Anarcoefemèrides
del 14 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilgridodellafolla.jpg "Capçalera d'\"Il Grido della Folla\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de
1902 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número de la
publicació anarcoindividualista i
antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale
anarchico
(El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou
creat per Ettore
Molinari i Nella Giacomelli –que signà els
articles sota el
pseudònim Iréos,
i la gerència i l'administració la
portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions
de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo
Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto
Fraschini, Carlo
Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan
Gigli, Eugenio
Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli,
Mazzuccatto,
Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres.
Els sis
primers números van ser tots segrestats per les autoritats.
La primera època
d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905;
la segona entre novembre de
1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della
Folla; i la tercera
entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol
original.
***
Capçalera de L'Action Anarchiste
- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.
***
Notícia
del tiroteig publicada en La
Vanguardia del 15 d'abril de 1923
- Agressió contra
Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant
Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon
Salvador
Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili
d'Ángel Pestaña al
carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de
seguretat i ferit greument
al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer
Barbarà i després fou
ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser
detinguts
els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel
López
Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a
vegades
Montes–
havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
L'agost de 1920 va
ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte
de
Salvatierra a València, però va ser alliberat el
mes següent sense càrrecs. A
finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió
convocada pel Sindicat de
Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal.
S'integrà en
un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver
participat en
diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure
Narcís
Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar
ferit estava en crida i
cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies
després de
l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó
Model de Barcelona. El 5 de
gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas
Serrate
per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En
1925, des
de la presó, va ser un dels signants de la Carta
abierta a los camaradas
anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad
Proletaria de
Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de
creació d'una
federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a
finals de juliol de 1925
a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan
esperava el
tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de
Mataró, a prop del
pont del riu Besòs.
***
Anagrama
del CIRA
- Naixement de la FICEDL:
El 14 i
15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença,
Occitània), al nou local del
Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer
dels
Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de
centres de
documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de
Suïssa, d'Itàlia, de França
i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la
Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL),
també coneguda per les
seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of
Centers for
Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més
dels centres citats,
estan federats centres americans (Canadà, EUA,
Mèxic, Argentina, Brasil), del
Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia,
Finlàndia, Dinamarca).
***
Convocatòria
pro Ateneu Llibertari
- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
Naixements
Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)
- Francesc
Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya)
l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge
sovint citat Villarrubias. Sos
pares es deien Andreu
Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu
Serra,
ambdós igualadins també. Algunes
fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai).
Fuster d'ofici,
fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de
Gràcia de Barcelona. El
desembre de 1893, arran de la repressió que es
desencadenà a causa de
l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de
Barcelona el
7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia
Civil al seu taller per
la seva militància anarquista, juntament amb un empleat,
Ramon Romero Martínez.
Ambdós van ser traslladats a la a presó
barcelonina del carrer de la Reina
Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt.
No obstant això, se
li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí
Pallàs Latorre contra el
general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i
fou jutjat en
consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou
condemnat a
cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de
Montjuïc a la
presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de
Ceuta. Després de les
diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos
anarquistes
presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena
va ser commutada
per la deportació. Amb la prohibició de viure a
Catalunya, retornà
clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament
alliberat. A
partir d'aquí, es perd el seu rastre.
Francesc
Vilarrubias Baliu (1849-?)
***
Foto
policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)
- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).
***
Foto
policíaca de Louis Fauvel (2 de juliol de 1894)
- Louis Fauvel: El
14 d'abril de 1867 neix a Écouché (actualmentÉcouché-les-Vallées, Normandia,
França) l'anarquista Louis Gustave Fauvel, conegut com Nez Fleuri. Era
fill pòstum de Louis Léon Fauvel i d'Adamine
Isaïre Lecoq, jornalers, i es dona
la casualitat que son pare va morir el dia abans del naixement de son
fill. Es
guanyà la vida treballant en diferents feines (firaire,
escombrador, sabater,
etc.) i vivia maritalment amb un infant. El 22 de juny de 1882 va ser
condemnat
pel VIII Tribunal Correccional de París (França)
a romandre en un correccional
fins a l'edat de 20 anys per «abús de
confiança i estafa». Titular d'un carnet
de firaire, durant molt de temps va vendre a les fires de la
regió parisenca i
tenia un expositor giratori, juntament amb sa companya
Eugénie Bitche, obrera
en perles. Quan treballà de firaire visqué a
Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) i a Gentilly (Illa de França,
França), on milità en el moviment
anarquista i es negà a pagar el lloguer dels domicilis
argumentant la seva
qualitat d'anarquista. En aquesta època llegia Le Père Peinard i rebia
anarquistes parisencs, amb els quals passava les nits cantant
cançons
revolucionàries. En 1887 va ser cridat a files,
però va ser dispensat perquè
tenia un germà a l'exèrcit; posteriorment, entre
1888 i 1890, va ser integrat
en el 104 Regiment d'Infanteria a Argentan (Normandia,
França). El novembre de
1890 es presentà com a candidat abstencionista a Montmartre
per a les eleccions
legislatives. En aquesta època treballava de sabater i era
conegut al seu barri
com Nez Fleuri. Entre 1892 i 1894 el seu nom
figurava en els llistat d'anarquistes
de la Prefectura de Policia de París. En 1894 treballava
d'escombrador per a
l'Ajuntament de París. El 30 de juny de 1894 la Prefectura
de Policia de París
ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori
sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juny de 1894 el comissari de policia del
barri del Jardin-des-Plantes
es presentà al seu domicili, al número 58 del
carrer Daubenton del V Districte
de París, però la perquisició va ser
infructuosa. Detingut, va ser interrogat a
la comissaria i l'endemà va ser fitxat com a«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 4 de
juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas,
però el jutge
d'instrucció Franqueville el posà en llibertat
dos dies després. El 4 de juliol
de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el
seu cas. El 16
d'abril de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a
16 francs
de multa per «ultratges a agent» i el 27 d'agost de
1910 pel IX Tribunal
Correccional del Sena a 100 francs de multa pel mateix delicte.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
orgànica d'Émile Equinet apareguda en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 3 d'agost de 1901
- Émile Equinet:
El
14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquistaÉmile Equinet, conegut com Le Petit Bossu.
Era fill
d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire,
domèstica. Es guanyava
la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia,
després d'un
temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897
s'instal·là a Reims
(Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els
anarquistes de Reims,
els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre
publicacions
anarquistes (Le Libertaire, Le
Père Peinard, Les Temps
Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit
en el registre
d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897
retornà al domicili de
sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta
població amb altres dos
anarquistes per a fer les veremes a Épernay
(Xampanya-Ardenes, França). El 9 de
març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix
i retornà el 29 de març.
L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que
hi anava a peu cap
a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son
germà, antic agent de
policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça
(País Niçard, Occitània).
L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis
i de Propaganda
Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França), que es reunia a la
taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al
número 32
del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la
número 1 del
carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es
casà a Niça amb la domèstica
italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava
de venedor
ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Carlo Castagna
- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per«ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al«Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquellaèpoca en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).
***
![Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]](http://www.estelnegre.org/fotos/biso.jpg "Obra de Jean Biso (\"Jean Morni\") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]")
Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]
- Jean Biso:
El 14
d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant
anarcosindicalista i
francmaçó Jean Biso, també conegut
com Jean Morni. Sos pares es deien
Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de
novel·les populars
i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès
en el
Sindicat de
Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de
manera
intermitent,
del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de
solidaritat en suport de
Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933,
arran de
la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest
sindicat,
càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre
1939 i
1940. En el Congrés
celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la
Comissió
Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la
Regió Parisenca. En
1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal
de
París, també al
del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc.
També
fou delegat als
congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont
d'Alvèrnia
(1939). En 1936
representà els correctors d'impremta en el
Congrés
Internacional de la Pau
celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la
Revolució espanyola i
participà en diverses iniciatives de suport.
Ajudà
l'anarcopacifista Louis
Lecoin en la edició del pamflet Paix
immédiate llançat el dia que
esclatà la II
Guerra Mundial. Sota el
pseudònim de Jean Morni
destacà com
autor de novel·les populars, com ara Faustina
la folle (1913), Magda la
sequestrée
(1913), La revanche du passé
(1914), Roman d'une midinette
(1921), Le voleur
détective (1923), Cousette
d'amour (1926), Le caïd
rouge (1926, censurada), Le
danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse
d'amour
(1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino.
Jean Biso
va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de
París
(França).
***
Necrològica
de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'octubre de 1973
- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters«La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important«Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb ReineÉléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.
***
Necrològica
de Léon Rouget apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 3 de febrer de 1925
- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.
***
Noticia
de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 25 de juny de 1908
- Guido Ciarrocca:
El
14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista
revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca,
conegut com Guido
Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna
Chiarelli. Es guanyava
la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a
França a la recerca de feina.
S'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer,
a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella,
juntament amb Felice Chilassi, la
conferència «Il Socialismo». El febrer
de 1908 va engegar una gira propagandística,
sobre el tema únic «La Revolució
Social», arreu de la zona organitzada pel
Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla
que va anar acompanyat de
Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista.
També va
participar activament en les conferències organitzades per
la Unió de Sindicats
Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava
d'ajustador mecànic.
El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos
anarquistes de
Toló (Provença, Occitània), va ser
detingut sen se bitllet en un vagó de segona
classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets
anarquistes italians i
dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia
francesa com a«perillós anarquista», el juliol de 1908
va ser expulsat de Marsella per la
seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido
Chino. Durant
la seva estada a França, el consolat italià el
tingué constantment vigilat i s'assabentà
dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un
diari
local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a
Nàpols (Campània, Itàlia),
juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració
contra la carestia
de la vida. Retornà clandestinament a Marsella,
però va ser repatriat
obligatòriament. Instal·lat a
Florència (Toscana, Itàlia),
esdevingué secretari
de l'«Associació Pro Ferrer»,
desenvolupant una intensa activitat propagandística
sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del
francès a l'italià el
fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La
sua vita la
sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat
pel Comitè de Defensa de
les Víctimes de la Repressió Espanyola de
París. Va ser un dels organitzadors
del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc
a la Federació Anarquista Florentina
(FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les
associacions
de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la
Cambra del Treball
de L'Aquila, publicà articles en diferents
periòdics locals i organitzà nombroses
conferències. Per la seva intensa activitat
propagandística patí nombroses
detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
treballà en el diari La Lombardia. En
1913 fou responsable d'una Lliga
Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà
força actiu a les poblacions veïnes. En
1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università
Popolare. En
aquesta època s'integrà en el cercle de Benito
Mussolini, aleshores director d'Avanti!.
El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina
(Sicília)37 La Sicilia
Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins
març de 1915. Quan esclatà la
Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la
guerra, es va enrolar i va ser
enviat al front. En acabar la guerra retornà a
Milà. En 1919, figura destacada
del sansepolcrismo, s'adherí vivament al
pensament de Benito Mussolini i
en 1921 esdevingué el primer director de la
Federació dels «Faci di Combattimento»
de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional
Feixista (PNF), essent-ne
nomenat secretari polític a Milà. En 1927
publicà en la editorial feixista
milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la
qual era conseller, el llibre La
redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica
sindicale. Va
crear la seva pròpia editorial a Milà sota el
títol «Edizioni Vittoria». El 1929
va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a
la
caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota
vigilància sospitós
d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido
Ciarroca
va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts
en els anys
cinquanta encara seria viu.
***
Glòria
Prades Nuño
- Glòria Prades
Nuño:
El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona
d'Almàssera (Horta Nord,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Glòria Prades Nuño. Era la filla major
d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel
Prades, militava en el
republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a
València (València, País
Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en
un «col·legi de senyoretes»
aprengué les coses que s'estilaven (brodar,
música, cultura general, etc.). Els
propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son
futur
company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la
fàbrica de joguines on
treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de
la patronal («pacte
de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a
Barcelona (Catalunya) a la recerca de
feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En
arribar a
Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de
la Fusta de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la
revolta de dones
contra la pujada del preu del carbó («Revolta de
Subsistències») de Barcelona i
l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un
centenar de dones a
l'estació de França per a impedir la sortida d'un
tren de reclutes amb
destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant
els anys vint va fer costat,
contràriament a l'opinió del seu company, els
grups d'acció confederals, on hi
participava son germà Miquel Prades Nuño, del
Sindicat del Transport de la CNT,
exercint diverses tasques (observació,
informació, enllaç, aixopluc, etc.). A
partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el
conseller Martí
Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la
Conselleria de Treball
de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al
Partit Sindicalista
(PS) d'Ángel Pestaña Núñez.
Des del seu lloc de cap de la centraleta de
telèfons exercí un paper fonamental durant la
resposta al cop militar feixista
de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament ambÁngel Pestaña Núñez,
Josep Robusté Parés i Enrique Rueda
López (Rodín),
s'entrevistà amb el president de la Generalitat
Lluís Companys Jover i mantingué
un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo
Medrano Rivas, tot de
cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels
telèfons, sempre
mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons
Prades, va
servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure
ferida a
l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig,
però, així i tot, presidí
la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord
del Districte V de
Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser
vicepresidenta del
Comitè Català d'Ajuda a Euskadi,
presidí el Comitè Regional del PS i fou
secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest
partit. En 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França,
on aconseguí reunir-se amb sos
tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia
suïcidat en 1936.
S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el
seu domicili es convertí en
refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquestaèpoca mantingué
una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón.
Glòria Prades Nuño va morir el
gener de 1972.
***
Germinal
Lelièvre i sa companya
- Germinal
Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a
La Fonderie (Allemond, Delfinat,
Arpitània)
l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André
Lelièvre. Sos
pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago),
obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet,
domèstica. Es guanyava la
vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de
Noyant-la-Gravoyère (País del Loira,
França). Milità activament en el moviment
anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els
Comitès Sindicalistes Revolucionaris
de la Confederació General del Treball (CGT) i,
després, en el Comitè de
Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). En
un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del«sindicalisme antiestatal».
En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives
per la I
Circumscripció d'Angers (País del Loira,
França) i obtingué quatre vot. En 1928
també va ser novament candidat llibertari. A finals dels
anys vint, amb la
gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la
CGTU, es passà al Sindicat
Intercorporatiu autònom que s'adherí a la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers
de Trélazé i
col·laborà en Le
Libertaire. En els
anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el«Carnet B»
dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat
erròniament com «dirigent de
la cèl·lula comunista de
Trélazé». Entre finals de 1927 i gener
de 1929 fou
secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del
qual era
Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas
Lazarévitch per a fer
una gira propagandística antibolxevic per la
regió en nom de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup
Llibertari
d'Angers. En aquesta època també era candidat
abstencionista. També va
col·laborar regularment en Le
Combat
Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest
periòdic un article
reivindicant el dret a l'avortament) i
en Le Flambeau. En 1932 era
secretari
del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO).
Com a
lliurepensadors, atacà regularment les esglésies
i el conservadorisme. Després
de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la
Unió Anarquista (UA),
arran de les crítiques d'aquesta organització a
la CGT-SR, cap a finals de 1936
s'afilià a la Federació Anarquista Francesa
(FAF), el secretari a Trélazé de la
qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta
col·laborà en Le Monde
Libertaire. Germinal Lelièvre
va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de
Trélazé (País del Loira,
França).
***
Valeriano
Orobón
- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Pedro també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouveaux,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.
---
