Anarcoefemèrides
del 21 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de Germinal!
-
Surt Germinal!:
El 21 d'abril de 1919 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil) el primer número del
setmanari anarquista bilingüe italià i
portuguès Germinal! Periodico
settimanale libertario. Els articles es publicaren sense
signar o amb pseudònims.
En sortiren, com a mínim, 25 números.
***
Capçalera del primer número de Voluntad
-
Surt Voluntad: El 21 d'abril de
1922 surt a
Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del
setmanari anarquista Voluntad. La libertad
por la cultura.
Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera
editada més o menys el mateix
grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter
cultural, pedagògic i
filosòfic, en la línia de La
Revista Blanca,
va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les
temàtiques que abordà van ser
diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i
deixà entreveure
l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i
anarquistes «purs», com els membres
del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi
Fabbri i
Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En
la seva biblioteca
publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe
Alaiz de Pablo. En va treure 19
números, l'últim el 6 d'octubre de 1922.
***
Cartell de l'acte
-
Míting d'Adurza:
El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer
d'Adurza de
Vitòria (Àlaba, País Basc) el
míting de presentació oficial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura
franquista. Hi van prendre
la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo
Rodríguez (Pepe del Valle),
de la CNT de San
Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia,
País Basc), i Manuel
Gutiérrez García, secretari de la CNT de
Vitòria, que presentaren les ponències«Historia de la CNT», «Perspectivas
históricas» i «Presente y
futuro». Hi
assistiren unes 150 persones, entre elles històrics
combatents anarquistes de
la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez
García, Macario Illera Tejeda,
etc.). L'acte comptà amb la presència d'un
delegat governamental imposat per a
controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment
intentà suspendre'l.
Naixements
Anselmo Lorenzo
- Anselmo Lorenzo Asperilla:El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Sos pares es deien Enrique Lorenzo i Mariana Asperilla. Fill d'una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del«Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al«Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Librede Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya Francisca Concha Gordo i les seves tres filles (Marina, Mariana i Flora). En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització«Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant elsúltims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir de bronquitis crònica el 30 de novembre a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).
***
Notícia
sobre el debat d'Ulysse Alméras aparegut en el diari
ginebrí La
Tribune de Genève del 24 d'abril de 1887
-
Ulysse Alméras: El
21 d'abril de 1851 neix a Aubais (Llenguadoc, Occitània)
l'internacionalista, anarquista
i cooperativista Ulysse Alméras. Era fill de Jean
Alméras, baster, i de Pascale
Chazot. Es guanyà la vida treballant d'escultor a Nimes
(Llenguadoc,
Occitània). Cap el 1871, sembla que fugint del servei
militar, passà a Suïssa.
El 19 d'abril de 1871 s'adherí a la Secció de
Propaganda i d'Acció Socialista
Revolucionària, adherida a la Federació del Jura
de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 15 de
febrer de 1873
va ser declarat insubmís per les autoritats franceses. En
1884 es casà a
Ginebra amb l'alemanya Catherina Rosewig, de qui va rebre 20.000 francs
d'una
herència amb els quals la parella va fundar una cooperativa
de consum, la seu
de la qual radicava al seu domicili; els membres d'aquesta cooperativa,
tots
anarquistes, havien aportat 25 francs a parts iguals i, segons alguns,
en
realitat es tractaria d'una tapadora legal per activitats de propaganda
llibertària.
Segons un informe policíac d'aleshores, era una mena
d'«apòstol que no somia
més que amb l'extinció del pauperisme
mitjançant el repartiment dels béns i
l'associació universal i que l'anomenen Jesucrist».
El desembre de 1885
mantingué una polèmica amb el periòdic
anarquista ginebrí L'Égalitaire
sobre un sistema que hauria inventat semblant a l'actual«economia circular».
També l'abril de 1887 polemitzà, juntament amb sa
companya, amb el periòdic La
Tribune de Genève sobre el seu «pla de
reforma social i econòmica», que
donaria lloc a una «República
Universal». En 1888 era membre del Comitè Central
de la «Societat per a l'Estudi Pràctic de les
Qüestions Socials» de Ginebra. El
31 de juliol de 1888 parlà de«socialisme» en una conferència d'HenriÉtienne,
inspector federal de fàbriques, celebrada al Gran Amfiteatre
de l'École
d'Horlogerie de Ginebra, a instància de les Cambres
Sindicals ginebrines. El
novembre de 1890 albergà al seu domicili, al
número 10 del carrer Tranchées de
Rive de Ginebra, els anarquistes Gédéon
Ferrières (Bruyère) i Lucien
Weil
(Henri Dhorr). En aquesta època
participava en les reunions anarquistes,
reivindicant mitjans d'acció no violents. El setembre de
1892 assistí com a
delegat al Congrés Obrer de la Suïssa Romanda,
celebrat a Ginebra. En 1893
publicà i difongué, amb Jean-Albert Karlen, el
manifest «Avis aux bourgeois»,
del qual s'imprimiren 20.000 exemplars, i el 24 de setembre d'aquell
any
assistí al 26 Congrés de la Pau i de la
Llibertat, celebrat a la Sala Alabama
de Ginebra. També en 1893 era membre de la Secció
de Ginebra de la «Lliga de la
Pau i de la Llibertat». En 1895 residia a Conches (Ginebra,
Suïssa) i fou el
cofundador del grup «L'Humanité», que
tal vegada publicà un periòdic del mateix
nom. Segons un informe policíac, es dedicava a deixar
manifests en els trens
quan viatjava. En 1899 ja era membre del «Cercle
Internacional per a realitzar
la pau per la llibertat, la fraternitat i la justícia en el
treball». El 6 de
març de 1902 va ser l'introductor d'una
conferència sobre la idea de Déu de
Sébastien Faure celebrada a Ginebra. Sembla que va ser
l'Alméras que el 21 de
febrer de 1905 participà en la conferència
contradictòria «Conscience et service
militaire» organitzada, al Casino de Saint-Pierre de Ginebra,
per la Societat
Cristiana de Ciències Socials. En 1909 intentà
crear a Ginebra la secció local
del Comitè de Salvació Públic
Universal (CSPU), que tenia la seu a Berlín.
També sembla que era el mateix Ulysse Alméras que
en 1915 era membre del grup
de Ginebra de la Unió de Socialistes Cristians (USC).
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el
periòdic parisenc Le Radical del 16
de maig de 1895
-
Pietro Turina: El
21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre
Turina. Sos pares es deien Pietro Turina i Caterina Sasso (o
Sassi). Membre de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de
maig de 1891 va ser
detingut, amb Amilcare Cipriani, Gallilleo Palla i altres, a Roma
(Itàlia) i el
març de 1892 va ser jutjat en el«Procés dels 61», anomenat
així pel nombre
d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de
residència fixa i
vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i
passà a França. El maig
de 1895 en va ser expulsat, amb Giovanni Rapetti, i lliurat a les
autoritats
italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A
finals de 1900
retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de
la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova
expulsió gràcies a la
intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va
se novament denunciat per la
seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos
periòdics
anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà.
Pietro
Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma
- Anselmo L. Figueroa:
El 21 d'abril de
1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i
magonista Anselmo
Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis
Contreras. El 7
de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam
Mercedes Redondo, amb
qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María,
Marcelina, Eleonor,
Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la branca mexicana
del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta
ciutat la direcció
de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración.
Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal
Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i
Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez
de Lara i Antonio I. Villareal, que
havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats
nord-americanes.
Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM), amb Ricardo
i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre
de 1911», publicat en Regeneración,
on es reivindicava l'anarcocomunisme
davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia
una crida als
obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de
producció,
declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14
de juny
de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la
penitenciaria federal de
McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado
Rivera i
Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de
treballs forçats pel
Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del
Departament de Justícia del
govern nord-americà, per «violació de
la Llei de Neutralitat» pels fets
revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt
debilitat, en sortir
de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se
de l'edició de Regeneración.
Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma,
Arizona,
EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat
pels treballs
forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al
Yuma Pioneer Cemetery de Yuma
(Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L. Figueroa (1861-1915)
***
Revolta
anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal
del 16 de desembre de 1894
- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, de pare desconegut, era fill natural de la modista Josephine Girier. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.
***
Antonio Muñoz Benítez
- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Manuel Muñoz Arias i Gerturdis Benítez Yuste. Encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
Vittore
Antonio Colla
-
Vittore Antonio
Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore
Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini.
Amb sa família
es traslladà a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) i estudià fins al tercer grau
d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els
Ferrocarrils de l'Estat.
Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de
Bèrgam (GLB), secció
local de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
organització llibertària autònoma
de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
freqüentant assíduament
els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale
Gamba, Romeo
Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio
Lazzaroni,
Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà
propaganda anarquista. El 17
de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el
condemnà a un any i tres mesos de
presó per «lesions». Aquest mateix any
va ser acomiadat dels Ferrocarrils de
l'Estat per «mala conducta» i després
d'això obrí un petit taller mecànic de
reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava
subscrit a diverses
publicacions anarquistes, com ara Fede!
La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà
de «perillós» en cas de
disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare.
El 23 d'agost de
1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per
això va
ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de
1926 va ser
amonestar com a «element perillós per a l'ordre
nacional de l'Estat», però el
gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa.
Treballà fent de mecànic fins a
juliol de 1935, data en la qual es traslladà de
Bèrgam a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat
com a encarregat en l'empresa «Pastorino– Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Carta
enviada per Pierre Albert a Le Libertaire de
París publicada el 31 de juliol de 1936
- Pierre Albert:
El 21 d'abril de 1898 neix a
Félines-Hautpoul
(actualment Felina de Menerbés, Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Pierre Joseph Antoine Albert. Sos pares es deien Émile
Casimir Pierre Albert, propietari, i Joséphine Louise
Aurélie Lignières. En
1917 tingué un infant (Joseph) amb Hermance
Joséphine Françoise Tirefort i la
parella es casà el 7 de febrer de 1920 a
Félines-Hautpoul (Felina de Menerbés)–posteriorment
la parella tingué tres infants més (Simone,
Marcelle i Josette). En els anys
vint treballà com a obrer en una fàbrica de
ciment a París (França) i milità en
l'anarcosindicalista Sindicat Únic de la
Construcció, adherit a la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU). Durant una temporada
albergà a ca seva
l'anarquista Louis Estève. La primavera de 1930 vivia al
número 22 del carrer
Henrion de Pensey de París i va ser autoritzat a visitar
Jean Ribeyron, «pres
polític» de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR), a la presó de
La Santé. Posteriorment s'instal·là a
Narbona (Llenguadoc, Occitània) i en 1934
vivia al número 32 de l'avinguda Carnot d'aquest
població i era secretari del
grup «Élisée Reclus», adherit
a la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1935 fou
un dels signants del manifest de la «Conferència
Nacional contra la Guerra i la
Unió Sagrada», que es va reunir entre el 10 i l'11
d'agost de 1935 a Saint-Denis
(Illa de França, França). En 1935
col·laborà en Le
Libertaire. En 1936 vivia a la carretera de Carcassona i era
delegat regional del Sindicat de la Construcció. En 1936,
també, amb Lucien
Casier, va ser candidat abstencionista «comunista
llibertari» a les eleccions
legislatives, però es va retira abans l'escrutini. El juliol
de 1936 partí cap
a Catalunya per a lluitar com a voluntari contra el feixisme.
Després d'un
temps a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), marxà
cap el front d'Aragó. En aquestaèpoca mantingué correspondència amb Le
Libertaire. A finals d'abril de 1937, de bell nou a
França, va ser condemnat
a quatre mesos de presó per la seva lluita contra el
franquisme. Va estar
subscrit a Le Libertaire.
Esdevingué
agricultor vinyataire i ocupà una gran finca, on
també hi havia horta i una
pedrera de marbre rosa. Aconseguí la seves
pròpies tines de vi per a no
dependre d'un cooperativa i donà feina a obrers
agrícoles espanyols i
portuguesos que hi anaven cada any. Pierre Albert va morir el 27 de
juny de 1978 a la Policlínia Saint-Pierre de Lodeva
(Llenguadoc, Occitània).
***
Agustín
García Álvarez (1948)
-
Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a
la Conferència de
Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal.
El
setembre d'aquell any representà la Federació
Local de La Felguera de la CNT al
Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil
milità en el sindicat «El
Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri
(Biscaia, País
Basc). Durant el conflicte bèl·lic
lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT.
Greument ferit al final de la guerra, fou
evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va
ser hospitalitzat a
Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou
internat al camp de
concentració d'Argelers. Més tard,
després d'una breu estada a Tolosa de
Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb
l'Alliberament intentà emigrar als
Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li
va ser denegat el visat per
l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la
Federació Local de la
CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de
Martínez Prieto, fou
partidari de la tendència reformista o
col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez
va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa
companya.
Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)
***
Cornelio
Giacomelli
-
Cornelio
Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle
Corti (Cascina,
Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio
Giacomelli. Sos
pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un
infant es
traslladà amb sa família a Piombino (Toscana,
Itàlia). Treballà com a obrer a
l'empresa siderúrgica Ilva i començà a
establir relació amb destacats
anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del
qual
també entraren a formar part sos germans petits Amos i
Gisberto. Lliurat a
l'acció, durant la postguerra participà
activament en la lluita contra el
feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi
del Popolo». Fitxat per la
Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a«subversiu perillós»,
durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per
atemptar contra la vida
de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a
l'empresa Ilva a
principis dels anys vint i la por de ser víctima de
represàlies per part dels
escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí
(Piemont, Itàlia).
Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere,
ràpidament destaca com
a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu
domicili
escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per
l'autoritat
judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca
(Toscana, Itàlia) el condemnà a dos
anys i sis mesos de presó per«possessió d'explosius amb finalitats
terroristes».
Mentrestant, però, aconseguí fugir
d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va
romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el
permeté retornar a
Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué
la seva tasca propagandística antifeixista
entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de
les víctimes de la
persecució política i organitzant expatriacions
clandestines. També mantingué
correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a
Lió (Arpitània) i
s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti».
El 10 de febrer de 1929 de la seva unió
amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única
filla, Renata. L'estiu de 1930
va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino
D’Angina, Dante Armanetti,
Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de
Policia de
Torí com a «anarquista convençut i
irreductible antifeixista». El febrer de
1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial
de Torí i amonestat,
però va ser absolt en ocasió de la
celebració del desè aniversari de la«Revolució
feixista». Es traslladà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on treballà en la
seu local
de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al
Ministeri de l'Interior per a
obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental,
però la petició va ser rebutjada«en consideració dels seus pèssims
antecedents polítics». Després
d'això, es
dedicà a preparar la seva expatriació clandestina
d'Itàlia. De bell nou a Torí,
restablí els seus contactes i l'estiu de 1937
creuà la frontera clandestinament
i s'establí a Bèlgica. Després d'uns
mesos a Brussel·les, va ser expulsat del
país i passà a França, establint-se a
Marsella, on s'uní a un grup
d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi,
Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la
Revolució espanyola i
lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a
bord del vapor Ciudad de Barcelona
i s'enrolà immediatament
com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola i combatent valerosament fins el
final de les
operacions militars. Després de la conquesta de Madrid
(Espanya) per part de
l'exèrcit franquista, passà a França,
establint-se a Briva (Aquitània,
Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre
públic, va ser
internat per les autoritats franceses al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto
Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi,
etc.).
Després de la II Guerra Mundial retornà a
Itàlia i s'establí a Cascina, on
continuà amb les seves activitats en el grup local de
Cascina i Navacchio de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio
Bidelli, Pietro Bindi,
Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini,
entre
d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a
Navacchio
(Cascina, Toscana, Itàlia).
***
Pedro
López Calle
- Pedro López Calle:El 21 d'abril de 1901 –alguns citen erròniament altres dates– neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Sos pares es deien Miguel López i Rosalía Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López –ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica–, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà«Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies–després «Columna Pedro López»– acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa –eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada –nom que prengué la seva columna arran de la militarització– al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament d'un ictus el 20 de juliol –alguns citen erròniament 18 de juliol– de 1977 al seu domicili d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.
---
