Anarcoefemèrides del 20 d'abril
Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939
- Acte de SIA: El 20
d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se
celebra al teatre
Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els
refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons,
consistí en el
passi de pel·lícules, un espectacle de varietats
i en el parlament de diversos
oradors.
***
Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)
- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la
Salle de la Mutualité
de París (França) la conferència
pública de l'anarquista, pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à
l'Église. Le Planning Familial et
l'avortament» (Enfront de l'Església. La
Planificació Familiar i l'avortament),
organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de
la Federació Anarquista
(FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de
Lapeyre de l'avortament el portarà
a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser
empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de
l'Embaràs francesa s'aprovà
gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.
Naixements
Notícia de la detenció de Jules Léon Pie apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 28 de juny de 1894
- Jules Léon Pie:
El
20 d'abril de 1851 neix oficialment a Mézières
(actualment
Charleville-Mézières, Ardenes, França)
l'anarquista Jules Léon Pie. De pares
desconeguts, va ser trobat en aquesta data a les portes de l'Hospici
Civil de
la població i sembla que havia nascut el dia abans; el nom
li va ser posat per
Bernard Kewe, ecònom del citat hospici. Es guanyava la vida
treballant de
jardiner. A mitjans dels anys vuitanta s'establí a
Châlons-sur-Marne
(actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França), on, encara que no va fer
propaganda obertament, dirigí declaracions anarquistes als
obrers. L'estiu de
1892 la policia controlà que havia marxat cap a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on sembla que havia estat enviat a fer propaganda
en nom de Le Père
Peinard, periòdic que distribuïa a
Châlons-sur-Marne; després d'un temps a
Bèlgica, a finals d'aquell any retornà a
Châlons-sur-Marne. En aquesta època formava
part del grup anarquista «Les Sangliers de la
Marne». L'abril de 1893 va ser
candidat abstencionista a les eleccions legislatives i durant la tardor
d'aquell any patí un escorcoll policíac al seu
domicili. A principis de l'estiu
de 1894 va ser acusat d'haver difós a
Châlons-sur-Marne el cartell anarquista«A Carnot le tueur», publicat a resultes de
l'execució de l'anarquista Auguste
Vaillant. En una perquisició al seu domicili, la policia
trobà una col·lecció
de cançons anarquistes, entre elles La carte de
l'électeur, que
habitualment es cantaven, segons la policia, en les reunions del grup«Les
Sangliers de la Marne», a més d'un exemplar del
periòdic L'International,
prohibit a França, i un fullet. En aquesta època
treballava fabricant espelmes
i sembla que no feia propaganda, ja que tenia nombrosos infants al seu
càrrec
després que sa companya hagués partit. El 26 de
juny de 1894, mentre estava ingressat
a l'Hôtel-Dieu de Châlons-sur-Marne, va ser
detingut després d'haver fet unes
declaracions violentes arran de l'atemptat mortal contra el president
de la
República francesa Sadi Carnot el dia abans. Processat per«amenaces contra el
president Carnot», fet que negà tot condemnat els
atemptats anarquistes, durant
el seu interrogatori es prestà a informar a les autoritats
de tot el que sabés
sobre el moviment anarquista. El 31 de desembre de 1896 va ser detingut
juntament amb Philipe Lebegue, Marie Roth i Edmond Victor. En 1902 va
ser
esborrat dels registres de control d'anarquistes de la policia.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de
1894)
- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 29 de febrer de 1912
- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix al barri de Malorie de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Joséphine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Sos pares es deien Étienne Émile Nourrisson, ganiveter, i Melanie Duzelier. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Antoine Bouchet, amb qui es casà el 7 de desembre de 1907 a Tièrn, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne (Arpitània).
***
Élie Monier
- Élie Monier: El 20 d'abril –la partida de defunció cita erròniament el 20 d'agost– de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord)l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Étienne Monier –a vegades citat erròniament Monnier–, conegut com Élie Monier i Simentoff.Fill d'una família pagesa propietària, sos pares es deien Jacques Monier i Elisabeth Monier. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff –nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros– va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes–que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»–, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin i Soudy. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.
***
- Augusto García
Rodríguez: El 20
d'abril de 1896 neix a Puebla de Lillo (Lleó,
Castella, Espanya) –el
certificat de defunció cita Sama (Langreo,
Astúries, Espanya)–
l'anarcosindicalista
Augusto García Rodríguez. Sos
pares es deien Arnaldo García i Vicenta Rodríguez.
Miner de professió, des de molt jove
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Astúries (Espanya). Detingut en
diverses ocasions, va ser empresonat i apallissat per la policia abans
de ser
deportat de la regió. En una reunió del 18 de
setembre de 1931, després de
l'exclusió dels comunistes del Sindicat Miner de la CNT
d'Astúries, en va ser
nomenat president. El febrer de 1932 fou delegat dels miners en el Ple
Regional
confederal. En 1933 va fer un míting a Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). Durant
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica a Astúries i,
després de la caiguda del front nord a mans dels feixistes,
fou delegat de la
Junta d'Ordre Públic de la Garriga (Vallès
Oriental, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França. A partir
d'octubre de 1939 treballà com a
miner a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Leonora
Alonso. Augusto
García Rodríguez va morir el 19 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 18
d'abril– de 1964 al
seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una
intervenció quirúrgica en l'úlcera
d'estómac que patia des de feia anys i fou
enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Gueorgui Getchev
- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (oGeorges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertamenti d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revistaSocietat Lliure,òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores enLe Libertairei enL'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literariMissal i Volia(Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).
***
Ordre
de crida i cerca emès per la Direcció General de
Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons
Viñas, i altres «activos elementos
rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la
provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)
- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grupàcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).
***
Akiyama
Kiyoshi
- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyamaés el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries),òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat«Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).
***
Foto
policíaca de Juan Lobo Gago (1930)
- Juan Lobo Gago: El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)– l'anarquista Juan Lobo Gago, que va fer servir diversos pseudònims (Fernando García Jiménez, José María Pagés Avilés, etc.). Fuster de professió, fou un actiu militant del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en diferents ocasions acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a la finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), etc. El 13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys (José María Jiménez Bermúdez, Miguel León Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou detingut un mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de 1932 va ser detingut, juntament amb Juan Marín y Marín, acusat d'haver atracat un fabricant de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de novembre d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció IV de l'Audiència de Madrid i van ser alliberats a compte del temps que havien passat en presó preventiva. El novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino, en un hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Carnet
de la CNT
- José
Abadía
Alastruey: El 20 d'abril de 1910 neix a Alcalá
de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Cesáreo
Abadía Alastruey. Tenia dues germanes, Ángela
i Josefa. Es guanyava la vida treballant de llaurador i estava afiliat
a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament
feixista, amb altres
companys del seu poble i del llogaret de Tormos, partí el 21
d'agost de 1936
cap a Osca per a enfrontar-se als rebels. Detingut en arribar, el 25 de
juliol
de 1936 va ser tancat a la Presó Provincial d'Osca.
José Abadía Alastruey va
ser afusellat la matinada del 30 d'agost de 1936 a Osca
(Aragó, Espanya). El
seu nom figura en el «Memorial als afusellats a
Osca» que es troba al Cementiri
Municipal d'Osca.
***
Manuel
Olmedo Tomillero (12 d'octubre de 1991)
- Manuel Olmedo Tomillero: El 20 d'abril –oficialment el 21 d'abril i algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1920 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Moraud. Quan tenia 11 anys començà a freqüentar l'Ateneu Cultural Llibertari de Carmona. Com a membre del grup de joves anarquistes«Nueva Semilla», participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries locals. L'abril de 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou delegat d'una colla de segadors de Carmona. L'estiu de 1936, quan l'ocupació de Carmona per les tropes feixistes aixecades, aconseguí passar a Ciudad Real (Castella, Espanya) per Lora i participà en la col·lectivitat agrícola de Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya), on son pare en fou secretari. Després, mentint sobre la seva edat, s'enrolà a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) en la Batalló «Torres», combatent a Extremadura i al centre peninsular, i posteriorment en la «Columna Espartacus», organitzada pel Comitè Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dins la qual lluità tota la guerra i d'on sortí amb el grau de sergent. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera i després al de Los Almendros. Un cop lliure, retornà a Carmona, on en 1940 va ser novament detingut i enviat al XX Batalló Disciplinari de Treballadors de Tetuan (Nord d'Àfrica). En 1943, amb la dissolució del batalló, va ser mobilitzat en el XV Regiment d'Infanteria als Pirineus, d'on pogué sortir llicenciat en 1946. De bell nou a Carmona, on nou membres de sa família havien estat assassinats pels feixistes, s'integrà en la CNT clandestina, defensant les posicions més «ortodoxes» enfront de la tendència «possibilista». A la mort del dictador Francisco Franco, treballà en l'empresa Iberia a Madrid (Espanya), on amb la seva gestió es va crear una secció sindical del Sindicat del Transport de la CNT. Fou delegat en nombrosos congressos. Entre 1980 i 1988 va ser membre del secretariat (organització i tresoreria) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), època en la qual li va tocar viatjar molt pel seu càrrec. Milità en el grup«Malatesta» de la FAI de Sevilla (Andalusia, Espanya). El febrer de 1998, arran de les disputes internes, dimití del grup «Horizonte» de la FAI madrilenya i el juliol de 1999 s'adherí al grup«Paso a la verdad» de la FAI de Santander (Cantabria, Espanya). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín AIT, Le Combat Syndicaliste, Cenit, CNT, Ekinaren Ekinaz, Solidaridad, Tierra y Libertad, etc. Manuel Olmedo Tomillero va morir el 24 d'octubre de 1999 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya). Sa germana Rosario Olmedo Tomillero va ser una destacada militant anarcosindicalista.
Manuel Olmedo Tomillero (1920-1999)
Defuncions
Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881
- Georges
Hémery-Dufoug: El 20 d'abril de 1906 mor al XV
Districte de París (França)
l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug–el llinatge compost
també citat Émery i Dufour.
Havia nascut el 27 de gener de 1849
al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París
(França). Sos pares es
deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i
tingué dos germans, Louis
Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista al
barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i
cabarets. En 1871
era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà
a lluitar contra la Comuna de
París, fet pel qual va ser enviat als batallons
disciplinaris africans. En 1873
vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte
de París. El 28 de
novembre de 1874 es casà al IX Districte de París
amb la modista parisenca
Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos
infants, Henri Charles i Charles
Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre,
fundà el Grup Anarquista
del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle,
Miche,
Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al
número 101 del
carrer Théâtre. El 26 de març de 1882,
amb altres companys (E. Gautier, Maria i
Arsène Crié), va ser un dels oradors del
míting organitzat pel Grup Anarquista
del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez,
Arpitània) celebrat
al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de
1882 va ser
detingut, juntament amb altres companys (Arsène
Crié, Jean Grave i Émile Vaillat),
en el marc de la investigació sobre l'anarquista«Banda Negra» de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els
quatre van ser posats en
llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un
dels oradors del
míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de
París per protestar contra
l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una
reunió del Grup Anarquista
del XV Districte, explicà la seva detenció i
l'escorcoll de casa seva. En 1883
era membre del grup anarquista «Les
Misérables», escissió del Grup
Anarquista
del XV Districte que feien costat la revolució violenta i
que el novembre de
1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista
del XV Districte. El 25 de gener
de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador
en la reunió
celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup«La Sentinelle Révolutionnaire
du XVIIIème», per protestar contra el«Procés dels 66». El maig de 1884 va ser
candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de
París. El
novembre de 1884, quan el «Cas Druelle»–l'anarquista E. Druelle (Sabin)
va ser acusat de ser confident de la policia–,
representà els grups anarquistes
en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony
Graillat i Constant
Martin, que desemmascarà el delator –es dona el
cas que Durelle vigilà
especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885
s'encarregà, amb Arcougeon i
Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en
una
reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du
XVème», va fer una proclama a l'ús
de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup
publicà un cartell on es
convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el
llibre La
France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix),
figura com a unes de les personalitats més destacades del
moviment anarquista.
En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV
Districte de París i, amb Evariste
Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques
durant la campanya
contra les oficines de contractació, alhora que militava en
el grup «L'Avant-garde
du XVème». El 25 de juliol de 1888
portà la contradicció, amb Alexandre
Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En
aquesta època destacà
en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de
membre de la Comissió
Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una
reunió del Grup
Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a
candidat
a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia
assistent a abandonar
la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista«Le Réveil du XVème».
El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns,
havia
esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir
el 20 d'abril de 1906 al seu
domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte
de París (França).
***
Foto
policíaca d'Antonio Mairone
- Antonio Mairone:
El 20 d'abril de 1945 mor al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista
Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano
Vercellese (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa
Sarasso.
Obrer torner metal·lúrgic, després de
la Gran Guerra es traslladà a Torí
(Piemont, Itàlia), on començà a
treballar a la fàbrica «Fiat Grandi
Motori»
(«Fiat-Fierriere») i a freqüentar els
cercles anarquistes, esdevenint membre
del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del
Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer» –d'aquestaúltima participà activament en la seva«Filodrammatica». Durant les
mobilitzacions socials del «Bienni Roig»
(1919-1920), participà en les
protestes obreres que es donaren a les principals indústries
milaneses,
caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de
les
fàbriques «Fiat-Brevetti» i«Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb
explosius contra una
patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per
l'Audiència de Torí, el març de
1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó,
a més de dos anys
de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat,
però es mantingué la
vigilància policíaca. Durant els anys de la
dictadura feixista, s'encarregà
d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la
lluita antifeixista,
com ara en l'organització de l'expatriació
clandestina de militants, la difusió
de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors
per a
les famílies dels presos polítics. La Prefectura
de Policia de Torí el
qualificà d'«element perillós,
capaç de cometre actes inusitats en els moments
oportuns» i de «persona a detenir en cas de
disturbis d'ordre públic per la
seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions
criminals
col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil
espanyola, participà activament
amb els grups de «Giustizia e Libertà»
(GL) milanesos, encarregant-se de la
distribució clandestina del full Giustizia
e Libertà. També es dedicà
al reclutament de voluntaris antifranquistes i a
l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya.
La matinada del 9
d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi,
Giuseppe
Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro
Enrietti,
Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano
Pugliese,
Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.)
i acusat
de «conspiració política,
mitjançant associació per a atemptat contra la
constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió
i haver participat en l'associació
secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la
imputació per manca de proves,
va ser formalment amonestat. Després de les vagues de
març de 1944, va ser
detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la«Fiat-Fierriere» i
deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el
20 d'abril –algunes
fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 58954.
***
Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver
- Antonio Gil
Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el resistent
antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut
com Antonio Sancho Agorreta. Havia
nascut el
27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Santiago Gil
Sánchez, llaurador, Carmen Oliver Agorreta. Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver (1921-1948)
***
Notícia
del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 12
d'agost de 1912
- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a l'Hospital Maison Blanche de Reims (Xampanya-Ardenes, França).
---
