Anarcoefemèrides del 26 d'abril
Esdeveniments
Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892
- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon –els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»– i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.
***
Cartell
de l'acte
- Vetllada familiar:
El 26 d'abril de 1896 se celebra a la brasserie Noailles,
al carrer
Thubaneau de Marsella (Provença, Occitània), un
gran vetllada familiar
organitzada pel grup anarquista «LesÉgaux». El programa es dividí en tres
parts: la primera consistí en un concert, que
comptà amb les actuacions de recitadors,
imitadors i cantants de tota mena (Alexandre, Jeanne, B. Joseph, Lili,
Marcel,
P. Mens, Moleon, Paula, Pertuit, Le Petit Merville, Revolt, Vercille,
Victor S.,
J. XXX) i una actuació teatral («Une visiteà la Roquette») dels Frères XXX; la
segona part en una xerrada popular; i la tercera part en un gran ball.
La
recaptació fou en suport del grup anarquista organitzador.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
d'Skirda: El 26 d'abril de 1985 se celebra a la Sala
Mozart de Toló (Provença,
Occitània) la conferència-debat d'Alexandre
Skirda «De la Russie libertaire à
l'URSS d'aujourd'hui» (De la Rússia
llibertària a l'URSS d'avui). Aquesta xerrada
comptà amb la projecció del documental Écoutez
Marcel Body, de Bernard
Baissat. Aquest acte va ser organitzat pel Centre d'Estudi i de Cultura
Llibertària (CECL) del Grup Anarquista de la
Regió Tolosana (GART), adherit a
la Federació Anarquista (FA).
Naixements
Germanico
Piselli fotografiat a Forlì per Giorgio Liverani
- Germanico Piselli: El 26 d'abril de 1850 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista«possibilista» Germanico Piselli. Sos pares es deien Alberto Piselli, secretari judicial, i Rosa Zotti. Va fer estudis clàssics a Ravenna. Com a garibaldí, entre 1866 i 1867, va fer costat el republicanisme radical i participà en les campanyes de Giuseppe Garibaldí. En 1871 guanyà un concurs d'oficial del Ministeri de l'Interior a la Prefectura. A principis de 1871, influenciat pels escrits de Mikhail Bakunin, arran del Congrés de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), es declarà internacionalista. Durant la tardor de 1871 ja estava adherit al«comunisme anarquista», segons informes confidencials del prefecte de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El novembre de 1871 participà en una reunió secreta del grup anarquista «Romagnolo» de Ravenna de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb la intenció d'impulsar l'organització de grups obrers a la Romanya. El febrer de 1872 esdevingué secretari de la Secció Local de Forlì de l'AIT. El març de 1872 signà, en nom del«Fascio Obrer de Forlì», un manifest arran de la mort de Giuseppe Mazinni. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en el Congrés de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), que creà la Federació Italiana de l'AIT. A principis d'octubre de 1872 parlà en el comiat fúnebre del garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini, assassinat pels republicans. Durant 10 anys va ser enviat a oficines de diferents poblacions Emília-Romanya, Piemont i Abruços, sense descartar destins punitius a Sicília i Sardenya. En 1883 va ser destinat a Forlì com a secretari d'una oficina municipal de racionament, càrrec que ocupà fins al 1891. Entre 1886 i 1891 dirigí el setmanari La Rivendicazione de Forlì, que serví per afermar una posició intermèdia i conciliant entre l'«anarquisme intransigent» i el«socialisme evolucionista» d'Andrea Costa. Amb altres republicans i anarquistes (Romeo Mingozzi, Ludovico Nabruzzi, Caio Renzetti, Claudio i Gaetano Zirardini, etc.) promogué a Romanya la candidatura-protesta d'Amilcare Cipriani a les eleccions polítiques de 1886. En aquests anys, juntament amb Emilio Castellani i Romeo Mingozzi, tingué un paper molt important en el moviment socialista i anarquista de la Romanya, servint de pont entre el Partit Socialista Revolucionari (PSR) de Romanya d'Andrea Costa i els «comunistes anarquistes». Com a membre de la Federació de Forlì del PSR, el 25 d'abril de 1886 dirigí les discussions del IV Congrés del PSR celebrat a Màntua (Llombardia, Itàlia). El 27 de febrer de 1887 reconstituí oficialment la Societat Obrera de Jornalers de Forlì i esdevingué secretari de la seva cooperativa («Società Anonima Cooperativa fra gli Operai Braccianti e Sezioni d'Arte nel Comune di Forlì»). En aquestaèpoca mantingué estrets i ambigus contactes amb el socialista Alessandro Fortis de cara a la seva participació electoral. Es va veure involucrat en els atemptat contra Celso Ceretti (1888) i Camillo Prampolini per part d'«anarquistes individualistes» (Vittorio Pini), acusats aquests de ser confidents de la policia. El juliol de 1889 va assistir com a auditor, juntament amb altres companys (Alessandro Balducci, Amilcare Cipriani, Andrea Costa i Ferdinando Valducci), al Congrés Socialista Internacional (possibilista marxista) celebrat a París (França) i en 1890 participà en el Congrés d'Associacions Obreres i Cooperatives de Ravenna. A finals de 1890 promogué, amb Ludovico Nabrucci i Ferdinando Valducci, la mobilització en benefici d'Amilcare Cipriani des de posicions «socialistes anarquistes possibilistes» i promogué el «Fascio Obrer Socialista» (FOS). Posteriorment donà suport al socialista Alessandro Balducci, recollint vots en realitat per a Alessandro Fortis. En el Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa) celebrat entre el 4 i el 6 de gener de 1891, continuà mantenint posicions ambigües i oportunistes, i davant el dilema electoral digué que calia mirar cas per cas. Després del tancament el setembre de 1891 de La Rivendicazione i de diverses acusacions sobre la seva persona (confident de la policia, factures irregulars, interessos en el ferrocarril Atenes-Larissa, etc.), marxà cap a Grècia, però retornà en 1893 a Itàlia. En aquest mateix 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina) a la recerca de noves oportunitats, però, de bell nou sense èxit, retornà de a Itàlia. En 1897 de bell nou marxà cap a Grècia amb Ricciotti Garibaldi. Malalt de càncer a la llengua i en la més absoluta misèria, Germanico Piselli es va suïcidar el 31 de març de 1899 als jardins públics Margherita de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Definí les seves idees com una barreja d'«idealisme anarquista, socialista, republicà i garibaldí».
***
Foto
policíaca d'Alexandre Ceaglio (3 de març de 1894)
- Alexandre Ceaglio: El 26 d'abril de 1851 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alessandro Giuseppe Ceaglio, també conegut com Alexandre Joseph Ceaglio. Era fill de Claudio Ceaglio i de Teresa Razzetti. Emigrat a França, treballà en la construcció. Durant la primavera de 1889 assistí a una reunió d'anarquistes italians celebrada al cafè Ferra del XI Districte de París (França), on va llegir als companys una carta de Gozzano sobre la crisi italiana. En 1892 figurava en un llistat de la policia francesa de domicilis d'anarquistes a controlar. L'abril de 1892 vivia al número 94 del bulevard Victor-Hugo de Clichy (Illa de França, França). El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 5 del carrer d'Alsace de Clichy, que va ser escorcollat, i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 9 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'empleat comercial i estava casat amb la domèstica Marie Marguerite Fournerat, amb qui tenia dos infants. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 10 del carrer Thiboumery de París. Els seus últims anys treballà de pintor en la construcció. Alexandre Ceaglio va morir el 16 de març de 1908 al seu domicili del número 10 del carrer Thiboumery del XV Districte de París (França).
***
Fitxa
policíaca d'Olimpio Ballerini (1898)
- Olimpio Ballerini:
El 26 d'abril de 1853 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Olimpio
Ballerini –el nom també citat en
francès Olympe
o Olympio. Era fill de Pietro
Ballerini i d'Emilia Cagliani. D'antuvi ferroviari, el novembre de 1893
va ser
acomiadat per les seves activitats anarquistes i es guanyava la vida
treballant
de venedor de diaris per les estacions ferroviàries on havia
treballat. Va ser
detingut i denunciat nombroses vegades per aferrar i distribuir
manifests
anarquistes i per «associació criminal».
El 4 de juliol de 1894 va ser
condemnat a Florència a dos mesos de presó per«ultratge a agents» i el 14 de
desembre de 1895 a la mateixa ciutat a quatre mesos i 15 dies de
presó per«crim previst per la llei contra els anarquistes».
Sa companya, la destacada anarquista
internacionalista Teresa Fabbrini, també va ser detinguda en
diferents ocasions
per «ultratge a agents» i per«associació criminal». El 5 de setembre
de 1898
la parella, amb son fill Belisario Ballerini, s'instal·la a
Niça (País Niçard,
Occitània), on visqué al número 24 del
carrer Lepante. En estreta relació amb
l'anarquista Paolo Schicchi, el 13 de setembre de 1898 les autoritats
italianes,
en un informe enviat a les autoritats franceses, el definiren com a«afiliat al
partit anarquista» i la Comissaria Central de Niça
també el fitxà el 15 de
setembre com a «anarquista» i el 4 d'octubre per la
Seguretat General francesa.
Es dedicà a Niça a la venda ambulant de
periòdics italians, des de L'Avanti
a periòdics anarquistes (L'Avenir, Il
Grido del Popolo, Pro
Coatti, etc.), pels barris de la colònia italiana.
Son fill Belisario
Ballerini, de 20 anys, també anarquista, es
dedicà a la mateixa activitat. El
30 de març de 1899 la família Ballerini
abandonà el seu domicili, al número 1
del carrer Lycée, i s'instal·là al
número 25 del Quai des Deux Emmanuel. En un
informe de la Comissaria Central de Niça del 14 de desembre
de 1899 constatava
que els tres integrants de la família es dedicaven
frenèticament a la propaganda
anarquista entre la comunitat italiana de la ciutat i pocs dies
després, el 19
de desembre, el comissari convocà la família
Ballerini i l'amonestà formalment,
amenaçant-los amb l'expulsió del país
si continuaven amb la propaganda anarquista.
Després de l'assassinat del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de l'anarquista
Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, l'Estat francès
decidí l'expulsió de
nombrosos anarquistes italians i el 8 d'agost de 1900 el comissari
especial
adjunt de Niça ordenà la seva detenció
i l'endemà s'escorcollà el seu domicili,
al número 9 del bulevard Riquier, on es va descobrir una
gran quantitat de
periòdics anarquistes, correspondència,
fotografies i papers comprometedors. Sa
companya, Teresa Fabbrini, que es trobava a París
(França) visitant l'Exposició
Universal des de feia uns dies i entrevistant-se amb Amilcare Cipriani,
va ser
detinguda a l'estació del tren en arribar a Niça
el 8 d'agost, juntament amb el
tipògraf anarquista Octavio Pellegrin, membre del grup«Les Libertaires de
Nice», que l'acompanyava en el viatge. Diversos diaris
francesos (L'Aurora,La Lanterne, La Petite
République, etc.) denunciaren les
condicions de l'empresonament de la parella, però les
autoritats continuaren
amb el processament. El 18 d'agost de 1900 es va decretar
l'expulsió dels
Ballerini i van ser posats a la frontera amb Suïssa.
Establerts al cantó de
Ginebra, a resultes de la vaga general d'octubre de 1902
també van ser
expulsats de la Confederació Helvètica. Sembla
que la parella s'havia separat,
perquè Teresa Fabbrini va anar a viure amb Octavio Pellegrin
al cantó de Vaud. Dedicat
a l'edició i a la tipografia, en 1904 Olimpio Ballerini
redactà una nota
biogràfica sobre sa companya per al fullet Dalla
schiavitù alla libertà.
Appunti di una donna, dedicat a Teresa Fabbrini i publicat
per la Cambra
del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia)
després de la mort d'aquesta el 22
de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). A finals de 1904
un grup d'anarquistes
l'acusaren de ser confident de la policia. En 1907 edità a
Florència el fullet Contro
la scuola, de l'anarquista Leda Rafanelli, a la qual havia
ajudat a la
creació de l'editorial «Edizioni
Rafanelli-Polli». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Marius Tournadre (3 de març de 1894)
- Marius Tournadre:
El 26 d'abril de 1861 neix a La Banut
(Marchal, Alvèrnia, Occitània; actualment Champs
e Marchal, Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Jacques Tournadre, conegut com Marius
Tournadre. Sos pares es deien Jacques Tournadre, propietari
conreador, i
Françoise Vaissaire. Després de guanyar-se la
vida com a venedor ambulant
esdevingué ebenista. A principis dels anys vuitanta
participà en la fundació
del grup anarquista «Les Égaux Troyens»,
a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). A
mitjans dels anys, segons informes de la policia, albergava a Troyes
companys
que venien de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on sembla
que havia militat.
Posteriorment s'instal·là a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on
en
1886 redactà i envià a la Prefectura de Policia
els estatuts de la societat«Les Égaux Clermontois», primer grup
anarquista creat a Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). En aquesta època treballava de
reparador de billars. A finals
d'octubre de 1886, segons informes policíacs, vivia a Soire
(Alvèrnia,
Occitània), on formava part del grup d'un grup d'anarquistes
que recorria la
regió agitant els treballadors de la conca minera. El 25
d'octubre de 1886,
després d'una baralla a Saint-Flour (Alvèrnia,
Occitània), va ser denunciat per«ultratges a la gendarmeria», primera d'una llarga
sèrie d'inculpacions. En
1890 participà, amb Lamarre i Rozier, en la
fundació de la Federació de
Joventuts Revolucionàries Socialistes, que es passaren a
l'anarquisme gràcies
la influència d'un grup de partidaris de l'amor lliure, com
ara Eliska Coquues
(Bruguière). El 24 de
setembre de
1893 organitzà, al gimnasi Faure, al carrer Blatin de
Clarmont d'Alvèrnia, una
conferència contradictòria, muntada per la
Unió de Grups Socialistes
Revolucionaris Francesos a benefici de les vagues de la
regió
Nord-Pas-de-Calais, que tractà diferents temes (la vaga
general i els mitjans
pacífics i violents, la qüestió
religiosa i la qüestió social, etc.). A
principis de la dècada dels noranta fou gerent del
periòdic La Lutte i cap
el maig de 1891 va ser
jutjat amb Louis Vivier (Pas d'Erreur)
per «provocació a la
desobediència» i absolt –Vivier va ser
condemnat a tres
mesos de presó. En aquesta època el
periòdic Le Père Peinard
el qualificava de «possibilista». En 1892
publicà a
París el periòdic Le
1er Mai, òrgan
del «Comitè General pel 1 de Maig». El
juny de 1892 la gendarmeria va informar
que s'estava pels albergs de la zona de Soire, on glorificada les
gestes del
seu «mestre» Ravachol. A mitjans d'agost de 1892
passà una temporada a Le Havre
(Alta Normandia, França), albergat per Albert Goubot. Segons
la policia hauria
estat l'autor de la carta «Père Peinard au
compagnon souverain pontífex»,
publicada el 8 d'agost de 1892 en el diari L'Éclair.
En 1893 va ser candidat socialista revolucionari a Thiers
(Alvèrnia, Occitània)
en les eleccions legislatives i el 21 d'agost, durant l'escrutini,
intentà
fer-se amb una urna i esventar les butlletes al crit de«Visca la Revolució!».
En 1893 va ser fotografiat amb Maxime Lisbonne i Achille Le Roy, i els
tres
formaven la triada dels «academicides», ja que
havien col·locat a l'Acadèmia
Francesa una marmita, a l'estil de Ravachol, que contenia les seves
cartes de
visita i les seves candidatures a la institució.
Més tard s'instal·là a
París
(França), on visqué al número 52 del
carrer Ramey del XVIII Districte de París
i, segons ell, vivia fent de periodista. El 10 de febrer de 1894 va ser
absolt
en un procés per difamació del venedor d'articles
de decoració i diputat Wilson,
acusat per l'anarquista de corrupció política. El
3 d'abril de 1894 va ser
detingut, en una de les grans agafades d'anarquistes de
l'època, a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; denunciat per«associació criminal», el 4
d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 24 de
juliol de
1894 va ser detingut a París per haver copejat el 22 de maig
anterior un
diputat socialista a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).
L'estiu de 1894, en
una passada per Épernay (Xampanya-Ardenes,
França), patí un procés verbal per
haver dinat en un restaurant i no haver pagat i per viatjat sense pagar
al
tren. En les eleccions de 1895 va ser novament candidat electoral a
Thiers i,
segons informes policíacs, organitzà«conferències salvatges», escampant el«desordre». En 1896 feia de representant comercial
d'un drogueria pels barris
parisencs de La Villette, Montmartre i Belleville. En 1897 estava
buscat per la
policia i a principis de segle va estar constantment vigilat. Marius
Tournadre
va morir el 12 de setembre de 1901 a l'alberg Maison Besson de Marchal
(Alvèrnia,
Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia,
Occitània), on es trobava de
passada.
***
Régis Meunier
- Régis Meunier:
El 26 d'abril de 1864 neix a La Nantée
(Le Champ-Saint-Père, País del Loira,
França) el militant i propagandista
anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds
Plats.
Sos pares es deien Gustave Meunier, paleta, i
Hortensie-Célestine Thouzeau, modista. Empleat de
comerç
i temptat per la
religió, es va fer
caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del
Loira, França) i després fou
trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França),
però en 1886 hi fugí i esdevingué
passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del
Loira, França). Aquest misser el
va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver
desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia,
dilapidà aquesta suma
viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra,
Marsella, Orà, Alger,
etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per
l'Audiència de La
Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29
d'octubre de 1889 a 18 mesos de
presó per «abús de
confiança». Un cop lliure a finals d'abril de
1891, es
consagrà a la propaganda anarquista. Poc després,
el 2 de juliol de 1891, va
ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del
Loira, França) a un any de
reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al
pillatge»;
en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot
cridant «Visca
l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de
presó suplementari i a
una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A
començaments de febrer de 1893 es traslladà a
Angers (País del Loira) i entrà a
treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels
organitzadors de
la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21
d'abril hi
hagué aldarulls. Després d'un temps fora
d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà
i s'instal·là a Trélazé
(País del Loira, França), on treballà
d'ataconador de
sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses
ocasions a Brest
(Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any
s'instal·là en una
comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella
de Lambézellec, a
prop de Brest, coneguda com «La Maison des
Anarchistes» (La Casa dels
Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin,
André Bizien, Jean Marie Petrequin
i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un
dels principals
oradors de les conferències anarquistes i anticlericals
organitzades pel citat
grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de
Brest organitzaren un
acte públic amb l'abat Naudet, director del
periòdic La Justice Social
de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell
intervingué en aquest acte rebatent les tesis del
mossèn amb arguments religiosos
dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va
inscriure
en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de
1894 el seu domicili del carrer Keranfurust
Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima
de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues
ampolletes que contenien
glicerina, notes de conferències i periòdics i
cançons anarquistes. Processat
pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per
les conferències de Llemotges
i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència d'Angers, per
mor del clima d'histèria antianarquista creat
després de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs
forçats i a 10 anys de
prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa
d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni
(la Guaiana
Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta
colònia penitenciària per un salari
de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40
francs els 500
grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat
a treballs forçats
a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada
la pena el 18 de juny de
1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer
Dreyfus» i a les reivindicacions
de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a
França. En arribar, la
Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus
organitzà una subscripció i vetllades
(tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons,
ball, etc.) per recaptar fons al
seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència
sobre les religioses. Sembla
que visqué a prop de Llemotges (Llemosí,
Occitània), on en 1903 era membre de
la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries
i de la Libre
Pensée. En aquesta època es dedicà a
fer conferències antireligioses,
organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats
Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva
conferència Christianisme et
Liberté, la fin des
religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien,
la porta a moltes
ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera
d'abril
de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a
Brest, on continuà
amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910
participà en la gira de míting
de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons
africans) al
Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social
(CDS) i on també participaren Adrien
Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis
Meunier va morir el 26
de juny de 1936.
***
Armand
Lapie a la seva llibreria de Lausana
- Armand Lapie: El
26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el
llibreter i editor
anarquista Désiré Armand Célestin
Lapie, conegut com Le Père Lapie.
Era fill d'Armand Alcindor Lapie, carrosser de l'estació de
Saint-Erme
i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que
morí
accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de
París (França), quan
l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini, i d'Uranie
Adèle Lefèvre, obrera. Després
de treballar en una
calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos
Aires (Argentina), on
es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i
treballà a les comunitats
agrícoles russes i va fer de llibreter. Es
relacionà força amb les colònies
d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on
conegué sa futura
companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou
a Europa, fou gerent i
col·laborador del periòdic Le
Père
Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on
en 1892
regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que
esdevingué, amb
l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la
colònia anarquista
francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules
Corti, Pétronille
Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al
domicili de Cesare Cova a
Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que
freqüentava el grup «L'Anonimato»,
de Luigi Parmeggiani (Bertoux).
Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres
el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi
Carnot l'assassí), signat per «Un grup
anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen,
que sortí al carrer
el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de
l'anarquista Auguste
Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. A finals
de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser
acusat
per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident
de la
policia i el grup «L'Anonimato» publicà
alguns cartells contra ell. En 1896
vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per
influències de sa companya,
s'instal·là
a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una
llibreria de vell i popular
(«Librairie française Armand Lapie») al
número 5 del carrer de la Louve, per on
passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito
Mussolini, durant
la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li
prestà, a
més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur la violencia. En 1900 participà en la
fundació, amb Paul Peitrequin, de
la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure
de
Lausana, on donava tots els diumenges classes sota
l'organització de «La Libre
Pensée». També formà part
del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana.
Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana,
com ara l'obra de
Victorine Brocher Souvenirs d'une morte
vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur
Théophile Steinlen (1919), o
textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni.
Adoptà la filla d'un
company que havia estat communard,
que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra,
s'arrenglerà amb els
intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el
punt que se li atorgà la
Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de
1917
impartí a Lausana la conferència En
convoyant des rapatriés français, que
publicà en fullet aquell mateix any
amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges
que va fer a
través de Suïssa i de França amb els
combois de presoners repatriats durant el
conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria
passà a mans de Charles Bornand i ell retornà
a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya,
França), s'instal·là a Lió.
Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave
Mirbeau.
Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió
(Arpitània).
***
Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)
- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics –va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso– i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.
***
Notícia
de la detenció de Fernand Larapidie apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 25 de maig de 1922
- Fernand Larapidie:
El 26 d'abril de 1885 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitania) l'escultor
anarquista Fernand Antoine Larapidie. Era fill de l'escultor en fusta
revolucionari
Louis Larapidie, que participà en la Comuna de Narbona de
1871, i de Séraphine
Martone. El 2 de juliol de 1907 es casà al XVIII Districte
de París (França)
amb la modista parisenca Léonie Milot, de qui es va
divorciar el 19 de juliol
de 1923 davant el Tribunal Civil del Sena. En 1907 vivia amb sos pares
al
número 111 del carrer Caulaincourt de París. El
març de 1918 va ser el primer
tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) de
París que s'acabava de refundar.
En aquesta època vivia al número 108 del carrer
Vaugirard del VI Districte de París.
Entre 1919 i 1922 va ser tresorer del Comitè de Defensa dels
Marins del Mar
Negre i, sembla, en aquesta època era membre de la
Federació Anarquista (FA). Entre
1921 i 1927 col·laborà en la revista mensual
parisenca Le Néo-Naturien,
per a la qual va fer algunes dibuixos i portades. El 5 d'octubre de
1921 parlà
en nom del CDS, juntament amb Victor Méric de la
Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) i Salvator de la Unió
Anarquista (UA), en un
gran míting en suport dels anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti celebrat a París. El 23 de maig de 1922 va ser
detingut sota l'acusació
de «provocació de militars a la
deserció i a la desobediència»,
però set dies
després va ser posat en llibertat. Aleshores treballava en
una fàbrica
d'automòbils, havia estat donat de baixa en
l'exèrcit per coixesa i exposava
regularment les seves escultures. En 1922 formava part del
Comitè General per l'Amnistia
i el 31 d'agost d'aquell any parlà, amb altres companys
(Virgile Barel, Jean-Louis
Thuillier, etc.), en un gran míting per l'amnistia celebrat
al teatre Eldorado
de Niça (País Niçard,
Occitània). El 5 de febrer de 1924 es casà al VI
Districte
de París amb la italiana Eva Aminta Maria Taroni, de qui es
va divorciar el 29
de març de 1939 davant el Tribunal Civil del Sena. Entre
1923 i 1925 en
l'edició diària de Le Libertaire.
El gener de 1924 era secretari del Comitè
General per l'Amnistia. En 1924 va fer una gira de
conferències de controvèrsia
sobre la finalitat de l'anarquia pels diversos grups anarquistes i de
les
joventuts llibertàries de París. El 8 de febrer
de 1925 va fer, organitzada per
l'Escola de Propaganda Anarquista, una visita conferència al
museu del Louvre
per explicar l'escultura grega. En 1925 participà en
diversos mítings en suport
de Sacco i Vanzetti. Entre 1927 i 1929 va ser gerent de la terceraèpoca del
parisenc Bulletin du Comité de Défense
Sociale. Més tard s'establí a
Castèlnòu
de Les (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la
pintura i de l'escultura. En
1936 formava part del grup anarquista de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). En
1940 la Prefectura decretà el seu internament administratiu
i l'estiu va acabar
al centre de residència vigilància de Chibron, a
Sinha (Provença, Occitània),
però sembla que va ser posat en llibertat poc
després perquè a mitjans de
febrer de 1941, quan es va tancar aquest centre, ja no hi era. En 1960
encara
vivia. Fernand Larapidie va morir el 21 d'octubre de 1970 al seu
domicili de
Castèlnòu de Les
(Llenguadoc, Occitània).
***
Foto
policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)
- Joseph Renard: El
26 d'abril–la partida de defunció
cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de
gener– de 1885 neix al vilatge de
Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França)
l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Léon Renard,
conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares
es deien François
Renard (Patat) i Marguerite Royet.
En
1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal
d'Iguerande i amb 13
anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona.
Quan tenia 15 anys
deixa el poble natal i marxà cap a París i
Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà
com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A
partir de
1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes
il·legalistes i va fer amistat
amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva
documentació, i Léon Bergeal. També
es lligà amb Octave Garnier (Le
Terrassier), un dels membres de la «Banda
Bonnot» amb qui visqué a París,
Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov).
El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no
es presentà al seu destí per a
fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica,
però va ser detingut. Jutjat
el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser
condemnat a nou
mesos de presó per un delicte d'insubmissió i
tancat a la presó militar
d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29
de desembre de 1909
li redimí de la resta de la pena i fou alliberat.
Després entrà a treballar de
terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les
(Bèlgica), on la policia
d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant
la nit del 30 al 31 de gener de
1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de
l'economat de l'estació
dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver forçat
els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de
saltar a
un tren en marxa cap a París. A l'estació
d'Étampes la policia esperava el
tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar
d'un tret el
brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la
situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Le Petit-Saint-Mars,
entre Étampes i Angerville; Renard va ser detingut arribant
a l'estació
d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu
nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que
les armes que portaven
provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del
carrer Lafayette,
com les pistoles brownings que
havien
trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a
la seu del
periòdic L'Anarchie.
Jutjat el 10 de
novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise,
va ser condemnat a
la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser
guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de
França, França) i
enterrat a la secció dels executats del cementiri dels
Gonards.
Joseph Renard (1885-1913)
***
Giuditta
Zanella i Ilario Margarita
- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).
---
