Sobre la llengua d'IB3

Llegesc aquests dies que la direcció d’IB3 ha ordenat els seus periodistes i locutors que a partir de l’ú de maig han de “salar” quan parlin per antena. Han de salar els conductors dels programes de ràdio. Han de salar els presentadors de les notícies a la televisió. Han de salar els redactors quan posin un off als vídeos.

Sostenen les autoritats de les Illes que d’aquesta manera IB3 s’atracarà més a allò que ells anomenen “lo nostro”.

No som filòloga, però alguna coseta vaig aprendre a l’escola de primària i a l’institut (els mateixos centres i els mateixos anys on va anar la consellera Juana Mari Camps) Alguna cosa vaig aprendre a la facultat de Ciències de la Informació. I alguna cosa m’ha quedat d’algunes lectures dels textos fonamentals que aborden els temes lingüístics relacionats amb la llengua, els dialectes i les formes locals. Però no em sent capacitada per a argumentar aquí perquè aquesta decisió política em sembla una endemesa, una pocasoltada, un atac a la unitat de la llengua i moltes altres coses que no seria elegant dir aquí.

En el que sí que em vull fixar és en la reacció dels ciutadans. Veig aquests dies a les xarxes socials una reacció natural i furibunda contra la decisió de fer “salar” a la ràdio i la televisió públiques de les illes. Ja he llegit alguns comentaris on es convida els ciutadans a abandonar IB3, a deixar de veure-la o d’escoltar-la, a dessintonitzar-la dels dials. També es demana als grups de l’oposició que no facin els joc als manaires que prenen decisions al marge de l’acadèmia i no participin de programes o debats que es programin a l’ens.

Modestament, això em sembla un error. Tenc una mica d’experiència amb el que ha passat a Radiotelevisió Valenciana. A cop passat és fàcil veure que un dels motius que han propiciat el tancament d’RTVV és la desafecció ciutadana vers la seua ràdio i televisió pública. Fa molts anys les persones progressistes, les persones preocupades per la llengua i la cultura valencianes, les persones amb un pensament obert i plural, les minories... van veure com no tenien espai a RTVV. Les seues lluites, les seues batalles, els seus anhels... no eren mai reflectits a la pantalla de Canal 9. A poc a poc, aquest amplíssim segment social va abandonar Canal 9. Era el més còmode. A més, teníem TV3 que s’avenia més al nostre pensament, pensaven. Això va fer que deixaren molt d’espai que ràpidament va ser cobert pels sectors més rancis i més abruptes de la dreta i el blaverisme. El Partit Popular es va ensenyorir de les ones i de l’espai radioelèctric. Les graelles de programació es van omplir de programes, de tertulians castellanoparlants, de xuclassangs i d’aduladors del partit en el govern. Se sentien còmodes. Ningú ja no els criticava. Ningú no els feia cas. Els sectors més cultes, més progressistes... havien abandonat Canal 9 i Ràdio 9. Per això va ser tan fàcil tancar-la. Per això molts van dir “no la trobarem a faltar”. Per això molts van dir “pel paper que fa, que la tanquin”. Ara els valencians no tenim mirall –espill- on mirar-nos. Ara ni tan sols ens podem veure deformats. Ara no ens podem veure de cap manera. No tenim Canal 9, però tampoc no tenim TV3 ni Catalunya Ràdio. Per això, i amb tota la modèstia del món, deman a la gent de les illes que lluitin per la seua ràdio i televisió. Per molt dolenta que sigui. És un dret. És un servei públic. No s’ha d’abandonar. Exigiu, reivindicau, reclamau, vigilau que faci el servei pel qual va ser creat, entre els quals, salvaguardar la llengua pròpia de les Illes, crear-ne un estàndar i fer-la d’ús quotidià. I si no ho fa, denunciau. Sigueu incòmodes. No permeteu que omplin tot l’espai aquells que no tenen cap respecte per la nostra llengua ni per la nostra cultura. El servei s’ha de mantenir obert. Si s’abandona, algun dia un il·luminat tindrà la idea d’apagar-la i quan hi hagi un canvi de govern serà molt difícil o quasi impossible reobrir-la.