gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any
va ser empresonat novament
sota l'acusació de «propaganda
il·legal». En 1933 es declarà partidari
del «sindicalisme
integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de
penúries, decidí
emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant
el 6 de juny de 1935, a bord
del vapor Mousinho, a
Lourenço
Marques. A la capital moçambiquesa treballà de
rellotger i després d'empleat
forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de
redacció del diariO Jornal, on signà els
articles com MC. També
va col·laborar en diversos
periòdics com ara Notícias.
A
principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el
deixà semi
paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més
extrema pobresa, el 3
de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic;
actual Maputo, Moçambic).
***
Necrològica
de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 9 de gener de 1964
- Lorenzo Martín
Herrero: El 30 d'abril de 1897
neix a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya) el naturista,
anarquista
i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Sos pares es
deien
Ciriaco Martín, que va morir abans que ell
nasqués,
i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove
es
guanyà la vida com a fuster. En els anys vint
milità en grups anarquistes de
Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat
Especial del
Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari
fracassat preparat
per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a
l'amnistia del 5 de febrer
de 1930. A començament de la dècada dels trenta
retornà Valladolid, on ajudà
Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en
tasques organitzatives, a la
reorganització de la Federació Local de SindicatsÚnics d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a la
creació de les Joventuts
Llibertàries i a la constitució dels Grups de
Defensa Confederals. Ferroviari
de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la
Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic
de Pedro Orobón Fernández i
Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser
nomenat
president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid
i l'agost d'aquell any
comptador de la Junta Provisional de la Subsecció
Ferroviària de la Federació
Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II
República
espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la
creació de sindicats a nombroses
poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco,
Palència,
Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència i quan aquesta va ser
vençuda, es va amagar en un
pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins
el final de la
guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos
després creuà la frontera pel
Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en
arribar a França, va
ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió
Estrangera per les seves
idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de
concentració de Gurs,
d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE).
Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap
el 1943 participà
en la reorganització de la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT
per a
totes les qüestions referents a Valladolid. Més
tard es va traslladar a fer
feina i a militar a la regió parisenca, vivint a
Aubervilliers (Illa de França,
França). Sa companya fou RosalíaÁlvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo
i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de
desembre de 1963 a
l'Hospital Pitié Salpêtrière de
París (França), després d'haver patit
un
accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser
enterrat el 2 de gener
de 1964.
***
Necrològica
de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 de
desembre de 1953
- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).
---
