Anarcoefemèrides
del 28 d'abril
Esdeveniments
Portada d'un exemplar d'El Rayo
- Surt El Rayo:
El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer
número
d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los
oprimidos, d'antuvi
amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de
juliol de 1912,
convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a
iniciativa dels
cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85)
amb
l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament
anarcosindicalista.
En un començament va tenir un cert caràcter
ambigu, amb força col·laboracions
d'elements de l'agrupació socialista palmesana
(Vicenç Paul principalment).
Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels
sabaters, Joan Ordinas, Jeroni
Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut
clarament
anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El
Rayo». A partir del
número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de
la capçalera passarà a ser Órgano
de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad
Obrera». El periòdic va
reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel
Lacort, Josep Prat,
etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal,
Vicenç Paul, Maties
Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet,
etc. Va publicar fulletons per
lliuraments, com ara Conferencias populares sobre
sociología, d'Antoni
Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo,
de Josep Prat.
D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove,
també hi col·laborà. Es van
publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de
1914, i el tiratge mitjà
oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a
més, una certa empenta
amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de
març de 1913, amb motiu de
la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un
mateix acte
republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo.
Fou
també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada
posteriorment de «bressol
del llibertarisme mallorquí», s'hi
afermà ja definitivament, gràcies als
treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament
anarquista
sobre les societats obreres locals –especialment,«La
Justicia», de sabaters,
i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx
també, entre 1913 i 1914, va comptar
amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».
Naixements
Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli
- Domenico Nucera
Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi
(Calàbria, Itàlia) el periodista
socialista, i després propagandista anarquista, Domenico
Nucera Abenavoli,
conegut sota el pseudònim Saraceno.
Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a
la seva regió (Bova,
Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista
Italià
(PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés
Provincial d'aquest
partit; també col·laborà regularment
en el periòdic La Luce,òrgan de la Federació Provincial Socialista de
Reggio
(Calàbria, Itàlia). La policia el
qualificà de «poc amant del treball»,
referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En
1898 va fer una conferència a
Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902
seguí directament el cas del
conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re
dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de
1900) i una entrevista en L'Avanti
mentre estava detingut; també
fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902
publicà Processi celebri,
petita biografia sobre
el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino.
I (La vita) i Musolino. II (Il
processo), tots tres editats a Milà (Llombardia,
Itàlia). En 1901
col·laborà en la revista La
Calabria.
Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquestaèpoca patí diverses
condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova
(Calàbria,
Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops,
etc.). Pressionat,
el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi
s'instal·là a
Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a
Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i
finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà
anarquista i col·laborà
activament en el periòdic Cronaca
Sovversiva i envià correspondència al
periòdic italià La Folla,
dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la
conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a
la Sala Italiana de Dunlevy
(Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una
escola nocturna, on s'ensenyava«l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la
propietat privada, a
totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca,
engegà una campanya
contra la política italiana i l'ocupació de
Líbia. En aquest any publicà, amb
un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione
sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave
bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911
també va fer una gira
propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions
nord-americanes i
edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el
periòdic anarquista L'Avvenire.
Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit,
el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova
York (Nova York,
EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant
i incitador a l'odi de
classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la
conferència «Il recente momento
politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven
(Pennsilvània, EUA) i el 30 de
setembre d'aquell any assistí al judici dels militants
anarquistes Joseph
Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El
27
d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il
perquè della nostra miseria» a
White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia
fet a diverses
localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb
Umberto Postiglione per
diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA
col·laborà amb diferents grups anarquistes
nord-americans i especialment amb
Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923
retornà definitivament a Itàlia
i a Raghudi mantingué correspondència amb els
grups anarquistes nord-americans
(Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i
col·laborà, amb articles contra el
règim feixista, sota el pseudònim Saraceno,
en els periòdics Il Martello,Il Proletario i Germinal.
Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de
l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de
Policia de
Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li
correspondència sospitosa
dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per«complicitat en
parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de
juliol de 1930 a la
penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia)–altres fonts citen la presó de
Palerm (Sicília, Itàlia).
***
Etta Federn (Barcelona, 1934)
- Etta Federn: El
28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès;
actual Àustria)
l'escriptora,
traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista,
anarcosindicalista i
anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta
Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir
el pseudònim Esperanza.
Havia nascut en una família
burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn,
reputat metge,
i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van
ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn,
jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat
de Viena
Etta estudià llengües germàniques i
filosofia i quan
tenia 22 anys s'establí amb sa família a
Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir
de 1906 es dedicà a publicar
tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies,
traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre
d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització
Cònsol d'extrema dreta, fou un autènticèxit editorial, però li va portar
amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a
professora particular, com a traductora en diverses llengües
(anglès, francès, jiddisch,
rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai,
William Shakespeare,
Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica
literària del diari Berliner
Tageblatt. Després
d'una experiència juvenil que no reeixí
a causa dels seus orígens jueus i en la qual
perdé un fill que tingué, es casà
en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max
Bruno
Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona
amb Peter Paul Kohlhaas,
de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre
anys més tard. Molt amiga de la
parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop,
entrà a formar
part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de
Dones
Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). També
freqüentà altres destacats militants anarquistes,
com ara Max Nettlau, i Emma
Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya
Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant
els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de
mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels
nacionalsocialistes, el novembre
de 1932 s'exilià, gràcies al suport
econòmic d'uns familiars que vivien als
Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana
treballà com
a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de
reunió dels anarquistes
alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut
Rüdiger, etc.), fins al
punt de considerar-la com a la «cònsol
no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i
1936 participà activament en la vida cultural de la capital
catalana i
ràpidament aprengué el castellà, de la
mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el
català.
Formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren
destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores
(Félix Martí Ibáñez, Aurora
Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
Els
seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores
en voga,
van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del
futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra,
en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a
l'Ateneu Barcelonès
amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936
impartí un curs («La
posición social de la mujer en los diferentes
países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum.
En aquest mateix 1936 entrà a formar part de
l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista Mujeres Libres.
En aquesta també època
col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí
quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà
futurs professors. S'afilià
a la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Blanes. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre
la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa
de la creixent
influència que exercien els comunistes a Blanes i que la
mantenien constantment
vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora
de Barcelona,
gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans
lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà. En 1938 «Mujeres Libres»
l'edità el fulletó Mujeres
de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones
revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame
Roland, Liy Braun, Mrs.
Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen
Key,
Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser
reeditat en alemany sota el títol Revolutionär
auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen
unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels
bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París. Quan
l'ocupació de França per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la
Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de
distribució. Entre 1940 i 1945 visqué
amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans
morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor
anarquista Stig
Dagerman, amic de la família, redactà una
emocionant necrològica titulada «À la
memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael
lluità amb els partisans als
Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li
donà la
nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i
Stig
Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en
la seva persona i família. Etta
Federn va morir en la més estricta
pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts
citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili
del VI Districte de
París (França). Deixà
inèdita una traducció a
l'alemany del Romancero gitano de
Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
***
Notícia
de la detenció de Lorenzo Clerico apareguda en el diari
ginebrí La
Suisse del 31 d'agost de 1912
- Lorenzo Clerico:
El
28 d'abril de 1886 neix a Crosa (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Lorenzo Clerico,
també conegut com Laurent Clerico. Era
fill de Francesco Clerico i de
Rosa Fileppo. Es guanyava la vida treballant de sastre. En data
indeterminada
emigrà a Suïssa. El novembre de 1909 vivia i
treballava de sastre a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Subscrit a la revista Volontà,
estava fitxat com a«anarquista». El 20 de novembre de 1910 en Consolat
General de Lió (Arpitània) comunicà
que freqüentava l'Escola Moderna de Ginebra. El 4 de gener de
1911 la Fiscalia
General Federal de Suïssa anuncià que era assidu
dels cercles anarquistes. El
febrer de 1912 la policia reportà que havia assistit a una
manifestació de
protesta contra la guerra italoturca, probablement a la celebrada l'11
de
novembre de 1911 a la Casa del Poble de Ginebra. Membre del grup editor
de la
revista Il Risveglio, de Luigi Bertoni, el 30
d'agost de 1912 va ser
detingut, juntament amb Dominico Falconi, a Ginebra quan aferrava
cartels de
convocatòria d'un míting internacional de
protesta organitzat per la Federació
de Sindicats Obrers contra la detenció de Bertoni. Actiu
propagandista anarquista,
el març de 1914 va ser un dels organitzadors de la campanya
de suport a Augusto
Masetti. El 23 d'octubre de 1917 el jutge d'instrucció del
Tribunal Militar de
Torí (Piemont, Itàlia) ordenà la seva
detenció per «deserció». El
28 de
novembre de 1917 va ser condemnat a una multa per haver aferrat al
carrer un
cartell de convocatòria d'una conferència de
Luigi Bertoni sobre el dret d'asil.
El 25 de març de 1919, ben igual que altres companys, el seu
domicili va ser
escorcollat. Amb altres companys (Édouard Brunet, Johann
Huppa, Marcel Lamauve,
Giovanni Matteozzi, Francesco Porcelli i Jules Raveau), el 26 de maig
de 1919
va ser detingut i s'ordenà la seva expulsió,
però després de rebutjat l'entrada
a Itàlia, on estava en ordre de busca i cerca per
deserció, va ser empresonat a
Orbe (Vaud, Suïssa). El novembre de 1919 demanà la
repatriació, però no va ser
trobat durant l'execució d'aquesta mesura a finals d'aquell
mes. El febrer de
1920 va ser interceptat a Torí abans de passar a
França. Instal·lat a Toló
(Provença, Occitània), el 26 de febrer de 1922 va
ser expulsat i retornà a
Torí. El juliol de 1922 s'establí a Andorno
Cacciorna (Piemont, Itàlia), on
restà vigilat fins a 1951. Lorenzo Clerico va morir el 17 de
març de 1962 a
Biella (Piemont, Itàlia). Son germà Giuseppe
Clerico també va se un destacat
anarquista.
***
Gaston
Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la
guerre. L'affaire Gaston Rolland
- Gaston Rolland:
El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca)
l'anarquista
antimilitarista Gaston Émile Rolland, també
conegut com Tonton i Antonio
Raspiol. Sos pares, forners, es deien ThéodoreÉmile Roland i Amélie Thurin.
Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles
anarcoindividualistes i era
lector de La Guerre Social, tot
reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost
de 1914
rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a
París (França) treballant
artísticament
la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916,
albergà durant uns dies
l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan
va ser detingut. El 4 de
setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença,
Occitània), tancat al
fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E.
Armand,
Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de
gener de
1918 va ser condemnant a tres anys de presó–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis
a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble
(Roine-Alps,
Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19
de juliol de 1918 va
ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per
insubmissió, encobriment de
desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de
treballs forçats, més 10 anys
de domiciliació obligada i a la degradació
militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el
Comitè de Defensa
Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos
inclòs en la Llei d'amnistia
que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme
una intensa
campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la
pena de
treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de
10 anys de reclusió,
que purgà a la presó de Melun (Illa de
França, França). El març de 1923 el
propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament
en la seva
campanya d'alliberament, publicà el fullet Una
conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que
tingué
nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament
alliberat. En
1929 fou tresorer de la Colònia Infantil
Llibertària, de la qual eren membres
Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice
Langlois, que durant
dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa
campestre de
Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer
Amiral
Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat
tresorer del CDS i de la
tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en
substitució de Georges Courtinat. El
CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau,
comptava aleshores
amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser
tresorer Le Réfractaire,òrgan de la Lliga
Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A.
Martin, Marius
Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquestaèpoca, amb
A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del
grup de solidaritat«L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es
casà al
III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka
Praigroth. En el periòdic
anarcopacifista Liberté,
de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una
subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a
prop de Gradignan, que arreplegà
milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de
1982 al seu domicili de Gradignan
(Aquitània, Occitània).
***
Hermós Plaja
Saló
-
Hermós Plaja Saló:El
28 d'abril –oficialment
el 29 d'abril–de 1889 neix a
Palamós (Baix Empordà,
Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista
Hermós Plaja
Saló. Sos pares, no casats, es deien
Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als
anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el
corresponsal i
distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser
legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va
anar molt poc a l'escola,
però des d'infant va llegir molt. Va començar a
fer feina amb 14 anys en una
fàbrica de taps de suro i després en altres
feines, però va ser acomiadat
sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica
va haver d'exiliar-se
uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de
Palamós i en aquestaèpoca va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va
afiliar-se en la
Confederació Nacional del Treball. Després va fer
el servei militar a Melilla
fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva
companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants
(Germà
i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar
en els cercles
llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia,
que
servirà per escampar la militància cenetista
arreu de les comarques
tarragonines; aquest mateix any participarà en la
Conferència Anarquista de
Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau,
Josep Viadiu i Felipe
Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los
Galeotes (1921). La seva tasca
per les comarques tarragonines, completada amb conferències
i mítings, va
aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar
problemes amb les
autoritats: va ser detingut un mes per la publicació
clandestina de Solidaridad
Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot
per Martínez
Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota
l'acusació d'haver
imprès l'antimilitarista Canción del
soldado, etc. Durant els anys
següents i fins a la proclamació de la
República, va fer mítings amb García
Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí,
a Falset, Barcelona,
Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat
Obrera.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir
força actiu,
atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va
formar part
del grup «Solidaridad» i del Comitè
Nacional de la CNT, amb Peiró, García
Birlán, Delaville, Castellà i Roigé.
En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va
romandre un temps per Astúries i va treballar en una
editorial madrilenya, en
representació de la qual viatjava sovint, aprofitant
l'avinentesa per fer
conferències. En aquesta època va comprar una
impremta, fet que li impedia
afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va
lluitar en les
milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota,
va marxar primer a
França i després a Mèxic, on va
continuar la seva tasca de divulgació dels
textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad
Obrera
(1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis
anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i
Esgleas, i
especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb
Carbó, Campos, Patricio
Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya.
Conferenciant d'alt
nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i
d'editor
de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres
durant dècades a
Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la
inapreciable ajuda
de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través
d'una de les editorials
més importants de l'anarquisme hispà:«Ediciones Vértice»; en aquesta
editorial
que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint
van
assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com
Ingenieros, Darwin,
Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon,
Maupassant, Malato, Plató,
Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui,
Pestaña, Amador,
Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc.
També s'ha de ressenyar
els 22 títols publicats en la seva
col·lecció «La Novela
Social», així com la
seva intervenció en la història
bibliogràfica de Lamberet i la seva
participació en la projectada història de la CNT.
Va ser director d'Acracia
(Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus,
1919-1920), Crisol
(Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice
(Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera
(Barcelona i Mèxic,
1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação
Directa, Cenit, Espoir,Libertad, Nervio, Ruta,Tierra y Libertad, Terra
Lliure, Umbral, La Voz del
Campesino, etc. És autor de Sindicalismo.
Misión humana y revolucionaria del sindicalismo
(1921), Charlas con las
juventudes (1948), Concepción
federalista de la CNT (1948), El
sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador
Seguí, hombre de CNT
(1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis
memorias. Va
cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca
Pública Arús de
Barcelona. Hermós Plaja Saló va
morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
Jaume Fabre i Josep M. Huertas:«Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22
***
Elvira Trull Ventura
- Elvira Trull Ventura: El 28 d'abril de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.
Elvira Trull Ventura (1894-1990)
***
D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)
- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.
***
Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937
- Adrien Perrissaguet: El 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 neix al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el«Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a«perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes–llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics deLe Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les«Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la«Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació–havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat.
Adrien Perrissaguet (1898-1972)
***
Necrològica
d'Amador González publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975
- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).
***
Carta
de René Laurac publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 23 de deembre de 1937
- René Laurac:
El 28
d'abril de 1905 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el
comunista, i després
anarquista, René Jean Louis Laurac. Era fill de Jean Marie
Laurac,
enquadernador, i de Joséphine Vidal, cuinera. Enginyer
mecànic de professió, el
maig de 1927 s'afilià al Partit Comunista -
Secció Francesa de la Internacional
Comunista (PC-SFIC), militant a Versalles (Illa de França,
França) i
participant en la creació de diverses
cèl·lules (Chaville, Jouy,
Vélizy-Villacoublay,
etc.). El 17 de setembre de 1927 es casà a Tolosa amb Maria
Claude Eva Fernanda
Angela Lausse. En 1935 organitzà la commemoració
del primer aniversari de
l'assassinat del comunista Albert Perdreaux, fet pel qual va ser
detingut,
jutjat i condemnat a una pena de presó i de multa. Quan
l'aixecament feixista
de juliol de 1936 marxà immediatament cap a Espanya com a
reporter fotogràfic
del diari comunista L'Humanité.
Posteriorment lluità com a voluntari en la
Centúria «Jaume Graells» del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i
va ser oficial i comissari polític en la 35 Brigada
Internacional («Centúria
Internacional»).
L'1 de novembre de 1936 va ser ferit en els primers combats de Brunete
(Madrid,
Castella, Espanya). El febrer de 1937 retornà a
França. El 8 d'abril de 1937 va
fer la conferència «La tragédie
espagnole» a la Sala Cheval Noir de París,
organitzada pel Groupe Science et Raison (Grup Ciència i
Raó). Crític amb el PC-SFIC
i la seva política d'«unió
sagrada», 15 dies després del seu retorn, es
creà
una «Comissió de Control» i, finalment,
el maig de 1937 en va ser expulsat per«trotskista anarquitzant». Abandonà el
comunisme tot adherint-se al moviment
anarquista i publicà, en el número del 23 de
desembre de 1937 de Le
Libertaire, una carta on explicà i
justificà el seu canvi de pensament. Fundador
de l'Associació Revolucionària del Milicians
d'Espanya (ARME), l'abril de 1938 n'era
secretari. Aleshores vivia al número 41 del carrer Paul
Doumer de Vélizy-Villacoublay
(Illa de França, França). També
milità en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i col·laborà en L'Espagne
Nouvelle. Durant la II
Guerra Mundial formà part del 443 Regiment d'Enginyers,
però va caure presoner
i en 1941 estava tancat a l'Stalag XVII B de Gneixendorf (BaixaÀustria,Àustria). René Laurac va morir el 12 de
març de 1979 a Tunis (Tunísia).
***
Camp
de concentració de Vernet
- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa,Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània).
---
