Anarcoefemèrides
del 23 d'abril
Esdeveniments
Portada del primer número de Freie Gesellschaft
- Surt Freie
Gesellschaft:
El 23 d'abril de 1892 surt a Zúric (Zúric,
Suïssa) el primer
número del periòdic anarquista en llengua
alemanya Freie Gesellschaft. Organ
der Internationalen Sozialisten (Societat Lliure.Òrgan dels socialistes
internacionals). Va ser editat per Th. Dietschy i els articles sortiren
sense
signar. En sortiren
set números, l'últim
el 4 de juny de 1892. En 1949 en sortí Die Freie
Gesellschaft, també
anarquista.
***
+
Notícia sobre la
suspensió de La
Gioventù Libertaria apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva
del 18 de juliol de 1914
- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).
***
Cartell
de l'acte
- Míting contra la
repressió mundial: El 23 d'abril de 1927 se
celebra a la sala Lion d'Or de Brussel·les
(Bèlgica) un «Gran Míting contra la
Repressió Mundial». L'acte va ser
organitzat pel Grup de Brussel·les de la
Federació Belga del Comitè Internacional
de Defensa Anarquista (CIDA) per denunciar els casos de
repressió que es
donaven arreu del món, especialment els dels militants
anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti als EUA i els dels
espanyols
Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover;
però sense oblidar altres
països (Bulgària, Itàlia,
Polònia, Romania, URSS, etc.). Hi van prendre la
paraula el propagandista anarquista Marcel Camille Dieu (Hem
Day); Séverin
Férandel, pel CIDA; l'anarcosindicalista Émile
Marchand, del Sindicat de la
Construcció, de la Fusta i del Moble de
Brussel·les; i l'anarquista Jean-Baptiste
Schaut (Adamas), que parlà en flamenc.
L'endemà es va repetir el mateix
míting a Lieja (Valònia), on Adamas va ser
substituït per l'anarquista Jean de
Boë (George Demos).
Naixements
Ricardo Mella
- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per«injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills, dels quals nou suraren (Ricardo, Alberto, Alianza, Esperanza, Urania, Raúl, Luz, Jorge i Mario). A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquestaèpoca és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicarLa coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revistaNatura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar capòrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir de febre tifoide el 6 d'agost de 1925 al seu domicili de Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al Cementiri Civil de Pereiró.
***
Notícia
de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de
Troyes Le Petit
Troyen del 3 d'octubre de 1888
- Georges Kasperski: El 23 d'abril de 1863 neix a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per«rebel·lió» i«violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs«La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per«robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó. Georges Kasperski va morir el 31 de desembre de 1928 a Troyes (Xampanya, França).
***
Notícia
sobre Wenceslas Nydrle apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 28 de desembre de 1895
- Wenceslas Nydrle:
El
23 d'abril de 1864 neix a Vrbice (Prachatice, Bohèmia
Meridional, Regne de Bohèmia,
Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia)
l'anarquista Václav Nydrle, més
conegut com Wenceslas Nydrle. Es guanyava la vida
treballant de sabater.
El 26 de novembre de 1893 se li va decretar l'expulsió de
França i es va refugiar
a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de
la policia
ferroviària de fronteres francesa. El maig de 1895 va ser
condemnat a l'Imperi
Austrohongarès a quatre anys de presidi per haver enviat en
1891 des de París
(França) un paquet a Viena que contenia publicacions
anarquistes. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alexandre
Mairet (1934)
- Alexandre
Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz
(Vaud, Suïssa) el
professor, pintor, gravador xilògraf i
il·lustrador llibertari Charles
Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre
Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie
Louise Prélat.
Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La
Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb
pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899
estudià a l'Escola de Belles Arts i
d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de
Barthélemy Bodmer, Léon Gaud,
Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901
guanyà el primer premi
en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i
treballà, fins a 1907,
al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946
participà en
totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer
diverses
estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent
de Lys (Friburg,
Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i
realitzà nombroses
aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya.
Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi,
en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a
ser resposta per
l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la
Beca Lissignol, que
va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van
permetre
viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i
desembre de
1908 romangué a Florència (Toscana,
Itàlia). La primavera de 1909 la passà a
Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest
mateix any obtingué el tercer
premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb
Alexandre Blanchet,
William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En
1910 viatjà a
Itàlia i després a Grècia, i entre
maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de
1911 va ser nomenat membre de la Société des
Peintres, Sculteurs et Architectes
Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos) durant
l'assemblea general d'aquesta institució que se
celebrà a Aarau (Argòvia,
Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer
curs d'història de l'art. En
1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any
següent participà en
l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En
1913 publicà a
Ginebra el fullet À propos de
Ferdinand
Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui
es considerava
alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre
una
exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va
participar en el cercle
antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat
a Ginebra, i en
aquesta època freqüentà l'artista
anarquista Frans Masereel, el sindicalista
revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat,
Lucien
Tronchet i Giovanni Ruga. També
freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos
Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es
casà a
Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler.
En 1916 fou un
dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin,
participant amb textos
sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i
dissenyant-ne la
capçalera. Entre 1918 i 1930
col·laborà com a il·lustrador en el
bimensual de
Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste,
publicació per a la qual realitzà 49 xilografies.
El maig de 1918 participà en
l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler
acabat de
morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art
de l'Escola de
Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a
1946. També en 1919 col·laborà
en La Nouvelle Internationale. En
1921 va fer les il·lustracions per al llibre de
Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc
persécuté, sobre dibuixos
d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà
amb 36 xilografies en el
periòdic comunista L'Avant-Garde.
Fou
un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels
Pintors, Escultors,
Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la
qual assumí el càrrec
de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló
a l'Edifici Electoral de
l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922
nasqué Suzanne,
l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el«Club des Grimpeurs» li comanà
un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat
membre del comitè
central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a
París (França), on pintà el
Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà
l'edició bimensual
d'estampes en fascicles (Le Burin, i
després Les Bois),
empresa, però, que
mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una
exposició d'artistes suïssos
contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia),
guanyà el primer premi en el Concurs
per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i
exposà al Saló de
Tardor de París. En 1927 s'encarregà de
l'exposició d'artistes italians contemporanis
que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà
en la seva inauguració. En 20
de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia
realitzat al Temple de la
Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es
realitzaren. Entre
novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de
Ginebra,
depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de
Ginebra. En 1929 il·lustrà el
llibre de Jean-Théodore Brutsch Le
visage
pensif i va ser nomenat membre del jurat del II
Saló Rhodanien de Ginebra.
Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En
1930
realitzà la nova capçalera de Le
Réveil
Anarchiste i il·lustrà Cimes
del
seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de
l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol
d'aquell any entrà
al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais,
Suïssa), on durant la seva
llarga convalescència pintà paisatges de la zona.
En 1934, malgrat la seva
crisi personal, realitzà una exposició individual
al Musée de l'Athénée de
Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa
de les altes
temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous,
Vaud, Suïssa), on
passà tots els estius següents pintant grans rams
de flors. En 1938, gràcies al
seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la
decoració de l'Edifici
Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat
professor de xilografia de
l'Escola de Belles Arts, en substitució de
Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II
Festa de Maig», celebrada l'any següent,
realitzà la decoració de la façana i
de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la
comissió del Gabinet d'Estampes
de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric,
Suïssa) i l'any següent va fer
xerrades radiofòniques sobre art holandès a
Radio-Genève. En 1942 fou membre
fundador del grup de gravadors «Tailles et
Morsures» (Pierre Aubert, Marc
Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any
i 1945
fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va
ser nomenat membre
de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i
d'Història de Ginebra i l'estiu
d'aquell any animà l'exposició«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII
siècle» que se celebrà al Museu Rath de
Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire
de l'art per als seus alumnes
de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada
a Aeschi (Berna,
Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any
següent en va ser operat
satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les
seves últimes obres a La
Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i
dibuixos seus en
diferents publicacions, com ara L'Art
Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le
Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La
Suisse, Les Tablettes,La Tribune d'Orient, etc. Alexandre
Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). L'octubre
d'aquell any un número de Le Carmel
li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En
1983 els realitzadors
Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la
Télévision Suisse
Romande Le drapeau noir d'Alexandre
Mairet, on es palesa la importància
política de la seva obra, i entre el 13
d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una
exposició antològica a la
Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).
***
Foto
policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de
març de 1914)
- Antoni Cardús Canals:
El 23 d'abril –algunes fonts policíaques citen
erròniament el 28 d'abril– de 1892 neix a Sant
Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya)
l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni
Cardús Grau, comerciant, i Àngela
Canals Mas. Cambrer de professió, emigrà a
França. L'1 de gener de 1912 va ser
condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de
presó per«transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma
prohibida i violències a
agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar
l'expulsió del país,
mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de
1912 va ser
condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos
de reclusió per«robatori i infracció del decret
d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament
condemnat a tres mesos de presó per«infracció del decret
d'expulsió». El 12 de
març de 1914 va ser detingut a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) en possessió
d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos
periòdics revolucionaris
i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser
condemnat a sis mesos de
presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com
a «anarquista aïllat
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Umberto
Norantonio
- Umberto Norantonio:
El 23 d'abril de 1894 neix a
Itàlia l'anarquista Umberto Norantonio,
també conegut com Humbert
Norantonio. Era fill d'Antonio
Norantonio i d'Arcangela Morsillo. En els anys vint ja estava
instal·lat als
Estats Units, on milità en el moviment anarquista
italià de Providence (Rhode
Island, EUA). Ciclista destacat, regentà un taller de
bicicletes a Providence.
El 10 de gener de 1925 es casà a Providence amb Assunte
Venditti (Susie
Norantonio), amb qui tingué dos infants, Ideal i
Aurora. Umberto Norantonio
va morir el 5 de febrer de 1952 a Miami (Miami-Dave, Florida, EUA) on
residia.
Umberto Norantonio (1894-1952)
***
Necrològica
de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juliol de 1972
- Bartomeu Morros Miralles:El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.
***
Manuel
Pallarès Figueres
- Manuel Pallarès
Figueres: El 23 d'abril de 1896 neix a l'Ametlla
del Mar (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Pallarès Figueres. Sos pares es
deien Manuel
Pallarès Samana, llaurador, i Rosa Figueres
Moseguí.
Xofer de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès,
Catalunya). Quan del cop militar feixista, va ser capturat pels
feixistes,
jutjat en consell
de guerra el maig de
1939 i condemnat a mort. Manuel Pallarès Figueres va ser
afusellat el 30 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Deixà
dos filles, Josefina i Montserrat Pallarès Pros.
***
Pere
Mateu Cusidó (1923)
- Pere Mateu
Cusidó: El 23 d'abril–oficialment el 25 d'abril– de 1897 nex a Valls
(Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Antoni Josep Mateu i
Cusidó –el certificat de naixement cita el primer
llinatge Matehu.
Fill d'una família obrera, sos pares es deien Pere Mateu
Salas,
teixidor, i Carme Cusidó Baró,
modista. Quan era molt jove, s'instal·là a
Barcelona amb sa família buscant
feina. Mecànic de professió, treballà
com a ferrer de tall en la indústria
metal·lúrgica. Cap al 1918
començà a llegir autors anarquistes i
s'afilià al
Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i entrà a
formar part dels grups d'acció i de defensa confederals
contra els atacs de la
patronal i del Sindicat Lliure. També formà part
dels grups de seguretat que
protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la
patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon
Casanelles Lluch, en
diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde,
fill de
l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre
de 1919); contra el
sicari de la banda del baró de Köening Vicente
Segura Sanvicens (4 de juny de 1920);
i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra,
responsable de la mort
d'una trentena de sindicalistes víctimes de la«llei de fugues» (4 d'agost de
1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau
Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics
confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato
Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim
responsable de la
repressió antisindical dirigida pel governador civil de
Barcelona Severiano
Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital
catalana. Detingut
el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el
2 i el 9 d'octubre
de 1923 amb Lluís Nicolau –Ramon Casanellas havia
fugit a
Moscou (URSS)– i ambdós
van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran
campanya de suport que
van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de
Rivera i les penes
van ser commutades per cadena perpètua. Penà a
diferents presons (Figueres, Cartagena,
Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de
manera autodidacta.
En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis,
rebutjà tota ajuda que no
sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en
1931 va ser
amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola–el
president de la
Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en
un acte públic el saludà amb
l'expressió «Fill meu!». A Barcelona
milità als ateneus llibertaris,
especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934
participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer
Lepant de
Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts
d'Aragó amb la Columna Durruti i
posteriorment participà en el procés
col·lectivitzador del sector
metal·lúrgic.
Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut
acusat de custodiar un
arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la
rebel·lió», però,
després de
ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica
Montseny, i alliberat
el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista
ja era
un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al
camp de concentració
d'Argelers, va fer costat la resistència contra
l'ocupació nazi, especialment
el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària
(GAR). A partir d'octubre de 1940,
des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups
d'acció i de
resistència de Barcelona. En 1945 assistí al
Congrés Regional de Tolosa. Ocupà
càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de l'Exili.
En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè
Nacional de CNT-MLE
i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat
Intercontinental. Com a
secretari de Coordinació, assistí a nombroses
reunions de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli
confederal de Tarn. En aquests
anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el
dictador
Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat
Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut,
torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de
Lió» –processament de militants
llibertaris acusats de l'assalt d'un
furgó postal per
recaptar diners per a la
lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el
judici
gràcies a la intervenció de diversos
intel·lectuals francesos que al·legaren
els seus serveis en la resistència contra els nazis,
però va ser obligat a
residir a Lió i a Grenoble, on milità activament
en la CNT. En 1959 va ser
novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de
desprestigi contra la
CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas
d'Albigés (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de mecànic
fins
passat els setanta anys i militant en la Federació de
Còrdas fins el seu final.
Pere Mateu Cusidó va morir el 15 de novembre–algunes
fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1980
a
l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez,
morí
el 3 de
març de 1984 a Cauçada
(Llenguadoc, Occitània).
Pere Mateu Cusidó (1897-1980)
***
Aquileo
Fernández Seco
- Aquileo Fernández Seco: El 23 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Era fill de Víctor Fernández Seco, llaurador, i de Petra Seco García. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra«La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.
***
Necrològica
d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el
periòdic Solidaridad
Obrera del 24 de maig de 1956
-
Andreu Rosera
Peiró: El 23
d'abril de 1899 neix a
Puigverd de Lleida (Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Andreu Rosera Peiró. Sos pares es deien
Andreu Rosera i
Francisca Peiró. Llaurador de professió, abans de
la Guerra Civil ja militava
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de
l'aixecament feixista
de juliol de 1936, formà part del Comitè
Revolucionari, ocupà l'alcaldia del
seu poble natal i fou un dels fundadors de la Col·lectivitat
Agrària local. En
9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França amb
sa companya, Maria Capell Piñol, i ses dues filles, Maria
Josepa Rosera Capell
i Renata Rosera Capell. A la frontera va ser separat de sa
família; ell acabà
en un camp de concentració i elles en un centre de refugiats
de Salias
(Gascunya, Aquitània, Occitània). Posteriorment
es pogué reunir amb sa família a
Villiers-le-Morhier (Centre, França), on passà a
treballar de pagès, amb altres
companys catalans, en una granja. El 15 d'octubre de 1940
demanà a l'ambaixada
mexicana des de Villiers-le-Morhier poder emigrar amb sa
família a Mèxic, però aquesta
sol·licitud va ser rebutjada. Posteriorment
treballà a Chartres (Centre,
França) i participà en la
reorganització de la CNT. En acabar la II Guerra
Mundial milità a Dijon (Borgonya, França), on va
ser nomenat tresorer de la
Federació Local de la CNT. En 1954 emigrà amb sa
família a Brasil. Instal·lat a
São Paulo (São Paulo, Brasil), formà
part de la Federació Local de la CNT i en va
ser nomenat tresorer. Andreu Rosera Peiró va morir
sobtadament d'un atac de cor
el 21 d'abril de 1956 al seu domicili de São Paulo
(São Paulo, Brasil).
***
Manuel
Martín de la Haza
- Manuel Martín de la Haza: El 23 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.
---
