Anarcoefemèrides del 12 d'abril
Esdeveniments
-
Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona
(Catalunya)
l'anarquista Joaquim Miquel Artal, impressionat pels relats de tortures
sobre
els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis), apunyala Antoni
Maura i Montaner,
president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant«Visca
l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític
mallorquí havia acompanyat el Rei
en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta.
L'agressor, mentre corria
per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després. Identificat,
es va saber que treballava com a servent per a la família de
Juan Nadal de
Vilardaga del carrer Ample, on ja va fer feina sa mare. En el seu poder
es va
trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El
Diluvio i
un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article
de Vicenç Blasco
Ibañez en el qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» --per l'anarquista
italià que va assassinar Cánovas del Castillo.
L'11 de juny de 1904 va ser
jutjat i va declarar no tenir còmplices; fou condemnat a 17
anys de presó que
va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta (Àfrica), on va
morir malalt en
1910. Joaquim Miquel Artal havia nascut cap al 1885 a Barcelona
(Catalunya),
fill d'un barber i educat cristianament al Col·legi
d'Infants Orfes de
Barcelona --va fer d'escolar en un convent de monges de Badalona--, va
treballar de tallista en fusta al taller de l'escultor
barceloní Joan Nadal i
ja de molt jove va freqüentar els cercles anarquistes.
D'aquest intent de
magnicidi es van fer ressò els periòdics
llibertaris de l'època, especialment El
Rebelde de Madrid, on, a més, Artal va publicar
dos articles --«A los
anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va
explicar que havia
comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons,«perquè personificava la més
altra representació del principi d'autoritat». El
8 de setembre de 1904 va
publicar també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla.
Va publicar així mateix col·laboracions en Liberación
de Madrid. En
morir la premsa anarquista (El Libertario, Tierra
y Libertad) va
glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu
llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat va
ser organitzat
per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i
amb la
concomitància d'Anselmo Lorenzo, no té cap
fonament i està basada únicament en
el seu odi antiferrerià.
***
- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).
***
- Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.
***
- Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
- Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).
Augusto
Masetti (1888-1966)
***
- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).
***
- Julio Ayora
Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual
Montoro de Mezquita, Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar,
conegut com Cherol. Fill d'una
família nombrosa de
12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que
els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el
registrà fins el 17
d'abril, data oficial del seu naixement. Començà
a treballar de molt jove als
camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a
París (França), on entrà a treballar
als magatzems La Samaritaine. Després
d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment
llibertari,
especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats
anarquistes, hagué de fugir de França i
retornà a la Península. Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va
ser contractat per
la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i
Madrid i tingué
l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve,
Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries.
Gràcies a aquesta feina acabà
com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En
1931 va
fer un míting a Andorra amb Ramón
Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría
i
constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i
Joaquín Gasión, el grup anarquista«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de
gener de 1932 va ser
detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre
de 1933, passant
22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament
detingut
arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra
i
Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo Libre del
28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb
Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè
de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a
Antonio Barranco Hanglin,
l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la
defensa jurídica dels
presos. El febrer de 1936, després de la victòria
electoral del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili col·laborà
en Espoir i Solidaridad.
Sa companya, Elisa, també militant de la CNT,
morí el
3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992
a Agde
(Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet
Elisa, el seu cos a la
Facultat de Medicina de Montpeller.
***
- Josep Trenc Cases:
El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera,
Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases.
En 1933
començà a fer fe pagès temporer al
barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament
anarquista llegint El
Luchador. Sos
tres germans també militaren en la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega,
participà en
la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de
Llitera
i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja
i negra al campanar de
l'església d'aquesta localitat i fou un dels que
proclamà el comunisme
llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i
s'incorporà a Santolarieta al grup
de milicians voluntaris «Para el carro», que havia
sortit de la caserna dels
Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de
guerra, fins que
va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a
Angüés , Lleida i
Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna
Ortiz, amb la qual va participar
en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i
en diverses accions de guerra
(Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25
Divisió) lluità a Terol i,
més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El
final de la guerra
l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser
detingut i tancat als camps
de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre
d'internament fugí i,
gràcies a l'ajuda de la família
llibertària dels Perelló de Bunyol,
pogué
arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de
1940 que
pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó
de càstig al camp de
concentració d'Argelers per haver creuat
il·legalment la frontera, l'octubre de
1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) en
la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any
que va fer de
cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc,
Occitània), alhora que
feia costat la resistència antinazi. En una
missió, traslladà Félix Carrasquer
a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb
l'Alliberament retornà
a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en
la construcció de centrals
elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que
constituí, juntament
amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de
Maseres, partidari del
sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de
Coordinació. Durant l'estiu
de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de
Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya).
En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava
clandestinament la
frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè
Nacional
de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll
durant la retirada
de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es
relacionà
amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon
Vila (Caracremada).
Després passà a Catalunya juntament amb
Català, que aleshores era enllà del
Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment
llibertari de l'Interior.
S'instal·là amb documentació falsa al
Camp Petit de Terrassa, on va fer
contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En
1948
retornà a França i en aquesta època es
guanyà la vida en la construcció i fent
llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952
s'establí a París,
on treballà la indústria del metall.
Més tard marxà a Perpinyà i
s'instal·là al
poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà
el llibre de
memòries Recuerdos
históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc
Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.
Defuncions
- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la«Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, ambÁngeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
***
- Enrique García
Romero: El 12 d'abril de 1949 és abatut al
Cerro del Cisne (Cómpeta, Màlaga,
Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Enrique
García
Romero, conegut sota diversos pseudònims (Bautista,Correas, Matías
El Ropero). Havia nascut el 1903 a Agrón (Granada,
Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
durant la Guerra Civil fou responsable d'Aprovisionament del
Comitè Local
Revolucionari d'Agrón. Amb el triomf franquista, va ser
detingut i acusat
d'haver participat en l'execució de dretans al cortijo Los Chirivailes i condemnat a una
llarga pena de presó. El
14 de febrer de 1942, però, va ser alliberat. El 9 de gener
de 1948 s'integrà
en l'Agrupació Guerrillera «Roberto»,
encapçalada per José Muñoz Lozano (Roberto). Enrique García
Romero caigué
abatut el 12 d'abril de 1949 al Cerro del Cisne (Cómpeta,
Màlaga, Andalusia,
Espanya) i fou enterrat a Cómpeta. Sos fills Antonio
García Muñoz (Germán)
i José García Muñoz (Ceferino)
també actuaren en la guerrilla
sota el nom dels Hermanos Gendarmen.
***
- Abbie Hoffman: El 12 d'abril de 1989 mor a Solebury Township (Bucks County, Pensilvània, EUA) l'activista social i polític anarquista Abbott Howard Hoffman (Abbie Hoffman). Havia nascut el 30 de novembre de 1936 a Worcester (Massachusetts, EUA) en una família jueva. Després de ser expulsat de l'escola pública, va graduar-se en 1955 a l'Acadèmia Worcester i va ingressar en la Universitat Brandeis, estudiant amb Herbert Marcuse i obtenint el diploma en 1959; finalment va aconseguir un màster de psicologia a Berkeley (Universitat de Califòrnia). En 1960 es va casar amb Sheila Karklin, van tenir dos fills. A començaments dels anys seixanta va participar en el Studen Nonviolent Coordinating Committee (SNCC, Comitè Coordinador Estudiantil No Violent) i va organitzar la «Liberty House», que distribuïa propaganda per fer costat el Moviment pels Drets Civils al sud dels Estats Units. Durant la guerra del Vietnam va realitzar una campanya antibel·licista basada en accions lúdiques i teatrals, com la gran manifestació de 50.000 persones que van intentar, sense èxit, fer levitar el Pentàgon només usant l'energia psíquica. Va aconseguir que molts joves del moviment hippie participessin més activament en la lluita política de l'època. En 1966 es va divorciar i casar de bell nou amb Anita Kushner amb qui va tenir un fill, america Hoffman --el seu nom comença expressament amb lletra minúscula per indicar «patriotisme antijingoista»--, i de la qual es va separar formalment en 1980. El 24 d'agost de 1967 va realitzar una sonada acció anticapitalista a la Borsa de Nova York quan un grup de manifestants va llançar grapades de dòlars --la majoria falsos-- cap on es trobaven els corredors de borsa, que van començar a lluitar frenèticament entre ells per agafar els diners; la Borsa de Nova York després d'aquesta acció va instal·lar vidres a prova de bala a la galeria per evitar protestes d'aquesta mena. A finals de 1967, amb Anita Hoffman, Jerry Rubin, Nancy Kurshan i Paul Krassner, entre d'altres, va fundar el Youth International Party (YIP, Partit Internacional de la Joventut; els membres del qual eren coneguts com yippies, en contraposició als hippies). El 16 d'agost de 1968, durant l'actuació del grup The Who en el Festival de Woodstock, va interrompre el concert per fer un discurs de protesta contra l'empresonament de John Sinclair del White Panther Party. Arran dels disturbis de carrer i dels enfrontaments contra la policia durant la Convenció Nacional Demòcrata a Chicago entre el 26 i el 29 d'agost de 1968, per protestar contra la guerra del Vietnam, va ser detingut i processat per«conspiració» i per«incitació als disturbis» juntament amb set companys --els yippies Jerry Rubin i Juice Box; el cofundador el Black Panther Party Bobby Seale; David Dellinger; Rennie Davis; John Froines; Lee Weiner; i Tom Hayden, futur senador per Califòrnia--, que serien coneguts com els«Chicago Eight» i més tard com els «Chicago Seven», ja que el pantera negra Bobby Seale va ser jutjat a part. El judici va ser un xou i van ser declarats culpables d'incitació a la rebel·lió popular Hoffman, Rubin, Dellinger, Davis i Hayden. En sentir la sentència, Hoffman va suggeria la jutge que tastés l'LSD i es va oferir per posar-li en contacte amb un traficant que coneixia a Florida. Cadascun va ser condemnat a cinc anys de presó i una multa de 5.000 dòlars; totes les condemnes, però, van ser revocades en les apel·lacions i cap en va acabar empresonat. En 1971 va publicar Steal this book (Furta aquest llibre), on dóna consell als lectors sobre com viure sense fer ni brot i al marge de la llei, a més d'una pila de consells pràctics: sobre la marihuana, com fer una ràdio pirata, viure en una comuna, robar a botigues, fer tripijocs amb targes de crèdit, preparar una defensa legal, etc.; el llibreés una crida a la rebel·lió contra l'autoritat en totes les seves formes i com que molts van seguir al peu de la lletra el títol del llibre, poques llibreries gosaven vendre'l. En 1973 va ser detingut per intent de venta i de distribució cocaïna, induït per agents camuflats que el proposar un negoci de drogues i que van omplir la seva oficina de paquets de cocaïna. Posteriorment va fugir quan es trobava lliure sota fiança i va estar fugitiu alguns anys fent servir el nom deBarry Freed. En aquesta època il·legal va coordinar la campanya ecologista «Save the River Organitzation» per salvar el gran riu Sant Llorenç (Kaniatarowanenneh, en mohawk) d'Amèrica del Nord. En 1980 es va lliurar a les autoritats i va rebre un any de condemna. Va convertir-se en elsúltims anys de sa vida en un influent periodista de la premsa radical nord-americana (Ramparts Magazine) i va realitzar gires de conferències arreu dels Estats Units. És autor de nombrosos llibres com ara Fuck the System (1967), Revolution for the Hell of it (1968), Woodstock Nation (1969), The Conspiracy: the Chicago Eight speak out (1969, amb altres), Vote! A record, a dialogue, a manifesto. Miami Beach, 1972 and beyond (1972, amb Jerry Rubin i Ed Sanders), To america with love: letters from the Underground (1976, amb Anita Hoffman), Soon to be a major motion picture (1980), Square dancing in the Ice Age (1982), Steal this urine test (1987), entre d'altres. Abbie Hoffman, que patia trastorn bipolar i angoixat pel diagnòstic de càncer de sa mare, va suïcidar-se el 12 d'abril de 1989 ingerint 150 píndoles de Fenobarbital; la seva nota de suïcidi deia: «És massa tard. No podem guanyar. S'han fet massa poderosos.» Robert Greenwald en 2000 va estrenar la pel·lícula biogràfica Steal this movie! (Furta aquesta pel·lícula).
***
- Franklin Rosemont: El 12 d'abril de 2009 mor a Chicago (Illinois, EUA), a causa d'un aneurisma cardíac, l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Havia nascut el 2 d'octubre de 1943 a Chicago (Illinois, EUA) en una família modesta. Son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc.
Actualització: 12-04-14