Anarcoefemèrides del 22 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897
- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta senseèxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàliaquan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.
***
Cartell
de la conferència-debat
- Conferència«Actualitat de l'anarquisme»: El 22
d'abril de 1959 se celebra al Palais de la
Mutualité de París (França) la
conferència-debat «Actualité de
l'anarchisme»
(Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació
Anarquista (FA) de
la regió parisenca, hi van intervenir Daniel
Guérin, Charles-Auguste Bontemps,
Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice
Laisant (Hemel).
Naixements
Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)
- Domenico Gallea:
El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el
jornaler anarquista
Domenico Gallea, també citat en la seva
transcripció francesa com Dominique
Galléa. Sos pares es deien
Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a
França i per les seves
activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se
li va decretar l'expulsió del
país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enrique Messonier Álvarez
- Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba).
***
Hinke Bergegren
- Hinke Bergegren:
El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el
socialista, periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i
Carolina Hillberg,
i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis
primaris i entre
1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria
estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna
Cajsa Gustafsdotter. En
1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges
Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors
Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de
1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm.
Destacat representant de la tendència
revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891
edità i dirigí els nou números
de la revista anarquista Under Röd
Flagg
(Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació
sueca que presentà de
manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que
polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga
general. En
1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves
Socialistes), on es
reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892
passà a denominar-se Sveriges
Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la
Joventut Socialista de
Suècia). A partir de 1898 col·laborà
en el periòdic anarquista editat a EstocolmBrand (Torxa). A causa dels seus
punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts
altres
companys de la tendència socialista llibertària,
després d'una dura polèmica
amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà
especialment com a propagandista de
l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva
conferència Kärlek utan
barn (Amor sense infants) va
ser processat i condemnat a una curta pena de presó en
virtut d'una llei que
recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava
il·legal la defensa dels
sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a
denominar-se Lex Hinke, en el seu«honor» –aquesta llei fou derogada en
1938, dos
anys després de la seva mort. En
1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit
Comunista Suec), amb
l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest
mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés
de la Internacional Comunista
com a representant de Suècia, juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan
en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP,
Partit Socialista), oposat a la línia
prosoviètica. A més de textos de caire
polític, com a escriptor és autor de
novel·les, contes i obres de teatre. Entre
els seus llibres destaquen Jakten efter
själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter (1909), Fri
kärlek. Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner
(1910), Ljusets fiender. Föredrag
(1910), Ungsocialismen. Historik.
På
uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad
(1917),
entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a
Estocolm
(Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen (Cementiri
del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà
la biografia Små mord, fri
kärlek. En biografi om Hinke
Bergegren.
Hinke
Bergegren
(1861-1936)
***
Edmond
Duchemin
-
Edmond Duchemin:
El 22 d'abril
de 1867 neix a Châteauroux (Centre, França) el metge
anarquista Edmond Michel Lucien Duchemin, que va fer servir el
pseudònim Michel Petit.
Sos pares,
rendistes, es deien Arthur
François Guillaume Duchemin, militar, recaptador de
contribucions indirectes i
cavaller de l'Ordre Imperial de la Legió d'Honor, i Bertha
Maria de Jesus
Harouard, de pare francès i mare mexicana, casats durant les
guerres del II
Imperi francès. Passà la seva infantesa entre
Châteauroux i Laval (País del
Loira, França). Estudià medicina a
París (França) i passà temporades a
Dinan
(Bro Sant-Maloù, Bretanya), on residia sa
família. En 1894 llegí la seva tesi«Contribution à l'étude de la
rétention d'urine au cours de la blennorrhagie».
Un
cop titulat en medicina, exercí d'antuvi a París,
a la seva consulta al número
46 del bulevard de Haussmann, i després a Bièvres
(Illa de França, França). El
novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus»,
signà un manifest en defensa del
coronel Marie-Georges Picquart publicat en diversos diaris parisencs.
El 27
d'abril de 1901 es casà al VI Districte de París
amb Marie Anne Philomène Le
Luez. En aquesta època vivia al número 3 del
carrer Grands Augustins. En 1904
s'instal·là a
l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i
després a Maël-Carhaix
(Cornualla, Bretanya). En 1904 també
començà a col·laborar en el setmanari
anarquista de Jean Grave Les Temps
Nouveaux, del qual era lector des de feia anys. Sembla que va
ser Jean
Grave que va demanar la seva col·laboració per a
una secció sobre higiene
laboral. Entrà en la redacció com a especialista
en medicina, però la seva
col·laboració no es va limitar a aquesta
disciplina i durant set anys signà més
de cent articles, la major part sota el pseudònim Michel Petit. En 1905
col·laborà en L'Almanach
de la Révolution pour 1906. Atret per la pedagogia
llibertària, mantingué contactes amb Francesc
Ferrer i Guàrdia i col·laborà amb
l'editorial de l'Escola Moderna de Barcelona (Catalunya) amb textos que
signà
sota pseudònims. En 1909, com a membre del Comitè
de Defensa de les Víctimes de
la Repressió Espanyola, participà activament en
les protestes que es
desencadenares contra el processament de Francesc Ferrer i
Guàrdia i quedà molt
afectat quan un tal Michel Petit va ser detingut a París per
participar en
aquestes protestes, demanant a Jean Grave que s'informés
sobre aquest Augustin-Michel
Petit amb la intenció d'ajudar-lo. Va fer molta publicitat
de Les Temps Nouveaux entre els
seus
amics
(metges, professors, mestres, etc.). També
mantingué estretes relacions amb el
periòdic anarquista LeRéveil de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En
1909 publicà el fullet higienista Les
habitations qui tuent!. Cap el 1910 caigué malalt
i hagué de minvar les
seves col·laboracions en el periòdic, encara que
va escriure articles sobre la
Revolució mexicana. En 1911 publicà el fullet
d'higienisme Le nourisson i aquest
any també col·laborà amb la revista La Grande Revue en una
investigació
sobre la influència de la caserna sobre la joventut amb un
informe molt crític.
Edmond Duchemin va morir el 2 de maig de 1913 a
l'île-de-Bréhat (Goueloù,
Bretanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri
antic de l'illa.
Deixà inèdita una autobiografia sota el
títol Un bourgeois déchu.
Pòstumament, en 1932, es va publicar el seu llibret
de narracions infantils La petit chemin,
amb il·lustracions d'Aristide Delannoy.
Fitxa policíaca de Luigi Luccheni
- Luigi Luccheni: El
22 d'abril de 1873 neix a l'Hospital de Saint-Antoine
(Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de
París (França) l'anarquista,
defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni
(Louis Luccheni o Lucheni). Sa mare,
Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia
(Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant –transcrit
erròniament
el llinatge Luccheni en comptes
de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits
de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni
perquè la
víctima era una dona.
Luigi Luccheni (1873-1910)
***
Notícia
d'una de les detencions de Claude Buatois apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 19 de gener de 1906
- Claude Buatois: El
22 d'abril de 1874 neix a Sens
(Borgonya, França; actualment Sens-sur-Seille, Borgonya,
França) el
contrabandista anarquista Claude Marie Prosper Buatois. Era fill de
Victor
Buatois, domèstic, i de Jeanne Gautheron. D'antuvi es
guanyà la vida treballant
de vidrier. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 37 Regiment
d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 22 de
setembre
de 1896, passant a la reserva l'1 de novembre de 1898. En 1896 va ser
inscrit
en el III Inventari d'Anarquistes del departament de Finisterre i va
ser
qualificat per la policia com «anarquista militant»
i que vivia del contraban
d'alcohol. En aquesta època un escorcoll del Servei de
Contribucions Indirectes
trobà periòdics llibertaris al seu domicili. El
14 d'abril de 1899 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França) a
sis mesos de presó i multa per«rebel·lió, violències,
agressió i ultratges a
agents». A finals de maig i principis de juny de 1900 va ser
interceptat a Le
Havre (Alta Normandia, França), però, sense
feina, marxà cap a París (França),
on sembla que visqué en una habitació moblada
llogada al carrer Duret. El 4 de
juny de 1903 va ser detingut, juntament amb son germà
Prosper Buatois i Antoine
Guérin, sota un manament de l'Administració de
Contribucions Indirectes i el 19
de juny de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Chalon-sur-Saône
a sis dies de presó per«rebel·lió als agents».
Sembla que es el mateix Buatois
que el 14 de març de 1905 va fer la introducció
d'una conferència de Sébastien
Faure celebrada a Chalon-sur-Saône. Durant la nit del 8 al 9
de juliol de 1905
va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois,
Antoine Guérin i
Valentin Laroze, a Saint Cosme-le-Haut de Chalon-sur-Saône i
el 20 d'octubre de
1905 van ser condemnats a multa pel Tribunal de
Chalon-sur-Saône per «contraban
d'alcohol». El 17 d'abril de 1906 va ser detingut a Givry
(Borgonya, França)
per agents de l'Administració de Contribucions Indirectes
quan portava tres
recipients en un sac que contenien 22 litres d'aiguardent. El 4 de
novembre de
1909 va ser condemnat a cinc anys de presó, amb llibertat
provisional, però el
Tribunal de Cassació anul·là la pena
per un defecte de forma. A principis de
1912 va ser condemnat pel Tribunal de Dijon (Borgonya,
França) a dos anys de
presó per encobriment d'uns robatoris comesos el novembre de
1908 a Châtenoy-en-Brese
(Borgonya, França). El 29 de novembre de 1912 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Chalon-sur-Saône a vuit dies de
presó per «ultratges per escrit
a magistrat». En aquesta època treballava de
cafeter. Quan esclatà la Gran
Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 22 de setembre de
1914 va
ser condemnat pel Consell de Guerra Permanent de la VIII
Regió Militar a dos
anys de presó per «ultratge i
rebel·lió a mà armada contra agents de
l'autoritat». El 22 de gener de 1916 passà al VIII
Grup Especial de l'Exèrcit i
el 29 de maig de 1916 passà al 64 Regiment Territorial
d'Infanteria i el 15 de
juny de 1916 al 64 Regiment Territorial d'Infanteria. El 18 de juliol
de 1916 va
ser destinat a la fàbrica Henri Carpentier de
París. En
1916 vivia al número 80 del bulevard de Picpus.
L'1 de juliol de 1917 fou destinat al IV Regiment d'Infanteria dels
Zuaus. El 9
de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on
visqué al número 65 del carrer Grande de la
Guillotière. El 3 de febrer de 1942
es casà a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània)
amb Marie Clarice David. Claude
Buatois va morir el 12 de desembre de 1962 a l'Hôtel-Dieu de
Thonon-les-Bains (Savoia,
Arpitània).
***
Notícia
sobre Jules Dupoux apareguda en el diari parisenc La Liberté
del 7 d'agost de 1912
- Jules Dupoux: El
22 d'abril de 1888 neix a Dole
(Borgonya, França) l'anarquista individualista Jules Joseph
Dupoux. Sos pares es
deien Jean Marie Dupoux, paleta, i Clémence Sophie
Eugénie Vigreux, bugadera.
Es guanyava la vida treballant d'ajustador en una foneria. En 1909
vivia al
número 7 del carrer Pasteur de Dole. En aquestaèpoca col·laborava en L'Anarchie.
En 1909, durant la vaga de
les Postes, Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons), va
ser acusat per la policia d'haver participat en el sabotatge a la
línia fèrria el
15 de maig de 1909 a Dole. El 3 d'agost de 1909 el Tribunal
Correccional de
Dole el condemnà en rebel·lia a un any de
presó per «atemptat terrorista».
També
en 1909 organitzà una conferència de Gustave
Hervé a Dole. L'agost de 1912
purgava una pena per insubmissió de vuit mesos de
reclusió a la presó militar de
La Cherche-Midi de París (França). Un cop lliure,
va ser destinat al 62
Regiment d'Artilleria, establert a Bruyères (Lorena,
França). El 28 d'abril de
1925 es casà a Besançon (Franc Comtat,
Arpitània) amb Fernande Renée Madeleine
Courtot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)
- Urbano Andreoli:
El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli
[sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es
deien Ricardo
Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i
estava casat
amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i
s'establí a Grassa (Provença,
Occitània), on visqué al número 8 del
carrer Dominique Comte. Durant els anys
trenta freqüentà el grup de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL),
on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana,
Roland
Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita
Girolimetti, André
Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic
Papazian, etc.). El gener
de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot
Ange
Andreoli, expulsat de França per«robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà
la
naturalització francesa. La policia el va vigilar
especialment en 1937 i,
encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda
segons el
comissari especial de Canes (Provença,
Occitània). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)
- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neixa Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
Gelindo
Zanasi
- Gelindo Zanasi: El
22 d'abril de 1892 neix a
Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Gelindo
Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta.
Va
començar a militar en el moviment llibertari quan encara era
adolescent. En
1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda
antimilitarista. Es
guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i
1923, com a membre
dels «Arditi del Popolo», participà
activament en les lluites contra la pujada
dels feixisme i per això va ser detingut en diferents
ocasions. L'octubre de
1923, fugint de la repressió, s'exilià a
França. Després de l'assassinat de
Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar
part de la Centúria«Camicie Rosse» (Camises Roges) a París,
que agrupava militants antifeixistes
italians disposats a actuar si hagués un canvi en la
situació italiana. En
1926, amb altres militants italians, participà en
l'expedició militar de
Francesc Macià Llussà per proclamar la
República Catalana, coneguda com els«Fets de Prats de Molló».
Després del fracàs de la invasió, va
ser detingut a
França i expulsat. Marxà cap a
Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element
perillós», relacionant-se amb anarquistes
refugiats en aquell país (Gigi
Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932
retronà a França i
s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva
activitat antifeixista,
va ser inclòs en la llista de«terroristes» establerta pel Ministeri de
l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
passà a Catalunya i
el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front
d'Aragó s'encarregà d'una
metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette
Mercier).
El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre
fou repatriat a
França. Poc després retornà a la
Península, on cap el gener de 1938 va ser
nomenat capità. Amb el triomf franquista passà
França i el juny de 1939
figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la
declaració
de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser
extradit a Itàlia. Jutjat
per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser
condemnat a
quatre anys de deportació a Ventotene. Poc
després va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di Anghiari (Toscana,
Itàlia), del qual va ser
alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra
milità en la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Bolonya. Després del II Congrés de la USI
celebrat entre el 6 i el 7 de gener
de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb
Generoso Procaccini,
secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a
Bolonya. En aquesta època
col·laborà assíduament en el
periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i
el 2
de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés
Nacional de la USI celebrat a
Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
de la condemna d'Alfred Pinçon apareguda en el diari
parisenc La
République Française del 2 de
setembre de 1913
- Alfred Pinçon: El 22 d'abril de 1895 neix a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) l'anarquista, sindicalist i antimilitarista Constant Alfred Pinçon. ra fill de Constant Alphonse Pinçon, fuster de la construcció, i de Françoise Hortense Roussel. El gener de 1908 treballava d'empleat a les oficines de les fàbriques de materials metàl·lics Nozal a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), on restà fins el 15 d'octubre de 1909. Va ser sorprès en diferents ocasions dormint durant la feina i explicà que estava cansat, ja que passava gran part de la nit en reunions. Entre l'11 de gener de 1910 i el 31 de gener de 1911 treballà amb el fabricant de màquines agrícoles Albaret, al número 7 bis del carrer Louvre de París, i va ser acomiadat per negar-se a vestir-se amb una lliurea i abans de partir destrossà diversos objectes. L'1 de maig de 1911 va ser detingut a la plaça de la République de París després de cridat«Assassins» uns guàrdies municipals que reprimien uns manifestants que sortien de la Borsa del Treball. El 22 de maig de 1911 va ser condemnat a 50 francs de multa per «ultratge». Entre el 31 de maig i el 26 d'agost de 1911 treballà a l'empresa de màquines d'escriure Remington, al número 8 del bulevard Capucines. En 1911 vivia amb sos pares al número 25 del carrer Procession de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre el 2 de gener i el 2 de maig de 1912 va fer feina amb el fabricant de guants Georges Hautsgen, al 44 de l'avinguda Michelet de Saint-Ouen. Entre el 20 de maig de 1912 i el 15 de maig de 1913 treballà a la fàbrica de traucadors Union Ouvrière, al 36 del carrer Sambre-et-Meuse de París. En questa època militava en la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen, era assidu lector de La Bataille Syndicaliste i es dedicava a aferrat adhesius antimilitaristes al seu barri contra la«Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre el 21 de juliol i el 15 de setembre de 1913 treballà d'empleat a la Companyia General de l'Òmnibus i entre el 15 de setembre i el 13 d'octubre amb l'empresari F. Balet, al número 31 del carrer Rosiers de Saint-Ouen. Posteriorment restà desocupat. El 19 d'agost de 1913 va ser detingut quan aferrava cartells antimilitaristes amb altres companys (Robert Compoint, Louis Pouleau i Maurice Pfister), però no va ser denunciat. El 30 d'agost de 1913 va ser detingut quan es preparava para participar en una«retreta roja» organitzada per les Joventuts Sindicalistes destinada a sabotejar una retreta militar; portava un bastó amb la punta de ferro i una llibreta on apuntava les ressenyes dels mítings antimilitaristes; per aquests fets, l'1 de setembre de 1913 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena per«possessió d'arma prohibida» i condemnat a 25 francs de multa. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 89 Regiment d'Infanteria. El 16 de gener de 1917 va ser declarat desertor i el 2 d'abril d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la X Divisió d'Infanteria i condemnat a un any de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'interior en temps de guerra» i«falsificació de permís». El 16 d'abril de 1917 va ser ferit de bala al Bois des Buttes, durant la «Batalla de l'Aisne», i el 17 d'octubre de 1918 va ser ferit a Seboncourt (Picardia, França). Destinat al I Regiment de Zuaus, va ser enviat el 27 de gener de 1919 com a muntador als tallers de la Companyia Ferroviària del Nord a La Plaine Saint-Denis. El 3 d'octubre de 1919 va ser reenviat al seu destacament militar per «mals serveis». El 8 d'abril de 1920 va ser desmobilitzat. El juliol de 1921 vivia amb sa companya Marion Rosa, amb qui tenia dos infants, al carrer Clément-Lécuyer de Stains (Illa de França, França). El gener de 1925 era membre de la comissió del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció). El juny de 1926 va ser un dels animadors del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies, el secretari del qual fou A. Coquin. Acabà treballant en una fàbrica de ciment i el febrer de 1926 formà part del buró del Sindicat d'Obrers del Ciment de la Regió Parisenca, del qual, l'agost d'aquell any, va ser nomenat delegat de Propaganda. El gener de 1927 va ser designat secretari adjunt no retribuït en l'assemblea general del SUB de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'abril de 1927 va fer les permanències dominicals del SUB a la Borsa del Treball. L'abril de 1928 va ser nomenat secretari del SUB i el maig de 1930 del Sindicat Confederal dels Obrers del Ciment del Sena, que s'havia integrat en la Confederació General del Treball (CGT). El 10 de maig de 1931 participà, amb Julien Le Pen, en un míting intercorporatiu de la CGT, a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball. En 1932 col·laborava regularment en la secció «Mouvement syndical» del periòdic Le Libertaire. El 29 de gener de 1933 prengué la paraula en un míting organitzat pel Comitè Regional de Treballadors de la Construcció i dels Treballs Públics de la Regió Parisenca celebrat a la Borsa del Treball, on afirmà que, després d'aconseguir la setmana de 40 hores, calia reivindicar la setmana de 30 hores. Mantingué una estreta amistat amb Lucien Charbonneau, tresorer del Comitè de«L'Entr'aide». En 1937 fou membre dels grups anarquistes de fàbrica de la Unió Anarquista (UA), engegats per Félix Guyard i Nicolas Lazarévitch. Aleshores vivia al número 53 del carrer Poissonniers de Paris. El 30 d'octubre de 1937 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament del Sena. El novembre de 1938 participà en una col·lecta en suport de Benoît Broutchoux. El 15 d'abril de 1939 vivia al número 34 del carrer Ordener del XVIII, que va ser el seu domicili definitiu. El novembre de 1939 era secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT. Entre el 21 de març i el 28 d'agost de 1940 va ser mobilitzat i enviat al polvorí de Salbris (Centre, França). En 1941, en un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el seu nom i adreça va ser interceptat en un llistat de subscriptors del periòdic de l'organització. El 6 de març de 1943 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. Després de la II Guerra Mundial va ser reelegit secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT, càrrec que ocupà fins el 1953. El desembre de 1944, el maig de 1948 i l'abril de 1949 envià diners per al periòdic CQFD,òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP). En 1950 encara figurava en el llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats. Alfred Pinçon va morir el 3 d'octubre de 1957 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser enterrat el 14 d'octubre al cementiri de Thiais (Illa de França, França).
***
Necrològica
d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958
- Antonio Casado Meler:
El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora
Meler. Emigrà buscant
feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment
anarquista i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. El
novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de
Bera (Navarra) i de l'intent
d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals
s'hagué
d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933
participà en l'aixecament anarquista
d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936
l'agafà al seu
poble i participà en la resistència. Durant la
guerra lluità en el Grup de Tren
Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Visqué a Sench Avit de Ribièra
(Aquitània,
Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt
durant molt de temps, Antonio
Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de
Perigús (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Manuel
Aranda Martí
- Manuel Aranda
Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon
llinatge també citat erròniament Marfil.
Sos pares es deien Manuel Aranda i Manuela Martí. Llaurador
de
professió, estava
casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues
filles, Josefina i Sebastiana. Fou
assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en
la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933 a la
seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la
presó de Val-de-roures
fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de
1936 fou
membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost
d'aquell any, i presidí
la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre
gener i agost de 1937 presidí
el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de
Justícia. Quan
l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb
sa família a Barcelona
(Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat
d'Indústries
Metal·lúrgiques del barri barceloní
del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb altres habitants de
Massalió i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 27 d'octubre de
1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats
polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000
pessetes de multa i a 10 anys
d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Vierzon de la CNT. El seuúltim
domicili va ser a Foëcy (Centre, França). Manuel
Aranda
Martí va morir el 27 de
març de 1977 a l'Hospital de Vierzon (Centre,
França).
Manuel Aranda Martí (1900-1977)
---
