Anarcoefemèrides
de l'11 d'abril
Esdeveniments
Capçalera
de L'Home Libre
- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.
***
Convocatòria
del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité
de l'11 d'abril de 1924
- Míting per
Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les«Sociétés Savantes»
de París (França) un míting a favor de
l'anarquista antimilitarista Gaston
Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja
n'havia complet set, i
per l'amnistia general. El
19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV
Consell de
Guerra de París per insubmissió, encobriment de
desertor (Raymond Bouchard) iús de documentació falsa a 15 anys de treballs
forçats, més 10 anys de residència
obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser
deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social
(CDS) es mobilitzà
per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que
l'Assemblea Nacional
francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel
seu alliberament.
El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs
forçats que li
quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que
purgà a la presó de
Melun (Illa de França, França). El
març de 1923 el propagandista anarquista Han
Ryner, que participà activament en la seva campanya
d'alliberament, publicà el
fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston
Rolland, que
tingué nombroses reedicions. En aquest míting
celebrat a les «Sociétés
Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de
Gaston Rolland; Suzanne
Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS;
Georges Pioch, periodista
pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga
dels Drets
de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament
alliberat.
***
Capçalera
del Bulletin of
the Anarchist Red Cross
- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.
***
Cartell
de l'acte
- Arestanten
Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk
House Auditorium de Los Angeles
(Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de
l'«Arestanten Ball!» (Ball per als
Presos). L'acte, organitzat per la «Secció
Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de
Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los
Angeles, tenia com a
objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos
polítics i els deportats
del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment
consistí en un ball amb begudes i entreteniments
musicals i de tota casta.
***
El
doctor Félix Martí Ibáñez
durant la seva
intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de
la
Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)
- Míting pro
Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la
plaça de toros Monumental
de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro
Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat
per la Federació Local
de Sindicats Únics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de
la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van
intervenir Soler, de la
Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles
Públics; el doctor Félix Martí
Ibáñez, director general de Sanitat;
Joaquín
Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT; i Frederica Montseny, que
intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en
representació del Comitè
Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que
les divergències de criteri
entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada
cop s'accentuarien
més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres
tendències: els que desitjaven
retornar a l'status quo
republicanodemòcrata,
els que volien guanyar la guerra però no volien modificar
l'organització
econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el
moviment del 19 de juliol
no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó
una pugna per la
revolució social. Frederica Montseny justificà la
presència de la CNT i de la
FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de
Catalunya i digué
que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a
aquesta un sentit de responsabilitat»; també va
fer una crida a la unió
sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Una
nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran
pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del
Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de
l'estalinisme» i durant tota la
intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb
xiulades, demanant la
llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora
Govern!», tot provocant un
gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la
banda i els cors de la Creu
Roja interpretà diversos himnes.
***
Lloc
de l'atemptat minuts després
- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.
Naixements
Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock
- Primo Ghio: L'11
d'abril
de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo
Ghio, que va fer
servir el pseudònim Athos. Era fill de
Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi.
Només va poder fer els estudis elementals i es
posà a fer feina de picapedrer de
marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al
Ministeri de
l'Interior italià, que el considerava «molt
perillós», exercí una gran
influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis,
Luigi Pedroni, Ezio
Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les
manifestacions
anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per
demanar
l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es
produí un intent
d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En
aquesta època
formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo
Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la
Federació de Grups
Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes
policíacs, presidí, a
partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892
estava en
contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi
Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En
1893
col·laborà en el periòdic socialista
democràtic La Fionda de Carrara.
Insurreccionalista
convençut, en una reunió celebrada el 19 de
març de 1893 amb la resta de forces
polítiques properes al moviment obrer, celebrada per
examinar la situació
econòmica de la zona, rebutjà en nom dels
anarquistes, juntament amb Giovanni
Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes,
entre ells Giuseppe
Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un frontúnic«democràtic» que hauria distret el
moviment obrer de l'acció revolucionària. En
contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer
conferències a Carrara. En una reunió durant la
nit de l'11 al 12 de desembre
de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos
companys a la
revolta. Mantingué una estreta relació epistolar
amb Errico Malatesta,
aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres
companys, com
ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser
un dels
protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri
d'Avenza
de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al
barri de la Foce de
la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el
sotsbrigadier Mugnaine
ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia.
També participà en
l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la
policia, es
trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar
la
detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc,
Occitània). El Tribunal Militar
de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls,
el va condemnar en
rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de
presó i a tres anys de vigilància
especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta
pena es va commutar
per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i
sis mesos de
vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894
decidí emigrar, amb nom fals –Luigi
Tanzi, sembla–, des de França als Estats
Units, on treballà en el seu ofici
de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk,
Massachusetts, EUA),
on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que
havia arribat als EUA
un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius
laborals, a Barre (Washington
County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington,
Vermont, EUA), on
participà activament en el moviment llibertari, formant part
del Cercle
Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva
correspondència. El 10
de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA), a bord del
vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses
dues filles Ione
Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys
col·laborà, moltes vegades
fent servir el pseudònim Athos, en els
periòdics anarquistes Combattiamo!,La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva.
El 29 d'agost de 1900
va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte
de Burlington
(Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis
secrets
del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905
intervingué en una
conferència contradictòria del socialista Arturo
Caroti a Montpelier. Segons
informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué
a San Francisco,
on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble
Factory». Primo Ghio va morir
el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA)
i va ser enterrat
al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En
1941 la policia feixista
va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo
d'«introbable a
l'estranger».
***
Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)
- Jules Leballeur:
L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine,
País del Loira, França) –el certificat
de defunció cita erròniament
Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira,
França)–
l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis
Leballeur,
taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es
guanyà a vida treballant de
sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser
nomenat membre de la Comissió
de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics,
el secretari de la qual era
Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument),
comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la
Sala Gutenberg, al
número 127 del carrer Montmartre de París, i de
la qual formaven part destacats
anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud,
Leballeur, Louvel,
Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en
ocasió de la unió lliure entre ell i
Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger,
celebrada a la
Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la
subscripció per a
les famílies dels detinguts polítiques que havia
reportat 13,25 francs. El 14
de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de
Propaganda
Revolucionària organitzada al carrer Ramey de
París per a commemorar la Comuna.
El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis
Charveron, Louis
Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de
Propaganda Anarquista
que se celebrà al número 127 del carrer
Montmartre, i lliurà articles, de
caràcter antimilitarista, per a la composició del
número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia
i tenia
el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de
París. El 7 de
juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades
després del
tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes
persones,
de les quals van ser posades a disposició judicial a
més d'ell 114. Jutjat pel
X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó
per la seva
participació en una manifestació. Figurava en
l'estat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de
1894 va ser detingut
al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que
el considerava
gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer
Ramey i
que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en
el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, el seu
domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser
escorcollat i la policia
trobà correspondència i un gran nombre de
periòdics anarquistes. El 16 de març
de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al
jutge d'instrucció.
El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de
recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador deLe Libertaire i amb Émile
Guyard s'encarregà
de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896,
moment en el qual
per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres
companys (Bard,
Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier,
etc.) participà en
un intent de manifestació a l'església de
Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va
ser qualificat de«perillós» i en aquesta època
vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897
s'encarregà
de la distribució de les col·lectes a favor,
entre altres, de la companya
d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint
Ambroise. Segons
un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900
estava empleat en
l'expedició de Le Libertaire
i vivia
com podia gràcies al suport econòmic de
Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva
edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè
els companys portessin les
seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita
sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat
de recapitulació
d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer
Rochechouart. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel.
Tuberculós, Jules Leballeur va
morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després, amb
forta presència policíaca i en
companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la
paraula, al
cementiri de Pantin (Illa de França, França).
***
Notícia
de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari
parisenc L'Écho
de Paris del 29 de novembre de 1901
- Cyrille Rondeau: L'11 d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de 1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Carlo
Restelli
- Carlo Restelli:
L'11
d'abril –algunes fonts citen el 7 d'abril– de 1880
neix a Rockland (Knox,
Maine, EUA) l'anarquista Carlo Restelli, també conegut com Charlie
Restelli
i Fabbro. Era fill de Giovanni Restelli i de
Cristina Arioli. En 1884
retornà amb sa família a Itàlia. En
1897 marxà de nou als EUA i l'any següent
tornà a Itàlia. En 1901, de bell nou als EUA, on
es guanyà la vida treballant
de picapedrer a Barre (Washington County, Vermont, EUA), on
s'integrà en la important
colònia anarquista de la localitat, participant en diverses
iniciatives, com
ara el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i
estava
subscrit a Cronaca Sovversiva. En 1906 va ser
expulsat dels EUA i
s'establí a Besano (Llombardia, Itàlia). En 1912,
considerat com a «anarquista
perillós», patí una condemna de dos
anys i mig de presó per robatori. En 1915,
en plena Gran Guerra, va ser cridat a files, però el febrer
de 1916 es declarà
insubmís i es va refugiar a Suïssa. Entre 1917 i
1918 va viure a Grenchen
(Solothurn, Suïssa) i després a Seebach
(Zúric, Suïssa). A Zúric va
freqüentar
el grup anarquista editor del periòdic La
Verità. A partir del 16
d'octubre de 1918 va restar en presó preventiva a
Zúric, juntament amb altres
companys (Arrigoni, Castagna, Fieramonte, Ghezzi, Macchi, Magni i
Pozzi), arran
del descobriment d'explosius al llarg de la línia
fèrria a prop de Zúric (Zúric,
Suïssa), va ser detingut; juntament amb Castagna, Ghezzi,
Macchi, Magni i
Pozzi, va ser posat en llibertat provisional un dies abans del judici
del 13 de
juny de 1919, tot i que va haver de romandre a disposició
del tribunal i
participar en les sessions del judici, en el qual va ser absolt per
manca de
proves i indemnitzat amb 600 francs suïssos per«empresonament injust», però va
ser expulsat de la Confederació Helvètica per
anarquista. Arran d'una amnistia
concedida als desertors, el setembre de 1919 retornà a
Milà (Llombardia,
Itàlia), on treballà de picapedrer. Va patentar
una mena de dalla i amb els
anarquistes Eugenio Macchi i Antonio Pietropaolo va obrir un taller
mecànic per
a la seva producció. En 1921, durant la
investigació policíaca de l'atemptat al
teatre Diana de Milà, va ser denunciat per complicitat, ja
que les reunions del
grup subversiu es van realitzar al seu taller, però el seu
cas va ser
sobresegut durant la instrucció preliminar. Des de setembre
de 1921 va ser
membre de la junta directiva de l'Escola Moderna de Clivio (Llombardia,
Itàlia)
i de la redacció del periòdic homònim
fins al tancament de l'escola l'any
següent. En 1923 es traslladà a Eboli
(Campània, Itàlia) i posteriorment a Amantea
(Calàbria, Itàlia), Nàpols
(Campània, Itàlia) i França per motius
laborals. Malalt
de malària, retornà a Besano. En 1928 va ser
detingut arran de l'atemptat a la
Piazzale Giuliano Cesare i restà dos mesos empresonat. En
1929 va ser novament
detingut sota l'acusació de mantenir relacions amb
subversius de l'altra banda
de la frontera. En aquesta època se li va detectar
tuberculosi. El setembre de
1930 l'anarquista Eugenio Macchi el va acusar des de les columnes del
periòdic L'Adunata
dei Refrattari d'haver traït el moviment anarquista
col·laborant amb la
policia i haver esdevingut un espia feixista; aquesta
acusació ha ser reiterada
posteriorment per Giuseppe Mariani, però mai s'aportaren
proves d'aquestes
acusacions i Luigi Bertoni, des d'Il Risveglio Anarchico
de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), li va fer costat. Carlo Restelli va ser
assassinat el 5 de
setembre de 1933 a Porto Ceresio (Llombardia, Itàlia),
juntament amb el contrabandista
Mario Avellini, per guàrdies fronterers italians quan
intentava passar
clandestinament cap a Suïssa amb destinació a
França. Va ser enterrat a Besano.
En 2018 Alessandro Pellegatta publicà la biografia Infinita
tristezza. Vita
e morte di uno scalpellino anarchico.
***
Targeta
postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del
seu acomiadament de PTT
- Emmanuel Capmarty:L'11 d'abril de 1884 neix a
Bordeus (Aquitània,
Occitània)
l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a
vegades el llinatge citat erròniament Capmarti.
Era fill
natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que
reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de
1901. Entre el 6
d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar
en el 15
Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII
Batalló d'Enginyers. El 5 de
gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus,
destinat als serveis
ambulants postals de la Línia Ferroviària de
l'Est a París (França), però el 13
de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes,
Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de
1910 va ser reintegrat, però en situació de
disponibilitat. Vivia al número 11
del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou
secretari del grup anarquista
(Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte
de París (Secció
Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que
es reunia al número
135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra,
participà activament amb
mítings en la campanya per la pau i contra la«Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar
l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya.
Detingut a finals de juliol de
1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes
declaracions en
dos míting, pel X Tribunal Correccional per«provocació a l'assassinat del cap
de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat
a tres anys de
presó i a 2.000 francs de multa; acollí la
sentència al crit de «Visca
l'anarquia!». En el judici
d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la
pena
va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100
francs de multa. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de
Caçador a Cavall, del
qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21
d'agost de
1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de
França, França) amb Claire Edmée
Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i
entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França), moment en que
s'instal·là a Arcaishon. En aquests
anys col·laborà en el periòdic L'Avenir
d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934
al seu domicili d'Arcaishon
(Aquitània, Occitània).
***
Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907
- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.
***
- Florentino
Monroy Quirós: L'11
d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós.
Sos pares es
deien Juan Monroy González i
Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de
Buenaventura Durruti Domínguez, quan
encara era adolescent s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en
fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent
coronel i
exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando
González Regueral, executat el 17
de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per
manca de proves.
També va ser membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu
Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster,
treballà a les
prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i
de Bernardo Trobajo. Subvencionat
per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres
obrers, l'Exposició
Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la
Federació Local de Lleó
de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat
de la
Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori»)
que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou
delegat al III Congrés de
la Confederació Regional d'Astúries,
Lleó i Palència, on participà en la
redacció de la ponència sobre les«Reivindicacions i conflictes» i presidí
la
mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president
del Sindicat de la
Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de
desembre de
1933 va ser empresonat. Participà activament en la
revolució d'octubre de 1934
i pogué fugir de la repressió, però el
18 de gener de 1935 es lliurà a les
autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935,
quan el seu
sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de
Lleó per passar a zona lleial
i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola als fronts. El
17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils
per part
de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat
amb 2.500
pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va
fer una conferència
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser
recollit per Hans
Magnus Enzensberger per al seu llibre Der
kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod
(1971).
Sense pensió de jubilació, visqué
reparant la marqueteria dels rics mobles de
la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i
després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i visqué una temporada en
una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia).
Participà, amb Juan Manuel
Porto García i Jesús Rodríguez
Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de
Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va
morir el 15 de febrer
de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella,
Espanya) i va
ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill,
Florentino
Monroy, va ser
militant de la CNT clandestina durant el franquisme.
Florentino Monroy
Quirós (1896-1983)
***
Georges
Salanson
- Georges
Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista
individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una
família francesa de
magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i
visqué a Florac
(Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una
educació burgesa i una
sòlida cultura. A començament dels anys vint
freqüentà els cercles llibertaris
de París (França) i
col·laborà en Le
Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb
Anne Alyra, li
van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser
detingut i
condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100
francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un
article publicat en Le Libertaire.
En 1924 era secretari del
grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925
va ser condemnat
per «provocació a l'assassinat» a tres
mesos de presó o 500 francs de multa i
el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys,
respectivament, per «abús de confiança
i estafa». El desembre de 1929 finançà
amb les seves expropiacions el llançament de La
Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les
tendències
anarquistes; però aquest llançament va ser
durament criticat per militants de
la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van
reprotxà l'haver usurpat el títol
de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per
Sébastien Faure, tot
denunciant aquesta edició com una estratègia
comercial al marge de la
propaganda llibertària. Un informe policíac de
març de 1929 el qualifica de pederasta,
drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates
desapareixerà dels
cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per
haver ferit el 3
d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París,
Jean Pougin.
Partidari de la «presa individual», segons la
policia, el 23 de maig de 1932
desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot
de Saint-Denis
(Illa de França, França) on havia entrat
contractat com a jardiner sota el nom
de Roger Combet-Farnoux, un company
que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet
l'obligà a
amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els
diners va comprar
a Finisterre el iot Jock. El 25 de
desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella
(Provença, Occitània)
i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a
pagar 6.000 franc en
concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell
viatjà per Espanya i per Bulgària.
Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i
possessió de
documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat
per l'Audiència de
Var (Provença, Occitània) a vuit anys de
presó i a la relegació perpètua per
temptativa
de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Enric Barberà Tomàs (Carrasca)
- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen–com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).
---
